Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dimecres, 30 de gener de 2013

ELS PEUS CLAVATS A TERRA I ELS DESITJOS APUNTANT BEN AMUNT

Dins de l'Any Estellés amb què l'Acadèmia Valenciana de la Llengua ha decidit honorar la memòria del periodista i ingent poeta que va morir fa 20 anys, el diari digital El Punt-Avui ha començat a publicar, amb una periodicitat quinzenal, una sèrie d'entrevistes a poetes valencians. 

Ezequiel Castellano ha estat l'encarregat de conduir les dues primeres, en les quals amb la dosi inevitable de pudor ho dic, per la part que em correspon, hem estat preguntats, en primer lloc Marc Granell, i quinze dies després jo mateixa, en la segona entrega d'entrevistes estellesianes. Reconec en Marc i sé que molta altra gent ho subscriuria el meu pare espiritual i poètic. A més a més, tinc la immensa sort de poder compartir amb ell, des de fa molts anys, amistat, confiances i activismes literaris: un tresor personal que no canviaria ni per totes les monedes d'or que diuen que albergava la cova d'Alí Babà.

A cadascun se'ns va fer, en el seu moment, la pregunta de quina era la influència d'Estellés en la nostra obra. Per a Marc, la petja de l'insigne poeta burjassoter és clara i rotunda; jo m'hi vaig atrevir a afirmar que "sóc més creient que practicant de l'obra d'Estellés", la qual cosa va aprofitar com a titular l'agut periodista Zequi Castellano com a titular. Pròximament intentaré reparar, amb una segona entrada blocaire, aquesta pujada de presumpció..., innocent, això sí. De moment, copie els dos enllaços a les entrevistes respectives:

Marc Granell: "La societat valenciana no valora Estellés per un problema de cultura militant".

M. J. Escrivà: Sóc més creient que practicant de l'obra d'Estellés".

I em permet d'extraure, de l'espai digital que em va correspondre en sort, el poema que s'hi reprodueix. Ho faig, fonamentalment, amb la intenció de dedicar-lo a l'amic Jordi Puig, pel seu suport infatigable, i perquè d'ell va partir el muntatge fotogràfic amb què el Col·lectiu Vall de Vernissa el va utilitzar, acompanyant aquesta foto esplèndida de Paco Sastre, per desitjar sinceres ventures d'any novell, quan estrenàrem el 2011.



La dedicatòria és encara ben vàlida:
Per a tota aquella gent “insensata” que continua actuant
amb els peus clavats a terra
i els desitjos apuntant ben amunt. 



PER DALT LES TEULADES…

Com hi ha el dol
en el cor
de la pedra
enquistat,

qui alça el cap
descobreix
que, entre els plecs
del teulat,

pertinaç
com el liquen,
més intrèpid
que el voltor,

creix un broll
–insensat...!–
de raïm
de pastor.

MjE 




6 comentaris:

  1. Que bonic, per moments pensava que els desitjos ens feien perdre el nord, però ara entenc que ens aterren. Gràcies

    ResponElimina
    Respostes
    1. Els desitjos són el motor, Almu. Crec que la terra està per a xafar-la amb tot el pes dels peus, i el desig, per a anar més enllà. Crec que la nostra missió a la terra és ser aventurers incansables. L'etimologia de la paraula aventura és precisosa. Podria ser alguna cosa així com 'anar cap allò que ha d'arribar', fer-ho vindre, vaja. És a dir, donapreciosa, que busquem un lloc per a fixar les arrels, com el raïmet, i a volar amb el desig!

      Elimina
  2. Molt xula l'entrevista, MJ, i amb el titular escollit crec que se t'identifica i entén molt bé. Estellés és un pilar de la nostra mitologia com a poble, i el seu legat té connotacions emotives, sentimentals, que el decanten irremissiblement cap a la fe, cap a la creença. A més, molt bé per reivindicar la universitat com a punt de partida,com a camí de descobriments. I el poema, com sempre, un regal. Gràcies

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies a tu, com sempre.
      Alguna gent m'ha agraït que destacara el paper de la universitat en la meua formació. Em pareix significatiu, i m'inquieta un poc. Els meus pares es van deixar la pell perquè jo poguera tindre estudis superiors. La universitat em va descobrir una literatura catalana viva, potentíssima i desconeguda. També em va ensenyar que hi havia coses que la universitat mai no m'ensenyaria, com per exemple la creació, que em pareix que ha de ser un camí personal i lliure, no acadèmic.

      Elimina
  3. Molt bona, l'entrevista; però el poema, brutal (i la dedicatòria a Jordi, ben merescuda). Tan de bo que aquesta "insensatesa" arrele i s'escampe pertot arreu...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Eiiii, gràcies per passar per ací! M'alegra que t'agrade el poema. Veure el raïmet allà dalt dels teulats inhòspits és ja tot un poema visual. En som molts, els qui fem per escampar llavoretes d'"insensatesa" d'aquest estil. I al final, fruitaran, ja ho veuràs. És llei de vida, amic. Besades.

      Elimina

HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

Jordi Mas i el camí que mena fins a 'La destral del vespre, l'aixada de l'alba'

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 17 de juny de 2018

El poeta Jordi Mas, el qual hi afegeix el seu segon cognom, López, quan allò que publica són textos acadèmics o traduccions del japonès d'altres poetes o escriptors, va presentar el seu últim llibre, *La destral del vespre, l'aixada de l'alba *(Edicions del Buc, 2018), entre dijous i dissabte passat, a València, a Gandia i a Alcoi. El vaig acompanyar en els dos últims llocs i, entre moltes altres, aquestes són algunes de les idees que van sorgir mentre vam conversar en els actes compartits. *Portada del llibre, amb el segell inconfusible del dissenyador Dídac Ballester. * Jordi Mas... més »

Abans que fos Sant Jordi també publicàrem poesia

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 20 de maig de 2018

Vam ser a 21 de març i hi celebràrem el Dia Mundial de la Poesia. I després va venir el 23 d'abril, el Sant Jordi que sembla ja tan llunyà en el calendari, i s'hi referenciaren novetats de poesia per a parar un barco (per exemple, a Nació Digital; ni un sol autor valencià, ehem... Un traductor sí, per ser justos: Joan Navarro, *Poesia completa* de la brasilera Orides Fontela). I s'inaugurà la Fira del Llibre de València i s'hi clausurà. I l'avinentesa provocà l'aparició de més articles sobre llibres recomanats (de tots els gèneres) i fins i tot alguna reflexió més pausada sobre la s... més »



A Joan Climent, en el centenari del seu naixement

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 29 d'abril de 2018

Joan Climent (Montitxelvo, la Vall d'Albaida 1918 - Gandia, la Safor 2004) és, fonamentalment, poeta. L'any 2001 va ser nomenat Fill Adoptiu de Gandia i l'any 2003 soci d'honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. A pesar d'aquesta segona *condició*, la dimensió cívica i poètica de Joan Climent a penes ha transcendit més enllà d'un radi d'acció *de proximitat. *I no és just, ni per a ell ni per a les nostres lletres. Tant de bo l'excusa del centenari del seu naixement hi ajude una mica. Si voleu conèixer millor l'escriptor i la seua obra, fa un temps en vaig parlar a... més »

A partir de 'La netedat', de Sebastià Alzamora


Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 d'abril de 2018

*No y ha cosa que’n tant engruixe la bèstia com la netedat* * Robert Coch. Extret del Diccionari català-valencià-balear * És tard i pesa el fred del groc. Entre al llit com qui entra en una matriu estèril. El silenci de la cambra em xucla, gorg obscur, remolí imprevisible. Unes urpes em graten l’esquena. Algú més habita el meu cos sense haver-me’n demanat parer. A sota de la vànova, sóc com aquell Cigronet de faula atrapat a la panxa tova del bou. Catau de soledat calenta i eixordadora. I com és que trobe consol en el turment del poeta que llegesc?: *Hauries de poder dormir el so... més »