Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

diumenge, 30 de novembre de 2014

AIGUA ARRELADA A LA TERRA

Vaig veure que Consol Martínez, poeta i fotògrafa de sensibilitat exquisida, havia penjat al seu mur de Facebook (26 de novembre) unes imatges de les marjals arrosseres que s'estenen entre la Ribera Baixa i el sud de l'Horta de València. Com ella diu, un lloc on "no hi ha separació entre cel i terra. Tot és el mateix. La llum es multiplica i el silenci clama." Em van parèixer tan belles que no he pogut resignar-me a no portar-les fins aquest racó virtual on no és la primera vegada que parle de marjals. I amb el permís de Consol, i per aquest ordre, hi he adjuntat alguns versos que, també amb molt poquet, intenten transmetre aquella sensació que, en algunes ocasions benaurades, s'assembla a estar en pau amb una mateixa. Moltíssimes gràcies, companya.




1

Quina alba lenta.
Un mapa d'aigua,
quietud de mortalla.

I l'olor de granotes,
record d’olor de bassa
als cossos de l’estiu.





2

Quina alba lenta. La boira sorda
s’atrinxera a la marjal, assentant,
damunt de les figures, la impostura.





3

A sota dels meus passos, una terra
aquosa, un país titubejant,
i aquell baf enganxós com una molla
de caragol, que sempre sura enlaire.





4

En el vertigen blanc,
el cicle de la vida
torna a confondre

el reflex de la casa inundada
pel mar provisional que ha arrelat
a la terra.





21 comentaris:

  1. em sugereix"equilibri"....eva salvador ibiza...és que no m'agrada ser anònima

    ResponElimina
    Respostes
    1. I a mi m'agrada molt que no t'agrade ser anònima. I encara m'agrada més que et deixes caure per ací, i que m'ho faces saber. Crec que si triares un altre perfil, com ara el de Google, hi apareixeries amb el teu nom. A l'altra, si vols, ho pots provar.

      Una abraçada, i un cabàs de gràcies.

      Elimina
  2. A mi també m'han "paregut...", molt bells els teus versos i imatges argentades de serenor...

    Salut...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Josep.

      Consol ha sabut transmetre molt bé, crec, la serenor i el benestar que sembla que hi busca, en aquests paratges tranquils i bells dels arrossars de l'Albufera valenciana.

      A partir d'ara seguisc el vostre Itineràncies poètiques.

      Salut, i sort, i molta poesia energètica.

      Elimina
  3. M'han agradat molt algunes imatges (les poètiques, em refereixo, les gràfiques també molt): aquesta idea d'un mar provisional on arrelen les coses… aquest país titubejant… Alguns tenen aquest aire oriental dels haikús. Felicitats!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Molt agraïda amb el tu comentari, August. La contenció en poesia m'interessa moltíssim, i aquest intent d'encendre alguna espurna en qui llegeix, a partir de les paraules indispensables. La poesia oriental, els haikus, aquella subtilitat capaç de fer-nos tremolar. Ja m'agradaria a mi!

      Una abraçada, i encantada de poder conversar amb tu. Celebre les complicitats.

      Elimina

  4. Ara sí, aquí va el comentari d'ahir!

    Les fotografies de la Consol són, veritablement, un prodigi... Juga amb la perfecta simetria, en ubicar l'horitzó al centre de la imatge. Recull la llum, tot creant -i aquesta és la virtut- equilibri i harmonia. La nostàlgia de les cases, lluny enllà, em recorda Modest Urgell. Els teus poemes, d'altra banda, mantenen un equilibri entre pols que es complementen. És aquella integració lírica que permet la imatge amb la poesia. N'he gaudit, com a fotògraf i com a lector.

    Abraçades, des de El Far.

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'has fet somriure, Jordi, quan t'hi he vist (re)aparèixer. Gràcies!, i disculpa les molèsties. Potser caldrà que aclarim, a la benvolguda concurrència, que aquest fou el primer comentari de l'entrada, i fou publicat, per primera vegada, ahir a la nit. Procedia de Jordi, i intentant respondre-li, el vaig suprimir maldestrament.

      Venint de tu, que eres una referència per a mi en la combinació de paraules i de fotografia, el teu comentari m'estimula moltíssim. La Consol també m'ha fet saber que n'està molt agraïda.

      Nostàlgia, equilibri, harmonia, complementació... Tot això em va motivar a intentar dir amb paraules allò que les fotografies de Consol m'havien transmès: benestar, necessitat de dir, i alhora, de correspondre, amb les meues paraules, les sensacions boniques que les seues fotos m'havien regalat.

      M'alegra que t'haja agradat la combinació de les dues coses.

      Per a tu, una abraçada, des del PV (Passa la vida, i País Valencià), fins al teu Far.

      Elimina
  5. Unes fotografies fascinants, i els versos transmeten l'essència de la natura, m'ha arribat, felicitats Maria Josep!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Molt amable, Rafel. Em parla un magnífic i molt sensible observador de la natura, així és que no puc més que saber-me afalagada. No deixes de regalar-nos flors i mirades. I gràcies per entrar a visitar-nos.

      Una abraçada!

      Elimina
  6. Les fotos que més m'han agradat són la segona i la tercera. Dels poemes el primer i després el quart.

    Al tall d'aquesta combinació d'imatge i paraula que has fet (i lligant-ho a la inquietud poètica que he mamprés), voldria indicar un fet: quan una imatge val més que mil paraules, en moltes ocasions els poetes volem cercar paraules per a explicar una imatge. Qui sap si més avant haurem de fer-ho amb la dansa, o amb altres disciplines artístiques: que el temps passe i veurem...

    ResponElimina
    Respostes
    1. En el meu cas no buscava explicar les fotos, sincerament —crec que posseeixen una expressivitat i una capacitat de commoure per elles soles més que suficient—, sinó acompanyar-les. Les imatges, i les emocions, i les vivències personals que em remogueren per dins, varen ser les que em varen provocar la revisió (en els dos primers casos) o l'escriptura (en el tercer i el quart) dels petits poemes. Els dos últims són nous de trinca. Les fotos varen suggerir les paraules, en una crida claríssima. De totes maneres, sempre he pensat que és un repte important, i crec que irresoluble, que la poesia, que és una invenció intel·lectual, puguen desencadenar, amb la mateixa força immediata amb què una bona foto, reaccions emotives tan poderoses. En això estem, amic poeta. I sí, qualsevol altra disciplina artística que tendisca a emocionar des de la bellesa, pot conviure, interrelacionar-se, complementar-se, dialogar l'una amb l'altra. Sempre m'ha semblat molt bonic, i intensament engrescador, poder treballar amb la combinació de diferents arts.

      Gràcies per fer-me dir.

      Elimina
  7. Quan s'ajunta la creació de dues persones amb molta sensibilitat el resultat és d'una bellesa exquisida!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies per les consideracions, amic, per la part que em pertoca. I també per visitar aquesta casa per on la vida passa, i voldríem que no fóra debades.

      M'agradaria saber fer fotos com la Consol. Almenys les paraules, de vegades, són bones aliades, i m'ajuden a ser feliç. Si, a més, aquestes paraules transmeten una part d'aquest benestar a algú que les llig, aleshores em fa l'efecte que no estem tan sols amb les nostres dèries. Salut!

      Elimina
  8. Michavila, al segle passat va mostrar força composicions sobre els arrossars, forçava la línia d'horitzó a una desena de l'espai total, trencava amb la tradició de l'enquadrament encotillat dels dos terços, variant valenciana a la secció àuria, així com del simètric.
    En vista de la desfeta contínua dels darrers anys, no sentia convit de visites al país. Només el bàlsam de pensar marjals i arrossars trencava la resistència al viatge, per la sorpresa de les llums al creuar-les.
    Aquests dies es comenta el risc de sequera del parc.
    Gràcies a totes dues per mostrar el que paga la pena.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És un honor veure't per ací, Efavé, i més encara llegir un comentari tan suculent com aquest que ens hi fas.

      La sequera em fa patir. No és un problema només de les marjals... Uf!

      Consol no és massa blocaire..., almenys fins ara! Però li he enviat el teu comentari i n'està molt agraïda. Té mirada de fotògrafa i sensibilitat i elegància de poeta. Això es veu a les fotos i la combinació de les dues coses va provocar els meus versos. És la primera vegada que fem una cosa així juntes, i ja estic començant a sospitar que potser no serà l'última.

      Gràcies, amic. Vaig seguint-te pel teu bloc. La teua obra també és molt engrescadora, artísticament parlant. Una abraçada.

      Elimina
  9. Precioses les paraules i les imatges...... a sota dels meus passos, una terra aquosa....... la nostra. Gràcies per tanta bellesa i per tanta PAU. Eduard

    ResponElimina
    Respostes
    1. No t'imagines que feliç m'ha fet trobar-me aquest comentari teu, Eduard. O potser sí.

      La bellesa hi és, ben a prop, si s'hi sap veure. El dolor, la impotència, la cara lletja de la vida, també. Tot ho tenim al voltant i ens conforma com a persones. Però no seríem justos si no ens adelitàrem en aquelles coses que ens fan sentir més humans. La bellesa, per exemple, la consciència intensa de la nostra terra, del nostre país. I intentar-ho ensenyar, i dir, tan bé com ens siga possible. Que no ens passe desapercebut.

      Gràcies a tu per la visita. Abraçades amigues.

      Elimina
  10. Després d'haver rebut, amb molta alegria, i d'haver atès, tan bé com he sabut, cadascun dels comentaris anteriors, és el moment de compartir per ací un text que em va remetre Consol Martínez ja fa dies, i que jo vaig trobar bellíssim. Amb el teu permís, Consol. I moltíssimes gràcies: per Chantal Maillard, però, sobretot, per haver accedit a compartir aquest espai al Passa la vida. Crec que hauríem de fer perquè no siga l'última vegada.

    Chantal Maillard, La baba del caracol

    "Pero el hecho de que el poeta se fije en un detalle aparentemente insignificante nos invita a sospechar la inmensa extrañeza de lo usual, su carácter sagrado: sólo una mirada inocente es capaz de admirarse y contemplar las cosas cotidianas como si las viera por primera vez y, viceversa, sólo un corazón cansado, un oído deteriorado, un ojo oscurecido pueden pasar de largo sin asombrarse a cada paso. Lo usual es fruto de la repetición de las impresiones en la mente que procesa las semejanzas. Cuando la mente VE a partir del ojo, OYE a partir del oído, SIENTE a partir del tacto sin proyectar lo ya sabido, las síntesis preformadas por la reiteración, entonces, se vuelve inocente y ad-mira. Y lo que ve está presente. La mirada que el haiku propicia es un estado de presencia en el que se vive el puro acontecimiento. El haiku es así mucho más que un modo de expresión, es ante todo una forma de mirar, una forma de estar y por tanto también un modo de vida."

    he recordat aquest text. bes
    consol

    ResponElimina
  11. Porto tanta estona veient les fotografies, que ja no sé si és una casa inundada al mar o una casa immersa al cel. Sigui com sigui, gràcies pels versos i gràcies per descobrir-nos les fotografies de la Consol. Són precioses.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Benvolguda Eva: saps que la teua mirada sensible enriqueix tot allò que mira. Estem agraïdes amb les teues paraules, tant la Consol com jo. Li he donat a conèixer, a ella, el teu 'Si dissabte plou', perquè estic segura que el teu bloc pot ser un lloc de trobada magnífic entre totes dues. Una abraçada plena d'amistat.

      Elimina

HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

Tòfones sota terra

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 d'abril de 2017

Tanquen la porta els veïns i sent com el xivarri que arrosseguen al seu pas desapareix amb ells carrer enllà. Aleshores el silenci, ésser viu, ocupa la cambra. Amb el silenci es fa present, com si abans no hi fóra, el món de més a prop: les cortines que filtren el matí del pati, les rajoles de fang cuit, les plantes, i la llum, sobretot la llum, que circula entre cada cosa com si es proposara no tocar res, de tan discreta, de tan tèbia. Com si hi sobrevolara amb peus descalços. El silenci que ara m’acompanya és de color de pa d’or, delicat al tacte com una ploma d’àngel, i té olor ... més »

La vida secreta de les paraules: «diver-gents»

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 17 de març de 2017

*Article publicat al llibret de la Falla Barri Sant Francesc d'Oliva, i dedicat a tota la bona gent que hi treballa per fer que la seua falla siga un poquet més culta, alhora que divertida.* Totes les paraules tenen una vida interior, secreta, que conté informació del seu origen; que ens desperta associacions mentals insospitades; que ens recorda unes vivències o unes altres. Una energia pròpia que motiva reaccions d’amor, d’odi o de tendresa, quan la fem servir. I, fins i tot, una paraula, en ocasions, es converteix en un tret distintiu de qui la utilitza ara i adés, com quan no e... més »


Poesia a la ràdio: Christelle Enguix

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 8 de març de 2017

Segurament és una obvietat afirmar que els fets i les experiències més importants que afecten un ésser humà pel simple fet de ser-ho són també els fets i les experiències més universals, els únics que, segurament, ens igualen en la nostra condició d'homínids més o menys *sabuts*: nàixer, morir, estimar, témer, patir, riure, plorar, desitjar, gaudir, procrear. I tanmateix, cada dona i cada home, des de la seua individualitat, viu, amb una particularitat única i irrepetible —i mai exempta d'egocentrisme—, aquests moments transcendents tan semblants entre congèneres. Tota una altra cos... més »

«Senglar»: un inèdit

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 15 de febrer 2017

Recorde que havia sigut un d'aquells dies tòrrids de juliol que hom carrega a sobre com una condemna enganxifosa. Tota la xafogor paralitzada a les cames adolorides. Quan baixava de la Ribera cap a la Safor, al voltant de les vuit de la vesprada, vaig detenir-me, quasi per instint, a la Barraca d'Aigües Vives. Vaig aparcar el cotxe i vaig buscar un dels carrers que tenia més aparença de pujar fins a la serra. Alliberar les cames és la primera fase per alliberar les pròpies opressions, en aquell moment d'ànsia en què sent una immensa fatiga de mi mateixa, en què percep que un neguit ... més »

Poesia a la ràdio: Joan Fuster

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 29 de gener de 2017

L'espai radiofònic es titula La casa sota la lluna. Una mirada poètica al món. S'emet quinzenalment a Ràdio Gandia (Cadena Ser) i té una durada d'uns quatre minuts, aproximadament. Suficients per recitar el poema que, prèviament, he escollit, i per fer-ne un comentari breu, en diàleg amb la periodista amiga, i una de les veus més conegudes de l'emissora, Puri Naya, que s'estima la poesia tant com jo, perquè, si no, a bones hores hauria pensat que emetre poesia per la ràdio podia ser interessant i atractiu per als oients. Les dues estem convençudes que ho és. *La casa sota la lluna* ... més »

Colofons amb denominació d'origen Buc

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 15 de gener 2017


Tan especials com la personalitat literària de qui els redacta —Francesc Bononad, un dels quatre editors—, aquests colofons porten camí de convertir-se en una de les peculiaritats indiscutibles dels llibres d'Edicions del Buc. Arriscats i amb denominació d'origen pròpia, com el disseny particularitzat de cada títol, qui diu que aquest estil de colofó no podria constituir un nou gènere literari?: una ocurrent combinació entre l'efemèride, concebuda a manera de nota de dietari, redactada amb l'estil elaborat de la prosa poètica, i amb la tensió continguda i sorprenent del microrelat. ... més »

iPhone, Albufera, allipebre

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 6 de gener de 2017

*Fotografies: Consol Martínez Bella* Per molt que siga un trajecte que va intrínsecament unit a la meua vida, l’espectacle de contemplar, des del tren, les marjals del Parc Natural de l’Albufera em resulta fascinant, hipnòtic. Aquella immensa esplanada multicolor, de natura mig líquida i mig sòlida, canvia d’aparença segons el moment de l’any en què hom l'observe, però, a mi, quan més m’agrada és en aquests mesos posteriors a la sega de l’arròs, i previs a la inundació d’una altra temporada productiva. És quan hi ha encara solcs amb restes de palla cremada, al costat d’altres p... més »

A elles, l'udol del silenci

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 22 de desembre de 2016

El dia 24 de novembre, quan són les 20.20 hores aproximadament, a Algemesí, el poeta J. V. Cabrera i jo recitem versos com aquests, de Nadià Anjoman: *Cap desig d’obrir la boca.* *De què hauria de cantar jo...?* *Jo, que sóc odiada per la vida.* *Cap diferència entre cantar o no cantar.* *Per què hauria de parlar de la dolçor,* *quan sent amargor?* *Ai, el puny de l’opressor* *colpeja la meua boca.* Presentem una més de les accions plàstiques i poètiques que hem titulat *Camí de denúncia*, una versió en format reduït d'*Un cant a l'esperança*, un projecte artístic gestat per Pepa Espas... més »

Francesc Parcerisas llegeix 'Serena barca'

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 12 de desembre de 2016

Sóc ben conscient que, en els últims mesos, us estic donant la tabarra ben donada, amb el *Serena barca* i amb tots els saraus que l'acompanyen. Però, tenint en compte que publique un llibre de poesia cada 5 o 6 anys, fent-hi una mitjana aproximada, entendreu que, arribat el desenllaç feliç, tinga ganes de gresca. El motiu s'ho val, en aquesta ocasió, perquè una no es troba cada dia —ni cada 5 o 6 anys tampoc—, amb un article d'un savi com Francesc Parcerisas, poeta de referència per a mi, a més a més, traductor, crític, guardonat amb el Premi Nacional de Cultura de la Generalitat ... més »