Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

diumenge, 20 de gener de 2013

QUÈ ÉS L'AMOR, SINÓ...? Miren Agur Meabe


Miren Agur Meabe (Lekeitio, Biscaia, 1962) em va robar el cor el dia 21 de novembre de 2002, a València, en un acte organitzat pel PEN Club, quan la hi vaig sentir recitar aquest poema, que uns anys després vaig tenir la gosadia de traduir ací, a través de la versió al castellà que n'havia fet la mateixa autora:

Amb el permís d'Anna Gascon, i dels seus alumnes del taller de teatre Amoraescena,
faig meua també aquesta imatge preciosa caiguda del cel... Del de la terra, és clar!
Gràcies per la vostra feina, i endavant!

NOTES BREUS, 1

Ahir se'm va cremar un llençol.
El vaig cremar jo, amb la planxa.
Li vaig estampar un triangle color de pa torrat
per culpa de la tele.
Sempre tinc engegada la tele petita de la cuina
quan toca planxa:
un xiquet negre de la guerra
xuplava el pit de sa mare morta.
Se'm féu un nuc de pèl a la gola.

No se m'oblidarà:
la llet em va mullar el sostenidor.

El codi de la pell (selecció), Edicions 96, 2006.


Miren Agur Meabe, en una imatge del diari electrònic ARGIA.

Des d'aleshores he intentat no perdre-li el rastre com a escriptora. I la vida m'ha regalat el luxe de poder-la tenir entre una d'aquelles amistats que no s'acaben mai, a pesar que podem passar mesos sense veure'ns, i sense comunicar-nos, almenys aparentment. Ella sap que és, passe el que passe "la meva amiga: com un vaixell blanc".

Una imatge de la costa de Biscaia, presa durant una visita al País Basc,
el mes d'agost de 2009.


Miren Agur, a banda de poeta (i quina poeta!) ocupa en l'actualitat un lloc de referència dintre de la narrativa en basc. És especialment coneguda, i valorada, pels llibres dedicats a la gent jove. I en aquest àmbit és on, des de fa un temps, estic gaudint com una criatura, intentant traslladar al català el seu Zer da, ba, maitasuna?, a partir de la tradució, una altra vegada, de Miren Agur, publicada a Lóguez com a ¿Qué es el amor, sino...? Del llibre, em va captivar la manera com l'autora arriba a la sensibilitat dels adolescents sense desatendre els problemes del món, creant consciència, però sense adoctrinar, i presentant personatges intel·ligents, madurs i amb inquietuds artístiques que els fan summament atractius. Què és l'amor, sinó...? està narrat per dues veus, maquetades fins i tot de manera que s'encaren dintre del llibre: la d'una xicona i la d'un xicon, que descriuen la manera com se senten atrets, sense tenir-ne constatació de la reciprocitat, l'un per l'altre.

Trie com a petit tast aquest capítol narrat per ella, Especial de nom a la novel·la. El xic es diu Míster X. I espere poder anunciar aviat la publicació del llibre al complet.

Aquesta, i les il·lustracions que segueixen, són obra de Concetta Probanza
Estan reproduïdes, amb algunes imperfeccions que no he 
sabut evitar, a partir de l'edició castellana de Lóguez. 
També il·lustraran, sideuvol, Què és l'amor, sinó...? que preparem 
a Edicions 96.


L'HOME DEL SAC I JO

No puc dormir.
M’agradaria que entrara l’Home del Sac per la finestra, o que isquera de sota del meu llit. Un monstre que s’assemblara un poc a Míster X i se m’enduguera per l’aire entre els seus braços peluts.
El frec del llençol m’endureix el pit. El pressione amb les mans.
Se m’eriça el borrissol quan m’acaricie el ventre. M’imagine l’úter, una petita pera de color rosa col·locada al revés. 


Em palpe el front, el nas, els llavis, les orelles, els muscles, els braços, els malucs, el pubis, les cuixes, les natges.
I trobe a faltar una pell.
I una llengua.
I una veu per a completar l’esquema del plaer.
És que, per a mi, sense veu no hi ha amor. Mai no em seduirà un sonso. A mi l’amor m’entra per les orelles. A mi, que em donen paraules amb llum, no estrelles caribenyes, ni pomes d’or, ni pegassos eterns. Així és que, com no he d’estar-hi atrapada, amb la gràcia que té el meu xarrador? 


Vine, lletjot, juguem a subratllar-nos cos amb cos.
I si li trucara? Ni de broma! Si és mitjanit...!
Tastarem junts alguna vegada aquesta mistela calenta? A aquest pas, segur que se’ns fa agra.
Mentre observe les ombres que es filtren por les escletxes de la persiana, entre sospir i gemec, em ve... una reflexió.



Que és terrible que, a dos milions de xiquetes cada any, els amputen el clítoris i els llavis inferiors, sencers, o parcialment, amb trossos de llauna o de vidre. No puc entendre les raons d’aquesta tradició, acceptar els ritus d’aquesta fe salvatge, albirar el mínim rastre d’espiritualitat en aquesta brutalitat. 

Miren Agur Meabe: Què és l'amor, sinó...? Trad.: M. J. Escrivà

 
ADDENDA (juny de 2014)
 
Si teniu ganes de saber-ne més, del llibre i de la seua autora, podeu llegir una entrevista que li he fet, per al butlletí 96milmotsmés, des d'ací.



12 comentaris:

  1. Hola Maria Josep,
    Jo també em vaig enamorar de Mirem gràcies a la teua traducció i em sembla que en la nova aquest enamorament es multiplicarà.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs ja veus, Mercè, que això és un dels dons de la poesia: que els enamoraments s'encomanen per obra i gràcia de la paraula. I quan tingues ocasió de conèixer la Miren Agur, veuràs que, si és una gran escriptora, com a persona és extraordinària.

      Elimina
  2. Compartisc: l'enamorament de la Miren, de la paraula, de la traductora, les gràcies perquè amb el contacte virtual/directe/paraulaaparaula podem generar aquesta mena de complicitats I moltes gràcies per les gràcies. Un plaer!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Enhorabona per la teua feina, Anna, que em consta que no es limita a ensenyar continguts, sinó a educar en les emocions artístiques. Una tasca que no tothom sap fer, però, pitjor encara, que no valoren com caldria els nous corrents educatius. De totes maneres, el repte és demostrar que, ben enfocada, la literatura és un pou de creativitat i també d'educació en valors. I si no, ja llegireu aquesta novel·leta de Miren Agur.

      Si tens ocasió, digues als teus alumnes que en aquesta casa virtual ens hem recordat d'ells.
      I molta sort en tot!

      Elimina
  3. Gràcies pel descobriment, Maria Josep, no coneixia la Miren Agur Meabe, però els dos fragments que has posat al bloc em semblen d'una força brutal. El poema, sobretot, m'ha impactat com si m'haguessin clavat un bon cop de puny a la hipocresia del benestar. Des d'ara estaré al cas d'aquesta poeta basca, i tant!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies a tu per deixar-te caure per ací.
      No deixa indiferent, aquesta escriptora, Ricard. I el poema..., m'encanta com has descrit l'efecte que t'ha causat. Quan jo li'l vaig sentir recitar per primera vegada, en castellà i d'asseguda darrere d'una taula, vaig pensar que aquesta dona era una maga. Tot és senzill quan ella ho escriu, i tanmateix, ens provoca una descàrrega elèctrica, quan nosaltres la llegim.
      Sé que té un altre llibre de poemes traduït en castellà com a 'Espuma en las manos', però no sabria dir-te si l'ha publicat o no. En euskera, sí, i hi va guanyar el Premi de la Crítica de l'Associació Espanyola de Crítics Literaris. Ho indagarem.

      Elimina
  4. Això pinta molt bé. El llegirem i el comentarem

    ResponElimina
  5. A mi, que em donen paraules amb llum, no estrelles caribenyes, ni pomes d’or, ni pegassos eterns.

    I Miren dona paraules amb una gran lluminositat... I tant el primer poema com el relat són tan colpidors... De veritat que mentre llegia els versos se m'han entelat els ulls i m'he quedat una estoneta sense eixes paraules de llum. NI de fosques tampoc...

    ResponElimina
  6. I enhorabona també a la traductora, que amb l'emoció se m'havia oblidat... Ho sent!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Xe, xe, xe... Mira que eres complidor! La traductora ja no cabia dintre d'ella, amb la teua emoció encegadora... No li calia res més. Però en fi, si hi insisteixes: doblement pagada. Ara, menys fer-me la xula, i a espavilar-me a acabar la feina amb la novel·la, que encara me'n falta un bon tros!

      Elimina
  7. Amb el tràfec del trasllat de la Macma, he estat un grapat de dies totalment out de la xarxa i ara retorne i em trobe aquest bagul de posts tan poètics amb què has encetat el teu propi bloc! M'encanta el nom, perquè és senzill i perquè és també un vers, quotidià i vertader. La més sincera enhorabona, no sols per la criatura, sinó pels fonaments que el basteixen i el bastiran. Ets imbatible: per activista, per generosa i pel teu olfacte infal.lible. De fet, compartir les troballes literàries és d'una immensa gratitud amb els lectors i els amics, i millor encara quan és tot alhora. De la Miren, per exemple, me n'havia parlat un bon amic meu, però no coneixia la peça que has inclòs. Sublim, de tan domèstica. Gràcies i mil gràcies per seguir engalant-nos la xarxa de poesia, i la vida, d'amistat. Moltes besades i molta sort!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Estupefacta em deixes, Jovi, amb les teues paraules. Tu ja saps que compartir complicitats i passions literàries és un luxe, i que per a mi és fonamental per a continuar pensant que paga la pena. Tu ets un bonamic, i per tant, exagerat en els afalacs que em dediques. Ara, si puc demanar un desig, sí que seria que les ganes d'activisme tarden molt a decaure, perquè m'hi retroalimente, i l'adrenalina és important per a mantenir el cap alerta. Ja saps allò de l'Elogi del moviment, que vam comentar ahir amb l'Elies Barberà. Són un bon invent, els blocs (crec jo), per a contagiar-nos passions i descobertes. Els teus Calcetins i tu en sou un bon exemple. Mil gràcies!

      Elimina

HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

1.000 raons per estimar-los: 'Ací s'acaba tot', de Josep Piera


Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 de novembre de 2017


Fa molts, molts anys, que dura aquesta estima. Diria que des del principi dels temps. Des del meu principi. Des del principi mateix del temps en què vaig començar a festejar amb les paraules, amb la poesia. Aleshores —diguem-ne al voltant dels anys 90, 91, 92...— Josep Piera ja era, des del País Valencià, des de la Safor seua i nostra, un escriptor de referència per a les lletres catalanes. I es va convertir també —primer que cap altre en català, diria jo— en *el meu *escriptor de referència. Motiu suficient per a tenir 1.000, i més de mil, raons per estimar-lo. *Josep Piera, en u... més »

Viatge, metàfora i revolució. A partir de 'Viatjar descansa', de Carles Mulet

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 8 d'octubre de 2017

La metàfora del viatge és inesgotable, il·limitada, tot i que, si acudim a l'etimologia de la paraula, podria semblar que, afirmant això, incórrec en una contradicció flagrant, ja que el *viaticum* (derivat de *via*) és allò que hom fa servir durant el camí. I, per definició, allò de què hom ha de menester mentre es desplaça, el bagatge amb què ens aprovisionem durant el viatge, és finit i, tard o d'hora, perible. *Fotografia —com les dues següents— de Natxo Francés, de la sèrie «L'home que camina». * Jo tenia intenció de fer servir aquesta entrada, quan pertocava, per donar la b... més »

#Això, és a dir, #Sí, és a dir #Ambelpoblecatalà

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 16 de setembre de 2017

Enllaceu la campanya institucional al vostre blog fins al dia de la votació. Gràcies per la llibertat i per la vida que ens regala poder escollir que és el millor. Cheap Offers: http://bit.ly/gadgets_cheap Enllaceu la campanya institucional al vostre blog fins al dia de la votació. Gràcies per la llibertat i per la vida que ens regala poder escollir que és el millor. Cheap Offers: http://bit.ly/gadgets_cheap Jordi Solà Coll ens convida a enllaçar als nostres blogs la campanya institucional sobre el referèndum català d'autodeterminació. Fet. Quin motiu ens ho podria impedir? Enllace... més »

«Semàfors». Un relat per acomiadar l'estiu

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 de setembre de 2017

M’he embadalit, afectada encara, probablement, pels efectes de la becaina. El carrer, en aquelles hores ensopides de les vesprades d’estiu, se’m fa estrany. He entrat com un autòmat al cotxe rescalfat. He premut l’accelerador i m’he deixat dur pel flux automobilístic de l’avinguda Blasco Ibáñez. «Per la porta de casa passa un riu...», un riu motoritzat, no cal dir. Em devia fixar en el vestit cenyit al cos de la conductora que tenia a la meua esquerra, en el bronzejat que lluïa en totes les zones del cos que no cobria la tela, en els cabells estovats amunt sense cap mena de discre... més »