Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

diumenge, 28 de juliol de 2019

Förlorare: la proposta 'outsider' de Josep Vicent


Förlorare, de Josep Vicent (nom literari de Josep Vicent Cabrera i Rovira), 2019, autoedició. És el tercer títol, segons explica l'autor, de la trilogia que va iniciar amb Dos poals de sabó, i un cabàs de no res, quan, fet i fet, uns altres peguen el mos; no hi ha cap altre camí que descreure (Premi de poesia 25 d'abril Vila de Benissa, Viena, 2005) i va prosseguir amb Ei, que ja sé francés! (autoedició, 2014). Seria una evidència, per començar, reparar en la intenció excèntrica, o provocadora, o, senzillament, en la voluntat de defugir convencionalismes, a l'hora de posar títols als llibres. El primer, impossible de ser memoritzat per ningú més que no siga el propi autor, ha quedat reduït a una mena d'hipocorístic —si és que hom pot aplicar el mot a un llibre—: Dos poals; i ha donat peu a anomenar de manera global una proposta literària ben poc a l'ús i en absolut destriable de la personal —i m'atreviria a afirmar que assumida— condició d'outsider del seu autor o, com ell prefereix ser denominat, de foraviler.

Recuperem, abans d'arribar al títol recentment publicat, un poema d'Ei, que ja sé francés. Un llibre que descol·locaria si no haguérem assumit encara la proposta, jocosa i punyetera alhora, de Josep Vicent, perquè és bastant obvi que, sota una aparent frivolitat, s'hi busca el desconcert del lector:

—Com ha quedat? 
—Com ha quedat qui?
—Xica, el teu fill! No ens n'has dit res!
—Sí! No s'havia fet una anàlisi de sang?
—Mira! L'últim pensament! Doncs resulta que ho té tot bé: el colesterol, els triglicèrids, l'àcid fòlic, que el tenia baixet, i la B12...
—Que bé, oi?
—Sí, filles. Fins i tot n'ha fet un poema, mira si és bèstia...

És en aquest punt que podem introduir una qüestió, no gens original i del tot improductiva, ja ho sé, en aquesta exposició: què és poesia, per a Josep Vicent Cabrera? Més vell que l'anar a peu. Però, en aquest cas, el propi plantejament poètic potser ja motive la pregunta.


Heus ací la portada de Förlorare, de Josep Vicent, autoedició, 2019.
Portada, disseny, fotografia... Tot conté la marca de la casa de l'autor.

Förlorare, continuant, i extremant, la línia desplegada en aquells dos precedents bibliogràfics, és una proposta poètica construïda des d’una mirada crítica envers un sistema literari i cultural del qual forma part el mateix poeta —i ho sap—. Però disfressada d’humor en la ratlla de l’absurd. De sornegueria bonhomiosa. Expressió lliurement desacomplexada, que defuig de totes totes la solemnitat i adopta tons i contextos tan inserits en la quotidianitat que provocaran un xoc d’estranyesa a qui no renuncie a associar, per exemple, discurs poètic amb transcendència. Situacions comunes, però, combinades amb escenes de caràcter surrealista o paranormal —molt divertida, per cert, la sèrie dels «Nocturn», construïdes a partir de les familiars aparicions d'escriptors—. Un a tall d'exemple, amb exclamació incorporada de fartera, que sospite que molts faríem nostra:

NOCTURN

—Josep Vicent... Josep Vicent...
—Que ja està bé, mecaguendénia! Tu també, Vicent? Tu també? Tu també tens un missatge per a jo?
—Aaaaaaah... Sí.
—Doncs, apa, digues.
—No t'han parit per a dormir: et pariren per a vetlar en la llarga nit del teu poble. Tu seràs la paraula viva, la paraula viva i amarga...
—Buf!


Contraportada de Förlorare.

Förlorare es construeix sobre un joc de polifonies, habituals també en els altres dos llibres de la trilogia, que aporten una estructura, ben travada i distreta, al conjunt. Com a sorpresa destacable, el poema «El reconeixement»: una llarga peça dialogada, composta sobre apariats amb rima consonant. Un equívoc desencadenat per la identitat d'un autor; un divertiment darrere del qual veig la representació de la poquesa i l’anonimat i potser, també, el ridícul ocasionat per determinats aires de grandesa:


Carregat d’excitació
de tants elogis dedicats
té els pensaments més que torbats;
en Förlorare es meravella
d’aital reconeixença bella.
[No era conscient jo de ser
certes un autor tan sobrer;
el bon rei excelsa em ret honor
i atorga a l’obra gran valor]
Prou d’allargs ja prolixs de pompa:
que d’entre els presents tots irrompa
urgent el poeta...


Ai, quin mal, pobre Förlorare!

Després de la publicació del llibre, Josep Vicent Cabrera es va expressar al seu blog en aquests termes; l'autor, en aquest cas, despullat de ficció, cara a cara amb la crua realitat: «Ara que tinc les caixes amb els llibres m'ha envaït una sensació de buidor, d'ara què. Fins al punt que pense si continuaré escrivint poesia. No ho crec: al cap tinc idees, tanmateix he tingut la sensació de per què». Un desassossec comprensible al qual, tanmateix, es podria retrucar que aquest Förlorare és, a pesar de tot, la personal resposta de l’autor al seu desemparat «per què».

Caldria buscar Förlorare en les millors llibreries. Però això seria incórrer en convencions, i no, no l’hi trobareu. Millor pregunteu directament a l’autor, mitjançant, per exemple el seu dos poals de sabó.


Capçalera del blog dos poals de sabó, al qual podeu accedir clicant ací.


2 comentaris:

  1. De bestreta, molt agraït estic de l'atenció que has dedicat a la meua obra i de la nota de lectura que has escrit. ¿Com no valorar tan preciosament aquesta deferència? (perquè roda i volta és això: deferència). Al remat, hom confirma i repeteix el tòpic, les crítiques literàries acaben fent-les els amics.

    A continuació, veig que has capit amb encert algunes línies de la meua proposta poètica i afegiré que ara caldrà tenir tots tres llibres al vol per a descobrir els jocs i pics que pretenc amb aquesta trilogia (i de retruc les altres obres).

    Per a acabar vull esmentar de la part que dic "per què". M'atrevisc a replicar que no has entés el sentit de la pregunta. Jo volia qüestionar-me: per què m'ha passat pel cap abandonar la poesia? (Pensament que he reflectit en un poema del Förlorare, i que et repte a trobar!).

    Besades i mercés de l'amistat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Mala cosa, si les crítiques literàries les acaben fent (només) els amics. Una altra, de ben lícita, és que els qui som més a prop tinguem el gust de parlar-ne i, alhora, aprofitem la complicitat per fer d'altaveu o intentar atraure la mirada sobre un llibre. Però fem-nos càrrec també de la "responsabilitat" que ens pertoca —jo, roda i volta, ja ho saps— i comencem per facilitar que els llibres arriben allà i a aquells on haurien d'arribar: a les llibreries i a qui se'n podria fer ressò. Com, si no, aspirem a provocar reaccions crítiques més enllà del nostre íntim cercle d'amistats?

      M'ha agradat repassar els tres llibres de la trilogia i m'atrevisc a dir que la qualitat i la consistència de les propostes, des del Dos poals, fins a Förlorare, ha anat en línia ascendent.

      Per últim, jo diria que no estem tan lluny en la intenció/interpretació de la pregunta: preguntar-se per què abandonar significa, al meu parer, qüestionar-se el sentit de tot plegat. Buscaré el poema de Förlorare a què fas referència: repte acceptat!

      Moltes gràcies a tu per la militància, per la perseverança i per totes les complicitats afectuoses. Salut i poesia!

      Elimina

HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

Espardenyes de careta

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 3 de juliol de 2019

A casa, durant el sopar, mon pare, ma mare i jo parlem sobretot de l’oratge. —Senyalen tronades per a demà de vesprada i, en alguns llocs, pluja forta. —La deixarem caure! —Ton pare vol que plantem demà el tomacar. —Eiii... De matí o de vesprada? —De vesprà! Si no el plantem ara ja no cal que el plantem! —Doncs no caldrà regar-lo. —Això ja ho vorem... Per regar l’hortalissa fan servir un motoret que extrau l’aigua del pou. A mitjan vesprada estan plantades les tomaqueres al solc. Just a temps, perquè, de darrere del Mondúver, baixa la remor d’una tronada que va fent-se ... més »

Sota el cel d'horabaixa

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 20 de juny de 2019

*... d'un remoreig que no s'apaga encara* *Maria Antònia Salvà* *En aquest moment de l’any, quan ja s’han fet les nou passades, la llum de l’últim sol toca les coses com si un mantell de pau cobrira la terra. Com si éssers vius i inerts s’embadaliren plegats sota el mateix bany de mansuetud. Si, com avui, el capvespre és de ponent, els arbres i les seues ombres es revesteixen d’una pàtina de color daurat. No cal dir que el miratge dura només un instant. Després, una penombra sense perfils ho unifica tot en una gamma de parsimònia que transcorre des del gris fins al negre. Però, ... més »

Veronika Paulics: perquè no ens falti l'aire

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 3 de juny de 2019

Ve a Oliva, l'estimada Veronika Paulics, el proper divendres 7 de juny. A presentar el seu llibre de poemes* a pé*, *a peu*, en la traducció de Joan Navarro, que ha publicat Pruna Llibres. Amb ella, el també poeta i company saforíssim Pere Císcar. *Fotografia extreta de la xarxa. En desconec l'autoria.* *A peu* és un llibre d'una estranya bellesa, inquietant, que el primer que transmet és el compromís intens i irrenunciable de l'autora amb la paraula, amb la paraula com a extensió de l'ànima humana. El nexe, el lligam necessari, dolorós molt sovint, activament i necessàriament imp... més »

Té pèls la lluna

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 20 de maig de 2019

Apropar la poesia a grups de persones que no en són expertes, que ni tan sols en llegeixen de tant en tant i que solen estar carregades de prejudicis —negatius, és clar— envers el gènere és una experiència que sempre acaba resultant gratificant, enriquidora i constructiva, tant per als aprenents com per a mi mateixa com a poeta, que n'aprenc més que l'auditori i m'acabe alimentant de la satisfacció que em demostren amb la descoberta inesperada. Així ha ocorregut gràcies a l'oportunitat de compartir textos poètics, comentaris i lectures amb un grup d'homes i dones que han assistit a... més »