Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

diumenge, 17 de febrer del 2013

El lladre s'ha oblidat la lluna a la finestra

En algun lloc vaig comentar, fa un parell de mesos, que algú havia entrat a ma casa i s'havia endut sense permís tres coses. Dues tenien un valor exclusivament material: un televisor i 40 euros. La tercera posseïa un valor de doble naturalesa: material (escàs) i immaterial (important). Perquè era el meu ordinador portàtil i contenia tota la feina que havia fet des de l'any 2010. Quan em remunte fins aquesta data, la gent sempre pregunta, entre temorosa i alarmada: "En tenies còpia?", i jo conteste, avergonyida i prou: "Només parcialment". Ara bé, per sort per a mi, el fet d'estar implicada contínuament en compromisos diversos, i gràcies a les demandes que, ja de manera exclusiva, es resolen via internet, o a la meua incurable necessitat d'haver de recórrer al paper per a tocar i retocar poemes, he pogut recuperar molt d'aquest material —immaterial i important— sostret de ma casa.


Flor de lotus en una basseta del parc de Llevant de Miramar de la Safor.

És la primera cosa que se'm va ocórrer comprovar: que la carpeta que contenia la còpia impresa, miraculosament actualitzada des de feia poc, dels poemes que duc entre mans, continuava indemne a la prestatgeria contigua a la taula on —només unes hores abans— hi havia el meu ordinador. I amb la potència de l'instint de supervivència que es posa en marxa quan més ho necessitem, vaig recordar una anècdota preciosa que havia llegit feia uns anys en un llibre més preciós encara: Gota de rosada en una fulla de lotus, del japonès Daigu Ryokan (1758-1831), en edició i traducció de Natàlia Barenys (Pagès, Lleida, 2001). Allà explicava la traductora que el monjo zen Ryokan feia una vida ermitana despresa de béns materials, i «Una nit, conten que un lladre va entrar a la seva ermita. En no trobar res per endur-se, va agafar la manta amb què es tapava Ryokan per dormir, i va fugir. Amb el fred Ryokan es va despertar, i en esternudar va comprendre que li havien robat la manta. La lluna brillava magnífica al cel i Ryokan la podia veure des de la finestra. Aleshores va compondre aquest haiku: "El lladre s'ha oblidat / la lluna / a la finestra"».



Això no és la lluna, sinó el sol, reflectit a la bassa de Benirrama de la vall de Gallinera. I no ve a tomb de res, però aquest era un lloc molt estimat per l'enyorat Joan Pellicer. Per això aprofite per dedicar-li un pensament escrit, en el 6è febrer —ja!— que no ens acompanya. 

Sé que pot sonar a romanticisme literari, o pitjor encara, a una manera de consol, o de resignació, com qualsevol altra. Tanmateix, no és la primera vegada que el bagatge literari que ve amb mi m'ha ajudat a surar per damunt de moltes misèries doloroses. Aquest poema és fruit de la lectura de Ryokan. I no exagere si dic que, quan el necessite, m'acompanya com un mantra aliat que em reconcilia amb el món i amb mi mateixa.


LA CASA SOTA LA LLUNA

L’únic consol,
la casa que m’habita.
Lliure amb el meu enyor sota la lluna.


En els últims dies, el professor i músic Josep Antoni Alberola m'ha fet saber que, a l'IES Gregori Maians d'Oliva, els seus alumnes s'hi han engrescat, amb aquest i amb algun altre poema meu. Això són alegries de les que mai de la vida podran furtar els lladres, perquè són el nostre patrimoni immaterial, i, per tant, de tan importants, no tenen preu.



Alumnes de l'IES Gregori Maians d'Oliva penjant poemes per les parets del seu institut. Ja em direu si pot tenir més encant el gest. M'hi reafirme: hi ha mestres que es mereixen una medalla al mèrit professional. Deu ser que, a banda de mestres, són uns humanistes insaciables. 

 

5 comentaris:

  1. L'alegria és nostra. Sovint distorsionem la vertadera imatge dels nostres joves i ens quedem amb les anècdotes. En ells està l'alegria de viure, i entre aquestes alegries està la immediatesa, la lectura intuïtiva, el gaudi espontani per una paraula, una melodia... però sovint els ho amaguem, com si foren coses per adults, una espècie de pornografia, i per a ells ho deixem com una cosa exclusivament acadèmica, una cosa per a estudiar. Només cal deixar-los un poema on ells lliurement puguen llegir-lo, sense cap compromís... i la resta ja cosa seua.
    Quan vam començar amb aquesta iniciativa els comentaris, i el patiment dels qui ho proposaren, era: els cartells no duraran ni tres minuts! cap dels cartells ha sigut arrancat o embrutat! i començàrem en octubre.
    Salutacions
    Josep Antoni

    ResponElimina
    Respostes
    1. Em complau i m'honora poder ser una de les beneficiàries d'aquestes experiències que els joves gaudeixen en llibertat. L'adolescència, i la primera joventut és una edat que vessa inquietuds, i creativitat, siga del tipus que siga. Però em pareix que, algunes vegades, el mateix professorat té por d'eixir-se'n de l'ordre i la 'rutina' acadèmica. Jo ara estic en el bàndol dels desficiosos, i els 'comboiadors' com tu, però conec des de diversos vessants l'ensenyament, sé que molta gent de la que diu que ensenya fuig de la poesia i de tot allò que els trenque els rectes esquemes com de la pesta. Per això, tant alumnes com creadors agraïm tant trobar mestres ('comboiadors') com tu.
      Ens veiem prompte. Una abraçada. I salutacions i l'enhorabona als que es deixen comboiar per tu.

      Elimina
  2. Si és que, Maria Josep, continue creient que els poemes són un bàlsam per susbtituir la realitat, i els problemes d'una realitat, que conté coses tan desagradables com un robatori. La iniciativa dels alumnes de l'IES d'Oliva, d'altra banda, comparteix aquesta mateixa teoria, no?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Substituir crec que no, Jovi. Conviuen. Les nostres sorts, les coses realment importants ho són més per contrast amb les misèries, amb el dolor. Recordes els versos de Szymborska? "Perdoneu-me, guerres llunyanes/ per portar flors a casa". Les guerres hi són, al costat de les flors. Però l'important és que vulguem que les flors brillen per damunt de les guerres. És el nostre dret, la nostra victòria personal.
      Tu coneixes millor que jo aquestes experiències amb els alumnes, i saps com són de gratificants. Aniré a veure'ls a la setmana que ve. Ja t'ho contaré.

      Elimina
  3. Quins versos més notoris de Szymborska, els que obrin Flors a casa!!! Tens raó, en el tema de la substitució/convivència, encara que jo aposte per l'abstracció, per l'evasió, que no deixa de ser un desdoblament parcial: sempre hi ha simultaneïtat entre el goig i el dolor. L'un és part de l'altre. I la vida no pot renunciar a cap dels dos.

    Respecte a la visita al centre, conta'ns-ho tot. És un tresor d'experiència. A gaudir-ne!

    ResponElimina

HISTORIAL DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »
Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 31 de desembre de 2020
Els meus avis foren persones molt humils. Els paterns vivien en una casa situada en la partida del Clot de la Mota, en el camí Vell de Cullera, quan el Grau s'acabava i començava a ser la Devesa, ja en territori de marjal. Al davant hi havia tota una zona de marenys, amb bancals cultivats d'hortalissa que arribaven pràcticament a tocar de mar. En molts casos, aquells bancals s'havien reomplert a sobre d'aiguamolls i hi feies un forat i brollava l'aigua fàcilment. Aquests bancals sovint es delimitaven amb unes bardisses altes, formades a base d'uns arbres que desenvolupaven unes ramificacions aplanades en forma de ventalls. Llegiu+



Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 11 de desembre de 2020

El XXIV Homenatge a la Paraula que organitza anualment el Centre d'Estudis i Investigacions Comarcals Alfons el Vell de Gandia s'ha dedicat aquest any 2020 a l'escriptora Carmelina Sánchez-Cutillas, aprofitant i sumant-se així a l'avinentesa d'haver estat declarada Escriptora de l'Any per l'AVL. Com és tradicional, el centre ha publicat un llibre per a l'ocasió, amb textos d'escriptores i escriptors valencians que evoquen l'autora de la cèlebre novel·la *Matèria de Bretanya*...




Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 29 de novembre de 2020

Article publicat a l'especial de "La Veu dels Llibres" de *Nosaltres la Veu* del 20 de novembre, Dia del Llibre Valencià. Diria que és impossible, en els temps que corren, viure en el món del llibre i aconseguir traure’ns de sobre el vertigen de qui practica un triple salt mortal. Més encara en aquests moments pandèmics. Però el mal de cos provocat pel vertigen no és exclusiu d’aquesta època certament morbosa. Ve de lluny i s’ha anat gestant en un context social i, segurament, polític —dubte que es puguen separar aquests dos conceptes— no gens procliu a la cultura de la lletra impresa.

Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 6 d'octubre de 2020

Tenia moltes ganes de deixar constància per ací que *Sempre és tard* ja és una realitat impresa, gràcies a Edicions Proa, i ho faig ara, després d'haver-se presentat *oficialment *en societat el dia 22 de setembre, en la cerimònia de lliurament dels Premis Literaris de Girona que convoca la Fundació Prudenci Bertrana. Una cerimònia —ho vaig dir a Twitter l'endemà mateix— que fou una "demostració de respecte per la cultura i per la literatura".