Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

diumenge, 15 de gener de 2017

Colofons amb denominació d'origen Buc

Tan especials com la personalitat literària de qui els redacta —Francesc Bononad, un dels quatre editors—, aquests colofons porten camí de convertir-se en una de les peculiaritats indiscutibles dels llibres d'Edicions del Buc. Arriscats i amb denominació d'origen pròpia, com el disseny particularitzat de cada títol, qui diu que aquest estil de colofó no podria constituir un nou gènere literari?: una ocurrent combinació entre l'efemèride, concebuda a manera de nota de dietari, redactada amb l'estil elaborat de la prosa poètica, i amb la tensió continguda i sorprenent del microrelat. Li direm com voldrem, però, siga com siga, sempre els pressuposarem, a aquests colofons amb DO Buc, l'originalitat.



Reproduïsc al final —que és el lloc assignat als colofons— el que corona la segona impressió de Serena barca. I, a banda de la l'alegria de saber que el llibre continuarà navegant, amb exemplars renovats, algunes milles més enllà, aprofite l'avinentesa per compartir per ací una doble celebració blocaire: que aquest Passa la vida va complir quatre anys el dia 13 de gener, i que, amb aquesta que llegiu, hem superat en tres el centenar d'entrades publicades. No sembla una xifra redona, el 103, però, en fer-ne el còmput he pensat: i què té el cent que no tinga el cent tres? Doncs això mateix: a tothom que us deixeu caure de tant en tant per ací, cent tres vegades gràcies per cada moment de companyia redona. 


El 9 de desembre (de 2016), Dia Internacional contra la Corrupció, s’acabà d’imprimir aquest llibre als tallers de La Imprenta Comunicación Gráfica, sítia a Paterna. Nosaltres, els valencians, tenim gangrena a manta; a casa plena, els corruptors i els corruptes van prompte i en balquena. La millor terra del món abunda de blancs elefants, unes construccions que han saginat uns pocs fills de mala raça, i que a nosaltres, els seus propietaris, només ens aporten una pelleringa. Contra ells publiquem poesia. Si posem flors a casa, deshabitem nivis paquiderms.

La primera edició de Serena barca ha estat composta amb les famílies tipogràfiques Trola, dissenyada per Jordi Embodas, i Graphik, dissenyada per Christian Schwartz. Així mateix, ha estat impresa sobre paper Coral Book. Aquesta segona impressió té un tiratge de tres-cents exemplars.






4 comentaris:

  1. Enhorabona per eixe 103 aniversari.Gràcies per compartir.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Cent tres milions de gràcies per la companyia, Imma. Quina alegria, sentir-te respirar per ací!

      Elimina
  2. Respostes
    1. I que siguen de motivacions i combois compartits!

      Elimina

HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

1.000 raons per estimar-los: 'Ací s'acaba tot', de Josep Piera


Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 de novembre de 2017


Fa molts, molts anys, que dura aquesta estima. Diria que des del principi dels temps. Des del meu principi. Des del principi mateix del temps en què vaig començar a festejar amb les paraules, amb la poesia. Aleshores —diguem-ne al voltant dels anys 90, 91, 92...— Josep Piera ja era, des del País Valencià, des de la Safor seua i nostra, un escriptor de referència per a les lletres catalanes. I es va convertir també —primer que cap altre en català, diria jo— en *el meu *escriptor de referència. Motiu suficient per a tenir 1.000, i més de mil, raons per estimar-lo. *Josep Piera, en u... més »

Viatge, metàfora i revolució. A partir de 'Viatjar descansa', de Carles Mulet

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 8 d'octubre de 2017

La metàfora del viatge és inesgotable, il·limitada, tot i que, si acudim a l'etimologia de la paraula, podria semblar que, afirmant això, incórrec en una contradicció flagrant, ja que el *viaticum* (derivat de *via*) és allò que hom fa servir durant el camí. I, per definició, allò de què hom ha de menester mentre es desplaça, el bagatge amb què ens aprovisionem durant el viatge, és finit i, tard o d'hora, perible. *Fotografia —com les dues següents— de Natxo Francés, de la sèrie «L'home que camina». * Jo tenia intenció de fer servir aquesta entrada, quan pertocava, per donar la b... més »

#Això, és a dir, #Sí, és a dir #Ambelpoblecatalà

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 16 de setembre de 2017

Enllaceu la campanya institucional al vostre blog fins al dia de la votació. Gràcies per la llibertat i per la vida que ens regala poder escollir que és el millor. Cheap Offers: http://bit.ly/gadgets_cheap Enllaceu la campanya institucional al vostre blog fins al dia de la votació. Gràcies per la llibertat i per la vida que ens regala poder escollir que és el millor. Cheap Offers: http://bit.ly/gadgets_cheap Jordi Solà Coll ens convida a enllaçar als nostres blogs la campanya institucional sobre el referèndum català d'autodeterminació. Fet. Quin motiu ens ho podria impedir? Enllace... més »

«Semàfors». Un relat per acomiadar l'estiu

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 de setembre de 2017

M’he embadalit, afectada encara, probablement, pels efectes de la becaina. El carrer, en aquelles hores ensopides de les vesprades d’estiu, se’m fa estrany. He entrat com un autòmat al cotxe rescalfat. He premut l’accelerador i m’he deixat dur pel flux automobilístic de l’avinguda Blasco Ibáñez. «Per la porta de casa passa un riu...», un riu motoritzat, no cal dir. Em devia fixar en el vestit cenyit al cos de la conductora que tenia a la meua esquerra, en el bronzejat que lluïa en totes les zones del cos que no cobria la tela, en els cabells estovats amunt sense cap mena de discre... més »