Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

diumenge, 20 de gener de 2013

QUÈ ÉS L'AMOR, SINÓ...? Miren Agur Meabe


Miren Agur Meabe (Lekeitio, Biscaia, 1962) em va robar el cor el dia 21 de novembre de 2002, a València, en un acte organitzat pel PEN Club, quan la hi vaig sentir recitar aquest poema, que uns anys després vaig tenir la gosadia de traduir ací, a través de la versió al castellà que n'havia fet la mateixa autora:

Amb el permís d'Anna Gascon, i dels seus alumnes del taller de teatre Amoraescena,
faig meua també aquesta imatge preciosa caiguda del cel... Del de la terra, és clar!
Gràcies per la vostra feina, i endavant!

NOTES BREUS, 1

Ahir se'm va cremar un llençol.
El vaig cremar jo, amb la planxa.
Li vaig estampar un triangle color de pa torrat
per culpa de la tele.
Sempre tinc engegada la tele petita de la cuina
quan toca planxa:
un xiquet negre de la guerra
xuplava el pit de sa mare morta.
Se'm féu un nuc de pèl a la gola.

No se m'oblidarà:
la llet em va mullar el sostenidor.

El codi de la pell (selecció), Edicions 96, 2006.


Miren Agur Meabe, en una imatge del diari electrònic ARGIA.

Des d'aleshores he intentat no perdre-li el rastre com a escriptora. I la vida m'ha regalat el luxe de poder-la tenir entre una d'aquelles amistats que no s'acaben mai, a pesar que podem passar mesos sense veure'ns, i sense comunicar-nos, almenys aparentment. Ella sap que és, passe el que passe "la meva amiga: com un vaixell blanc".

Una imatge de la costa de Biscaia, presa durant una visita al País Basc,
el mes d'agost de 2009.


Miren Agur, a banda de poeta (i quina poeta!) ocupa en l'actualitat un lloc de referència dintre de la narrativa en basc. És especialment coneguda, i valorada, pels llibres dedicats a la gent jove. I en aquest àmbit és on, des de fa un temps, estic gaudint com una criatura, intentant traslladar al català el seu Zer da, ba, maitasuna?, a partir de la tradució, una altra vegada, de Miren Agur, publicada a Lóguez com a ¿Qué es el amor, sino...? Del llibre, em va captivar la manera com l'autora arriba a la sensibilitat dels adolescents sense desatendre els problemes del món, creant consciència, però sense adoctrinar, i presentant personatges intel·ligents, madurs i amb inquietuds artístiques que els fan summament atractius. Què és l'amor, sinó...? està narrat per dues veus, maquetades fins i tot de manera que s'encaren dintre del llibre: la d'una xicona i la d'un xicon, que descriuen la manera com se senten atrets, sense tenir-ne constatació de la reciprocitat, l'un per l'altre.

Trie com a petit tast aquest capítol narrat per ella, Especial de nom a la novel·la. El xic es diu Míster X. I espere poder anunciar aviat la publicació del llibre al complet.

Aquesta, i les il·lustracions que segueixen, són obra de Concetta Probanza
Estan reproduïdes, amb algunes imperfeccions que no he 
sabut evitar, a partir de l'edició castellana de Lóguez. 
També il·lustraran, sideuvol, Què és l'amor, sinó...? que preparem 
a Edicions 96.


L'HOME DEL SAC I JO

No puc dormir.
M’agradaria que entrara l’Home del Sac per la finestra, o que isquera de sota del meu llit. Un monstre que s’assemblara un poc a Míster X i se m’enduguera per l’aire entre els seus braços peluts.
El frec del llençol m’endureix el pit. El pressione amb les mans.
Se m’eriça el borrissol quan m’acaricie el ventre. M’imagine l’úter, una petita pera de color rosa col·locada al revés. 


Em palpe el front, el nas, els llavis, les orelles, els muscles, els braços, els malucs, el pubis, les cuixes, les natges.
I trobe a faltar una pell.
I una llengua.
I una veu per a completar l’esquema del plaer.
És que, per a mi, sense veu no hi ha amor. Mai no em seduirà un sonso. A mi l’amor m’entra per les orelles. A mi, que em donen paraules amb llum, no estrelles caribenyes, ni pomes d’or, ni pegassos eterns. Així és que, com no he d’estar-hi atrapada, amb la gràcia que té el meu xarrador? 


Vine, lletjot, juguem a subratllar-nos cos amb cos.
I si li trucara? Ni de broma! Si és mitjanit...!
Tastarem junts alguna vegada aquesta mistela calenta? A aquest pas, segur que se’ns fa agra.
Mentre observe les ombres que es filtren por les escletxes de la persiana, entre sospir i gemec, em ve... una reflexió.



Que és terrible que, a dos milions de xiquetes cada any, els amputen el clítoris i els llavis inferiors, sencers, o parcialment, amb trossos de llauna o de vidre. No puc entendre les raons d’aquesta tradició, acceptar els ritus d’aquesta fe salvatge, albirar el mínim rastre d’espiritualitat en aquesta brutalitat. 

Miren Agur Meabe: Què és l'amor, sinó...? Trad.: M. J. Escrivà

 
ADDENDA (juny de 2014)
 
Si teniu ganes de saber-ne més, del llibre i de la seua autora, podeu llegir una entrevista que li he fet, per al butlletí 96milmotsmés, des d'ací.



12 comentaris:

  1. Hola Maria Josep,
    Jo també em vaig enamorar de Mirem gràcies a la teua traducció i em sembla que en la nova aquest enamorament es multiplicarà.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs ja veus, Mercè, que això és un dels dons de la poesia: que els enamoraments s'encomanen per obra i gràcia de la paraula. I quan tingues ocasió de conèixer la Miren Agur, veuràs que, si és una gran escriptora, com a persona és extraordinària.

      Elimina
  2. Compartisc: l'enamorament de la Miren, de la paraula, de la traductora, les gràcies perquè amb el contacte virtual/directe/paraulaaparaula podem generar aquesta mena de complicitats I moltes gràcies per les gràcies. Un plaer!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Enhorabona per la teua feina, Anna, que em consta que no es limita a ensenyar continguts, sinó a educar en les emocions artístiques. Una tasca que no tothom sap fer, però, pitjor encara, que no valoren com caldria els nous corrents educatius. De totes maneres, el repte és demostrar que, ben enfocada, la literatura és un pou de creativitat i també d'educació en valors. I si no, ja llegireu aquesta novel·leta de Miren Agur.

      Si tens ocasió, digues als teus alumnes que en aquesta casa virtual ens hem recordat d'ells.
      I molta sort en tot!

      Elimina
  3. Gràcies pel descobriment, Maria Josep, no coneixia la Miren Agur Meabe, però els dos fragments que has posat al bloc em semblen d'una força brutal. El poema, sobretot, m'ha impactat com si m'haguessin clavat un bon cop de puny a la hipocresia del benestar. Des d'ara estaré al cas d'aquesta poeta basca, i tant!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies a tu per deixar-te caure per ací.
      No deixa indiferent, aquesta escriptora, Ricard. I el poema..., m'encanta com has descrit l'efecte que t'ha causat. Quan jo li'l vaig sentir recitar per primera vegada, en castellà i d'asseguda darrere d'una taula, vaig pensar que aquesta dona era una maga. Tot és senzill quan ella ho escriu, i tanmateix, ens provoca una descàrrega elèctrica, quan nosaltres la llegim.
      Sé que té un altre llibre de poemes traduït en castellà com a 'Espuma en las manos', però no sabria dir-te si l'ha publicat o no. En euskera, sí, i hi va guanyar el Premi de la Crítica de l'Associació Espanyola de Crítics Literaris. Ho indagarem.

      Elimina
  4. Això pinta molt bé. El llegirem i el comentarem

    ResponElimina
  5. A mi, que em donen paraules amb llum, no estrelles caribenyes, ni pomes d’or, ni pegassos eterns.

    I Miren dona paraules amb una gran lluminositat... I tant el primer poema com el relat són tan colpidors... De veritat que mentre llegia els versos se m'han entelat els ulls i m'he quedat una estoneta sense eixes paraules de llum. NI de fosques tampoc...

    ResponElimina
  6. I enhorabona també a la traductora, que amb l'emoció se m'havia oblidat... Ho sent!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Xe, xe, xe... Mira que eres complidor! La traductora ja no cabia dintre d'ella, amb la teua emoció encegadora... No li calia res més. Però en fi, si hi insisteixes: doblement pagada. Ara, menys fer-me la xula, i a espavilar-me a acabar la feina amb la novel·la, que encara me'n falta un bon tros!

      Elimina
  7. Amb el tràfec del trasllat de la Macma, he estat un grapat de dies totalment out de la xarxa i ara retorne i em trobe aquest bagul de posts tan poètics amb què has encetat el teu propi bloc! M'encanta el nom, perquè és senzill i perquè és també un vers, quotidià i vertader. La més sincera enhorabona, no sols per la criatura, sinó pels fonaments que el basteixen i el bastiran. Ets imbatible: per activista, per generosa i pel teu olfacte infal.lible. De fet, compartir les troballes literàries és d'una immensa gratitud amb els lectors i els amics, i millor encara quan és tot alhora. De la Miren, per exemple, me n'havia parlat un bon amic meu, però no coneixia la peça que has inclòs. Sublim, de tan domèstica. Gràcies i mil gràcies per seguir engalant-nos la xarxa de poesia, i la vida, d'amistat. Moltes besades i molta sort!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Estupefacta em deixes, Jovi, amb les teues paraules. Tu ja saps que compartir complicitats i passions literàries és un luxe, i que per a mi és fonamental per a continuar pensant que paga la pena. Tu ets un bonamic, i per tant, exagerat en els afalacs que em dediques. Ara, si puc demanar un desig, sí que seria que les ganes d'activisme tarden molt a decaure, perquè m'hi retroalimente, i l'adrenalina és important per a mantenir el cap alerta. Ja saps allò de l'Elogi del moviment, que vam comentar ahir amb l'Elies Barberà. Són un bon invent, els blocs (crec jo), per a contagiar-nos passions i descobertes. Els teus Calcetins i tu en sou un bon exemple. Mil gràcies!

      Elimina

HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »
Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 21 de maig de 2017

*La maquetació, el disseny i la portada del llibre són obra de Pau Àlvarez López-Edicions 96.* Si us ve de gust, podeu escoltar aquesta conversa amb Ezequiel Castellano, mentre continueu llegint l'entrada: En paraules de l'amiga Vicenta Llorca: «L’Home del Capell de Palla no és només un relat, és un fet escènic, convergent i multidisciplinari, on la música, la plasticitat visual i la paraula, s’agleven en el misteri. Les mans i els mots s’esfilagarsen als secrets sinuosos i suggeridors que subjauen rere la paraula i la imatge». En aquest blog n'he parlat alguna altra vega... més »

La (bona) poesia satírica també existeix

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 14 de maig de 2017

En tenim la prova en els *Versos (per)versos* de Salvador Bolufer (Edicions 96, 2017). Un llibre que recull, en paraules de l'autor mateix, una mostra de textos «dels diversos aspectes de la meua [seua] producció satírica dels últims 15 anys». En una entrada de caràcter ben personal que la periodista Amàlia Garrigós ha publicat al seu Alta fidelitat, els ha atorgat, a aquestes perversitats mètriques, la virtut balsàmica d'aquells regals que saben arribar just en el moment necessari: «La seua mestria de mètrica sorneguera i intel·ligent em provoca el somriure reflexiu i la rialla des... més »

1.000 raons per estimar-los: Marc Granell

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 25 d'abril de 2017

En aquestes entregues dedicades a destacar els llibres que m'han sigut companys importants de vida, faré una petita excepció, avui, i no destacaré un llibre sol, sinó un poeta sencer. Per la seua humanitat, per les vegades que m'ha fet estrényer els punys, quan el llegesc, per la seua immensa tendresa. I perquè la setmana passada va fer anys, el Marc —seixanta-quatre—, i aquest vol ser un humil regal d'aniversari, des de la complicitat en les paraules i l'estima de tant de temps. *LA SOLA VERITAT QUE ENSENYA I SALVA* *Per a Marc Granell* *Cambra d'abril.* *També dins l'ombra ... més »

La vida secreta de les paraules: «sitiet»

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 17 d'abril de 2017

*Hay muy pocas cosas: silencio y palabras.Isabel Coixet Text: Àngela Guixot Escrivà, Maria Josep EscrivàFotografies: Júlia Llorca Tauste (excepte la que s'hi indica)* Feia temps —molt!— que guardàvem al rebost de les vides secretes de les paraules aquest "sitiet". A casa ho diuen així, quan està la paella a punt i només cal fer lloc a taula per situar-la al seu lloc central i protegir les estovalles o l'hule de l'escalfor..., o de la mascara, si és en aquelles ocasions assenyalades en què la paella s'ha fet amb llenya: —Va, aneu fent lloc. Ja heu tret el sitiet? *Aquest és ... més »

Tòfones sota terra

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 d'abril de 2017

Tanquen la porta els veïns i sent com el xivarri que arrosseguen al seu pas desapareix amb ells carrer enllà. Aleshores el silenci, ésser viu, ocupa la cambra. Amb el silenci es fa present, com si abans no hi fóra, el món de més a prop: les cortines que filtren el matí del pati, les rajoles de fang cuit, les plantes, i la llum, sobretot la llum, que circula entre cada cosa com si es proposara no tocar res, de tan discreta, de tan tèbia. Com si hi sobrevolara amb peus descalços. El silenci que ara m’acompanya és de color de pa d’or, delicat al tacte com una ploma d’àngel, i té olor ... més »

La vida secreta de les paraules: «diver-gents»

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 17 de març de 2017

*Article publicat al llibret de la Falla Barri Sant Francesc d'Oliva, i dedicat a tota la bona gent que hi treballa per fer que la seua falla siga un poquet més culta, alhora que divertida.* Totes les paraules tenen una vida interior, secreta, que conté informació del seu origen; que ens desperta associacions mentals insospitades; que ens recorda unes vivències o unes altres. Una energia pròpia que motiva reaccions d’amor, d’odi o de tendresa, quan la fem servir. I, fins i tot, una paraula, en ocasions, es converteix en un tret distintiu de qui la utilitza ara i adés, com quan no e... més »


Poesia a la ràdio: Christelle Enguix

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 8 de març de 2017

Segurament és una obvietat afirmar que els fets i les experiències més importants que afecten un ésser humà pel simple fet de ser-ho són també els fets i les experiències més universals, els únics que, segurament, ens igualen en la nostra condició d'homínids més o menys *sabuts*: nàixer, morir, estimar, témer, patir, riure, plorar, desitjar, gaudir, procrear. I tanmateix, cada dona i cada home, des de la seua individualitat, viu, amb una particularitat única i irrepetible —i mai exempta d'egocentrisme—, aquests moments transcendents tan semblants entre congèneres. Tota una altra cos... més »