Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dimarts, 26 de febrer de 2013

QUIN SECRET PRIMITIU GUARDA L'ARENA?

Quan, ja fa alguns anys, vaig escriure aquest poema dedicat als meus pares, en un llibre que duia el títol no gens festiu de Tots els noms de la pena, pensava que les coses de l'existència segueixen el seu curs normal, i que és llei de vida que tot passe, tant en la seua immediatesa com també en el seu esdevenir a llarg termini. I que després del temps pletòric de l'estiu ha d'arribar la tardor; i després, l'hivern. I que, després del temps pletòric de la joia ha d'arribar el dol. I que, després del temps en què uns éssers humans habiten un lloc, i fins i tot són feliços en aquell lloc, ha d'arribar el temps en què el lloc, l'espai habitat, es deshabitarà d'aquests éssers humans. I l'espai, el lloc on els éssers humans van ser feliços perdurarà, mentre els éssers humans hi van passant.
 

La foto, una miqueta intervinguda, és de Felipe Valladares.
Es titula"Massís del Mondúver des de les dunes de l'Ahuir"
i forma part de la sèrie "Espais naturals de la Safor",
editada pel CEIC Alfons el Vell.


UN AMOR A FREC DE TERRA

     A ma mare i a mon pare, i als llocs
     on ells són senzillament feliços

Quin secret primitiu guarda l'arena?
Per un instant les herbes són daurades.
Un instant que perdura com l'anhel
d'un caprici. Després trau el senill
ombres llargues damunt de les marjals
i la llum torna a ser justa amb les coses.
Des de les motes al mar, un capvespre
de tardor és un miratge, preàmbul
d'aquest lloc buit de vosaltres, quan no
hi haja sol possible i tot, les motes
i la mar i les ombres del senill
s'entelen d'un lentíssim somni blanc.
Quin enyor guardarà llavors l'arena,
si vosaltres, com l'herba, també sou
la breu promesa que esbossen els astres?

Però vet ací que, algunes vegades, el curs dels esdeveniments es trastoca. I una decisió política, marcada pels interessos de sempre o pitjor encara, per una de les il·luminacions que massa sovint il·luminen polítics de perfil i pelatge molt semblants, va i capgira l'ordre de les coses. És el que ens temem que podria passar amb la platja de l'Auir [forma correcta del topònim, acordada des del CEIC Alfons el Vell de Gandia]. Quasi dos quilòmetres i mig de línia litoral sense urbanitzar (encara!), entre els termes de Gandia i Xeraco, a la Safor, deuen provocar que l'actual alcalde de Gandia, n'Arturo Torró, salive només de pensar-ho. I se li ha acudit convocar un "concurs nacional d'idees", com a resposta brillant al seu instint salivador.

Aquesta foto està extreta de la pàgina de Facebook Pels pobles de la Safor.
  Prové de David Mafé Nogueroles.


Som molta gent, però, la que pensem que la platja de l'Auir no necessita cap idea brillant, perquè brilla per ella sola. Tot i que segur que, a l'alcalde Torró, li deu semblar un erm desaprofitat. Com a resposta popular, i perquè voldríem que aquest paradís natural de dos quilòmetres i mig continuara intacte, i que l'esdevenir de la vida seguira, al mateix ritme que aquestes arenes, el seu curs normal, demanem QUE LA PLATJA DE L'AHUIR SIGA DECLARADA ESPAI NATURAL PROTEGIT i siga regenerada per tal de de donar a Gandia una varietat d’ecosistemes i una singularitat única en les comarques del voltant. Amb aquest objectiu s'ha posat en marxa una campanya de recollida de signatures a la qual us podeu adherir de manera ràpida i senzilla clicant en aquest enllaç.

Un amic, col·lega saforíssim, ens feia ahir aquest comentari: "jo no vull que la declaren res: ni Zona d'Interès, ni EsPAI Protegit ni Reina de la Falla. El que jo demanaria als nostres (?) polítics és que se n'oblidaren d'ella, que la deixaren estar, que no se la miraren ni de reüll!!" No em sembla un desig desafortunat, sincerament. Però això seria factible en un país on els polítics cregueren en la importància de preservar el seu territori. I on el territori es poguera sentir orgullós dels seus polítics. De moment, em situe al lloc on hi ha aquest ninot de la foto que transporta un monopoli sota el braç; mire cap al sud (Gandia), mire cap al nord (Xeraco), i el desig benintencionat del company em sembla, en el millor dels casos, una pel·lícula de ciència-ficció. I, en el pitjor, arriscar-se a llançar aquest racó estimadíssim de món a la boca famolenca dels lleons, que ja saliven, mentre l'esperen. Potser en un futur, quan també els polítics, i no només els poetes, s'estimaran la terra.


6 comentaris:

  1. magnífic, genial!!! Gràcies,
    el puc compartir al face de Pels Pobles??
    un bset
    xavi

    ResponElimina
  2. Que si el pots compartir...? Un honor, aportar el meu granet d'arena (mai millor dit!) a la causa. És una simbiosi: vosaltres m'aporteu energia; jo us faig quatre parauletes ;) Que tot siga en favor de l'Ahuir! No ho he dit, però ben propet d'allà es va criar mon pare. Un altre bes per a tu.

    ResponElimina
  3. Magistral, en forma i fons. Compartisc l'entrada al mur, Maria Josep, perquè cal preservar la platja de l'Ahuir, a més del trellat per conservar-la.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tan amable com sempre! Al Fb llances la pregunta de si espais naturals i espais sentimentals són el mateix, i saps que la resposta és que sí. A més, són els espais que ens fan sentir-nos arrelats a la terra. Per això, els qui se'ls volen carregar sempre són els mateixos: els que no tenen amor ni a la camisa que porten. Miren al seu voltant i fan cara d'excavadora, i tenen aquella dèria megalòmana de deixar rastre per allà on passen. Rastre destructiu, clar. A pesar de tot, jo crec en la capacitat del poble per a decidir per damunt dels seus polítics.

      Elimina
  4. Perquè darrere dels nostres mal somnis hi ha sempre la figura d'un polític? Perquè hem d'estar reivindicant a cada instant? Perquè hem d'estar sempre fent soroll on deuria haver pau i harmonia? Perquè sembla que ens han declarat la guerra? Estan fent dels nostres sentiments, drets, i patrimoni una catifa on juguen a daus. Els resultats els sabem prou bé. No pot durar sempre. És ben veritat. Però..... Qui hi ha darrere de tot això? No són gent aïllada. Avui no ho veig massa clar. Gràcies pel teu treball. Amb olor de primavera i esperança.... com sempre. Eduard

    ResponElimina
    Respostes
    1. Entenc perfectament el teu desconcert (i qui no!) Per una banda, saps que sóc una militant de l'optimisme. Però hi van uns aclariments: 1. No hem de perdre el sentit de la realitat. Aquesta gent que governa hi és per voluntat absoluta del poble; en aquest cas, tant a Madrid com a Gandia (fa riure i tot, la coincidència fraternal). 2. Per la mateixa voluntat absoluta se'n poden anar a pastar fang. 3. Estem en un moment de canvi històric, però, per a això, hem de treballar per fer visible una alternativa de model radical i absoluta. 4. No serà fàcil, però torne a dir que la voluntat del poble és la que mana. I alguns ja comencen a plantar les orelles quan veuen com va augmentant allò que diuen, amb tota la mala pata que tenen, "dispersió d'opcions polítiques". 5. Aquests energúmens que ens governen han furtat quasi tot el que tenen, però per damunt de tot no ens poden furtar les energies ni la capacitat de creure que hi ha altres models de fer política, i de "crear riquesa" que és l'únic que sembla que mou les voluntats humanes.
      Una abraçada, amic!

      Elimina

HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

Jordi Mas i el camí que mena fins a 'La destral del vespre, l'aixada de l'alba'

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 17 de juny de 2018

El poeta Jordi Mas, el qual hi afegeix el seu segon cognom, López, quan allò que publica són textos acadèmics o traduccions del japonès d'altres poetes o escriptors, va presentar el seu últim llibre, *La destral del vespre, l'aixada de l'alba *(Edicions del Buc, 2018), entre dijous i dissabte passat, a València, a Gandia i a Alcoi. El vaig acompanyar en els dos últims llocs i, entre moltes altres, aquestes són algunes de les idees que van sorgir mentre vam conversar en els actes compartits. *Portada del llibre, amb el segell inconfusible del dissenyador Dídac Ballester. * Jordi Mas... més »

Abans que fos Sant Jordi també publicàrem poesia

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 20 de maig de 2018

Vam ser a 21 de març i hi celebràrem el Dia Mundial de la Poesia. I després va venir el 23 d'abril, el Sant Jordi que sembla ja tan llunyà en el calendari, i s'hi referenciaren novetats de poesia per a parar un barco (per exemple, a Nació Digital; ni un sol autor valencià, ehem... Un traductor sí, per ser justos: Joan Navarro, *Poesia completa* de la brasilera Orides Fontela). I s'inaugurà la Fira del Llibre de València i s'hi clausurà. I l'avinentesa provocà l'aparició de més articles sobre llibres recomanats (de tots els gèneres) i fins i tot alguna reflexió més pausada sobre la s... més »



A Joan Climent, en el centenari del seu naixement

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 29 d'abril de 2018

Joan Climent (Montitxelvo, la Vall d'Albaida 1918 - Gandia, la Safor 2004) és, fonamentalment, poeta. L'any 2001 va ser nomenat Fill Adoptiu de Gandia i l'any 2003 soci d'honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. A pesar d'aquesta segona *condició*, la dimensió cívica i poètica de Joan Climent a penes ha transcendit més enllà d'un radi d'acció *de proximitat. *I no és just, ni per a ell ni per a les nostres lletres. Tant de bo l'excusa del centenari del seu naixement hi ajude una mica. Si voleu conèixer millor l'escriptor i la seua obra, fa un temps en vaig parlar a... més »

A partir de 'La netedat', de Sebastià Alzamora


Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 d'abril de 2018

*No y ha cosa que’n tant engruixe la bèstia com la netedat* * Robert Coch. Extret del Diccionari català-valencià-balear * És tard i pesa el fred del groc. Entre al llit com qui entra en una matriu estèril. El silenci de la cambra em xucla, gorg obscur, remolí imprevisible. Unes urpes em graten l’esquena. Algú més habita el meu cos sense haver-me’n demanat parer. A sota de la vànova, sóc com aquell Cigronet de faula atrapat a la panxa tova del bou. Catau de soledat calenta i eixordadora. I com és que trobe consol en el turment del poeta que llegesc?: *Hauries de poder dormir el so... més »