Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dijous, 5 de setembre del 2019

Llorenç Giménez i 'Tarsan'

Volia haver donat la benvinguda al mes de setembre d'una altra manera. Però les coses van com van. I a aquestes altures tothom sap ja que Llorenç Giménez, el Contacontes, ens va deixar la nit de divendres 30 d'agost. Que se'ns va morir, vaja. A tothom. Llorenç pertanyia —i pertany!— a aquell patrimoni d'amistats que no depenen de la proximitat física, ni de l'assiduïtat de les trobades, sinó de l'afecte autèntic, fàcil, que s'hi estableix. Crec que, la culpa, la va tenir el nostre amor incondicional per la paraula, i la seua filosofia de la rialla, la de Llorenç, i potser també, una situació que vam compartir ja fa anys, quasi vint. D'aquelles que semblen dissenyades per a ser contades per Llorenç Giménez. O d'aquelles que s'eleven a la categoria d'extraordinàries des del moment en què Llorenç el Contacontes les tracta com si foren matèria de rondalla.


Llorenç Giménez. Fotografia extreta de la xarxa. En desconec l'autoria.

Era un dia de cada dia de l'any 2000. Jo treballava aleshores a Tàndem Edicions. Llorenç era un bon amic de la casa. Company de projectes, col·lega des de feia mitja vida. De Rosa Serrano, de Lourdes Bellver, d'Àfrica Ramírez. Un dia que ens hi va venir a visitar vaig comentar que dissabte d'aquella setmana em tocava fer mudança. Que havia de traslladar mobles i electrodomèstics des de ma casa de València fins al Grau de Gandia. Que sort que ma mare i mon pare s'hi havien oferit a ajudar. Per a la meua sorpresa, Llorenç s'hi va prestar, a ajudar-nos en aquella mudança de grans embalums. «Ehem... Vivim en un dotzè...». Va obrir dos ulls com a dos plats, va callar durant uns segons i després hi va trobar la resposta escaient: «supose que hi deu haver ascensor!».


Pàgina extreta del llibre Oficis de rondalla, de Llorenç Giménez, publicat a Edicions 96 l'any 2009. Il·lustracions de Mayte Ramos.


El meu pare va ser l'encarregat d'aconseguir el vehicle: un camió frigorífic, ni gran ni petit, d'un conegut del Grau de Gandia que es dedicava a portar al mercat les caixes de peix que carregava al port. Tothom al Grau el coneixia pel malnom de Tarsan, pronunciat així, a la valenciana!

Sí que hi havia ascensor, és clar! Però el sofà no hi va cabre. I Llorenç per un extrem i el meu pare per un altre es van encarregar de baixar-lo, dotze pisos escales avall, practicant-hi les convenients maniobres d'elevació per sobre la barana, cada vegada que el sofà havia de girar un replanell. Però ningú no hi va perdre l'ànim en cap moment. Llorenç el que menys, que no parava de xarrar i de preguntar curiositats pesqueres i portuàries al meu pare, sofà enlaire i sense perdre l'alè.

Quan vam acabar de buidar el pis, ho vam celebrar amb un bon esmorzar. Tarsan i el seu camió frigorífic es van convertir durant un temps, sense saber-ho ells, en un dels molts succeïts basats en fets reals amb què Llorenç enriquia les seues contalles. Quants riures degué provocar aquell memorable dascendiment del sofà!

Vaig tenir el goig de supervisar amb Llorenç Giménez aquests oficis que pertanyen al  passat, i que ell va voler recuperar per a donar-los a conèixer als més menuts amb aquella habilitat verbal, senzilla i fresca i tan bella, que el caracteritzava.  


Dolors Pedrós m'ha dit que el dia del comiat de la també mestra i escriptora Carme Miquel s'hi va trobar, amb Llorenç. Ell li va preguntar per mi i li va demanar que em diguera que estava bé. Sabíem que no era cert, però sempre he pensat que la certesa és allò que un vol que ho siga: un succeït, una faula o una rondalla, un personatge fictici com el Tarsan que treballava al port... Cert com el desig de Llorenç de no entristir-nos, de no preocupar-nos, de no fer-nos perdre l'esperança mai, sinó tot el contrari.


Dos mesos després... 

Violeta Tena ha publicat al setmanari El Temps una crònica molt bonica titulada «Diuen i conten que hi hagué un homenatge a un contacontes», amb motiu del que se li va retre diumenge 27 d'octubre a la primera edició de la Plaça del Llibre de Castelló.




4 comentaris:

  1. Bona vesprada Maria Josep,em sap molt de greu dir-te que m'haguera agradat molt conèixer a Llorenç Giménez, però la veritat és que és la primera vegada que he sentit eixe nom que darrerament he escoltat tant Que mal em sap no poder dir res sobre com era i que feia. És una llàstima, però n'hi ha tanta gent que no conec...
    Una abraçada

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola, Mercè.
      Està clar que no podem conèixer tothom. Jo només et dic que us hauria agradat molt sentir-lo contar. Llorenç era un home ocurrent, enginyós, divertit i tenia un do especial per a l'oralitat. No és molt, però et copie aquest enllaç on podràs sentir-li la veu i fer-te una idea del seu caràcter i de la seua capacitat comunicativa. Una abraçada.
      https://www.youtube.com/watch?v=J5WEZMj5NGs

      Elimina
  2. Tal com ha comentat la Mercé jo també he sentit aquest nom per primera volta (i si l'havia llegit abans, no n'havia parat esment) i llavors no puc ser conscient de l'abast a que havia pogut arribar aquesta persona en aquest món que fas saber de l'oralitat. Per les referències fetes per les xarxes socials sembla que tenia molt de ressó.

    Salutacions.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Esteu al món 'pa que hi haja de tot!' :)
      Supose que era qüestió de temps. Si Llorenç hagués viscut alguns anys més, la Queralt l'hauria acabat coneixent segur!

      Hem sabut que el pròxim 9 d'octubre se li retrà un homenatge a través de les contalles d'un grapat de contacontes, companys i companyes de Llorenç. Per si en tens curiositat:
      https://www.diarilaveu.com/generalitat-homenatjara-contacontes-llorenc-gimenez-9-doctubre

      Salut, i gràcies per dir!

      Elimina

HISTORIAL DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »
Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 31 de desembre de 2020
Els meus avis foren persones molt humils. Els paterns vivien en una casa situada en la partida del Clot de la Mota, en el camí Vell de Cullera, quan el Grau s'acabava i començava a ser la Devesa, ja en territori de marjal. Al davant hi havia tota una zona de marenys, amb bancals cultivats d'hortalissa que arribaven pràcticament a tocar de mar. En molts casos, aquells bancals s'havien reomplert a sobre d'aiguamolls i hi feies un forat i brollava l'aigua fàcilment. Aquests bancals sovint es delimitaven amb unes bardisses altes, formades a base d'uns arbres que desenvolupaven unes ramificacions aplanades en forma de ventalls. Llegiu+



Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 11 de desembre de 2020

El XXIV Homenatge a la Paraula que organitza anualment el Centre d'Estudis i Investigacions Comarcals Alfons el Vell de Gandia s'ha dedicat aquest any 2020 a l'escriptora Carmelina Sánchez-Cutillas, aprofitant i sumant-se així a l'avinentesa d'haver estat declarada Escriptora de l'Any per l'AVL. Com és tradicional, el centre ha publicat un llibre per a l'ocasió, amb textos d'escriptores i escriptors valencians que evoquen l'autora de la cèlebre novel·la *Matèria de Bretanya*...




Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 29 de novembre de 2020

Article publicat a l'especial de "La Veu dels Llibres" de *Nosaltres la Veu* del 20 de novembre, Dia del Llibre Valencià. Diria que és impossible, en els temps que corren, viure en el món del llibre i aconseguir traure’ns de sobre el vertigen de qui practica un triple salt mortal. Més encara en aquests moments pandèmics. Però el mal de cos provocat pel vertigen no és exclusiu d’aquesta època certament morbosa. Ve de lluny i s’ha anat gestant en un context social i, segurament, polític —dubte que es puguen separar aquests dos conceptes— no gens procliu a la cultura de la lletra impresa.

Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 6 d'octubre de 2020

Tenia moltes ganes de deixar constància per ací que *Sempre és tard* ja és una realitat impresa, gràcies a Edicions Proa, i ho faig ara, després d'haver-se presentat *oficialment *en societat el dia 22 de setembre, en la cerimònia de lliurament dels Premis Literaris de Girona que convoca la Fundació Prudenci Bertrana. Una cerimònia —ho vaig dir a Twitter l'endemà mateix— que fou una "demostració de respecte per la cultura i per la literatura".