Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

diumenge, 12 de maig de 2013

ENLLÀ DEL FOC: L'ESPERANÇA EN LA FORÇA COL·LECTIVA


M'havia agafat aquesta setmana que acabem de vacances. De vacances laborals, perquè l'activitat literària ha sigut intensa encara. Dijous vaig tenir el privilegi de participar en un recital col·lectiu, organitzat pel Centre Dona i Literatura de la Universitat de Barcelona, a la Fundació Tàpies. I ahir, dissabte 11, vam estar contant Àngels de nata a la Casa de la Cultura de Pego, de la mà del Grup de Dones Cabal i de les AMPA del col·legi Ambra i d'alguns altres, amb Maria Alcaraz i Almudena Francés, contadora ella de primer ordre. Bonic i enriquidor tot. Però l'experiència més emotiva, i la que m'ha reomplert el dipòsit interior d'energies esperançadores va tenir lloc dimarts dia 7, a la sala Coll Alas de Gandia, on hi ha exposada, fins al 25 de maig, la mostra Enllà del foc —impulsada pel col·lectiu Vall de Vernissa i l'Ecomuseu Vernissa viu—, amb fotografies tan bestials com aquesta, i amb textos de Saforíssims Societat Literària (SL).

Foto de Ximo Ferri.
A banda d'ell, participen en la mostra: Natxo Francés,
Àlex Ruiz, Juantxo Ribes i Àlex Oltra.

Ja sé que sona a broma de mal gust parlar d'esperances i il·lustrar-les amb aquesta foto, o amb pràcticament el conjunt de les que trobarem, si la visitem, l'exposició (ho recomane a tothom que en tinga ocasió, a Gandia o allà on viatge.) Però, sí, així ho pense: aquesta mostra, així com totes les activitats relacionades (es poden consultar ací), i sobretot el projecte global del qual forma part, són la demostració que l'activisme positiu i la força col·lectiva són capaços de plantar cara a les adversitats, de fer viables projectes no grats per al poder establert. De crear per damunt del mantell de cendra grisa, que és la matèria socarrada, i també la indiferència, la desídia, l'abandó programat dels nostres boscos i de les nostres muntanyes.

Públic a la sala Coll Alas, durant la lectura dels textos
que formen part de la mostra Enllà del foc.

Foto extreta de l'àlbum amb el mateix títol,
de la pàgina de facebook.


Dimarts fou el dia en què un grup ampli d'autores i autors, i encara alguns col·laboradors més, llegírem en públic els textos que Saforíssims han aportat a aquest projecte col·lectiu. Una vintena de noms, les creacions dels quals es podran llegir íntegres a la publicació que s'ha de presentar el dia 22 de maig en aquesta mateixa sala. Ens hi acompanyà M. Àngels Faus, una jove músic que toca la flauta travessera i que va ser un dels bells descobriments —novament l'esperança— en aquell acte. Amb el permís dels seus creadors, i amb disculpes per l'atreviment, he volgut compondre un text, a manera de collage, a partir dels que hi sentírem aquella vesprada. Per ordre d'autoria, hi ha paraules manllevades de: Joan Mahiques, Ignasi Moreno, Xema Balbastre, Francesc Vila, Raül Navarro, Josep Lluís Roig, Isabel Canet, Carles Miret, Àngels Moreno, Josep Piera, Gregori Royo, Joan Iborra, Santiago Díaz, Jordi Puig, Vicent Olaso, Joan Francesc Pi, j. basset, Encarna Sant-Celoni, Gemma Pasqual, Maria Josep Escrivà.

A banda d'autores i autors, des de la fila posterior
fins a la primera hi ha: José María Peiró, Xavi Ródenas,
Miquel Camarena, Paco Balbastre, Enric Pellicer,
Laura Martínez, Abel Balbastre,
Vicenta Llorca i M. Àngels Faus (a la dreta de la foto).

Damunt d'un cable de corrent elèctric,/ asmàtics, dos ocells retenen/ en el pit una elegia. S'abraça la brasa a l'arbre que abrasa... les boques dels pins que s'engulen/ aquesta altíssima set verda. Quant val un arbre o un bosc sencer? Localitza la libèl·lula,/ pacient, precisa.../ Diposita la gota/ sobre el record del verd, però creix el drac ferotge, creix/ l'incendi [...] Llepa'm, consola en carn el cos mortal i la carn rosada se't torna grisa i els ossos clars se't tornen grisos. La llum delicada, altra vegada i/ com en tantes ocasions,/ resisteix a les arrels. El vent juganer escombrava el Mondúver aquella vesprada de diumenge. La vall on visc va passar fa uns dies de ser un jardí-bosc mediterrani a semblar una Bagdad en flames. Aquest anunci del Judici Final atrona la mitjanit de la història i s'atia amb el combustible de la indiferència. Enllà del fum, arran de foc, el fum vetla la vida antiga abans de perir. Eren muntanyes velles, cansades, fartes de cremar. Diuen que la iaia va dir: "ja no ho voré mai més com abans. Potser el meu nét sí". Jo això no ho recorde. Haig de dir-te que els pins han faltat, les argelagues ja no punxen i enguany no hi haurà mel de romer. La redemptora Persèfone curava amb l'aigua del riu Lete les seues ferides perquè oblidara aquell malson, entre les olors dolces de brioixeries. Sangcremats i tot, els solsirem, rebrotaran i esmolarem la venjança. La saba nova recorre l'escorça eixuta de l'arbre i nosaltres acollim somrients el coratge dels qui confien que hi haurà demà, hi haurà vida. Tan cert com que, enllà del foc,/ sempre, sempre, venç el verd.

Una imatge de la sala durant el procés de muntatge de l'exposició.
En aquest cas, les fotografies que encara esperen en terra
són de Natxo Francés.
Foto de l'àlbum Enllà del foc.
 

Durant la seua intervenció, Josep Piera, en una comparació al meu parer molt encertada, equiparà aquell abandó de les muntanyes a l'abandó general del país; del país tal com el volem els qui el volem viu, despert, amb la seua identitat pròpia, no sucursalista, creatiu, generador d'autoconfiança, compromès. La majoria de les imatges que pengen de la paret podrien ser una metàfora visual d'aquest procés de degeneració. Ara bé, igual que pense que aquesta mort per abandó està programada perversament i progressivament, també estic convençuda que només hi arribarà amb la vènia del poble, el qual —estaria bé tenir-ho ben present— disposa de veu i de voluntat. I que la victòria sempre correspon al bàndol de qui lluita per la vida, per sota del foc, de les brases i de la cendra. És més o menys el que vaig voler dir al poema "Barranc d'Atanasi", que vull pensar que ja és patrimoni de la gent que ha treballat tant per fer que el projecte Enllà del foc fóra possible. I que encara ha/hem de treballar més perquè les esperances arriben a manifestar-se en fets, en victòries del dia a dia, i en consciència permanent. Ens hi va la vida.


Aquesta foto bellíssima és obra d'Àlex Oltra, grauer també,
per a més orgull de l'autora del text amb què fa tàndem.
L'organització de la mostra ha utilitzat la imatge com a símbol
de l'esperança des d'on tot torna a ser possible.
També un nou model de gestió del territori
.


BARRANC D’ATANASI

Creix el temps com creix el verd.
Sega el verd el foc que passa,
igual que, en la nit, el gel
silenciós també passa.

Però creix cendra del foc
i la sega el camí cert.
Tan cert com que, enllà del foc,
sempre, sempre venç el verd.

Ròtova, primavera de 2011






 Vídeo elaborat per Jordi Puig.

2 comentaris:

  1. Molt gran l'esforç que heu fet per a concienciar a les persones que tot això està en les nostres mans aturar-ho. Des de la burilla inconscient a les paraules d'en Josep Piera tot suma perquè el verd no hagi de fer hores extres de treball curant-se de ferides evitables i sistematicament programades. Seguint el consell anirem a Gandia a aprendre. Per cert en aquest treball a més a més de paraules plenes de responsabiliat i d'esperança.... hi ha fotos esgarrifoses, tant del treball de la natura com del treball del foc...... Gràcies. Eduard

    ResponElimina
    Respostes
    1. Per a mi, Eduard, una de les virtuts d'un projecte així és fer veure que les coses no passen per casualitat, i que, amb una gestió responsable del territori i amb una altra consciència podríem, al mateix temps que en tenim cura, fomentar l'estima per la terra ("la terra" en tots els sentits), gaudir-ne, i a més a més, beneficiar-nos-en. Com en tants altres aspectes, estaríem parlant d'una altra sensibilitat política, i això, ara mateix, és fer ciència-ficció. Ara, també hem après de la natura la insistència i la perseverança, i per a mi és lliçó de vida.

      Elimina

HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

Jordi Mas i el camí que mena fins a 'La destral del vespre, l'aixada de l'alba'

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 17 de juny de 2018

El poeta Jordi Mas, el qual hi afegeix el seu segon cognom, López, quan allò que publica són textos acadèmics o traduccions del japonès d'altres poetes o escriptors, va presentar el seu últim llibre, *La destral del vespre, l'aixada de l'alba *(Edicions del Buc, 2018), entre dijous i dissabte passat, a València, a Gandia i a Alcoi. El vaig acompanyar en els dos últims llocs i, entre moltes altres, aquestes són algunes de les idees que van sorgir mentre vam conversar en els actes compartits. *Portada del llibre, amb el segell inconfusible del dissenyador Dídac Ballester. * Jordi Mas... més »

Abans que fos Sant Jordi també publicàrem poesia

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 20 de maig de 2018

Vam ser a 21 de març i hi celebràrem el Dia Mundial de la Poesia. I després va venir el 23 d'abril, el Sant Jordi que sembla ja tan llunyà en el calendari, i s'hi referenciaren novetats de poesia per a parar un barco (per exemple, a Nació Digital; ni un sol autor valencià, ehem... Un traductor sí, per ser justos: Joan Navarro, *Poesia completa* de la brasilera Orides Fontela). I s'inaugurà la Fira del Llibre de València i s'hi clausurà. I l'avinentesa provocà l'aparició de més articles sobre llibres recomanats (de tots els gèneres) i fins i tot alguna reflexió més pausada sobre la s... més »



A Joan Climent, en el centenari del seu naixement

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 29 d'abril de 2018

Joan Climent (Montitxelvo, la Vall d'Albaida 1918 - Gandia, la Safor 2004) és, fonamentalment, poeta. L'any 2001 va ser nomenat Fill Adoptiu de Gandia i l'any 2003 soci d'honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. A pesar d'aquesta segona *condició*, la dimensió cívica i poètica de Joan Climent a penes ha transcendit més enllà d'un radi d'acció *de proximitat. *I no és just, ni per a ell ni per a les nostres lletres. Tant de bo l'excusa del centenari del seu naixement hi ajude una mica. Si voleu conèixer millor l'escriptor i la seua obra, fa un temps en vaig parlar a... més »

A partir de 'La netedat', de Sebastià Alzamora


Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 d'abril de 2018

*No y ha cosa que’n tant engruixe la bèstia com la netedat* * Robert Coch. Extret del Diccionari català-valencià-balear * És tard i pesa el fred del groc. Entre al llit com qui entra en una matriu estèril. El silenci de la cambra em xucla, gorg obscur, remolí imprevisible. Unes urpes em graten l’esquena. Algú més habita el meu cos sense haver-me’n demanat parer. A sota de la vànova, sóc com aquell Cigronet de faula atrapat a la panxa tova del bou. Catau de soledat calenta i eixordadora. I com és que trobe consol en el turment del poeta que llegesc?: *Hauries de poder dormir el so... més »