Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dissabte, 13 de juliol de 2019

Llibres que deixen marca

En algun moment vaig llegir alguns llibres bells que em van remoure intel·lecte i emocions alhora —acostuma a passar, amb els llibres que em deixen marca—. De la majoria, en va quedar constància a Facebook, des de la pròpia experiència lectora, només. Ara en faig una selecció, per si a algú, també, li poden resultar engrescadors com a mi. No tots els llibres són novetats estrictes. Ni crec que calga.


Xavier Aliaga: Les quatre vides de l'oncle Antoine (Premi Ciutat de Tarragona de novel·la Pin i Soler), Angle Editorial, 2017

A finals de l'estiu passat vaig començar a llegir Les quatre vides de l'oncle Antoine, de Xavier Aliaga, però les urgències del moment em desviaven constantment de la lectura. A l'hivern, represes les rutines, també vaig retornar a la novel·la. Sabeu aquells moments de benaurada soledat en què un llibre es converteix en un company necessari? Doncs això mateix fou Les quatre vides... fins a la primavera, en què la novel·la va passar a formar part d'aquelles experiències de vida tan importants com haver conegut i conviscut amb una persona que deixa petja.


Imatge de l'oncle Antoine trobada a la xarxa.

Ja sé que se n'ha parlat, i molt bé, i també sé que hi vaig endarrerida, però un bon llibre no hauria de caducar mai, al meu parer. I sabeu què és allò que m'ha encisat, de Les quatre vides...? No la història d'Antoine o dels personatges que hi pivoten, ni les seues circumstàncies, sinó l'afany de l'autor per immortalitzar unes vides a penes intuïdes, la relació de l'autor amb la novel·la que voldria escriure, el procés de reconstrucció d'una història humana, desconeguda fins i tot per als familiars, que Xavier Aliaga, novel·lista, hi narra, a mesura que s'endinsa en la pròpia escriptura i, sobretot, la manera com tracta i comprèn —des de la humilitat de qui sap que no pot jutjar, sinó situar-se en el context vital dels seus personatges— la situació i el comportament de l'oncle Antoine i, d'una manera especial, de Remedios, víctimes del seu temps, antiherois només visibles gràcies a les ànsies d'escriure de qui en vol reconstruir, literàriament, la història. Però qui fa a qui?: l'autor al seu personatge o el seu personatge a l'autor-novel·lista, que guanya en dimensió a mesura que es nodreix de les vicissituds de la vida d'Antonio i, sobretot, a mesura que les conta?


Joan de la Vega: En manos del aire, Libros en su tinta, 2017

Entre sotracs emocionals, enrenous i gresques, alegries, neguits, esperances, impotències, i moltes, moltes motivacions enriquidores... No oblidem mai que poesia som i en poesia ens hem de convertir. Gràcies per En manos del aire, Joan de la Vega.

nada hace sospechar
el luto del vuelo

si no fuera
por nosotros
que caemos





Rafa Gomar: Fràgil sol de tardor [2010-2012], El Cep i la Nansa, Vilanova i la Geltrú, 2015.

Per peripècies diverses, la lectura d'aquest dietari sense dates s'ha dilatat en el temps i en l'espai, i això me'l fa veure com una criatura viva que m'ha acompanyat ací i allà. El vaig començar a llegir en el trajecte d'autobús de Barcelona a Moià i, per al meu disgust, me l'hi vaig oblidar i ja no el vaig recuperar. El vaig tornar a comprar a Gandia, per tant, i en vaig continuar la lectura unes setmanes més tard. Com ja suggereix el títol, és un llibre d'aquells que no alça rebombori, tan discret com deliciós. L'última anotació del volum és una hàbil demostració de la cura i el domini lingüístics que han caracteritzat sempre els escrits de Rafa Gomar, sobretot quan practica aquesta literatura en primera persona, tan íntima, tan pròpiament seua, tan pròxima a l'exquisidesa amb què un poeta manipula les paraules.

La llum de l'aurora empeny el dia. L'horitzó és sembrat de núvols blaus i, més amunt, altres núvols rogencs i lilàs suren sobre un sol que lluita per sortir.
He de vestir-me i anar-me'n. Vestir-me, anar-me'n i oblidar la fatiga que em provoca trepitjar la vorera fins a la rutina del treball.
Al carrer hi ha un silenci i una pau de purgatori que m'esglaien.
He de marxar.



Fotografia de Josep Basset Alberola.

Else Lasker-Schüler: El meu piano blau (trad. Feliu Formosa), Adesiara, 2017 

No sé per què —o potser sí—, els dies tardorals conviden especialment a la lectura d'El meu piano blau, d'Else Lasker-Schüler. Si l'associe amb la visita al lloc de la fotografia, el poema adquireix un altre sentit: del drama íntim al drama històric. De l'esgarrifança de l'individu, al crit de desesperació de tot un poble. De qualsevol poble massacrat. La traducció del poema és de Feliu Formosa. 

EN CAURE LA TARDA

De sobte vaig haver de cantar—

i no sabia per què.
—Però en caure la tarda vaig plorar amargament.

De totes les coses pujava
un dolor i anava voltant
—i es va posar damunt meu.





Despoblat morisc de la Queirola (la Vall d'Alcalà, la Marina Alta, País Valencià).
Agost de 2018.

Gustau Muñoz: Corrents de fons. Cultura, societat, política, Lletra Impresa, Gandia, 2019.

Gustau Muñoz és un pensador militant. Capaç de conjugar les dues condicions des del País Valencià, però amb mirada i inquietuds obertes al món. Els títols dels tres apartats del llibre són ben eloqüents: 1. «Pensar amb perspectiva». 2. «La lluita per la cultura». 3. «Contemporanis capitals». Des de fa molts anys, i a pesar de la seua actitud no conformista i crítica envers el país, és una d'aquelles «rara avis» —em ve que ni pintat el títol de la col·lecció—, que es manté ferma als seus principis, que mira al futur de manera constructiva. Ell sol aportar-hi, com a justificació de l'evidència que s'hi ha avançat en molts aspectes, a pesar de tot, la necessitat d'acudir a una visió retrospectiva, apel·lant a la memòria i a la necessitat de tenir consciència d'on venim per a fer-nos forts en el present i creure en la capacitat de generar un futur engrescador.


Motiu de la portada del llibre de Gustau Muñoz, publicat per Lletra Impresa.

I on és la clau per mantenir aquesta actitud de lucidesa positiva? Al meu parer, en primer lloc, en el fet que Gustau creu en les persones, en la seua aportació a favor de la solvència i la dignitat del país. No és gens anecdòtica, per això, la dedicatòria amb què l'autor clou el seu pròleg:

Voldria, finalment, dedicar aquest llibre a tots aquells que han patit i han lluitat, amb eficàcia i obstinació, amb intel·ligència i determinació, per capgirar una situació ignominiosa. I que finalment hi varen reeixir. Són l'exemple que pot il·luminar temps foscos. El seu esperit insubmís s'ha de mantenir i s'ha de saber valorar com cal, perquè és el ressort i la inspiració que salva. En qualsevol circumstància.

En segon lloc —i potser aquesta és la qüestió bàsica—, en el pensament de Gustau Muñoz no s'estableix cap separació dràstica entre raó i emotivitat; entre intel·lecte i afectivitat; entre idees i empatia. Francesc Calafat, que coneix bé l'autor i la seua trajectòria, em va resumir el seu modus operandi de la manera següent: «La seua escriptura és una interrogació constant a allò que analitza. I ho fa amb un neguit moral fort i una inclinació ètica de primer ordre». Aquest podria ser el fons sobre el qual es gesten aquests corrents enèrgics i irrefrenables.




 

4 comentaris:

  1. Quins grans llibres, sens dubte. Sobre Gustau Muñoz i l'Aliaga, jo els reivindique allà on m'ajoque, com diem al meu poble. Tan sols em permetré de dir que no entenc com els dietaris de Rafa Gomar passen tan desapercebuts. Em sembla tot un símptoma que retrata, desgraciadament, la nostra cultureta insensible i mediocre. Com a aprenent de dietarista que soc, em sent alumne d'aquesta prosa tan bella del Gomar.

    ResponElimina
  2. Completament d'acord, pel que fa a Rafa Gomar. En el cas de 'Fràgil sol de tardor', estic convençuda que lectors i lectores potencials es perden una bella oportunitat de gaudir d'una escriptura i un gènere exquisits que l'autor domina a la perfecció. Sospite que, al marge de la "desgana" i la mediocritat generalitzades, ací també hi té a veure la poca visibilitat a les llibreries valencianes d'El cep i la nansa, que, tot s'ha de dir, és una editorial compromesa i valenta que aposta per aquest tipus de llibres bons tot i que, en principi, siguen "poc comercials". Però on està la crítica especialitzada?, aquells sectors que encara se'n podrien i deurien fer ressò? Cal propiciar, siga com siga, que els llibres arriben a aquests escassos espais, resistents encara, que poden funcionar com a nuclis d'irradiació. És l'únic que ens queda. I el boca orella, això també. I el discretíssim i humil espai dels blogs.

    En fi, gràcies, company, per passar per ací, i per la teua atenció indefallent.

    ResponElimina
  3. Molt bona lectura, Maria Josep! Moltíssimes gràcies.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies a vosaltres per l'esforç editorial i per creure en llibres tan necessaris com poc "comercials" com ara el Corrents de fons de Gustau, i tants altres.

      Salut i llarga vida a Lletra Impresa!

      Elimina

HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

Espardenyes de careta

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 3 de juliol de 2019

A casa, durant el sopar, mon pare, ma mare i jo parlem sobretot de l’oratge. —Senyalen tronades per a demà de vesprada i, en alguns llocs, pluja forta. —La deixarem caure! —Ton pare vol que plantem demà el tomacar. —Eiii... De matí o de vesprada? —De vesprà! Si no el plantem ara ja no cal que el plantem! —Doncs no caldrà regar-lo. —Això ja ho vorem... Per regar l’hortalissa fan servir un motoret que extrau l’aigua del pou. A mitjan vesprada estan plantades les tomaqueres al solc. Just a temps, perquè, de darrere del Mondúver, baixa la remor d’una tronada que va fent-se ... més »

Sota el cel d'horabaixa

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 20 de juny de 2019

*... d'un remoreig que no s'apaga encara* *Maria Antònia Salvà* *En aquest moment de l’any, quan ja s’han fet les nou passades, la llum de l’últim sol toca les coses com si un mantell de pau cobrira la terra. Com si éssers vius i inerts s’embadaliren plegats sota el mateix bany de mansuetud. Si, com avui, el capvespre és de ponent, els arbres i les seues ombres es revesteixen d’una pàtina de color daurat. No cal dir que el miratge dura només un instant. Després, una penombra sense perfils ho unifica tot en una gamma de parsimònia que transcorre des del gris fins al negre. Però, ... més »

Veronika Paulics: perquè no ens falti l'aire

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 3 de juny de 2019

Ve a Oliva, l'estimada Veronika Paulics, el proper divendres 7 de juny. A presentar el seu llibre de poemes* a pé*, *a peu*, en la traducció de Joan Navarro, que ha publicat Pruna Llibres. Amb ella, el també poeta i company saforíssim Pere Císcar. *Fotografia extreta de la xarxa. En desconec l'autoria.* *A peu* és un llibre d'una estranya bellesa, inquietant, que el primer que transmet és el compromís intens i irrenunciable de l'autora amb la paraula, amb la paraula com a extensió de l'ànima humana. El nexe, el lligam necessari, dolorós molt sovint, activament i necessàriament imp... més »

Té pèls la lluna

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 20 de maig de 2019

Apropar la poesia a grups de persones que no en són expertes, que ni tan sols en llegeixen de tant en tant i que solen estar carregades de prejudicis —negatius, és clar— envers el gènere és una experiència que sempre acaba resultant gratificant, enriquidora i constructiva, tant per als aprenents com per a mi mateixa com a poeta, que n'aprenc més que l'auditori i m'acabe alimentant de la satisfacció que em demostren amb la descoberta inesperada. Així ha ocorregut gràcies a l'oportunitat de compartir textos poètics, comentaris i lectures amb un grup d'homes i dones que han assistit a... més »