Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dimarts, 21 de maig de 2013

MIQUEL PLANA: L'ARTISTA QUE ADORAVA ELS LLIBRES

Per un d'aquells privilegis que, de vegades, la vida ens regala, vaig conèixer fa uns anys Miquel Plana; primer artísticament, i després personalment. Miquel fou pintor, gravador, bibliòfil. Un artista total que va dedicar la seua vida professional a l'art d'editar llibres bellament, i un impressor al qual els progressos del temps i les tecnologies modernes no van aconseguir arrancar-li del cor el plaer de militar en l'artesania d'estampar els motles de plom contra la matèria noble del paper. Aquest any n'hauria fet 40 redons des que edità el primer llibre a la seua bella impremta d'Olot, Un núvol apretat per la tramuntana (1973), amb textos de Domènec Moli.

Just el maig de l'any passat li dedicàvem una entrada al blog de Burrera Comprimida, A Miquel Plana, arquitecte de les belles lletres, des de la immensa alegria que havia suposat enllestir un treball en comú on una dotzena de poemes meus va acompanyar l'excepcional treball gràfic de Miquel. El llibre es va dir Cal·ligrafies al buit, i m'he dut la sorpresa de trobar-lo registrat, amb la descripció de les seues característiques selectes, en aquesta pàgina. Només al cap d'unes setmanes de la publicació d'aquell article feliç, en vam publicar un segon, amb un to diametralment oposat, perquè ens pertocava deixar-hi constància del traspàs de l'amic i editor excepcional. Avui, 20 de maig, fa un any d'aquell dia trist.



Una de les il·lustracions de Miquel Plana
per al llibre Cal·ligrafies al buit.
El poema que l'acompanya es titula "Bodegó".


Passejava contínuament des de ma casa fins a la mar, tot al llarg d'un camí conegut com "la senda de l'Amo", vorejat per sèquies poblades per aus de marjal. Una de les últimes cavil·lacions, abans de tancar les Cal·ligrafies, va ser la manera de poder satisfer la demanda de Miquel per tal d'elaborar un text introductori, una breu explicació del procés de gestació del nostre llibre. I així fou com vaig anar redactant, sobre el quadernet mòbil que m'acompanya en les meues caminades més productives, DEL BUIT A LES CAL·LIGRAFIES, en paral·lel al transcurs de les sèquies que van variant de cabal a mesura que transcorren els mesos, i pràcticament sempre sota la presència benefactora de les garses que revolen per damunt dels bancals. I així encara, cada dia, quan les hi veig, evoque amb un estremiment de joia, la sortosa amistat de Miquel Plana, l'artista que adorava els llibres.




Per obra d’un pensament,
joia de vol de milotxa,
s’eleva, brilla, s’encén,
alta com la garsa sola
en l’últim cel de ponent.
 
A Miquel Plana,
per sempre en la memòria


MjE
 
DEL BUIT A LES CAL·LIGRAFIES

Què hi ha al llarg del camí que recorre un pètal des que es precipita de la seua corol·la fins que toca terra? Seria fàcil respondre que hi ha el no-res, el buit. Però aquest buit no és la prova definitiva del transcurs d’una vida? El salt final, la més arriscada acrobàcia de la flor, la dansa més serena de la mort. Què hi ha en el procés que va des del cruixit del roig entre les dents fins al moment en què escric la paraula cirera? D’on ve la revelació quan per fi entenem que la fam no es diria si no hi hagués la necessitat d’obrir la boca fins a la màxima grandària de la A? I quantes vegades ha hagut de perforar la nit el crit profund del mussol fins que no he estat capaç de transcriure aquella lletania d’absències irremeiables?

Els fats em van dur un dia a establir comunicació amb Miquel Plana. Em va demanar una col·laboració poètica; al cap d’un temps, jo li’n vaig demanar, a ell, una de gràfica. I ell hi va accedir, a canvi de completar un joc de reciprocitats on, de la mateixa manera que la tinta ocuparia els buits trepanats del paper, així les paraules havien d’imposar-se als silencis-forats. O almenys això és el que a mi em suggeria aquest possible diàleg que pretèn ser Cal·ligrafies al buit: fer visible, gràficament, l’invisible.

Un invisible on el suggeriment no té límits. Perquè Miquel Plana m’hi repta a expressar amb mots l’aroma de les paraules, a furgar en les profunditats del llenguatge abans fins i tot de ser representat amb lletres. El deure poètic de capbussar-se en l’ànima profunda de les coses em va dur a indagar en les possibilitats eròtiques del llenguatge. I així vaig recórrer a la imatge de l’arrel que excava buscant jardins, al mapa alfabètic a través del qual poder recitar les aromes d’un cos que s’estima. 

Acostume a sortir a caminar quan necessite madurar alguna idea, ja siga de caràcter literari o purament casolà. Els camins se m’afiguren com les paraules: tots al meu abast. Vint-i-sis lletres per a materialitzar les infinites potencialitats d’enunciar el desig: una plàtera d’anguiles efervescents. L’alfabet en ebullició; el llenguatge dels sentits, també.

Què hi ha al llarg del camí que recorre un pètal des que es precipita de la corol·la fins que impacta sobre el terra? Hi ha una commoció, una imperceptible esgarrifança de partícules. Una exclamació, una esquerda, un avenc, una matriu esbatanada, el buit, el blanc, allà on brolla la deu, on tremola la veu, on esclaten els mots... On s’arbren cal·ligrafies.

Miramar, País Valencià
estiu de 2011



Aquestes esportives m'acompanyen des de fa molts anys allà on
els peus em duen a caminar els pensaments. Ja quasi tenen la sola llisa,
de tan desgastada i, encara que en tinc alguns altres parells més nous,
continuen sent les meues preferides, perquè ho saben tot
de la persona que sóc ara i per a mi representen la meua llibertat.


2 comentaris:

  1. Una gran lliçó, d'admiració i devoció. A l'estiu del 2011 es va escriure poesia. Quina bellesa!!!!!!!! No ser que més dir. Eduard

    ResponElimina
    Respostes
    1. Admirar sense aprendre no tindria sentit, Eduard. Miquel Plana fou un apassionat que no va destriar mai l'art de la feina. Tractava el procés de creació i d'edició d'un llibre com si tinguera entre les mans pedres precioses. I la seua passió, i la seua perseverança el van mantenir en actiu, a pesar de la malaltia amb la qual convivia des de feia temps, fins que va acabar el que ell volia que fóra el seu últim treball: aquestes 'Cal·ligrafies' compartides. Una lliçó que no oblidaré mai.
      Gràcies, com sempre, per les teues atencions, amic.

      Elimina

HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

'Ulls de glaç', de Jordi Solà Coll

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 27 de juny de 2017

*S'acaba de publicar a Pagès editors Ulls de glaç, el llibre de Jordi Solà Coll que va guanyar el premi Miquel Martí i Pol de Roda de Ter de l'any 2016. * *Gràcies a l'atzar venturós —poètic, com no podia ser d'una altra manera— que ens va aproximar, a Jordi i a mi, gosaria afirmar que mai no escriuré unes pàgines tan especials com aquestes amb què l'autor m'ha permès introduir el seu llibre. I ara, **"Que no s’esgoti el temps / ni a deshora el verb / quan més que mai s’expressa". * [image: http://www.pageseditors.cat/ca/ulls-de-glac.html] ELS TEUS ULLS DE LLUM ADOLORIDA *E... més »

'Serena barca' obté el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 18 de juny de 2017

Escric aquesta entrada amb l'única finalitat d'agrair totes les felicitacions, les mostres d'alegria, de complicitat i les generosíssimes consideracions cap a *Serena barca* que he rebut des que, el proppassat dimecres 14, l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana va publicar la notícia dels llibres guanyador dels Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians. Per als quatre editors del Buc, Pau Sanchis, Rubén Luzón, Francesc Bononad i Josep Martínez, és l'agraïment primer i indispensable, perquè —ja ho he dit en més d'una ocasió— sense Buc no hi hauria barca. Almenys no en aq... més »

Amor indeleble

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 4 de juny de 2017

*Text: Maria Josep Escrivà* *Fotografies: Jordi Solà Coll* *Quan algú que viu mor així,* *brolla molta sang després de cada cop.* *Wisława Szymborska* *Traducció de Xavier Farré* La colpeja. No en té més remei i una altra vegada la colpeja. I ella encaixa els colps amb l’estoïcisme a què l’obliga la seua condició. Això és, haver d’acceptar el seu rol domèstic, a manera de suplici setmanal: garantir l’ordre gràcies al qual s’hi assegura la rutina, anodina però indispensable, en aquella casa. Al cap i a la fi són colps sense cap conseqüència greu. Bé se’n podria dir que, fins ara, ... més »

L'Home del Capell de Palla en format llibre-DVD

Maria Josep Escrivà
a Passa la vida - 21 de maig de 2017

*La maquetació, el disseny i la portada del llibre són obra de Pau Àlvarez López-Edicions 96.* Si us ve de gust, podeu escoltar aquesta conversa amb Ezequiel Castellano, mentre continueu llegint l'entrada: En paraules de l'amiga Vicenta Llorca: «L’Home del Capell de Palla no és només un relat, és un fet escènic, convergent i multidisciplinari, on la música, la plasticitat visual i la paraula, s’agleven en el misteri. Les mans i els mots s’esfilagarsen als secrets sinuosos i suggeridors que subjauen rere la paraula i la imatge». En aquest blog n'he parlat alguna altra vega... més »

La (bona) poesia satírica també existeix

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 14 de maig de 2017

En tenim la prova en els *Versos (per)versos* de Salvador Bolufer (Edicions 96, 2017). Un llibre que recull, en paraules de l'autor mateix, una mostra de textos «dels diversos aspectes de la meua [seua] producció satírica dels últims 15 anys». En una entrada de caràcter ben personal que la periodista Amàlia Garrigós ha publicat al seu Alta fidelitat, els ha atorgat, a aquestes perversitats mètriques, la virtut balsàmica d'aquells regals que saben arribar just en el moment necessari: «La seua mestria de mètrica sorneguera i intel·ligent em provoca el somriure reflexiu i la rialla des... més »

1.000 raons per estimar-los: Marc Granell

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 25 d'abril de 2017

En aquestes entregues dedicades a destacar els llibres que m'han sigut companys importants de vida, faré una petita excepció, avui, i no destacaré un llibre sol, sinó un poeta sencer. Per la seua humanitat, per les vegades que m'ha fet estrényer els punys, quan el llegesc, per la seua immensa tendresa. I perquè la setmana passada va fer anys, el Marc —seixanta-quatre—, i aquest vol ser un humil regal d'aniversari, des de la complicitat en les paraules i l'estima de tant de temps. *LA SOLA VERITAT QUE ENSENYA I SALVA* *Per a Marc Granell* *Cambra d'abril.* *També dins l'ombra ... més »

La vida secreta de les paraules: «sitiet»

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 17 d'abril de 2017

*Hay muy pocas cosas: silencio y palabras.Isabel Coixet Text: Àngela Guixot Escrivà, Maria Josep EscrivàFotografies: Júlia Llorca Tauste (excepte la que s'hi indica)* Feia temps —molt!— que guardàvem al rebost de les vides secretes de les paraules aquest "sitiet". A casa ho diuen així, quan està la paella a punt i només cal fer lloc a taula per situar-la al seu lloc central i protegir les estovalles o l'hule de l'escalfor..., o de la mascara, si és en aquelles ocasions assenyalades en què la paella s'ha fet amb llenya: —Va, aneu fent lloc. Ja heu tret el sitiet? *Aquest és ... més »

Tòfones sota terra

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 d'abril de 2017

Tanquen la porta els veïns i sent com el xivarri que arrosseguen al seu pas desapareix amb ells carrer enllà. Aleshores el silenci, ésser viu, ocupa la cambra. Amb el silenci es fa present, com si abans no hi fóra, el món de més a prop: les cortines que filtren el matí del pati, les rajoles de fang cuit, les plantes, i la llum, sobretot la llum, que circula entre cada cosa com si es proposara no tocar res, de tan discreta, de tan tèbia. Com si hi sobrevolara amb peus descalços. El silenci que ara m’acompanya és de color de pa d’or, delicat al tacte com una ploma d’àngel, i té olor ... més »