Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dilluns, 23 de maig de 2016

1.000 raons per estimar-los: 'El amor en los tiempos del cólera', de Gabriel Garcia Márquez

O «Apologia personal dels finals feliços». Perquè em negue a pensar que una gran història és només la que acaba en drama. Perquè abomine dels finals caldosos de la mateixa manera com em rebel·le davant de la impossibilitat (ni que siga en la ficció de l'art) que un relat de vida potent puga tenir també un potent final feliç. I perquè, en la vida, igual com en el cine, o com en la literatura —que és el gènere que ací ens interessa—, s'ha d'aspirar a construir finals grandiosos, sí, però que els finals grandiosos no excloguen el triomf de la bona sort. És difícil, ja ho sé, perquè, als humans, allò que ens fa més humans són les llàgrimes. I perquè és més fàcil fer plorar que fer somriure. Però jo reivindique les llàgrimes aquelles amb què fem les paus amb la vida. Per fi. En tinc tot el dret. Com les que sempre provoca aquest final apoteòsic, bell, obstinadament feliç, que Gabriel Garcia Márquez va regalar a les vides de Florentino Ariza i Fermina Daza, d'El amor en los tiempos del cólera. Un llibre que em va ajudar a no defallir, per cert, en un dels moments més durs i més dominats per l'angoixa de tota la meua vida. I disculpeu, tant si el teniu massa llegit com si, en el cas de no conèixer l'obra, us he malmès la sorpresa del desenllaç. No us preocupeu: segur que, si pertanyeu al segon grup i algun dia us decidiu a posar-hi remei, només tindreu ganes d'arribar al final. I una i mil vegades tornareu a agrair-ne la catarsi afortunada d'aquests dos personatges que van fer, de l'amor infatigable, el seu motiu de ser.


Primera edició de 1985.



El capitán, desde el puesto de mando, contestó a gritos a las preguntas de la patrulla armada. Querían saber qué clase de peste traían a bordo, cuántos pasajeros venían, cuántos estaban enfermos, qué posibilidades había de nuevos contagios. El capitán contestó que sólo traían tres pasajeros, y todos tenían el cólera, pero se mantenían en reclusión estricta. Ni los que debían subir en La Dorada, ni los veintisiete hombres de la tripulación, habían tenido ningún contacto con ellos. Pero el comandante de la patrulla no quedó satisfecho, y ordenó que salieran de la bahía y esperaran en la ciénaga de Las Mercedes hasta las dos de la tarde, mientras se preparaban los trámites para que el buque quedara en cuarentena. El capitán soltó un petardo de carretero, y con una señal de la mano le ordenó al práctico dar la vuelta en redondo y volver a las ciénagas. Fermina Daza y Florentino Ariza lo habían oído todo desde la mesa, pero al capitán no parecía importarle. Siguió comiendo en silencio, y el mal humor se le veía hasta en la manera en que violó las leyes de urbanidad que sustentaban la reputación legendaria de los capitanes del río. Reventó con la punta del cuchillo los cuatro huevos fritos, y los rebañó en el plato con patacones de plátano verde que se metía enteros en la boca y masticaba con un deleite salvaje. Fermina Daza y Florentino Ariza lo miraban sin hablar, esperando la lectura de las calificaciones finales en un banco de la escuela. No se habían cruzado una palabra mientras duró el diálogo con la patrulla sanitaria, ni tenían la menor idea de qué iba a ser de sus vidas, pero ambos sabían que el capitán estaba pensando por ellos: se le veía en el latido de las sienes. Mientras él despachaba la ración de huevos, la bandeja de patacones, la jarra de café con leche, el buque salió de la bahía con las calderas sosegadas, se abrió paso enlos caños a través de las colchas de tarulla, lotos fluviales de flores moradas y grandes hojas en forma de corazón, y volvió a las ciénagas. 


Imatge extreta de la xarxa.



El agua era tornasolada por el mundo de peces que flotaban de costado, muertos por la dinamita de los pescadores furtivos, y los pájaros de la tierra y del agua volaban en círculos sobre ellos con chillidos metálicos. El viento del Caribe se metió por las ventanas con la bullaranga de los pájaros, y Fermina Daza sintió en la sangre los latidos desordenados de su libre albedrío. A la derecha, turbio y parsimonioso, el estuario del río Grande de la Magdalena se explayaba hasta elotro lado del mundo. Cuando ya no quedó nada que comer en los platos, el capitán se limpió los labios con la esquina del mantel, y habló en una jerga procaz que acabó de una vez con el prestigio del buen decir de los capitanes del río. Pues no habló por ellos ni para nadie, sino tratando de ponerse de acuerdo con su propia rabia. Su conclusión, al cabo de una ristra de improperios bárbaros, fue que no encontraba cómo salir del embrollo en que se había metido con la bandera del cólera. Florentino Ariza lo escuchó sin pestañear. Luego miró por las ventanas el círculo completo del cuadrante de la rosa náutica, el horizonte nítido, el cielo de diciembre sin una sola nube, las aguas navegables hasta siempre, y dijo:

—Sigamos derecho, derecho, derecho, otra vez hasta La Dorada.

Fermina Daza se estremeció, porque reconoció la antigua voz iluminada por la gracia del Espíritu Santo, y miró al capitán: él era el destino. Pero el capitán no la vio, porque estaba anonadado por el tremendo poder de inspiración de Florentino Ariza.

—¿Lo dice en serio? —le preguntó.

—Desde que nací —dijo Florentino Ariza—, no he dicho una sola cosa que no sea en serio.

El capitán miró a Fermina Daza y vio en sus pestañas los primeros destellos de una escarcha invernal. Luego miró a Florentino Ariza, su dominio invencible, su amor impávido, y lo asustó la sospecha tardía de que es la vida, más que la muerte, la que no tiene límites.

—¿Y hasta cuándo cree usted que podemos seguir en este ir y venir del carajo? —le preguntó.

Florentino Ariza tenía la respuesta preparada desde hacía cincuenta y tres años, siete meses y once días con sus noches.

—Toda la vida —dijo.


Gabriel García Márquez: El amor en los tiempos del cólera
En l'edició de Penguin Random House, «Debolsillo», Barcelona, 1997 




6 comentaris:

  1. Bona vesprada, Final feliç, sí, però d'una embafamenta insuportable. O almenys és el que em va semblar quan el vaig llegir ja fa un grapat d'anys. Per això una segona lectura passat el temps i en moments diferents és el que moltes vegades demanen els llibres. Perquè cada vegada que els llegim podem extreure'n coses ben diferents d'ells.
    Una abraçada,

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí...? Et va embafar...? Ostres! Està vist i comprovat que cada lector/lectora és un món, i percep les coses segons els seus gustos i, segurament també, segons les seues necessitats. És una novel·la per deixar-se atrapar per les ganes d'estimar i per les ganes de viure. Amb el dolç estil inconfusible de García Márquez i d'aquest tipus de "realisme" sempre adornat i embolcallat de màgia. Potser dolçament ornamentat, sí. Però a mi m'apassiona l'atmosfera que és capaç de crear amb aquest llenguatge inconfusible i amb aquestes personalitats passionals. Cada lector és un món. Això segur.

      Una abraçada.

      Elimina
  2. És una història que no podia acabar de cap altra manera: l'amor de Florentino Ariza és dels que creixen cada dia. Així va ser durant els més de cinquanta anys que va romandre separat de Fermina, i així segueix sent quan, per fi, pot compartir amb la seua estimada el poc de temps de vida que li resta. García Márquez escriu, doncs, una novel·la que té un final inevitable, és a dir, que el propi escriptor no vol ni pot canviar-lo perquè si ho fera la seua novel·la no tindria sentit. En "Crónica de una muerte anunciada", va fer el mateix: la novel·la comença dient que "El día en que lo iban a matar, Santiago Nasar se levantó a las 5:30 de la mañana...", i tot el que passa després és una explicació de per què el final anunciat és l'únic possible.

    ResponElimina
    Respostes
    1. En algun lloc he llegit que la història d'amor que García Márquez narra a 'El amor...' està basada en la dels seus pares. És veritat que, tant ací com a 'Crónica...', els finals són una conseqüència coherent del destí que l'escriptor ja revela des del principi. Però, en el cas d'El amor..., l'eterna història d'enamorament de Florentino Ariza podria haver-se frustrat amb la mort, per exemple. García Márquez opta per un desenllaç tan 'fantasiós' com just i com valent. Perquè crec que el que emociona més és que el protagonista tria, decideix, sobre el seu destí, encara que siga tan aparentment absurd com no tornar a terra ferma en tot el que els resta de vida, als amants. És una bella bogeria que els justifica tota l'existència, més absurda encara, si bé ho mirem, perquè ha sigut una vida rutinària i insatisfactòria, fins que Florentino i Fermina es troben. En fi, disculpa el rotllo: m'entusiasme jo sola.

      Gràcies per l'aportació, i una abraçada, Robert.

      Elimina

  3. M'agrada quan t'entusiasmes. El teu, penso, és l'entusiasme de tots els teus lectors. I és, també, l'entusiasme d'un gest que ens allibera de la convenció establerta: Florentino Ariza trenca el motlle d'un final tràgic amb un absurd. Al capdavall, tota la seva vida es justifica a partir del moment darrer. Mai és tard. Mai és una geografia en blanc a omplir de noms.

    Abraçades, des de El Far.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tu ja saps, Jordi, que, tot i mostrar-me contradictòria dient açò, jo pense, al contrari, que 'Sempre és tard', i precisament per aquest motiu no s'ha de deixar passar de llarg la mínima possibilitat de gaudir de la vida, de viure l'amor al costat de l'ésser estimat, com per fi tenen ocasió de fer els dos personatges, a pesar que els dos saben que les seues vides s'encaminen cap al final. En la novel·la, però, i per gràcia de la literatura, l'amor de Fermina Daza i de Florentino Ariza és etern, irreductible. La ficció i la màgia de la literatura, que ens consolen de la realitat. "Mai" és una paraula tan infinita com "sempre".

      Abraçades des de la nit silenciosa de Miramar de la Safor. I gràcies per dir.

      Elimina

HISTORIAL DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »
Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 31 de desembre de 2020
Els meus avis foren persones molt humils. Els paterns vivien en una casa situada en la partida del Clot de la Mota, en el camí Vell de Cullera, quan el Grau s'acabava i començava a ser la Devesa, ja en territori de marjal. Al davant hi havia tota una zona de marenys, amb bancals cultivats d'hortalissa que arribaven pràcticament a tocar de mar. En molts casos, aquells bancals s'havien reomplert a sobre d'aiguamolls i hi feies un forat i brollava l'aigua fàcilment. Aquests bancals sovint es delimitaven amb unes bardisses altes, formades a base d'uns arbres que desenvolupaven unes ramificacions aplanades en forma de ventalls. Llegiu+



Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 11 de desembre de 2020

El XXIV Homenatge a la Paraula que organitza anualment el Centre d'Estudis i Investigacions Comarcals Alfons el Vell de Gandia s'ha dedicat aquest any 2020 a l'escriptora Carmelina Sánchez-Cutillas, aprofitant i sumant-se així a l'avinentesa d'haver estat declarada Escriptora de l'Any per l'AVL. Com és tradicional, el centre ha publicat un llibre per a l'ocasió, amb textos d'escriptores i escriptors valencians que evoquen l'autora de la cèlebre novel·la *Matèria de Bretanya*...




Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 29 de novembre de 2020

Article publicat a l'especial de "La Veu dels Llibres" de *Nosaltres la Veu* del 20 de novembre, Dia del Llibre Valencià. Diria que és impossible, en els temps que corren, viure en el món del llibre i aconseguir traure’ns de sobre el vertigen de qui practica un triple salt mortal. Més encara en aquests moments pandèmics. Però el mal de cos provocat pel vertigen no és exclusiu d’aquesta època certament morbosa. Ve de lluny i s’ha anat gestant en un context social i, segurament, polític —dubte que es puguen separar aquests dos conceptes— no gens procliu a la cultura de la lletra impresa.

Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 6 d'octubre de 2020

Tenia moltes ganes de deixar constància per ací que *Sempre és tard* ja és una realitat impresa, gràcies a Edicions Proa, i ho faig ara, després d'haver-se presentat *oficialment *en societat el dia 22 de setembre, en la cerimònia de lliurament dels Premis Literaris de Girona que convoca la Fundació Prudenci Bertrana. Una cerimònia —ho vaig dir a Twitter l'endemà mateix— que fou una "demostració de respecte per la cultura i per la literatura".