Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

diumenge, 17 de febrer de 2013

EL LLADRE HA OBLIDAT LA LLUNA A LA FINESTRA

En algun lloc vaig comentar, fa un parell de mesos, que algú havia entrat a ma casa i s'havia endut sense permís tres coses. Dues tenien un valor exclusivament material: un televisor i 40 euros. La tercera posseïa un valor de doble naturalesa: material (escàs) i immaterial (important). Perquè era el meu ordinador portàtil i contenia tota la feina que havia fet des de l'any 2010. Quan em remunte fins aquesta data, la gent sempre pregunta, entre temorosa i alarmada: "En tenies còpia?", i jo conteste, avergonyida i prou: "Només parcialment". Ara bé, per sort per a mi, el fet d'estar implicada contínuament en compromisos diversos, i gràcies a les demandes que, ja de manera exclusiva, es resolen via internet, o a la meua incurable necessitat d'haver de recórrer al paper per a tocar i retocar poemes, he pogut recuperar molt d'aquest material —immaterial i important— sostret de ma casa.

Flor de lotus en una basseta del parc de Llevant de Miramar de la Safor.

És la primera cosa que se'm va ocórrer comprovar: que la carpeta que contenia la còpia impresa, miraculosament actualitzada des de feia poc, dels poemes que duc entre mans, continuava indemne a la prestatgeria contigua a la taula on —només unes hores abans— hi havia el meu ordinador. I amb la potència de l'instint de supervivència que es posa en marxa quan més ho necessitem, vaig recordar una anècdota preciosa que havia llegit feia uns anys en un llibre més preciós encara: Gota de rosada en una fulla de lotus, del japonès Daigu Ryokan (1758-1831), en edició i traducció de Natàlia Barenys (Pagès, Lleida, 2001). Allà explicava la traductora que es conta del monjo zen Ryokan que feia una vida ermitana despresa de béns materials, i una nit, mentre dormia, algú va entrar a la seua cabana i es va endur —sense permís— la manta amb la qual es cobria el poeta ermità. Amb el fred, Ryokan es va despertar i, en comprovar que li havien furtat la manta, va compondre uns versos molt coneguts que, aproximadament (cite de memòria), fan: "El lladre ha oblidat/ la lluna a la finestra".

Això no és la lluna, sinó el sol, reflectit a la bassa de Benirrama
de la vall de Gallinera. I no ve a tomb de res, però aquest era un lloc
molt estimat per l'enyorat Joan Pellicer.
Per això aprofite
per dedicar-li un pensament escrit,
en el 6è febrer 
—ja!— que no ens acompanya.

Sé que pot sonar a romanticisme literari, o pitjor encara, a una manera de consol, o de resignació, com qualsevol altra. Tanmateix, no és la primera vegada que el bagatge literari que ve amb mi m'ha ajudat a surar per damunt de moltes misèries doloroses. Aquest poema és fruit de la lectura de Ryokan. I no exagere si dic que, quan el necessite, m'acompanya com un mantra aliat que em reconcilia amb el món i amb mi mateixa.

LA CASA SOTA LA LLUNA

L’únic consol,
la casa que m’habita.
Lliure amb el meu enyor sota la lluna.

En els últims dies, el professor i músic Josep Antoni Alberola m'ha fet saber que, a l'IES Gregori Maians d'Oliva, els seus alumnes s'hi han engrescat, amb aquest i amb algun altre poema meu. Això són alegries de les que mai de la vida podran furtar els lladres, perquè són el nostre patrimoni immaterial, i, per tant, de tan importants, no tenen preu.


Alumnes de l'IES Gregori Maians d'Oliva penjant poemes
per les parets del seu institut.
Ja em direu si pot tenir més encant el gest.
M'hi reafirme: hi ha mestres que es mereixen
una medalla al mèrit professional. Deu ser que,
a banda de mestres, són uns humanistes insaciables.

5 comentaris:

  1. Josep Antoni Alberola18 de febrer de 2013 a les 7:30

    L'alegria és nostra. Sovint distorsionem la vertadera imatge dels nostres joves i ens quedem amb les anècdotes. En ells està l'alegria de viure, i entre aquestes alegries està la immediatesa, la lectura intuïtiva, el gaudi espontani per una paraula, una melodia... però sovint els ho amaguem, com si foren coses per adults, una espècie de pornografia, i per a ells ho deixem com una cosa exclusivament acadèmica, una cosa per a estudiar. Només cal deixar-los un poema on ells lliurement puguen llegir-lo, sense cap compromís... i la resta ja cosa seua.
    Quan vam començar amb aquesta iniciativa els comentaris, i el patiment dels qui ho proposaren, era: els cartells no duraran ni tres minuts! cap dels cartells ha sigut arrancat o embrutat! i començàrem en octubre.
    Salutacions
    Josep Antoni

    ResponElimina
    Respostes
    1. Em complau i m'honora poder ser una de les beneficiàries d'aquestes experiències que els joves gaudeixen en llibertat. L'adolescència, i la primera joventut és una edat que vessa inquietuds, i creativitat, siga del tipus que siga. Però em pareix que, algunes vegades, el mateix professorat té por d'eixir-se'n de l'ordre i la 'rutina' acadèmica. Jo ara estic en el bàndol dels desficiosos, i els 'comboiadors' com tu, però conec des de diversos vessants l'ensenyament, sé que molta gent de la que diu que ensenya fuig de la poesia i de tot allò que els trenque els rectes esquemes com de la pesta. Per això, tant alumnes com creadors agraïm tant trobar mestres ('comboiadors') com tu.
      Ens veiem prompte. Una abraçada. I salutacions i l'enhorabona als que es deixen comboiar per tu.

      Elimina
  2. Si és que, Maria Josep, continue creient que els poemes són un bàlsam per susbtituir la realitat, i els problemes d'una realitat, que conté coses tan desagradables com un robatori. La iniciativa dels alumnes de l'IES d'Oliva, d'altra banda, comparteix aquesta mateixa teoria, no?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Substituir crec que no, Jovi. Conviuen. Les nostres sorts, les coses realment importants ho són més per contrast amb les misèries, amb el dolor. Recordes els versos de Szymborska? "Perdoneu-me, guerres llunyanes/ per portar flors a casa". Les guerres hi són, al costat de les flors. Però l'important és que vulguem que les flors brillen per damunt de les guerres. És el nostre dret, la nostra victòria personal.
      Tu coneixes millor que jo aquestes experiències amb els alumnes, i saps com són de gratificants. Aniré a veure'ls a la setmana que ve. Ja t'ho contaré.

      Elimina
  3. Quins versos més notoris de Szymborska, els que obrin Flors a casa!!! Tens raó, en el tema de la substitució/convivència, encara que jo aposte per l'abstracció, per l'evasió, que no deixa de ser un desdoblament parcial: sempre hi ha simultaneïtat entre el goig i el dolor. L'un és part de l'altre. I la vida no pot renunciar a cap dels dos.

    Respecte a la visita al centre, conta'ns-ho tot. És un tresor d'experiència. A gaudir-ne!

    ResponElimina

HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

Tòfones sota terra

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 d'abril de 2017

Tanquen la porta els veïns i sent com el xivarri que arrosseguen al seu pas desapareix amb ells carrer enllà. Aleshores el silenci, ésser viu, ocupa la cambra. Amb el silenci es fa present, com si abans no hi fóra, el món de més a prop: les cortines que filtren el matí del pati, les rajoles de fang cuit, les plantes, i la llum, sobretot la llum, que circula entre cada cosa com si es proposara no tocar res, de tan discreta, de tan tèbia. Com si hi sobrevolara amb peus descalços. El silenci que ara m’acompanya és de color de pa d’or, delicat al tacte com una ploma d’àngel, i té olor ... més »

La vida secreta de les paraules: «diver-gents»

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 17 de març de 2017

*Article publicat al llibret de la Falla Barri Sant Francesc d'Oliva, i dedicat a tota la bona gent que hi treballa per fer que la seua falla siga un poquet més culta, alhora que divertida.* Totes les paraules tenen una vida interior, secreta, que conté informació del seu origen; que ens desperta associacions mentals insospitades; que ens recorda unes vivències o unes altres. Una energia pròpia que motiva reaccions d’amor, d’odi o de tendresa, quan la fem servir. I, fins i tot, una paraula, en ocasions, es converteix en un tret distintiu de qui la utilitza ara i adés, com quan no e... més »


Poesia a la ràdio: Christelle Enguix

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 8 de març de 2017

Segurament és una obvietat afirmar que els fets i les experiències més importants que afecten un ésser humà pel simple fet de ser-ho són també els fets i les experiències més universals, els únics que, segurament, ens igualen en la nostra condició d'homínids més o menys *sabuts*: nàixer, morir, estimar, témer, patir, riure, plorar, desitjar, gaudir, procrear. I tanmateix, cada dona i cada home, des de la seua individualitat, viu, amb una particularitat única i irrepetible —i mai exempta d'egocentrisme—, aquests moments transcendents tan semblants entre congèneres. Tota una altra cos... més »

«Senglar»: un inèdit

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 15 de febrer 2017

Recorde que havia sigut un d'aquells dies tòrrids de juliol que hom carrega a sobre com una condemna enganxifosa. Tota la xafogor paralitzada a les cames adolorides. Quan baixava de la Ribera cap a la Safor, al voltant de les vuit de la vesprada, vaig detenir-me, quasi per instint, a la Barraca d'Aigües Vives. Vaig aparcar el cotxe i vaig buscar un dels carrers que tenia més aparença de pujar fins a la serra. Alliberar les cames és la primera fase per alliberar les pròpies opressions, en aquell moment d'ànsia en què sent una immensa fatiga de mi mateixa, en què percep que un neguit ... més »

Poesia a la ràdio: Joan Fuster

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 29 de gener de 2017

L'espai radiofònic es titula La casa sota la lluna. Una mirada poètica al món. S'emet quinzenalment a Ràdio Gandia (Cadena Ser) i té una durada d'uns quatre minuts, aproximadament. Suficients per recitar el poema que, prèviament, he escollit, i per fer-ne un comentari breu, en diàleg amb la periodista amiga, i una de les veus més conegudes de l'emissora, Puri Naya, que s'estima la poesia tant com jo, perquè, si no, a bones hores hauria pensat que emetre poesia per la ràdio podia ser interessant i atractiu per als oients. Les dues estem convençudes que ho és. *La casa sota la lluna* ... més »

Colofons amb denominació d'origen Buc

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 15 de gener 2017


Tan especials com la personalitat literària de qui els redacta —Francesc Bononad, un dels quatre editors—, aquests colofons porten camí de convertir-se en una de les peculiaritats indiscutibles dels llibres d'Edicions del Buc. Arriscats i amb denominació d'origen pròpia, com el disseny particularitzat de cada títol, qui diu que aquest estil de colofó no podria constituir un nou gènere literari?: una ocurrent combinació entre l'efemèride, concebuda a manera de nota de dietari, redactada amb l'estil elaborat de la prosa poètica, i amb la tensió continguda i sorprenent del microrelat. ... més »

iPhone, Albufera, allipebre

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 6 de gener de 2017

*Fotografies: Consol Martínez Bella* Per molt que siga un trajecte que va intrínsecament unit a la meua vida, l’espectacle de contemplar, des del tren, les marjals del Parc Natural de l’Albufera em resulta fascinant, hipnòtic. Aquella immensa esplanada multicolor, de natura mig líquida i mig sòlida, canvia d’aparença segons el moment de l’any en què hom l'observe, però, a mi, quan més m’agrada és en aquests mesos posteriors a la sega de l’arròs, i previs a la inundació d’una altra temporada productiva. És quan hi ha encara solcs amb restes de palla cremada, al costat d’altres p... més »

A elles, l'udol del silenci

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 22 de desembre de 2016

El dia 24 de novembre, quan són les 20.20 hores aproximadament, a Algemesí, el poeta J. V. Cabrera i jo recitem versos com aquests, de Nadià Anjoman: *Cap desig d’obrir la boca.* *De què hauria de cantar jo...?* *Jo, que sóc odiada per la vida.* *Cap diferència entre cantar o no cantar.* *Per què hauria de parlar de la dolçor,* *quan sent amargor?* *Ai, el puny de l’opressor* *colpeja la meua boca.* Presentem una més de les accions plàstiques i poètiques que hem titulat *Camí de denúncia*, una versió en format reduït d'*Un cant a l'esperança*, un projecte artístic gestat per Pepa Espas... més »

Francesc Parcerisas llegeix 'Serena barca'

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 12 de desembre de 2016

Sóc ben conscient que, en els últims mesos, us estic donant la tabarra ben donada, amb el *Serena barca* i amb tots els saraus que l'acompanyen. Però, tenint en compte que publique un llibre de poesia cada 5 o 6 anys, fent-hi una mitjana aproximada, entendreu que, arribat el desenllaç feliç, tinga ganes de gresca. El motiu s'ho val, en aquesta ocasió, perquè una no es troba cada dia —ni cada 5 o 6 anys tampoc—, amb un article d'un savi com Francesc Parcerisas, poeta de referència per a mi, a més a més, traductor, crític, guardonat amb el Premi Nacional de Cultura de la Generalitat ... més »