Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

divendres, 6 de gener de 2017

iPhone, Albufera, allipebre

Fotografies: Consol Martínez Bella

Per molt que siga un trajecte que va intrínsecament unit a la meua vida, l’espectacle de contemplar, des del tren, les marjals del Parc Natural de l’Albufera em resulta fascinant, hipnòtic. Aquella immensa esplanada multicolor, de natura mig líquida i mig sòlida, canvia d’aparença segons el moment de l’any en què hom l'observe, però, a mi, quan més m’agrada és en aquests mesos posteriors a la sega de l’arròs, i previs a la inundació d’una altra temporada productiva.




És quan hi ha encara solcs amb restes de palla cremada, al costat d’altres parcel·les on el rostoll eriçat despunta entre un fons d’aigua poblada d’aus. Hi sobrevolen esbarts de garses blanques, i també núvols flexibles d’estornells negres. Hi ha casetes de conreu pintades de color verd, d’ocre, de blanc, que es drecen com prismes senzills subratllant la perfecció de la geometria en algun dels vèrtexs de la gran quadrícula.




Tot això m’ho mire en silenci, entre Cullera i Sollana, com transcorre a l’altra banda dels finestrals del vagó, que és ple de gent, a les hores centrals del dia. De sobte se’m desperta la curiositat d’observar la reacció dels altres viatgers: contemplen també les marjals efervescents de vida? Se’n meravellen, com jo? No hi ha ningú, entre les persones amb qui compartisc trajecte amb tren, que mire per la finestra. Ningú. Tothom està pendent de la pantalla del seu telèfon; fins i tot hi ha alguna dona que la ressegueix amb el polze i somriu. Un xicon jove, amb un tall de cabells agosarat, alça de tant en tant el cap del seu iPhone, mira lluny, sense veure-hi, i torna a la pantalla. No sé si el paisatge albuferenc li il·lumina la vista o trasllada, als arrossars ignorats, la seua vista enllumenada per alguna intimitat satisfactòria. La resta de persones seuen a dintre del vagó completament alienes, indiferents al món de fora. Ignorant que han perdut una oportunitat de ser testimonis d’un instant de gaudi visual projectat directament des d’un fragment esplendorós de paradís terrenal, tan a l’abast dels sentits subestimats per aquests viatgers abduïts per les pantalletes mòbils.




Casualment, després d’haver escrit aquestes línies, mamprenc una feina de correcció i traducció d’uns articles que han de compondre un llibre col·lectiu destinat a commemorar el 30è aniversari de la declaració de l’Albufera de València com a Parc Natural. Interessants, impossible de qüestionar-hi el compromís mediambiental de les persones que han protagonitzat aquestes dècades de mobilització, de reivindicacions i de feina encaminades a preservar el parc des de molts fronts. Un llibre que s’editarà en modalitat bilingüe, valencià-castellà. Un esforç ben poc afortunat —al meu parer, i no només per qüestions ideològiques, sinó també econòmiques—, quan parlem d’un espai, d’un ecosistema on el lèxic patrimonial valencià és tan genuí, tan intraduïble com ara les paraules “fotja”, “borró”, “allipebre”, o “samaruc”: aquell peixet que requereix tanta protecció com la paraula que el designa.




Li he fet saber la meua opinió, en aquest sentit lingüístic, a l’autor del llibre, un home sensible, que treballa per la custòdia del territori, i que coneix perfectament —i per això se l’estima més encara— l’Albufera: “—A poc a poc”, m’ha respost com a única justificació d’aquest esforç bilingüe que jo qüestione. Quasi alhora li llegesc un comentari a Facebook, publicat fa un parell d'anys, on el mateix autor es lamentava de la manca de sensibilitat envers el patrimoni rural del parc natural, tan humil com bell i autèntic: “Eixa casa, la casa de Lliberós, a la partida del Malvinar, molt propet del Perelló, és una de les meues favorites de tota la marjal de l’Albufera, però si ningú no fa res no tardarà a afonar-se.”


No és la casa de Lliberós, ja ho sabem, però aquesta imatge crepuscular
de l'Albufera m'ha robat el cor.


Aprofite aquesta noble queixa per fer-li veure que, lingüísticament, ens trobem en una situació semblant: “tan a poc a poc avancem, amic, que correm el perill que, com les casetes de la marjal abandonades a la indiferència que tu denuncies, també la llengua se’ns ensorre sense remei un mal dia”.

Un exemple de bicefalisme lingüístic, al meu parer poc funcional i, sobretot, ben poc genuí, poc creïble des d'un punt de vista literari, és aquest que transcric per acabar. Ara que hi pense, fa molts anys em van explicar que aquesta situació sociolingüística no es correspon pròpiament amb el bilingüisme, sinó amb la diglòssia, amb aquella situació de prejudici, de temor, de susceptibilitat, de manca d'autoestima, en què una llengua sempre està supeditada a una altra, que és la de “prestigi”, la que mai incomoda, la que sempre es reclama... Encara que siga farcint-la de paraules adoptades de la que és patrimonial, la “local”, la que mai no té solvència per ella mateixa i se'n suporta l'ús..., sempre que siga a la vora “cooficial” de l'altra. Ja m'ho direu. Potser la maniosa sóc jo, ai...! Poc a poc. Quina fatiga!

«El lluminós paisatge de la infantesa es va tornar espès: "Al voltant de Massanassa, teníem canyissars, teníem séquies. Ara hi ha Ikea, Bricomart... Davant de la pista de Silla, on hi ha la Michelin, hi havia un ullal. Allò era terra de goril·les. Hi anàvem a fer harca on hi ha el barranc; fèiem guerres a pedrades, amb tiradors, amb arcs, amb fones... A les eres dels afores del poble, on s'assecava l'arròs, jugàvem per Pasqua a empinar el catxirulo. Allò va canviar molt ràpidament i sense cap mena de control. El polígon de Massanassa ha crescut de manera infame, anàrquica. Ho pense sempre que passe per allí».



L'inconfusible canyís, o senill, tan habitual en les nostres marjals.

«El luminoso paisaje de la niñez también se tornó espeso: "Alrededor de Massanassa, teníamos carrizales, teníamos acequias. Ahora están Ikea, Bricomart… Delante de la pista de Silla, donde está la Michelin, había un ullal. Aquello era tierra de gorilas. Íbamos a fer harca donde el barranco; hacíamos guerras a pedradas, con tirachinas, con arcos, con hondas… En las eras de los alrededores del pueblo, donde se secaba el arroz, jugábamos en Pascua a empinar el catxirulo. Aquello cambió muy rápidamente y sin ningún tipo de control. El polígono de Massanassa ha crecido de manera infame, anárquica. Lo pienso siempre que paso por allí».




4 comentaris:

  1. Encara hi ha molta feina per fer, malauradament! El progrés (així és com ho anomenen equivocadament) s'ho està menjant tot! Cal protegir aquesta zona tan bella i salvatge, està a les nostres mans, això si, hem de deixar el Phone apartat i mirar les coses que ens envolten, es el nostre futur!
    M'ha agradat molt l'article Maria Josep, carregat de sensibilitat!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tot és massa fràgil, Rafel. Fa trenta anys que aquest paratge de l'Albufera és parc natural. Molta gent treballa en la seua conservació i vull pensar que s'han superat les èpoques pitjors. Però en aquest País Valencià nostre tenim molts fronts oberts i hi avancem a pas de tortugueta coixa. Preservar i posar en valor la terra és també posar en valor la llengua, tenir-ne cura i tractar-la com si fos un endemisme. Som massa 'molls' encara, quasi tant com la terra inestable de les marjals.

      Moltes gràcies per les atencions, company, tu que saps mirar amb tan bella estima la terra a què pertanyem.

      Una abraçada.

      Elimina
  2. Idees a rajaploma:

    A voltes tenim massa vist aquest païsatge de l'albufera i dis-li Iphone, dis-li llibre ocupen la nostra atenció. Ara, aquests estols d'ocells sempre espectaculars, malgrat la repetició.

    Pel que fa al llibre bilingüe, no ho veig malament si aquests llibres paren a altres llocs com Santander, la Rioja, Andalusia o Extremadura. Si el llibre resta limitat al nostre país, certament no era menester aquesta traducció.

    Al remat, està molt bé que hages aplicat aquest símil entre llengua i edifici que s'ensorra: cal poar i posar exemples en cada situació i ser pedagògics.

    A l'institut, per exemple, no me n'estic mai d'ensenyar la perversitat de la diglòssia, que no del bi(tri(tetra)lingüisme. Els mostre les diverses aigüeres per on s'escola la nostra llengua. Confie que ara que tenim govern nou i televisió nova, l'esforç s'accentue.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Reconec que sóc una avorrida, i que hi ha coses, llocs, persones, camins, cançons, pel·lícules, records..., on retorne i on retornaré mil voltes, i no me'n cansaré. No hi ha res que es repetisca dues vegades de la mateixa manera. Tot transcorre. Crec que això ho va dir un filòsof abans que jo. Sé que em permets la ironia.

      No sé què dir-te pel que fa al destí geogràfic del llibre. Si no surt del País Valencià —cosa molt probable—, l'esforç de les dues llengües hauria de ser sobrer. Si va a parar a contrades castellanes, encara és més absurd presentar-hi un text redactat en català, i amb un apartat final traduït al castellà. Ni mirant-ho del dret ni del revés, no ho acabe de veure, jo...

      Televisió nova, dius? On? Jo engegue la meua i només hi veig el Federico Trillo i, com a molt, el Wyoming. Disculpa, novament: m'ha pegat per traure la vena humorística. És una espècie d'escut antibales. De vegades funciona i de vegades... no.

      Elimina

HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

Tòfones sota terra

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 d'abril de 2017

Tanquen la porta els veïns i sent com el xivarri que arrosseguen al seu pas desapareix amb ells carrer enllà. Aleshores el silenci, ésser viu, ocupa la cambra. Amb el silenci es fa present, com si abans no hi fóra, el món de més a prop: les cortines que filtren el matí del pati, les rajoles de fang cuit, les plantes, i la llum, sobretot la llum, que circula entre cada cosa com si es proposara no tocar res, de tan discreta, de tan tèbia. Com si hi sobrevolara amb peus descalços. El silenci que ara m’acompanya és de color de pa d’or, delicat al tacte com una ploma d’àngel, i té olor ... més »

La vida secreta de les paraules: «diver-gents»

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 17 de març de 2017

*Article publicat al llibret de la Falla Barri Sant Francesc d'Oliva, i dedicat a tota la bona gent que hi treballa per fer que la seua falla siga un poquet més culta, alhora que divertida.* Totes les paraules tenen una vida interior, secreta, que conté informació del seu origen; que ens desperta associacions mentals insospitades; que ens recorda unes vivències o unes altres. Una energia pròpia que motiva reaccions d’amor, d’odi o de tendresa, quan la fem servir. I, fins i tot, una paraula, en ocasions, es converteix en un tret distintiu de qui la utilitza ara i adés, com quan no e... més »


Poesia a la ràdio: Christelle Enguix

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 8 de març de 2017

Segurament és una obvietat afirmar que els fets i les experiències més importants que afecten un ésser humà pel simple fet de ser-ho són també els fets i les experiències més universals, els únics que, segurament, ens igualen en la nostra condició d'homínids més o menys *sabuts*: nàixer, morir, estimar, témer, patir, riure, plorar, desitjar, gaudir, procrear. I tanmateix, cada dona i cada home, des de la seua individualitat, viu, amb una particularitat única i irrepetible —i mai exempta d'egocentrisme—, aquests moments transcendents tan semblants entre congèneres. Tota una altra cos... més »

«Senglar»: un inèdit

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 15 de febrer 2017

Recorde que havia sigut un d'aquells dies tòrrids de juliol que hom carrega a sobre com una condemna enganxifosa. Tota la xafogor paralitzada a les cames adolorides. Quan baixava de la Ribera cap a la Safor, al voltant de les vuit de la vesprada, vaig detenir-me, quasi per instint, a la Barraca d'Aigües Vives. Vaig aparcar el cotxe i vaig buscar un dels carrers que tenia més aparença de pujar fins a la serra. Alliberar les cames és la primera fase per alliberar les pròpies opressions, en aquell moment d'ànsia en què sent una immensa fatiga de mi mateixa, en què percep que un neguit ... més »

Poesia a la ràdio: Joan Fuster

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 29 de gener de 2017

L'espai radiofònic es titula La casa sota la lluna. Una mirada poètica al món. S'emet quinzenalment a Ràdio Gandia (Cadena Ser) i té una durada d'uns quatre minuts, aproximadament. Suficients per recitar el poema que, prèviament, he escollit, i per fer-ne un comentari breu, en diàleg amb la periodista amiga, i una de les veus més conegudes de l'emissora, Puri Naya, que s'estima la poesia tant com jo, perquè, si no, a bones hores hauria pensat que emetre poesia per la ràdio podia ser interessant i atractiu per als oients. Les dues estem convençudes que ho és. *La casa sota la lluna* ... més »

Colofons amb denominació d'origen Buc

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 15 de gener 2017


Tan especials com la personalitat literària de qui els redacta —Francesc Bononad, un dels quatre editors—, aquests colofons porten camí de convertir-se en una de les peculiaritats indiscutibles dels llibres d'Edicions del Buc. Arriscats i amb denominació d'origen pròpia, com el disseny particularitzat de cada títol, qui diu que aquest estil de colofó no podria constituir un nou gènere literari?: una ocurrent combinació entre l'efemèride, concebuda a manera de nota de dietari, redactada amb l'estil elaborat de la prosa poètica, i amb la tensió continguda i sorprenent del microrelat. ... més »

iPhone, Albufera, allipebre

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 6 de gener de 2017

*Fotografies: Consol Martínez Bella* Per molt que siga un trajecte que va intrínsecament unit a la meua vida, l’espectacle de contemplar, des del tren, les marjals del Parc Natural de l’Albufera em resulta fascinant, hipnòtic. Aquella immensa esplanada multicolor, de natura mig líquida i mig sòlida, canvia d’aparença segons el moment de l’any en què hom l'observe, però, a mi, quan més m’agrada és en aquests mesos posteriors a la sega de l’arròs, i previs a la inundació d’una altra temporada productiva. És quan hi ha encara solcs amb restes de palla cremada, al costat d’altres p... més »

A elles, l'udol del silenci

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 22 de desembre de 2016

El dia 24 de novembre, quan són les 20.20 hores aproximadament, a Algemesí, el poeta J. V. Cabrera i jo recitem versos com aquests, de Nadià Anjoman: *Cap desig d’obrir la boca.* *De què hauria de cantar jo...?* *Jo, que sóc odiada per la vida.* *Cap diferència entre cantar o no cantar.* *Per què hauria de parlar de la dolçor,* *quan sent amargor?* *Ai, el puny de l’opressor* *colpeja la meua boca.* Presentem una més de les accions plàstiques i poètiques que hem titulat *Camí de denúncia*, una versió en format reduït d'*Un cant a l'esperança*, un projecte artístic gestat per Pepa Espas... més »

Francesc Parcerisas llegeix 'Serena barca'

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 12 de desembre de 2016

Sóc ben conscient que, en els últims mesos, us estic donant la tabarra ben donada, amb el *Serena barca* i amb tots els saraus que l'acompanyen. Però, tenint en compte que publique un llibre de poesia cada 5 o 6 anys, fent-hi una mitjana aproximada, entendreu que, arribat el desenllaç feliç, tinga ganes de gresca. El motiu s'ho val, en aquesta ocasió, perquè una no es troba cada dia —ni cada 5 o 6 anys tampoc—, amb un article d'un savi com Francesc Parcerisas, poeta de referència per a mi, a més a més, traductor, crític, guardonat amb el Premi Nacional de Cultura de la Generalitat ... més »