Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dijous, 5 de setembre de 2019

Llorenç Giménez i 'Tarsan'

Volia haver donat la benvinguda al mes de setembre d'una altra manera. Però les coses van com van. I a aquestes altures tothom sap ja que Llorenç Giménez, el Contacontes, ens va deixar la nit de divendres 30 d'agost. Que se'ns va morir, vaja. A tothom. Llorenç pertanyia —i pertany!— a aquell patrimoni d'amistats que no depenen de la proximitat física, ni de l'assiduïtat de les trobades, sinó de l'afecte autèntic, fàcil, que s'hi estableix. Crec que, la culpa, la va tenir el nostre amor incondicional per la paraula, i la seua filosofia de la rialla, la de Llorenç, i potser també, una situació que vam compartir ja fa anys, quasi vint. D'aquelles que semblen dissenyades per a ser contades per Llorenç Giménez. O d'aquelles que s'eleven a la categoria d'extraordinàries des del moment en què Llorenç el Contacontes les tracta com si foren matèria de rondalla.


Llorenç Giménez. Fotografia extreta de la xarxa. En desconec l'autoria.

Era un dia de cada dia de l'any 2000. Jo treballava aleshores a Tàndem Edicions. Llorenç era un bon amic de la casa. Company de projectes, col·lega des de feia mitja vida. De Rosa Serrano, de Lourdes Bellver, d'Àfrica Ramírez. Un dia que ens hi va venir a visitar vaig comentar que dissabte d'aquella setmana em tocava fer mudança. Que havia de traslladar mobles i electrodomèstics des de ma casa de València fins al Grau de Gandia. Que sort que ma mare i mon pare s'hi havien oferit a ajudar. Per a la meua sorpresa, Llorenç s'hi va prestar, a ajudar-nos en aquella mudança de grans embalums. «Ehem... Vivim en un dotzè...». Va obrir dos ulls com a dos plats, va callar durant uns segons i després hi va trobar la resposta escaient: «supose que hi deu haver ascensor!».


Pàgina extreta del llibre Oficis de rondalla, de Llorenç Giménez, publicat a Edicions 96 l'any 2009. Il·lustracions de Mayte Ramos.


El meu pare va ser l'encarregat d'aconseguir el vehicle: un camió frigorífic, ni gran ni petit, d'un conegut del Grau de Gandia que es dedicava a portar al mercat les caixes de peix que carregava al port. Tothom al Grau el coneixia pel malnom de Tarsan, pronunciat així, a la valenciana!

Sí que hi havia ascensor, és clar! Però el sofà no hi va cabre. I Llorenç per un extrem i el meu pare per un altre es van encarregar de baixar-lo, dotze pisos escales avall, practicant-hi les convenients maniobres d'elevació per sobre la barana, cada vegada que el sofà havia de girar un replanell. Però ningú no hi va perdre l'ànim en cap moment. Llorenç el que menys, que no parava de xarrar i de preguntar curiositats pesqueres i portuàries al meu pare, sofà enlaire i sense perdre l'alè.

Quan vam acabar de buidar el pis, ho vam celebrar amb un bon esmorzar. Tarsan i el seu camió frigorífic es van convertir durant un temps, sense saber-ho ells, en un dels molts succeïts basats en fets reals amb què Llorenç enriquia les seues contalles. Quants riures degué provocar aquell memorable dascendiment del sofà!

Vaig tenir el goig de supervisar amb Llorenç Giménez aquests oficis que pertanyen al  passat, i que ell va voler recuperar per a donar-los a conèixer als més menuts amb aquella habilitat verbal, senzilla i fresca i tan bella, que el caracteritzava.  


Dolors Pedrós m'ha dit que el dia del comiat de la també mestra i escriptora Carme Miquel s'hi va trobar, amb Llorenç. Ell li va preguntar per mi i li va demanar que em diguera que estava bé. Sabíem que no era cert, però sempre he pensat que la certesa és allò que un vol que ho siga: un succeït, una faula o una rondalla, un personatge fictici com el Tarsan que treballava al port... Cert com el desig de Llorenç de no entristir-nos, de no preocupar-nos, de no fer-nos perdre l'esperança mai, sinó tot el contrari.


4 comentaris:

  1. Bona vesprada Maria Josep,em sap molt de greu dir-te que m'haguera agradat molt conèixer a Llorenç Giménez, però la veritat és que és la primera vegada que he sentit eixe nom que darrerament he escoltat tant Que mal em sap no poder dir res sobre com era i que feia. És una llàstima, però n'hi ha tanta gent que no conec...
    Una abraçada

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola, Mercè.
      Està clar que no podem conèixer tothom. Jo només et dic que us hauria agradat molt sentir-lo contar. Llorenç era un home ocurrent, enginyós, divertit i tenia un do especial per a l'oralitat. No és molt, però et copie aquest enllaç on podràs sentir-li la veu i fer-te una idea del seu caràcter i de la seua capacitat comunicativa. Una abraçada.
      https://www.youtube.com/watch?v=J5WEZMj5NGs

      Elimina
  2. Tal com ha comentat la Mercé jo també he sentit aquest nom per primera volta (i si l'havia llegit abans, no n'havia parat esment) i llavors no puc ser conscient de l'abast a que havia pogut arribar aquesta persona en aquest món que fas saber de l'oralitat. Per les referències fetes per les xarxes socials sembla que tenia molt de ressó.

    Salutacions.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Esteu al món 'pa que hi haja de tot!' :)
      Supose que era qüestió de temps. Si Llorenç hagués viscut alguns anys més, la Queralt l'hauria acabat coneixent segur!

      Hem sabut que el pròxim 9 d'octubre se li retrà un homenatge a través de les contalles d'un grapat de contacontes, companys i companyes de Llorenç. Per si en tens curiositat:
      https://www.diarilaveu.com/generalitat-homenatjara-contacontes-llorenc-gimenez-9-doctubre

      Salut, i gràcies per dir!

      Elimina

HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

Llibres que deixen marca

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 13 de juliol de 2019

En algun moment vaig llegir alguns llibres bells que em van remoure intel·lecte i emocions alhora —acostuma a passar, amb els llibres que em deixen marca—. De la majoria, en va quedar constància a Facebook, des de la pròpia experiència lectora, només. Ara en faig una selecció, per si a algú, també, li poden resultar engrescadors com a mi. No tots els llibres són novetats estrictes. Ni crec que calga. *Xavier Aliaga: Les quatre vides de l'oncle Antoine (Premi Ciutat de Tarragona de novel·la Pin i Soler), Angle Editorial, 2017* A finals de l'estiu passat vaig començar a llegir *Les ... més »

Espardenyes de careta

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 3 de juliol de 2019

A casa, durant el sopar, mon pare, ma mare i jo parlem sobretot de l’oratge. —Senyalen tronades per a demà de vesprada i, en alguns llocs, pluja forta. —La deixarem caure! —Ton pare vol que plantem demà el tomacar. —Eiii... De matí o de vesprada? —De vesprà! Si no el plantem ara ja no cal que el plantem! —Doncs no caldrà regar-lo. —Això ja ho vorem... Per regar l’hortalissa fan servir un motoret que extrau l’aigua del pou. A mitjan vesprada estan plantades les tomaqueres al solc. Just a temps, perquè, de darrere del Mondúver, baixa la remor d’una tronada que va fent-se ... més »

Sota el cel d'horabaixa

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 20 de juny de 2019

*... d'un remoreig que no s'apaga encara* *Maria Antònia Salvà* *En aquest moment de l’any, quan ja s’han fet les nou passades, la llum de l’últim sol toca les coses com si un mantell de pau cobrira la terra. Com si éssers vius i inerts s’embadaliren plegats sota el mateix bany de mansuetud. Si, com avui, el capvespre és de ponent, els arbres i les seues ombres es revesteixen d’una pàtina de color daurat. No cal dir que el miratge dura només un instant. Després, una penombra sense perfils ho unifica tot en una gamma de parsimònia que transcorre des del gris fins al negre. Però, ... més »

Veronika Paulics: perquè no ens falti l'aire

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 3 de juny de 2019

Ve a Oliva, l'estimada Veronika Paulics, el proper divendres 7 de juny. A presentar el seu llibre de poemes* a pé*, *a peu*, en la traducció de Joan Navarro, que ha publicat Pruna Llibres. Amb ella, el també poeta i company saforíssim Pere Císcar. *Fotografia extreta de la xarxa. En desconec l'autoria.* *A peu* és un llibre d'una estranya bellesa, inquietant, que el primer que transmet és el compromís intens i irrenunciable de l'autora amb la paraula, amb la paraula com a extensió de l'ànima humana. El nexe, el lligam necessari, dolorós molt sovint, activament i necessàriament imp... més »

Té pèls la lluna

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 20 de maig de 2019

Apropar la poesia a grups de persones que no en són expertes, que ni tan sols en llegeixen de tant en tant i que solen estar carregades de prejudicis —negatius, és clar— envers el gènere és una experiència que sempre acaba resultant gratificant, enriquidora i constructiva, tant per als aprenents com per a mi mateixa com a poeta, que n'aprenc més que l'auditori i m'acabe alimentant de la satisfacció que em demostren amb la descoberta inesperada. Així ha ocorregut gràcies a l'oportunitat de compartir textos poètics, comentaris i lectures amb un grup d'homes i dones que han assistit a... més »