Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dimarts, 21 de maig de 2013

MIQUEL PLANA: L'ARTISTA QUE ADORAVA ELS LLIBRES

Per un d'aquells privilegis que, de vegades, la vida ens regala, vaig conèixer fa uns anys Miquel Plana; primer artísticament, i després personalment. Miquel fou pintor, gravador, bibliòfil. Un artista total que va dedicar la seua vida professional a l'art d'editar llibres bellament, i un impressor al qual els progressos del temps i les tecnologies modernes no van aconseguir arrancar-li del cor el plaer de militar en l'artesania d'estampar els motles de plom contra la matèria noble del paper. Aquest any n'hauria fet 40 redons des que edità el primer llibre a la seua bella impremta d'Olot, Un núvol apretat per la tramuntana (1973), amb textos de Domènec Moli.

Just el maig de l'any passat li dedicàvem una entrada al blog de Burrera Comprimida, A Miquel Plana, arquitecte de les belles lletres, des de la immensa alegria que havia suposat enllestir un treball en comú on una dotzena de poemes meus va acompanyar l'excepcional treball gràfic de Miquel. El llibre es va dir Cal·ligrafies al buit, i m'he dut la sorpresa de trobar-lo registrat, amb la descripció de les seues característiques selectes, en aquesta pàgina. Només al cap d'unes setmanes de la publicació d'aquell article feliç, en vam publicar un segon, amb un to diametralment oposat, perquè ens pertocava deixar-hi constància del traspàs de l'amic i editor excepcional. Avui, 20 de maig, fa un any d'aquell dia trist.



Una de les il·lustracions de Miquel Plana
per al llibre Cal·ligrafies al buit.
El poema que l'acompanya es titula "Bodegó".


Passejava contínuament des de ma casa fins a la mar, tot al llarg d'un camí conegut com "la senda de l'Amo", vorejat per sèquies poblades per aus de marjal. Una de les últimes cavil·lacions, abans de tancar les Cal·ligrafies, va ser la manera de poder satisfer la demanda de Miquel per tal d'elaborar un text introductori, una breu explicació del procés de gestació del nostre llibre. I així fou com vaig anar redactant, sobre el quadernet mòbil que m'acompanya en les meues caminades més productives, DEL BUIT A LES CAL·LIGRAFIES, en paral·lel al transcurs de les sèquies que van variant de cabal a mesura que transcorren els mesos, i pràcticament sempre sota la presència benefactora de les garses que revolen per damunt dels bancals. I així encara, cada dia, quan les hi veig, evoque amb un estremiment de joia, la sortosa amistat de Miquel Plana, l'artista que adorava els llibres.




Per obra d’un pensament,
joia de vol de milotxa,
s’eleva, brilla, s’encén,
alta com la garsa sola
en l’últim cel de ponent.
 
A Miquel Plana,
per sempre en la memòria


MjE
 
DEL BUIT A LES CAL·LIGRAFIES

Què hi ha al llarg del camí que recorre un pètal des que es precipita de la seua corol·la fins que toca terra? Seria fàcil respondre que hi ha el no-res, el buit. Però aquest buit no és la prova definitiva del transcurs d’una vida? El salt final, la més arriscada acrobàcia de la flor, la dansa més serena de la mort. Què hi ha en el procés que va des del cruixit del roig entre les dents fins al moment en què escric la paraula cirera? D’on ve la revelació quan per fi entenem que la fam no es diria si no hi hagués la necessitat d’obrir la boca fins a la màxima grandària de la A? I quantes vegades ha hagut de perforar la nit el crit profund del mussol fins que no he estat capaç de transcriure aquella lletania d’absències irremeiables?

Els fats em van dur un dia a establir comunicació amb Miquel Plana. Em va demanar una col·laboració poètica; al cap d’un temps, jo li’n vaig demanar, a ell, una de gràfica. I ell hi va accedir, a canvi de completar un joc de reciprocitats on, de la mateixa manera que la tinta ocuparia els buits trepanats del paper, així les paraules havien d’imposar-se als silencis-forats. O almenys això és el que a mi em suggeria aquest possible diàleg que pretèn ser Cal·ligrafies al buit: fer visible, gràficament, l’invisible.

Un invisible on el suggeriment no té límits. Perquè Miquel Plana m’hi repta a expressar amb mots l’aroma de les paraules, a furgar en les profunditats del llenguatge abans fins i tot de ser representat amb lletres. El deure poètic de capbussar-se en l’ànima profunda de les coses em va dur a indagar en les possibilitats eròtiques del llenguatge. I així vaig recórrer a la imatge de l’arrel que excava buscant jardins, al mapa alfabètic a través del qual poder recitar les aromes d’un cos que s’estima. 

Acostume a sortir a caminar quan necessite madurar alguna idea, ja siga de caràcter literari o purament casolà. Els camins se m’afiguren com les paraules: tots al meu abast. Vint-i-sis lletres per a materialitzar les infinites potencialitats d’enunciar el desig: una plàtera d’anguiles efervescents. L’alfabet en ebullició; el llenguatge dels sentits, també.

Què hi ha al llarg del camí que recorre un pètal des que es precipita de la corol·la fins que impacta sobre el terra? Hi ha una commoció, una imperceptible esgarrifança de partícules. Una exclamació, una esquerda, un avenc, una matriu esbatanada, el buit, el blanc, allà on brolla la deu, on tremola la veu, on esclaten els mots... On s’arbren cal·ligrafies.

Miramar, País Valencià
estiu de 2011



Aquestes esportives m'acompanyen des de fa molts anys allà on
els peus em duen a caminar els pensaments. Ja quasi tenen la sola llisa,
de tan desgastada i, encara que en tinc alguns altres parells més nous,
continuen sent les meues preferides, perquè ho saben tot
de la persona que sóc ara i per a mi representen la meua llibertat.


2 comentaris:

  1. Una gran lliçó, d'admiració i devoció. A l'estiu del 2011 es va escriure poesia. Quina bellesa!!!!!!!! No ser que més dir. Eduard

    ResponElimina
    Respostes
    1. Admirar sense aprendre no tindria sentit, Eduard. Miquel Plana fou un apassionat que no va destriar mai l'art de la feina. Tractava el procés de creació i d'edició d'un llibre com si tinguera entre les mans pedres precioses. I la seua passió, i la seua perseverança el van mantenir en actiu, a pesar de la malaltia amb la qual convivia des de feia temps, fins que va acabar el que ell volia que fóra el seu últim treball: aquestes 'Cal·ligrafies' compartides. Una lliçó que no oblidaré mai.
      Gràcies, com sempre, per les teues atencions, amic.

      Elimina

HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

Tòfones sota terra

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 d'abril de 2017

Tanquen la porta els veïns i sent com el xivarri que arrosseguen al seu pas desapareix amb ells carrer enllà. Aleshores el silenci, ésser viu, ocupa la cambra. Amb el silenci es fa present, com si abans no hi fóra, el món de més a prop: les cortines que filtren el matí del pati, les rajoles de fang cuit, les plantes, i la llum, sobretot la llum, que circula entre cada cosa com si es proposara no tocar res, de tan discreta, de tan tèbia. Com si hi sobrevolara amb peus descalços. El silenci que ara m’acompanya és de color de pa d’or, delicat al tacte com una ploma d’àngel, i té olor ... més »

La vida secreta de les paraules: «diver-gents»

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 17 de març de 2017

*Article publicat al llibret de la Falla Barri Sant Francesc d'Oliva, i dedicat a tota la bona gent que hi treballa per fer que la seua falla siga un poquet més culta, alhora que divertida.* Totes les paraules tenen una vida interior, secreta, que conté informació del seu origen; que ens desperta associacions mentals insospitades; que ens recorda unes vivències o unes altres. Una energia pròpia que motiva reaccions d’amor, d’odi o de tendresa, quan la fem servir. I, fins i tot, una paraula, en ocasions, es converteix en un tret distintiu de qui la utilitza ara i adés, com quan no e... més »


Poesia a la ràdio: Christelle Enguix

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 8 de març de 2017

Segurament és una obvietat afirmar que els fets i les experiències més importants que afecten un ésser humà pel simple fet de ser-ho són també els fets i les experiències més universals, els únics que, segurament, ens igualen en la nostra condició d'homínids més o menys *sabuts*: nàixer, morir, estimar, témer, patir, riure, plorar, desitjar, gaudir, procrear. I tanmateix, cada dona i cada home, des de la seua individualitat, viu, amb una particularitat única i irrepetible —i mai exempta d'egocentrisme—, aquests moments transcendents tan semblants entre congèneres. Tota una altra cos... més »

«Senglar»: un inèdit

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 15 de febrer 2017

Recorde que havia sigut un d'aquells dies tòrrids de juliol que hom carrega a sobre com una condemna enganxifosa. Tota la xafogor paralitzada a les cames adolorides. Quan baixava de la Ribera cap a la Safor, al voltant de les vuit de la vesprada, vaig detenir-me, quasi per instint, a la Barraca d'Aigües Vives. Vaig aparcar el cotxe i vaig buscar un dels carrers que tenia més aparença de pujar fins a la serra. Alliberar les cames és la primera fase per alliberar les pròpies opressions, en aquell moment d'ànsia en què sent una immensa fatiga de mi mateixa, en què percep que un neguit ... més »

Poesia a la ràdio: Joan Fuster

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 29 de gener de 2017

L'espai radiofònic es titula La casa sota la lluna. Una mirada poètica al món. S'emet quinzenalment a Ràdio Gandia (Cadena Ser) i té una durada d'uns quatre minuts, aproximadament. Suficients per recitar el poema que, prèviament, he escollit, i per fer-ne un comentari breu, en diàleg amb la periodista amiga, i una de les veus més conegudes de l'emissora, Puri Naya, que s'estima la poesia tant com jo, perquè, si no, a bones hores hauria pensat que emetre poesia per la ràdio podia ser interessant i atractiu per als oients. Les dues estem convençudes que ho és. *La casa sota la lluna* ... més »

Colofons amb denominació d'origen Buc

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 15 de gener 2017


Tan especials com la personalitat literària de qui els redacta —Francesc Bononad, un dels quatre editors—, aquests colofons porten camí de convertir-se en una de les peculiaritats indiscutibles dels llibres d'Edicions del Buc. Arriscats i amb denominació d'origen pròpia, com el disseny particularitzat de cada títol, qui diu que aquest estil de colofó no podria constituir un nou gènere literari?: una ocurrent combinació entre l'efemèride, concebuda a manera de nota de dietari, redactada amb l'estil elaborat de la prosa poètica, i amb la tensió continguda i sorprenent del microrelat. ... més »

iPhone, Albufera, allipebre

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 6 de gener de 2017

*Fotografies: Consol Martínez Bella* Per molt que siga un trajecte que va intrínsecament unit a la meua vida, l’espectacle de contemplar, des del tren, les marjals del Parc Natural de l’Albufera em resulta fascinant, hipnòtic. Aquella immensa esplanada multicolor, de natura mig líquida i mig sòlida, canvia d’aparença segons el moment de l’any en què hom l'observe, però, a mi, quan més m’agrada és en aquests mesos posteriors a la sega de l’arròs, i previs a la inundació d’una altra temporada productiva. És quan hi ha encara solcs amb restes de palla cremada, al costat d’altres p... més »

A elles, l'udol del silenci

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 22 de desembre de 2016

El dia 24 de novembre, quan són les 20.20 hores aproximadament, a Algemesí, el poeta J. V. Cabrera i jo recitem versos com aquests, de Nadià Anjoman: *Cap desig d’obrir la boca.* *De què hauria de cantar jo...?* *Jo, que sóc odiada per la vida.* *Cap diferència entre cantar o no cantar.* *Per què hauria de parlar de la dolçor,* *quan sent amargor?* *Ai, el puny de l’opressor* *colpeja la meua boca.* Presentem una més de les accions plàstiques i poètiques que hem titulat *Camí de denúncia*, una versió en format reduït d'*Un cant a l'esperança*, un projecte artístic gestat per Pepa Espas... més »

Francesc Parcerisas llegeix 'Serena barca'

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 12 de desembre de 2016

Sóc ben conscient que, en els últims mesos, us estic donant la tabarra ben donada, amb el *Serena barca* i amb tots els saraus que l'acompanyen. Però, tenint en compte que publique un llibre de poesia cada 5 o 6 anys, fent-hi una mitjana aproximada, entendreu que, arribat el desenllaç feliç, tinga ganes de gresca. El motiu s'ho val, en aquesta ocasió, perquè una no es troba cada dia —ni cada 5 o 6 anys tampoc—, amb un article d'un savi com Francesc Parcerisas, poeta de referència per a mi, a més a més, traductor, crític, guardonat amb el Premi Nacional de Cultura de la Generalitat ... més »