Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

diumenge, 10 de febrer de 2013

HI HA MESTRES QUE ENSENYEN MÉS QUE LLIÇONS

Tirant és el nom del gos de Tomàs Llopis. Tomàs, alhora, és poeta, novel·lista, amic, coassessor lingüístic de la nostra Burrera Comprimida, i mestre —em consta que mestre dels que no passen desapercebuts— de molta gent. A més a més, manté un bloc que es diu L'Almussai on recentment va dedicar una petita entrada a comentar un incident amb el seu Tirant, que li va merèixer una concloent frase final: "La seua generositat m'ha donat una lliçó." Doncs bé, a partir d'aquesta honesta afirmació, es va establir un intercanvi d'aportacions a través de Facebook, de les quals —i amb el permís de l'autora, Yolanda Garcia— m'agradaria destacar aquesta sentència lapidària: "hi ha mestres que no només ensenyen lliçons". Gran veritat, sobretot per a qui hem tingut la fortuna d'experimentar-ho en algun moment de la nostra vida.

Nadaletes a prop del barranc de Manesa de Barx.


Diumenge passat, a punt d'arribar al barranc de Manesa, a Barx, la meua cosina Rosana i jo ens vam aturar davant d'aquest pomellet delicadíssim de narcisos silvestres ("nadaletes" és la paraula amb què primer els diria jo, a pesar que som a febrer) que emergien del badall d'una roca. Em va venir al cap, a l'instant, com un ressort que impulsa un pensament, uns versos d'Antonio Machado:

Mi corazón espera
también, hacia la luz y hacia la vida,
otro milagro de la primavera. 


Tòpic, ja ho sé. Però el que m'interessa és anar a l'immens poder d'atracció que aquests versos del poema "A un olmo seco", i el llibre al qual pertanyen —Campos de Castilla— van exercir en mi, allà pels setze o disset anys. La culpable, una professora de llengua i literatura espanyoles: Elisa Pardines de nom. Aleshores no podia saber si era o no era una gran docent. Als setze anys encara no es té criteri per a jutjar això. Però la realitat és que Elisa fou una mestra —professora de secundària en aquest cas— de les que transmetia —no podria explicar de quina manera— una passió per la literatura, i pels escriptors i escriptores que la fan que, si no fóra massa exagerat reconèixer-ho així, diria, amb la perspectiva del temps, que me la va inocular en vena per sempre més.



Els arbres de la foto no són oms, sinó uns àlbers que creixen a la vora de l'ullal de l'Estany de l'alqueria del Duc, a la marjal de Gandia. La va fer Pau Àlvarez recentment, i em pareix tan bonica que m'abellia utilitzar-la en aquesta entrada.


Una cosa pareguda em va passar quan feia Filologia, ja a la facultat. Els tres primers anys van ser més bé insípids, en el tracte amb el professorat. Però quan ja feia l'especialitat de Literatura hi va aparèixer Sonia Mattalia, una dona argentina guapíssima, per dins i per fora, instal·lada a València des de feia molts anys, experta en l'obra d'Onetti, que un dia em va descobrir els deliris sublims d'un poeta creacionista, xilè, que es deia Vicente Huidobro. D'Altazor o el viaje en paracaídas, que em va absorbir el seny durant una llarga temporada, prové la citació inicial, i el títol, del primer llibre de versos que vaig publicar —Remor alè—, intrèpida joveneta fascinada per la magnífica irreverència d'aquest poeta davant de l'ortodòxia del llenguatge. Tot i que, d'irreverent, el meu pobre llibre només té el record d'Huidobro al títol. La professora Mattalia va morir, de manera lamentablement prematura, el desembre passat. Per a ella aquest record afectuós.





Romper las ligaduras
     [de las venas
Los lazos de la respiración
     [y las cadenas  [...]

Después nada nada
Rumor aliento de frase
     [sin palabra





Vicente Huidobro: Altazor o el viaje en paracaídas, Canto III.


Retrat d'Huidobro fet per Pablo Picasso per a la primera edició d'Altazor.


Un efecte semblant, cada vegada més a prop dels meus interessos actuals, fou el que em va produir el professor Jaume Pérez Montaner una vesprada en què, en classe de Literatura catalana, ens va parlar per primera vegada d'un poeta de Burjassot, que amb un talent només propi dels poetes excepcionals, era capaç d'escriure un poema d'amor quotidià que es deia "Sonata d'Isabel", i també d'executar sentències al voltant del tema més universal —la vida—, des de la seua transcendència i des de la seua vulgaritat alhora. No negaré que, en un primer moment, els versos amb què, segurament, Jaume ens va voler impactar, em van escandalitzar. Però, a partir d'aleshores, s'ha fet més i més gran l'atracció per l'obra d'Estellés: diversa, rica, inacabable. Ho vaig tractar d'explicar ací: Molts poetes distints en un sol Estellés vertader.


bon dia, grapat d'aigua,
escarpidor, gillette, sabó, dentífric.
bon dia, normalitat o hostilitat de l'oratge,
volum de merda que he amollat i mire.
oh, bon dia, veïna, que tornes del mercat.

[...]

com la merda s'esmuny en estirar la cadena,
així són de fugissers els plaers
que la vida ens depara, els amors, tot això.

V. A. Estellés, Horacianes, XVII


Així, a partir, només, de la meua experiència, m'atreviria a definir un bon mestre (o mestra) com aquell explorador engrescat, implicat en la seua tasca, i disposat a obrir camí als seus seguidors, a aquells amb els qui voldria compartir els descobriments d'una aventura, per principis, col·lectiva. Diria que, dintre d'aquesta categoria, hi ha aquells que, com va dir l'amiga Yolanda, "no ensenyen només lliçons".




8 comentaris:

  1. Es una sort, poder recordar els nostres mestres!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sempre atent a les paraules dels amics --amigues--, Carles. Gràcies.

      El nostre estimat Tomàs Llopis ha escrit a Fb: "crec que els bons mestres i les grans lliçons són, efectivament, com aquelles nadaletes a la vora del camí: hi ha qui passa i no les mira i hi ha qui s'atura a mirar-les i se n'enamora. En el fons, perquè hi haja un bon mestre hi ha d'haver -induït o no- un aprenent tocat de la virtut de la curiositat."
      Jo li he respost, humilment, que pense que la "inducció" hi ha d'estar. I t'ho dic perquè tu també en saps, d'aquestes "induccions" procedents dels qui respecteu i engresqueu l'alumnat. La vostra tasca és admirable, i ja podeu tenir ben clar que no passa desapercebuda.

      Elimina
    2. Efectivament, és una sort poder recordar els nostres mestres... però no a tots! De vegades hi ha sorts maleïdes per la desgràcia.

      Elimina
    3. No puc saber què deuen pensar els més de 7.000 milions de terrícoles que habiten el planeta Terra. Però, jo crec que aquests 'mestres' del quals vostè parla no es poden dir així. Els pateixen les víctimes a qui els toca la desgràcia de patir-los, això sí. Per a mi, sense cap tipus de respecte, a aquest(e)s 'pseudomestres'..., que els la pique un pato!

      Elimina
  2. Jo també vaig tenir un mestre inoblidable, quan tenia setze anys i era un estudiant del COU: li deien Alberto Roca i em va ensenyar a pensar en un temps en què era tot just el contrari el que es pretenia d'un mestre. Ens explicava sociologia i mai no se m'oblidara l'entusiasme que li posava per fer-nos comprende el que volia dir l'anomia o la sublimació. Així, em va descobrir móns desconeguts i em va despertar la curiositat per mirar enllà de l'aparença de les coses.
    Quant a Machado, no més et diré que va ser el meu primer poeta i que forma part de la meua biografia, tant per la seua poesia com per la seua integritat humana. Et recomane la biografia que li va dedica Ian Gibson: és senzillament impressionant. Un dels millors llibres que he llegit en ma vida.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies per l'aportació, Robert, i disculpa que no t'haja contestat abans. Està clar que aquest senyor Alberto Roca va fer la seua feina ben feta. Mirar més enllà de l'aparença de les coses no és avui en dia una actitud massa comuna, malauradament. Però alguns sabem que és un exercici a partir del qual s'obrin camins i mons inesgotables.
      Un secret: la biografia de Machado que dius em mira des del seu prestatge d'honor cada vegada que òbric la porta de ma casa.

      Elimina
    2. Del Tomàs diré que va ser dels primers a ser conscient que m'agradava la literatura allà quan estava en el tercer curs del BUP. En el COU em vaig presentar a un concurs de contes a Oliva i el vaig guanyar; supose que a partir d'ací deguera interpretar que em dedicaria a l'escriptura literària. De retruc, ell, juntament amb el Mulet i el Prats, hi van fer una avançada quan em van incloure en la llista d'escriptors de la Marina Alta, l'any que el Levante, a principi del 2000, va publicar la Història de la Marina Alta: sense haver escrit res de notable ni destacable ells m'hi van posar. Després han vingut trobades, recitals, algun sopar coincident, però poca cosa més: puc dir que deixadesa/apoquiment meu.

      Dels narcisos diré que són la meua debilitat, tot a partir de l'any que vaig estudiar d'Erasmus a Londres. En els dies que esclataven en flor, el camí d'anada i de tornada de la facultat era una meravella en passar per la vora dels parcs i albirar tots aquells pomells en terra i de tota mena i colors. Temps després, ara que ja tenim planters i cossiols, han de formar part de la col·lecció vegetal de casa i em recorden aquells mesos de llibertat i independència que va ser viure a Londres.

      Esmentes les irreverències, llavors la meua va aparéixer en descobrir en la facultat el Joan Brossa. Certament, aquest autor ha fet més mal que una pedregada: em va desbaratar tota la poesia adolescentíssima de pocs anys que feia i va provocar que tirara per la via de la poesia que faig ara. Hom podrà dir que en sóc epígon (poc o molt maldestre), però no s'entén la meua poesia sense ell, al quan vaig dedicar un poemari tot seguint l'estil iconoclasta que té: l'Estellés, l'Espriu, sí, és clar, però, el Brossa...

      Dels professors, el Hauf, per haver-me descobert que era un ignorant i que la facultat no era una continuació de l'EGB, sinó una recerca constant d'aprenentatge. Volia dedicar-me al medievalisme però amb el pas dels anys i no poder/voler mamprendre el doctorat m'han dut l'abandonament d'aquesta faceta, que de tant en tant reprenc si llig els clàssics. Però també l'Abelard, que si bé no compartisc algunes idees de caire polític, em va mostrar la valor de ser valencià i de qüestionar-se sempre en la sintaxi.

      Al remat, completament d'acord amb ço que has dit: “aquell explorador engrescat, implicat en la seua tasca, i disposat a obrir camí als seus seguidors, a aquells amb els qui voldria compartir els descobriments d'una aventura, per principis, col·lectiva”. Idò més ara quan ens trobem en una situació social d'apatia, avorriment, deixades i desgana, arriscant-nos fins i tot a fer proselitisme i a desviar-nos d'un temari força mancat.

      Elimina
    3. Amic:

      M'ha resultat molt, però que molt interessant, aquesta aportació teua, sobretot pel que dóna a conèixer de tu, dels teus inicis poètics primer, dels teus mestres poètics, dels mestres docents i dels fonaments de la teua poesia actual. I també del professor inquiet i creatiu que ets i que segur que deixa petja en algun dels alumnes més inconformistes.

      Gràcies a tu he revisat l'entrada, després de més de quatre anys d'haver-la redactada, i no me'n desdic ni en una sola coma. Les circumstàncies socials, col·lectives, no són gens favorables per a la motivació de l'alumnat, ni del professorat tampoc, però sospite que just en aquests moments d'apatia, de manca d'al·licients, és quan el paper dels mestres adquireix una rellevància més gran. Siga com siga, i contra vent i marea, continueu sent els fars, els 'gurus' de generacions que, sense triar-ho, s'han trobat navegant a la deriva en una era en què el món occidental és pura ruïna. Així de cru.

      ¿Saps, a tot això, segur, que Joan Brossa va ser un poeta disciplinat, que es va entrenar fent llibres de sonets, que dominava els recursos formals i la tècnica més perfecta, fins i tot per entonar les irreverències més sonades, abans d'esdevenir el Brossa visual, juganer, el més experimental que fou després? Et passe aquest enllaç del blog de Josep Bargalló, molt interessant, encara que potser ja l'hages vist.
      https://josepbargallo.wordpress.com/2014/01/10/joan-brossa-i-el-sonet-1-el-genere-en-el-seu-corpus-literari/

      Elimina

HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

'Ulls de glaç', de Jordi Solà Coll

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 27 de juny de 2017

*S'acaba de publicar a Pagès editors Ulls de glaç, el llibre de Jordi Solà Coll que va guanyar el premi Miquel Martí i Pol de Roda de Ter de l'any 2016. * *Gràcies a l'atzar venturós —poètic, com no podia ser d'una altra manera— que ens va aproximar, a Jordi i a mi, gosaria afirmar que mai no escriuré unes pàgines tan especials com aquestes amb què l'autor m'ha permès introduir el seu llibre. I ara, **"Que no s’esgoti el temps / ni a deshora el verb / quan més que mai s’expressa". * [image: http://www.pageseditors.cat/ca/ulls-de-glac.html] ELS TEUS ULLS DE LLUM ADOLORIDA *E... més »

'Serena barca' obté el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 18 de juny de 2017

Escric aquesta entrada amb l'única finalitat d'agrair totes les felicitacions, les mostres d'alegria, de complicitat i les generosíssimes consideracions cap a *Serena barca* que he rebut des que, el proppassat dimecres 14, l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana va publicar la notícia dels llibres guanyador dels Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians. Per als quatre editors del Buc, Pau Sanchis, Rubén Luzón, Francesc Bononad i Josep Martínez, és l'agraïment primer i indispensable, perquè —ja ho he dit en més d'una ocasió— sense Buc no hi hauria barca. Almenys no en aq... més »

Amor indeleble

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 4 de juny de 2017

*Text: Maria Josep Escrivà* *Fotografies: Jordi Solà Coll* *Quan algú que viu mor així,* *brolla molta sang després de cada cop.* *Wisława Szymborska* *Traducció de Xavier Farré* La colpeja. No en té més remei i una altra vegada la colpeja. I ella encaixa els colps amb l’estoïcisme a què l’obliga la seua condició. Això és, haver d’acceptar el seu rol domèstic, a manera de suplici setmanal: garantir l’ordre gràcies al qual s’hi assegura la rutina, anodina però indispensable, en aquella casa. Al cap i a la fi són colps sense cap conseqüència greu. Bé se’n podria dir que, fins ara, ... més »

L'Home del Capell de Palla en format llibre-DVD

Maria Josep Escrivà
a Passa la vida - 21 de maig de 2017

*La maquetació, el disseny i la portada del llibre són obra de Pau Àlvarez López-Edicions 96.* Si us ve de gust, podeu escoltar aquesta conversa amb Ezequiel Castellano, mentre continueu llegint l'entrada: En paraules de l'amiga Vicenta Llorca: «L’Home del Capell de Palla no és només un relat, és un fet escènic, convergent i multidisciplinari, on la música, la plasticitat visual i la paraula, s’agleven en el misteri. Les mans i els mots s’esfilagarsen als secrets sinuosos i suggeridors que subjauen rere la paraula i la imatge». En aquest blog n'he parlat alguna altra vega... més »

La (bona) poesia satírica també existeix

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 14 de maig de 2017

En tenim la prova en els *Versos (per)versos* de Salvador Bolufer (Edicions 96, 2017). Un llibre que recull, en paraules de l'autor mateix, una mostra de textos «dels diversos aspectes de la meua [seua] producció satírica dels últims 15 anys». En una entrada de caràcter ben personal que la periodista Amàlia Garrigós ha publicat al seu Alta fidelitat, els ha atorgat, a aquestes perversitats mètriques, la virtut balsàmica d'aquells regals que saben arribar just en el moment necessari: «La seua mestria de mètrica sorneguera i intel·ligent em provoca el somriure reflexiu i la rialla des... més »

1.000 raons per estimar-los: Marc Granell

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 25 d'abril de 2017

En aquestes entregues dedicades a destacar els llibres que m'han sigut companys importants de vida, faré una petita excepció, avui, i no destacaré un llibre sol, sinó un poeta sencer. Per la seua humanitat, per les vegades que m'ha fet estrényer els punys, quan el llegesc, per la seua immensa tendresa. I perquè la setmana passada va fer anys, el Marc —seixanta-quatre—, i aquest vol ser un humil regal d'aniversari, des de la complicitat en les paraules i l'estima de tant de temps. *LA SOLA VERITAT QUE ENSENYA I SALVA* *Per a Marc Granell* *Cambra d'abril.* *També dins l'ombra ... més »

La vida secreta de les paraules: «sitiet»

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 17 d'abril de 2017

*Hay muy pocas cosas: silencio y palabras.Isabel Coixet Text: Àngela Guixot Escrivà, Maria Josep EscrivàFotografies: Júlia Llorca Tauste (excepte la que s'hi indica)* Feia temps —molt!— que guardàvem al rebost de les vides secretes de les paraules aquest "sitiet". A casa ho diuen així, quan està la paella a punt i només cal fer lloc a taula per situar-la al seu lloc central i protegir les estovalles o l'hule de l'escalfor..., o de la mascara, si és en aquelles ocasions assenyalades en què la paella s'ha fet amb llenya: —Va, aneu fent lloc. Ja heu tret el sitiet? *Aquest és ... més »

Tòfones sota terra

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 d'abril de 2017

Tanquen la porta els veïns i sent com el xivarri que arrosseguen al seu pas desapareix amb ells carrer enllà. Aleshores el silenci, ésser viu, ocupa la cambra. Amb el silenci es fa present, com si abans no hi fóra, el món de més a prop: les cortines que filtren el matí del pati, les rajoles de fang cuit, les plantes, i la llum, sobretot la llum, que circula entre cada cosa com si es proposara no tocar res, de tan discreta, de tan tèbia. Com si hi sobrevolara amb peus descalços. El silenci que ara m’acompanya és de color de pa d’or, delicat al tacte com una ploma d’àngel, i té olor ... més »