Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dijous, 22 de desembre de 2016

A elles, l'udol del silenci

El dia 24 de novembre, quan són les 20.20 hores aproximadament, a Algemesí, el poeta J. V. Cabrera i jo recitem versos com aquests, de Nadià Anjoman:

Cap desig d’obrir la boca.
De què hauria de cantar jo...?
Jo, que sóc odiada per la vida.
Cap diferència entre cantar o no cantar.
Per què hauria de parlar de la dolçor,
quan sent amargor?
Ai, el puny de l’opressor
colpeja la meua boca.

Presentem una més de les accions plàstiques i poètiques que hem titulat Camí de denúncia, una versió en format reduït d'Un cant a l'esperança, un projecte artístic gestat per Pepa Espasa, el motiu del qual se sintetitza en un epígraf aclaridor: «Contra el maltractament, art des de l’esperança». Està dedicat a denunciar, visibilitzar, crear consciència, sobre la violència exercida contra les dones i parteix del cas d'una poeta afganesa de nom Nadià Anjoman, que va ser trobada morta, un dia de novembre de 2005, després d’haver estat colpejada brutalment. Se’n va considerar culpable el marit, un home amb estudis superiors, igual que Anjoman. Havia publicat un llibre de poesia titulat, en persa, Gul-e-dodi i això era motiu d’escarni per al marit i per a la seua família. Camí de denúncia es va presentar al Museu de la Festa d'Algemesí. La vida és una ironia desconcertant.



«A ella». Instal·lació de Pepa Espasa.
12 mòduls de parafina amb 12 punts de llum suspesos del sostre.


Totes les fotografies són de Laura Juanes Miquel.


El dia 19 de desembre, quan són les 20.17 de la vesprada, m’assabente que, durant aquest cap de setmana prenadalenc, tres dones han estat assassinades per les seues respectives parelles. I, encara més, dimarts 20 es fa pública, a bombo i platerets, la mort d'una altra dona, perquè, en aquest cas, l'agressor és un periodista conegut, amb nom propi i un brillant currículum professional. No perquè tinga un nom i una cara que podem identificar deixa de ser més repulsiu, el presumpte assassí, ni hauria d'incitar —com sospite que ha passat— a la comprensió. Encara, fa només una estona he llegit un article magnífic de Núria Cadenes: «No són llums de Nadal»: «...no me la trec del cap. Li deien Alicia. Ali. Res més. No en sabem el nom, el de veritat, el seu. Només això: que li deien Ali i que va morir ofegada, el 4 de desembre, a Estepona, prop de Màlaga, tancada en un prostíbul». Glup! Seguim amb el nostre relat d'Algemesí...

Per a Nadià Anjoman (Herat, 1980-2005), la poesia era la seua manera de clamar contra el silenci. Per a ella, silenci i manca de llibertat eren la mateixa cosa. Restar en silenci era la mort. No al contrari. Hem muntat un recital basat en el quadern titulat Jo, que no he valgut els budells d’un gos (Edicions 96, 2012), a partir de les versions que J. V. Cabrera ha fet de vuit poemes d’Anjoman. Molt sobri. Amb la projecció d’unes fotografies d’obres de Pepa Espasa. Amb les veus despullades de Josep Vicent i meua, només acompanyades per una música minimalista de Marta Espinós al piano, de tons hispanoàrabs. Una música que puntualitza el drama d’Anjoman, però que també reverencia, embolcalla el seu dolor. Entre poema i poema hi ha un minut i mig, dos minuts, fins a tres minuts i mig, en què Josep Vicent i jo callem.

És de nit i aquestes paraules vénen,
per la crida de la meua veu, les paraules vénen. 






Hem anat experimentant, de recital en recital, que aquests moments de no dir davant d’un públic, en severa immobilitat, provoca una tensió emocional punyent en la sala. Notem com aquest silenci provoca un trasbals en el públic, i, al mateix temps, nosaltres, els recitadors, mentre callem, mentre ens amerem de silenci, també suportem una tensió emocional considerable (de vegades he pensat que se'm veurà a la pell com m'esborrone). I mentre, convidem a la instrospecció, a la reflexió en aquells minuts d'espera en silenci, a concentrar-nos en els versos que acabem de recitar, i que encara hi ressonen, com un eco, que els dits de la Marta Espinós contra les cordes del piano, pessiguen.

Jo i aquest racó d’esclavatge; la pena del meu fracàs i aquest desig;
no puc fer-hi res; i les paraules d’afecte. Només que poguera parlar... 





Aquesta fou la victòria de Nadià Anjoman. Ella volgué escriure, a pesar que sabia que s’hi jugava la vida. Nosaltres ara guardem aquest silenci just perquè és en aquests breus, i alhora eterns, lapses de temps, que el propi silenci d'Anjoman clama com un udol i ens corprèn fins a l’esgarrifança.

Si amb els meus versos tu notares una llum:
aquesta seria el fruit de la meua imaginació profunda.
Les meues llàgrimes no han servit ningú
i no em resta cap altra cosa que l’esperança.

Al final del recital, un xicot, que ens ha explicat que és argentí però fa molts anys que viu a Algemesí, on s’ha encarregat de dirigir una de les dues muixerangues, se’ns ha acostat a felicitar-nos, en el valencià del seu poble adoptiu: «No puc dir que haja sigut bonic, perquè és una altra cosa. Com diria Ernesto Sabato, qualsevol manera d’art hauria de modificar el món, i a nosaltres mateixos, i crec que això és el que fa aquest recital».



Pepa Espasa (dreta) acompanyada de Fina Machí i Llopis, a la qual agraïm totes les facilitats i tota l'ajuda que ens va prestar abans i durant el muntatge i la realització de l'acte, promogut i organitzat per la Regidoria d'Igualtat de l'Ajuntament d'Algemesí. Gràcies també a la tècnic Marisa Camarasa Pastor per la confiança.


Potser això és el que hi pretenem: modificar els estats d’ànim, la mirada envers les dones que viuen mancades de paraula i de voluntat, incomodar consciències que resten encara alienes a aquests inferns quotidians. I, sí, modificar-les a través de l'emoció de l’art, de la paraula i del silenci que ressona en el buit de la por, de la incomprensió, de la soledat, o del no-res. Tant si es diuen Victoria Bertran —esposa del presumpte periodista assassí—, com Carmen, Elena o Ana María —víctimes del cap de setmana prenadalenc— o Nadià. A elles, i a tantíssimes altres, està dedicada la instal·lació de Pepa Espasa, i el nostre recital poètic. Ens queda, almenys encara, la possibilitat de recórrer al bàlsam de l'art.




Perfil de Pepa Espasa.
Muntatge a partir d'una de les fotografies de Laura Juanes Miquel.




2 comentaris:

  1. M'ha agradat molt aquest text. Em pense que hauria de ser més nombrós pel que fa a espectadors, perquè encara que siga poesia és realitat (llunyana en l'espai, però propera en el drama). No entenc per què el meu gènere ha de matar l'altre gènere si hi han desavinences, desencants, desil·lusions en el projecte conjugal; arribe a la situació de sentir vergonya com a home i gairebé demanar perdó per ser-ho.

    Pel que fa al cas del periodista famós, es retruca quan tenim algú que no participa dels àmbits on es compten més casos de violència: baixa formació, ingressos baixos, classe baixa o marginal. Tot massa baix i resulta que els alts tampoc són intocables.

    Acabe dient que estic molt orgullós de participar en aquest projecte multidisciplinar i que tant de bo s'escampara més, no per recreació de la dolor, sinó per esperonador.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hauria jurat que havia contestat aquest comentari, que havia llegit puntualment, d'altra banda. Et demane disculpes per no haver-ho fet encara.

      Crec, i així ho percep en cada ocasió, que contribuïm a despertar una mica les consciències, i diria que hi arribem a través del conducte sensitiu de la pell: primer s'eriça la pell del públic; després hi entren en joc les consciències, alertades.

      Pertot arreu plana el missatge de la superioritat d'un gènere per damunt de l'altre (no cal dir quin és a sobre i quin a sota); de l'ús i de l'abús de la dona com a objecte; de la perpetuació dels rols. Totes les maneres de poder, fins i tot a base de fer servir la força, la violència en totes les seues modalitats... I, enfront, la indiferència, la manca d'esperit crític, la comoditat, els caps anestesiats que nosaltres, tan humilment, intentem sacsejar amb aquest recital que denuncia la desigualtat i la justícia. Una mica ingenus sí que som, però crec que tenim l'obligació de no renunciar a la part d'ingenuïtat que ens fa creure en la possibilitat de canviar algunes coses.

      Salut, i gràcies per la companyia en aquest camí.

      Elimina

HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

1.000 raons per estimar-los: 'Ací s'acaba tot', de Josep Piera


Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 de novembre de 2017


Fa molts, molts anys, que dura aquesta estima. Diria que des del principi dels temps. Des del meu principi. Des del principi mateix del temps en què vaig començar a festejar amb les paraules, amb la poesia. Aleshores —diguem-ne al voltant dels anys 90, 91, 92...— Josep Piera ja era, des del País Valencià, des de la Safor seua i nostra, un escriptor de referència per a les lletres catalanes. I es va convertir també —primer que cap altre en català, diria jo— en *el meu *escriptor de referència. Motiu suficient per a tenir 1.000, i més de mil, raons per estimar-lo. *Josep Piera, en u... més »

Viatge, metàfora i revolució. A partir de 'Viatjar descansa', de Carles Mulet

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 8 d'octubre de 2017

La metàfora del viatge és inesgotable, il·limitada, tot i que, si acudim a l'etimologia de la paraula, podria semblar que, afirmant això, incórrec en una contradicció flagrant, ja que el *viaticum* (derivat de *via*) és allò que hom fa servir durant el camí. I, per definició, allò de què hom ha de menester mentre es desplaça, el bagatge amb què ens aprovisionem durant el viatge, és finit i, tard o d'hora, perible. *Fotografia —com les dues següents— de Natxo Francés, de la sèrie «L'home que camina». * Jo tenia intenció de fer servir aquesta entrada, quan pertocava, per donar la b... més »

#Això, és a dir, #Sí, és a dir #Ambelpoblecatalà

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 16 de setembre de 2017

Enllaceu la campanya institucional al vostre blog fins al dia de la votació. Gràcies per la llibertat i per la vida que ens regala poder escollir que és el millor. Cheap Offers: http://bit.ly/gadgets_cheap Enllaceu la campanya institucional al vostre blog fins al dia de la votació. Gràcies per la llibertat i per la vida que ens regala poder escollir que és el millor. Cheap Offers: http://bit.ly/gadgets_cheap Jordi Solà Coll ens convida a enllaçar als nostres blogs la campanya institucional sobre el referèndum català d'autodeterminació. Fet. Quin motiu ens ho podria impedir? Enllace... més »

«Semàfors». Un relat per acomiadar l'estiu

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 de setembre de 2017

M’he embadalit, afectada encara, probablement, pels efectes de la becaina. El carrer, en aquelles hores ensopides de les vesprades d’estiu, se’m fa estrany. He entrat com un autòmat al cotxe rescalfat. He premut l’accelerador i m’he deixat dur pel flux automobilístic de l’avinguda Blasco Ibáñez. «Per la porta de casa passa un riu...», un riu motoritzat, no cal dir. Em devia fixar en el vestit cenyit al cos de la conductora que tenia a la meua esquerra, en el bronzejat que lluïa en totes les zones del cos que no cobria la tela, en els cabells estovats amunt sense cap mena de discre... més »