Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dimarts, 26 de febrer de 2013

QUIN SECRET PRIMITIU GUARDA L'ARENA?

Quan, ja fa alguns anys, vaig escriure aquest poema dedicat als meus pares, en un llibre que duia el títol no gens festiu de Tots els noms de la pena, pensava que les coses de l'existència segueixen el seu curs normal, i que és llei de vida que tot passe, tant en la seua immediatesa com també en el seu esdevenir a llarg termini. I que després del temps pletòric de l'estiu ha d'arribar la tardor; i després, l'hivern. I que, després del temps pletòric de la joia ha d'arribar el dol. I que, després del temps en què uns éssers humans habiten un lloc, i fins i tot són feliços en aquell lloc, ha d'arribar el temps en què el lloc, l'espai habitat, es deshabitarà d'aquests éssers humans. I l'espai, el lloc on els éssers humans van ser feliços perdurarà, mentre els éssers humans hi van passant.
 

La foto, una miqueta intervinguda, és de Felipe Valladares.
Es titula"Massís del Mondúver des de les dunes de l'Ahuir"
i forma part de la sèrie "Espais naturals de la Safor",
editada pel CEIC Alfons el Vell.


UN AMOR A FREC DE TERRA

     A ma mare i a mon pare, i als llocs
     on ells són senzillament feliços

Quin secret primitiu guarda l'arena?
Per un instant les herbes són daurades.
Un instant que perdura com l'anhel
d'un caprici. Després trau el senill
ombres llargues damunt de les marjals
i la llum torna a ser justa amb les coses.
Des de les motes al mar, un capvespre
de tardor és un miratge, preàmbul
d'aquest lloc buit de vosaltres, quan no
hi haja sol possible i tot, les motes
i la mar i les ombres del senill
s'entelen d'un lentíssim somni blanc.
Quin enyor guardarà llavors l'arena,
si vosaltres, com l'herba, també sou
la breu promesa que esbossen els astres?

Però vet ací que, algunes vegades, el curs dels esdeveniments es trastoca. I una decisió política, marcada pels interessos de sempre o pitjor encara, per una de les il·luminacions que massa sovint il·luminen polítics de perfil i pelatge molt semblants, va i capgira l'ordre de les coses. És el que ens temem que podria passar amb la platja de l'Auir [forma correcta del topònim, acordada des del CEIC Alfons el Vell de Gandia]. Quasi dos quilòmetres i mig de línia litoral sense urbanitzar (encara!), entre els termes de Gandia i Xeraco, a la Safor, deuen provocar que l'actual alcalde de Gandia, n'Arturo Torró, salive només de pensar-ho. I se li ha acudit convocar un "concurs nacional d'idees", com a resposta brillant al seu instint salivador.

Aquesta foto està extreta de la pàgina de Facebook Pels pobles de la Safor.
  Prové de David Mafé Nogueroles.


Som molta gent, però, la que pensem que la platja de l'Auir no necessita cap idea brillant, perquè brilla per ella sola. Tot i que segur que, a l'alcalde Torró, li deu semblar un erm desaprofitat. Com a resposta popular, i perquè voldríem que aquest paradís natural de dos quilòmetres i mig continuara intacte, i que l'esdevenir de la vida seguira, al mateix ritme que aquestes arenes, el seu curs normal, demanem QUE LA PLATJA DE L'AHUIR SIGA DECLARADA ESPAI NATURAL PROTEGIT i siga regenerada per tal de de donar a Gandia una varietat d’ecosistemes i una singularitat única en les comarques del voltant. Amb aquest objectiu s'ha posat en marxa una campanya de recollida de signatures a la qual us podeu adherir de manera ràpida i senzilla clicant en aquest enllaç.

Un amic, col·lega saforíssim, ens feia ahir aquest comentari: "jo no vull que la declaren res: ni Zona d'Interès, ni EsPAI Protegit ni Reina de la Falla. El que jo demanaria als nostres (?) polítics és que se n'oblidaren d'ella, que la deixaren estar, que no se la miraren ni de reüll!!" No em sembla un desig desafortunat, sincerament. Però això seria factible en un país on els polítics cregueren en la importància de preservar el seu territori. I on el territori es poguera sentir orgullós dels seus polítics. De moment, em situe al lloc on hi ha aquest ninot de la foto que transporta un monopoli sota el braç; mire cap al sud (Gandia), mire cap al nord (Xeraco), i el desig benintencionat del company em sembla, en el millor dels casos, una pel·lícula de ciència-ficció. I, en el pitjor, arriscar-se a llançar aquest racó estimadíssim de món a la boca famolenca dels lleons, que ja saliven, mentre l'esperen. Potser en un futur, quan també els polítics, i no només els poetes, s'estimaran la terra.


6 comentaris:

  1. magnífic, genial!!! Gràcies,
    el puc compartir al face de Pels Pobles??
    un bset
    xavi

    ResponElimina
  2. Que si el pots compartir...? Un honor, aportar el meu granet d'arena (mai millor dit!) a la causa. És una simbiosi: vosaltres m'aporteu energia; jo us faig quatre parauletes ;) Que tot siga en favor de l'Ahuir! No ho he dit, però ben propet d'allà es va criar mon pare. Un altre bes per a tu.

    ResponElimina
  3. Magistral, en forma i fons. Compartisc l'entrada al mur, Maria Josep, perquè cal preservar la platja de l'Ahuir, a més del trellat per conservar-la.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tan amable com sempre! Al Fb llances la pregunta de si espais naturals i espais sentimentals són el mateix, i saps que la resposta és que sí. A més, són els espais que ens fan sentir-nos arrelats a la terra. Per això, els qui se'ls volen carregar sempre són els mateixos: els que no tenen amor ni a la camisa que porten. Miren al seu voltant i fan cara d'excavadora, i tenen aquella dèria megalòmana de deixar rastre per allà on passen. Rastre destructiu, clar. A pesar de tot, jo crec en la capacitat del poble per a decidir per damunt dels seus polítics.

      Elimina
  4. Perquè darrere dels nostres mal somnis hi ha sempre la figura d'un polític? Perquè hem d'estar reivindicant a cada instant? Perquè hem d'estar sempre fent soroll on deuria haver pau i harmonia? Perquè sembla que ens han declarat la guerra? Estan fent dels nostres sentiments, drets, i patrimoni una catifa on juguen a daus. Els resultats els sabem prou bé. No pot durar sempre. És ben veritat. Però..... Qui hi ha darrere de tot això? No són gent aïllada. Avui no ho veig massa clar. Gràcies pel teu treball. Amb olor de primavera i esperança.... com sempre. Eduard

    ResponElimina
    Respostes
    1. Entenc perfectament el teu desconcert (i qui no!) Per una banda, saps que sóc una militant de l'optimisme. Però hi van uns aclariments: 1. No hem de perdre el sentit de la realitat. Aquesta gent que governa hi és per voluntat absoluta del poble; en aquest cas, tant a Madrid com a Gandia (fa riure i tot, la coincidència fraternal). 2. Per la mateixa voluntat absoluta se'n poden anar a pastar fang. 3. Estem en un moment de canvi històric, però, per a això, hem de treballar per fer visible una alternativa de model radical i absoluta. 4. No serà fàcil, però torne a dir que la voluntat del poble és la que mana. I alguns ja comencen a plantar les orelles quan veuen com va augmentant allò que diuen, amb tota la mala pata que tenen, "dispersió d'opcions polítiques". 5. Aquests energúmens que ens governen han furtat quasi tot el que tenen, però per damunt de tot no ens poden furtar les energies ni la capacitat de creure que hi ha altres models de fer política, i de "crear riquesa" que és l'únic que sembla que mou les voluntats humanes.
      Una abraçada, amic!

      Elimina

HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

Tòfones sota terra

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 d'abril de 2017

Tanquen la porta els veïns i sent com el xivarri que arrosseguen al seu pas desapareix amb ells carrer enllà. Aleshores el silenci, ésser viu, ocupa la cambra. Amb el silenci es fa present, com si abans no hi fóra, el món de més a prop: les cortines que filtren el matí del pati, les rajoles de fang cuit, les plantes, i la llum, sobretot la llum, que circula entre cada cosa com si es proposara no tocar res, de tan discreta, de tan tèbia. Com si hi sobrevolara amb peus descalços. El silenci que ara m’acompanya és de color de pa d’or, delicat al tacte com una ploma d’àngel, i té olor ... més »

La vida secreta de les paraules: «diver-gents»

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 17 de març de 2017

*Article publicat al llibret de la Falla Barri Sant Francesc d'Oliva, i dedicat a tota la bona gent que hi treballa per fer que la seua falla siga un poquet més culta, alhora que divertida.* Totes les paraules tenen una vida interior, secreta, que conté informació del seu origen; que ens desperta associacions mentals insospitades; que ens recorda unes vivències o unes altres. Una energia pròpia que motiva reaccions d’amor, d’odi o de tendresa, quan la fem servir. I, fins i tot, una paraula, en ocasions, es converteix en un tret distintiu de qui la utilitza ara i adés, com quan no e... més »


Poesia a la ràdio: Christelle Enguix

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 8 de març de 2017

Segurament és una obvietat afirmar que els fets i les experiències més importants que afecten un ésser humà pel simple fet de ser-ho són també els fets i les experiències més universals, els únics que, segurament, ens igualen en la nostra condició d'homínids més o menys *sabuts*: nàixer, morir, estimar, témer, patir, riure, plorar, desitjar, gaudir, procrear. I tanmateix, cada dona i cada home, des de la seua individualitat, viu, amb una particularitat única i irrepetible —i mai exempta d'egocentrisme—, aquests moments transcendents tan semblants entre congèneres. Tota una altra cos... més »

«Senglar»: un inèdit

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 15 de febrer 2017

Recorde que havia sigut un d'aquells dies tòrrids de juliol que hom carrega a sobre com una condemna enganxifosa. Tota la xafogor paralitzada a les cames adolorides. Quan baixava de la Ribera cap a la Safor, al voltant de les vuit de la vesprada, vaig detenir-me, quasi per instint, a la Barraca d'Aigües Vives. Vaig aparcar el cotxe i vaig buscar un dels carrers que tenia més aparença de pujar fins a la serra. Alliberar les cames és la primera fase per alliberar les pròpies opressions, en aquell moment d'ànsia en què sent una immensa fatiga de mi mateixa, en què percep que un neguit ... més »

Poesia a la ràdio: Joan Fuster

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 29 de gener de 2017

L'espai radiofònic es titula La casa sota la lluna. Una mirada poètica al món. S'emet quinzenalment a Ràdio Gandia (Cadena Ser) i té una durada d'uns quatre minuts, aproximadament. Suficients per recitar el poema que, prèviament, he escollit, i per fer-ne un comentari breu, en diàleg amb la periodista amiga, i una de les veus més conegudes de l'emissora, Puri Naya, que s'estima la poesia tant com jo, perquè, si no, a bones hores hauria pensat que emetre poesia per la ràdio podia ser interessant i atractiu per als oients. Les dues estem convençudes que ho és. *La casa sota la lluna* ... més »

Colofons amb denominació d'origen Buc

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 15 de gener 2017


Tan especials com la personalitat literària de qui els redacta —Francesc Bononad, un dels quatre editors—, aquests colofons porten camí de convertir-se en una de les peculiaritats indiscutibles dels llibres d'Edicions del Buc. Arriscats i amb denominació d'origen pròpia, com el disseny particularitzat de cada títol, qui diu que aquest estil de colofó no podria constituir un nou gènere literari?: una ocurrent combinació entre l'efemèride, concebuda a manera de nota de dietari, redactada amb l'estil elaborat de la prosa poètica, i amb la tensió continguda i sorprenent del microrelat. ... més »

iPhone, Albufera, allipebre

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 6 de gener de 2017

*Fotografies: Consol Martínez Bella* Per molt que siga un trajecte que va intrínsecament unit a la meua vida, l’espectacle de contemplar, des del tren, les marjals del Parc Natural de l’Albufera em resulta fascinant, hipnòtic. Aquella immensa esplanada multicolor, de natura mig líquida i mig sòlida, canvia d’aparença segons el moment de l’any en què hom l'observe, però, a mi, quan més m’agrada és en aquests mesos posteriors a la sega de l’arròs, i previs a la inundació d’una altra temporada productiva. És quan hi ha encara solcs amb restes de palla cremada, al costat d’altres p... més »

A elles, l'udol del silenci

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 22 de desembre de 2016

El dia 24 de novembre, quan són les 20.20 hores aproximadament, a Algemesí, el poeta J. V. Cabrera i jo recitem versos com aquests, de Nadià Anjoman: *Cap desig d’obrir la boca.* *De què hauria de cantar jo...?* *Jo, que sóc odiada per la vida.* *Cap diferència entre cantar o no cantar.* *Per què hauria de parlar de la dolçor,* *quan sent amargor?* *Ai, el puny de l’opressor* *colpeja la meua boca.* Presentem una més de les accions plàstiques i poètiques que hem titulat *Camí de denúncia*, una versió en format reduït d'*Un cant a l'esperança*, un projecte artístic gestat per Pepa Espas... més »

Francesc Parcerisas llegeix 'Serena barca'

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 12 de desembre de 2016

Sóc ben conscient que, en els últims mesos, us estic donant la tabarra ben donada, amb el *Serena barca* i amb tots els saraus que l'acompanyen. Però, tenint en compte que publique un llibre de poesia cada 5 o 6 anys, fent-hi una mitjana aproximada, entendreu que, arribat el desenllaç feliç, tinga ganes de gresca. El motiu s'ho val, en aquesta ocasió, perquè una no es troba cada dia —ni cada 5 o 6 anys tampoc—, amb un article d'un savi com Francesc Parcerisas, poeta de referència per a mi, a més a més, traductor, crític, guardonat amb el Premi Nacional de Cultura de la Generalitat ... més »