Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

diumenge, 17 de febrer de 2013

EL LLADRE HA OBLIDAT LA LLUNA A LA FINESTRA

En algun lloc vaig comentar, fa un parell de mesos, que algú havia entrat a ma casa i s'havia endut sense permís tres coses. Dues tenien un valor exclusivament material: un televisor i 40 euros. La tercera posseïa un valor de doble naturalesa: material (escàs) i immaterial (important). Perquè era el meu ordinador portàtil i contenia tota la feina que havia fet des de l'any 2010. Quan em remunte fins aquesta data, la gent sempre pregunta, entre temorosa i alarmada: "En tenies còpia?", i jo conteste, avergonyida i prou: "Només parcialment". Ara bé, per sort per a mi, el fet d'estar implicada contínuament en compromisos diversos, i gràcies a les demandes que, ja de manera exclusiva, es resolen via internet, o a la meua incurable necessitat d'haver de recórrer al paper per a tocar i retocar poemes, he pogut recuperar molt d'aquest material —immaterial i important— sostret de ma casa.


Flor de lotus en una basseta del parc de Llevant de Miramar de la Safor.

És la primera cosa que se'm va ocórrer comprovar: que la carpeta que contenia la còpia impresa, miraculosament actualitzada des de feia poc, dels poemes que duc entre mans, continuava indemne a la prestatgeria contigua a la taula on —només unes hores abans— hi havia el meu ordinador. I amb la potència de l'instint de supervivència que es posa en marxa quan més ho necessitem, vaig recordar una anècdota preciosa que havia llegit feia uns anys en un llibre més preciós encara: Gota de rosada en una fulla de lotus, del japonès Daigu Ryokan (1758-1831), en edició i traducció de Natàlia Barenys (Pagès, Lleida, 2001). Allà explicava la traductora que es conta del monjo zen Ryokan que feia una vida ermitana despresa de béns materials, i una nit, mentre dormia, algú va entrar a la seua cabana i es va endur —sense permís— la manta amb la qual es cobria el poeta ermità. Amb el fred, Ryokan es va despertar i, en comprovar que li havien furtat la manta, va compondre uns versos molt coneguts que, aproximadament (cite de memòria), fan: «El lladre ha oblidat/ la lluna a la finestra».



Això no és la lluna, sinó el sol, reflectit a la bassa de Benirrama de la vall de Gallinera. I no ve a tomb de res, però aquest era un lloc molt estimat per l'enyorat Joan Pellicer. Per això aprofite per dedicar-li un pensament escrit, en el 6è febrer —ja!— que no ens acompanya. 

Sé que pot sonar a romanticisme literari, o pitjor encara, a una manera de consol, o de resignació, com qualsevol altra. Tanmateix, no és la primera vegada que el bagatge literari que ve amb mi m'ha ajudat a surar per damunt de moltes misèries doloroses. Aquest poema és fruit de la lectura de Ryokan. I no exagere si dic que, quan el necessite, m'acompanya com un mantra aliat que em reconcilia amb el món i amb mi mateixa.

LA CASA SOTA LA LLUNA

L’únic consol,
la casa que m’habita.
Lliure amb el meu enyor sota la lluna.


En els últims dies, el professor i músic Josep Antoni Alberola m'ha fet saber que, a l'IES Gregori Maians d'Oliva, els seus alumnes s'hi han engrescat, amb aquest i amb algun altre poema meu. Això són alegries de les que mai de la vida podran furtar els lladres, perquè són el nostre patrimoni immaterial, i, per tant, de tan importants, no tenen preu.



Alumnes de l'IES Gregori Maians d'Oliva penjant poemes per les parets del seu institut. Ja em direu si pot tenir més encant el gest. M'hi reafirme: hi ha mestres que es mereixen una medalla al mèrit professional. Deu ser que, a banda de mestres, són uns humanistes insaciables. 

 

5 comentaris:

  1. Josep Antoni Alberola18 de febrer de 2013 a les 7:30

    L'alegria és nostra. Sovint distorsionem la vertadera imatge dels nostres joves i ens quedem amb les anècdotes. En ells està l'alegria de viure, i entre aquestes alegries està la immediatesa, la lectura intuïtiva, el gaudi espontani per una paraula, una melodia... però sovint els ho amaguem, com si foren coses per adults, una espècie de pornografia, i per a ells ho deixem com una cosa exclusivament acadèmica, una cosa per a estudiar. Només cal deixar-los un poema on ells lliurement puguen llegir-lo, sense cap compromís... i la resta ja cosa seua.
    Quan vam començar amb aquesta iniciativa els comentaris, i el patiment dels qui ho proposaren, era: els cartells no duraran ni tres minuts! cap dels cartells ha sigut arrancat o embrutat! i començàrem en octubre.
    Salutacions
    Josep Antoni

    ResponElimina
    Respostes
    1. Em complau i m'honora poder ser una de les beneficiàries d'aquestes experiències que els joves gaudeixen en llibertat. L'adolescència, i la primera joventut és una edat que vessa inquietuds, i creativitat, siga del tipus que siga. Però em pareix que, algunes vegades, el mateix professorat té por d'eixir-se'n de l'ordre i la 'rutina' acadèmica. Jo ara estic en el bàndol dels desficiosos, i els 'comboiadors' com tu, però conec des de diversos vessants l'ensenyament, sé que molta gent de la que diu que ensenya fuig de la poesia i de tot allò que els trenque els rectes esquemes com de la pesta. Per això, tant alumnes com creadors agraïm tant trobar mestres ('comboiadors') com tu.
      Ens veiem prompte. Una abraçada. I salutacions i l'enhorabona als que es deixen comboiar per tu.

      Elimina
  2. Si és que, Maria Josep, continue creient que els poemes són un bàlsam per susbtituir la realitat, i els problemes d'una realitat, que conté coses tan desagradables com un robatori. La iniciativa dels alumnes de l'IES d'Oliva, d'altra banda, comparteix aquesta mateixa teoria, no?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Substituir crec que no, Jovi. Conviuen. Les nostres sorts, les coses realment importants ho són més per contrast amb les misèries, amb el dolor. Recordes els versos de Szymborska? "Perdoneu-me, guerres llunyanes/ per portar flors a casa". Les guerres hi són, al costat de les flors. Però l'important és que vulguem que les flors brillen per damunt de les guerres. És el nostre dret, la nostra victòria personal.
      Tu coneixes millor que jo aquestes experiències amb els alumnes, i saps com són de gratificants. Aniré a veure'ls a la setmana que ve. Ja t'ho contaré.

      Elimina
  3. Quins versos més notoris de Szymborska, els que obrin Flors a casa!!! Tens raó, en el tema de la substitució/convivència, encara que jo aposte per l'abstracció, per l'evasió, que no deixa de ser un desdoblament parcial: sempre hi ha simultaneïtat entre el goig i el dolor. L'un és part de l'altre. I la vida no pot renunciar a cap dels dos.

    Respecte a la visita al centre, conta'ns-ho tot. És un tresor d'experiència. A gaudir-ne!

    ResponElimina

HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

Jordi Mas i el camí que mena fins a 'La destral del vespre, l'aixada de l'alba'

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 17 de juny de 2018

El poeta Jordi Mas, el qual hi afegeix el seu segon cognom, López, quan allò que publica són textos acadèmics o traduccions del japonès d'altres poetes o escriptors, va presentar el seu últim llibre, *La destral del vespre, l'aixada de l'alba *(Edicions del Buc, 2018), entre dijous i dissabte passat, a València, a Gandia i a Alcoi. El vaig acompanyar en els dos últims llocs i, entre moltes altres, aquestes són algunes de les idees que van sorgir mentre vam conversar en els actes compartits. *Portada del llibre, amb el segell inconfusible del dissenyador Dídac Ballester. * Jordi Mas... més »

Abans que fos Sant Jordi també publicàrem poesia

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 20 de maig de 2018

Vam ser a 21 de març i hi celebràrem el Dia Mundial de la Poesia. I després va venir el 23 d'abril, el Sant Jordi que sembla ja tan llunyà en el calendari, i s'hi referenciaren novetats de poesia per a parar un barco (per exemple, a Nació Digital; ni un sol autor valencià, ehem... Un traductor sí, per ser justos: Joan Navarro, *Poesia completa* de la brasilera Orides Fontela). I s'inaugurà la Fira del Llibre de València i s'hi clausurà. I l'avinentesa provocà l'aparició de més articles sobre llibres recomanats (de tots els gèneres) i fins i tot alguna reflexió més pausada sobre la s... més »



A Joan Climent, en el centenari del seu naixement

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 29 d'abril de 2018

Joan Climent (Montitxelvo, la Vall d'Albaida 1918 - Gandia, la Safor 2004) és, fonamentalment, poeta. L'any 2001 va ser nomenat Fill Adoptiu de Gandia i l'any 2003 soci d'honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. A pesar d'aquesta segona *condició*, la dimensió cívica i poètica de Joan Climent a penes ha transcendit més enllà d'un radi d'acció *de proximitat. *I no és just, ni per a ell ni per a les nostres lletres. Tant de bo l'excusa del centenari del seu naixement hi ajude una mica. Si voleu conèixer millor l'escriptor i la seua obra, fa un temps en vaig parlar a... més »

A partir de 'La netedat', de Sebastià Alzamora


Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 d'abril de 2018

*No y ha cosa que’n tant engruixe la bèstia com la netedat* * Robert Coch. Extret del Diccionari català-valencià-balear * És tard i pesa el fred del groc. Entre al llit com qui entra en una matriu estèril. El silenci de la cambra em xucla, gorg obscur, remolí imprevisible. Unes urpes em graten l’esquena. Algú més habita el meu cos sense haver-me’n demanat parer. A sota de la vànova, sóc com aquell Cigronet de faula atrapat a la panxa tova del bou. Catau de soledat calenta i eixordadora. I com és que trobe consol en el turment del poeta que llegesc?: *Hauries de poder dormir el so... més »