Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dissabte, 30 de març del 2013

ÀNGELS VORA MAR


“[...] Era el mes de maig i, com quasi sempre per aquestes dates, bufava un garbí suau i se sentien els crits de les aus pescadores aguaitant des de l’aire. Per això no em va estranyar gens ni miqueta veure com, per sota del banc on seia, revolava una ploma de gavina. M’hi vaig entretenir mirant-la, amb aquella lleugeresa senzilla i blanca. I aquella dansa capritxosa em va hipnotitzar de tal manera que no sabria dir si havien passat minuts o hores quan, al meu costat, Faust, el veí dels meus pares que havia treballat tota la vida de llanterner, desvinculat del tot de les pregàries devotes, em va xiuxiuejar a l’orella, com si m’haguera llegit un somni molt íntim:

−I qui et diu a tu que és una ploma de gavina, i no d’algun àngel que s’ha assegut a descansar a l’ombra fresca?”
 
Il·lustració de Maria Alcaraz Frasquet
per a Àngels de nata: Edicions 96, 2013

Això és un fragment extret del final del llibre Àngels de nata, que per fi tinc l'immens plaer d'anunciar que ja és una realitat en paper. Aquest és un projecte literari que ve de molt, molt lluny, de la prehistòria de la meua existència, de quan habitava en una casa a dotze altures sobre el nivell de terra, per sota de la qual passava un riu que no era riu, igual que no era ma casa aquella casa. Doncs bé: allà es van gestar Àngels de nata, en un intent, segurament, de mirar cap amunt i fabricar-me la màgia que a sota dels meus peus no trobava. Aleshores vaig constatar meravellada que, a pesar de totes les inclemències terrenals, ens sobrevolen àngels. No és la primera vegada que ho dic, me'n faig càrrec. El que he explicat encara poc és que aquella versió prehistòrica dels Àngels se'm va encallar en uns anys malcarats per a mi, i fou la demanda d'uns amics la que, inesperadament, per art de màgia també, em va donar la clau per a enllestir definitivament el conte: just aquelles plomes volanderes, que sempre hi han estat, entre els bancs, al jardí..., però que calia mirar-se-les, no com si provingueren de les aus marines que habiten aquell entorn, sinó com alguna altra cosa...

Si us ve de gust, hem penjat a l'ISSUU les primeres pàgines del llibre.
Podeu llegir-les, i conèixer alguna més de les il·lustracions de Maria,
clicant ací.


El disseny de format i la maquetació són de Pau Àlvarez:
padrí sense el qual aquesta criatura no seria el que és.

Els amics Dolors Pallàs, Emili Ripoll i Eva Pellicer em van convidar, en nom de la Germandat del Davallament del Grau, a participar amb algun text en l'edició de la revista Passio de 2008. Sé que ho feien per afecte, i perquè aquell era un any molt especial per a Dolors i degué trobar oportú que el celebràrem amb algunes lletres amables. Jo mai no els vaig donar cap indici de conversió espiritual. Però la il·lusió amb què els meus col·legues m'ho demanaven em va semblar suficientment important per a intentar correspondre-la. I vaig redactar el text que reproduïsc a continuació, ara adornat amb alguna imatge, i el desig que, tot plegat, puga fer la funció de gest de reconeixement personal al meu poble, el Grau de Gandia, i a la gent esforçada que porta la vida de la mar adherida al cos, com si fóra una segona corfa de salobre. 


Bocana del port. A la dreta, el moll de pesca, amb els 'tinglados' al fons;
a l'esquerra, la part posterior de l'església de sant Nicolau del Grau de Gandia.
 
Una nit de Dijous Sant, mentre anava congregant-se molta gent a la plaça del Garbí per veure desfilar la processó, em vaig quedar embadalida contemplant com la imatge del Davallament era transportada per la força d'un grup d'homes des de la capella que li fa d'habitatge fins al carrer, on els confrares ja l'esperaven en dues fileres paral·leles. Avançava aquella talla il·luminada i adornada de flors a través del jardí de l'església. Com a teló de fons, una boirina pietosa que pujava des del port, reflexos daurats contra les aigües i una olor a mar vella, una mica impúdica, que impregnava, que fa més de mig segle que impregna, les parets del temple, la pena dels qui desclaven el seu Crist de la creu, les túniques serenes dels qui custodien la mort més transcendent de la història dels humans. 





Fa temps que m'emociona aquesta barreja entre el sagrat i l'humà. I per això, per exemple, se m'acut que l'església del Grau —la de sant Nicolau i la de la Mare de Déu Blanqueta podria ser un símbol, un espai de convivència i d'interferència constant entre aquests dos mons: el diví i el quotidià, el recolliment i l'expansió de la mar, els càntics eucarístics i el motor de les barques, les campanes que criden a l'oració i els crits de les gavines, l'olor de l'encens i l'olor del salobre. Si en alguna ocasió, com m'ha passat a mi, oïu missa i bufa aquell garbí suau que entra per la bocana del port, és possible que de sota d'un banc revole alguna ploma blanca de gavina. Però, qui vos diu que és ploma de gavina i no d'àngel, que en la penombra fresca s'ha assegut a descansar? 


Tot respectant la fe dels qui creuen, el meu lligam amb el món s'estableix a través d'una espècie de paganisme agraït amb tot. Sóc capaç d'emocionar-me —i sense cap mena d'afront ho reconec— davant de la senzillesa d'una Mare de Déu menuda que és de la Misericòrdia però que el poble ha rebatejat com a "Blanqueta", i com a tal se l'estima. I per cert, respecte d'aquesta divina doneta blanca, he llegit un text del cronista Sanz i Forés on torna a ser difícil desvincular la vida humana de la intercessió sagrada:

Los marineros del Grao y Llavador la han elegido por su Patrona, y le celebran una fiesta anual con la mayor pompa y solemnidad posible. Para costear los gastos necesarios han hecho á la Señora participante del premio de sus trabajos: Así es que cuando han de trabajar en la mar, embarcando y desembarcando, se convocan todos, y reparten entre los que trabajan todo cuanto ganan, pero destinando dos porciones, para el culto de la imágen de la Virgen. Celebrada la fiesta dividen entre todos ellos la cantidad sobrante del fondo destinado para ella.

Exemplar i bonic, el comportament social, allà a finals del segle xix, dels homes de la mar.



Tal com està escrit, a la tercera nit després d'aquell Dijous Sant en què vaig veure com
la imatge del Davallament travessava el jardí de l'església, tants i tants cristians van ressuscitar a la fe, igual que el seu redemptor. Jo no sé exactament per quin impuls –segurament més acostat a causes terrenals que no celestials–, vaig voler compartir aquella alegria pasqual sense mesura, i amb la mateixa glòria d'un dels càntics a la llum, va nàixer un petit poema que fa:


Plomes enlaire,
clam de campanes.
Lluna salobre
entre ventalles. 




Es va titular «Església vora mar», en honor de la petita dama que vetla, des d'un flanc geomètric de costelles obertes als embats del llevant, la son i la vigília de les barques. La mateixa església que propaga salms i homilies als pescadors i a les seues xàrcies evangèliques. Aquells pescadors que, des de fa dècades, amb una lleialtat que esborrona, pesquen a la vora del temple marí.



10 comentaris:

  1. Hola Maria Josep! Ens dónes la nova que els Àngels de nata han definitivament aterrat!! Això és una molt notícia. Has estat treballant-hi de valent. Ara hem de gaudir-ne.
    M'agraden les paraules que dediques a la Pasqua. Hui, sigui per la crida que ens fa la primavera. Sigui que sens les paraules que de jove feien el meu entorn. Sigui per molts motius que ara no vénen als cas. Hui al migdia em feia unes reflexions, que molt bé són espill del que dius aquí a Passa la vida. Felicitats, de nou, per l'aterrament. Eduard

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Eduard. Hem superat una altra fase del procés: posar en comú les il·lustracions exuberants de Maria amb el text, i donar-li forma de llibre. Ara falta superar amb èxit la fase més important de totes, crec: que el llibre arribe als lectors que el busquen, i que cadascú hi trobe, si vol, l'àngel (mostoset...) que li escau. Tot és qüestió de no deixar mai de creure que és possible. Tu ho saps bé.

      Elimina
  2. Doncs que tingueu molta sort en aquesta proposta literària, tots aquells qui hi esteu implicats, que en sou molts.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Que tot el que en vinga de bo, ho puguem compartir, i així serà més bo encara.
      Els Àngels són un treball d'equip, ja t'ho puc ben assegurar. Començant per l'editora intrèpida i generosíssima, passant per la feina de muntatge d'il·lustració i text, de Pau, i la imprempta, que ha sigut pulcra i respectuosa. A la portada, només hi apareixen dos noms, però hauria d'haver-ne mitja dotzena, com a mínim!

      Elimina
  3. Els àngels són criatures tan meravelloses que seria un gran mal que hi deixarem de creure. Jo crec en àngels de tota mena, de bons i de dolents, d'eteris i de petris,de lluminosos i d'extrema foscor. Tinc tantes ganes de conéixer els teus de nata! D'entrada semblen deliciosos, comestibles, entremaliats i amb un aire infantil. Ah, però no ens n'hem de refiar del tot, són massa poderosos, fins i tot quan són de paper.
    Una abraçada i felicitats pel llibre.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Isabel, m'alegren les teues paraules. Però espera't a llegir-los, eh...?, que jo, a tu, et tinc molt de respecte! Els meus Àngels tenen aparença infantil, però, per a conservar la gràcia, han de créixer, fer-se grans, i no deixar de ser àngels. I ja no et dic res més, perquè, si no, t'ho contaré tot i s'haurà acabat la sorpresa!

      Elimina
  4. Quina gènesi més bonica, la del llibre. Quin gruix de records, de sensacions. I el misteri de saber que això encara engrandeix més els precedents, les vivències, que faciliten la creació. Més ganeta de llegir-lo!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola, Jovi! L'altre dia em deien que veien en el llibre la meua manera de ser i d'entendre el món. I sí, és veritat. Les vivències, els records ens fan com són, i formen part del nostre patrimoni existencial. I damunt, tenim la immensa sort de poder-lo dir en forma de literatura. A mi això em pareix bestial! Quan el lliges, ja em diràs si no he decebut les teues ganes. Això espere...

      Elimina
  5. Jo també em reconec en aquest "paganisme agraït" (expressió encertadíssima, com sempre) que tu dius: la capacitat d'emocionar-se, al capdavall, és un atribut específicament humà, i l'espiritualitat pot manifestar-se de moltes formes diferents. Per cert, quants records m'han portat aquestes imatges d'aquells estius passats al Grau... Enhorabona pel llibre i una abraçada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, AlfredRussel-Pep! Em puja la moral cada vegada que et veig per ací. L'important és tenir vida per dins que ens vaja pessigant les ganes d'escriure, i a mi, la vida, des d'aquest paganisme --agraït a pesar de tot, en efecte-- no em dóna més que motius per a continuar dient coses. De vegades amables (com és el cas dels Àngels) i de vegades amb gust de fel. Et dic el mateix que a Jovi: quan el pugues llegir me'n tornes a donar l'enhorabona... Mentrestant, estic tota tremolosa esperant conèixer les vostres opinions, que per a mi són molt valuoses i em mereixen molt de respecte. Una altra abraçada per a tu!

      Elimina

HISTORIAL DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »
Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 31 de desembre de 2020
Els meus avis foren persones molt humils. Els paterns vivien en una casa situada en la partida del Clot de la Mota, en el camí Vell de Cullera, quan el Grau s'acabava i començava a ser la Devesa, ja en territori de marjal. Al davant hi havia tota una zona de marenys, amb bancals cultivats d'hortalissa que arribaven pràcticament a tocar de mar. En molts casos, aquells bancals s'havien reomplert a sobre d'aiguamolls i hi feies un forat i brollava l'aigua fàcilment. Aquests bancals sovint es delimitaven amb unes bardisses altes, formades a base d'uns arbres que desenvolupaven unes ramificacions aplanades en forma de ventalls. Llegiu+



Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 11 de desembre de 2020

El XXIV Homenatge a la Paraula que organitza anualment el Centre d'Estudis i Investigacions Comarcals Alfons el Vell de Gandia s'ha dedicat aquest any 2020 a l'escriptora Carmelina Sánchez-Cutillas, aprofitant i sumant-se així a l'avinentesa d'haver estat declarada Escriptora de l'Any per l'AVL. Com és tradicional, el centre ha publicat un llibre per a l'ocasió, amb textos d'escriptores i escriptors valencians que evoquen l'autora de la cèlebre novel·la *Matèria de Bretanya*...




Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 29 de novembre de 2020

Article publicat a l'especial de "La Veu dels Llibres" de *Nosaltres la Veu* del 20 de novembre, Dia del Llibre Valencià. Diria que és impossible, en els temps que corren, viure en el món del llibre i aconseguir traure’ns de sobre el vertigen de qui practica un triple salt mortal. Més encara en aquests moments pandèmics. Però el mal de cos provocat pel vertigen no és exclusiu d’aquesta època certament morbosa. Ve de lluny i s’ha anat gestant en un context social i, segurament, polític —dubte que es puguen separar aquests dos conceptes— no gens procliu a la cultura de la lletra impresa.

Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 6 d'octubre de 2020

Tenia moltes ganes de deixar constància per ací que *Sempre és tard* ja és una realitat impresa, gràcies a Edicions Proa, i ho faig ara, després d'haver-se presentat *oficialment *en societat el dia 22 de setembre, en la cerimònia de lliurament dels Premis Literaris de Girona que convoca la Fundació Prudenci Bertrana. Una cerimònia —ho vaig dir a Twitter l'endemà mateix— que fou una "demostració de respecte per la cultura i per la literatura".