Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dilluns, 2 de maig de 2016

Dietari inconstant, 4 (Píndoles de Facebook)

Feia temps que no traslladava fins ací les entrades de Facebook que vaig seleccionant com a «píndoles» i arxivant en aquest bloc. L'últim apunt, inclòs a la 3a entrega, d'açò que he convingut amb mi mateixa a titular «Dietari inconstant», era de juny de l'any 2015. Des d'allà reprenc, doncs, aquest 4t capítol. Al ple de l'estiu tòrrid, per tant, que vàrem viure l'any passat. Almenys a la Safor. Versos; molta poesia. I dèries lingüístiques, i saraus culturals. En fi..., ja ho podeu imaginar: aquells complexos vitamínics que alimenten l'esperit.


La fotografia està presa, en realitat, un dia d'estiu de 2014, i no de 2015.
Però, vaja..., poc dalt o baix..., l'efecte visual de la llum color desert pot ser el mateix, amb un any només de diferència. 



1 d’agost de 2015

Abans de col·locar un llibre llegit (que m'ha colpit) al seu prestatge, hi torne moltes vegades, i en rellig fragments, i en revise els subratllats. És una manera de sentir-lo a prop durant més temps. En aquest cas, també puc sentir més a prop l'autora, que m'estime, per sort, més enllà encara de la literatura: Miren Agur Meabe. El que copie a continuació és una afirmació que em va sacsejar en el seu moment fins al punt que vaig témer que la Miren Agur hagués donat forma escrita a un dels meus pensaments recurrents:

«Ara ja sé que cap amor no podrà saciar-me mai: hi ha una mena de solitud que no es pot foragitar amb res.»  

Miren Agur Meabe: Un ull de vidre, Pamiela Argilaetxea - Pol·len edicions, 2015. (Traducció de Joan Elordi i Laia Noguera.)

Rotunda veritat commovedora que, tanmateix, incita al somni contrari: que tant de bo existisca una veritat paral·lela que la desmentirà algun dia.


Villa de Ves, Albacete, 1 de gener de 2015.


20 de setembre de 2015

AUS MIGRATÒRIES

Avui te n'has anat.
Les aus de cada vespre passen soles.

MjE, Tots els noms de la pena, Denes, 2002.
Amb l'amic Rafa Ferrer al pensament: per les passejades i les converses. 


 

Un perfil de la muntanyeta del castell de Bairén (Gandia) des del camí
de l'Alquria del Duc, venint des del Grau.
I una atzarosa il·lusió visual de dos avions amb els seus destins oposats
creuant-se al cel.


18 d'octubre de 2015
(Reflexió sociolingüística)

Fa un parell de setmanes, J. B. i jo vàrem caminar des de Parcent fins a Xaló, passant per Alcanalí; tres pobles contigus de la vall de Pop, la Marina Alta. Hi ha un camí, alternatiu a la carretera, que discorre entre bancals de vinyes i d'ametlers, que uneix els tres termes municipals. En un moment determinat ens vàrem despistar, però, afortunadament, a l'altura d'Alcanalí ens vàrem creuar amb una dona de mitjana edat, complexió atlètica, pell bronzejada, passejant un gosset: «per favor, senyora: per aquest camí arribem a Xaló?» «¿Cómo? [amb cara de perplexitat] Perdonen: Xaló...? Jo no entiendo...» «Xaló, sí, el poble, d’ací al costat». La senyora canvia la cara de perplexitat per una altra de pànic. Molt a pesar meu, intente aportar-hi alguna pista que facilite una mica de llum: «Sí, Jalón [buf!], Xaló...» «Oooohh, sí Jalon Valley es todo esto...!» Auxiliii! Em moro! Com ho hem pogut fer tan malament, amb aquesta població de procedència europea, que ni tan sols han après el nom del poble on viuen? Avancem alguns metres més i trobem, al mateix camí un amic bon coneixedor del terreny. Una casualitat bonica. Li contem el succeït lingüístic i ens explica que, a Alcanalí, en les últimes eleccions, el Partit Popular ha utilitzat, amb els residents estrangers (60% de la població), l'amenaça que els obligarien a parlar valencià si votaven Compromís. I a pesar d'això, PP i Compromís, segons dades d’internet, es varen quedar només a cinc vots de diferència, a favor del PP. L’alcaldia és actualment de Compromís. I la meua pregunta és: mamprendrem alguna vegada un pla seriós per integrar lingüísticament la població estrangera (fonamentalment anglesos i alemanys), i perquè conèixer la llengua del país que habiten siga un motiu de riquesa i d'orgull i no una amenaça?



Paisatge de vinyes recobert de ravenell (o ravanell, o ravenissa), amb el coll de Rates al fons. Terme d'Alcanalí (la Marina Alta.) Si els nostres conciutadans anglesos no reconeixen el topònim Xaló, i hi viuen a un parell de quilòmetres, com han de saber que aquestes flors que cobreixen els bancals que veuen cada dia es diuen ravenell? No sé què en penseu.
Jo ho trobe terrorífic.


21 de novembre de 2015

Divendres passat, 13 de novembre, celebràrem al Teatre Serrano de Gandia l'espectacle Visca la revolució!, dintre de la 19a edició de l'Homenatge a la paraula que organitza anualment el Centre d'Estudis i Investigacions Comarcals (CEIC) Alfons el Vell de Gandia. Hi participaren actors i actrius de les companyies Aiguamar Teatre, Lletraferits Comediants i de l'Escola Teatre Serrano. Gandia. I gràcies a la provocació dels guionistes-directors Ximo Vidal, Ignasi Moreno i Mariano Lloret, m'hi vaig estrenar en la faceta d'aprenent d'actriu, fent-hi el paper de Presentadora segrestada. Se m'hi pot veure en una foto, al costat de Ruth Palones, que aquesta sí que és una actriu com un campanar, de gran, i guapíssima, i que viu el teatre en cos i en ànima, i, clar, amb bona gent com tota aquesta era impossible no deixar-se engalipar pel cuquet (o verí?) del teatre.
Malauradament, l'atzar capriciós va fer que aquella mateixa nit, quan al Serrano representàvem el segrest del món de la cultura, i dels que la practiquen (practiquem), per part d'uns pallassos revolucionaris que pretenien canviar el món, i tothom ens hi deixàvem dur fins al més destarifat grotesc escènic, a París, uns bojos integristes provocaven la massacre terrorista que tothom coneixem ja per activa i per passiva. I per culpa d'aquesta fatídica coincidència vàrem decidir no fer públiques les imatges d'aquest nostre 'segrest' fictici, tan divertit, tan creatiu, tan crític, i amb tanta feina artística al darrere. No era just. Després d'una setmana de silenci dolorós, avui tornem a dir, ben alt, i amb tota l'energia positiva que el teatre convoca: «Visca la revolució!» I ho fem amb un somriure d'orella a orella. Gràcies, companyes i companys, per haver-ho fet possible.



Fotografia de Pere Millet-CEIC Alfons el Vell.
Asseguda, a la dreta de la imatge, Ruth Palonés.


25 de desembre de 2015

Pujàrem a l'ermita de santa Anna, de Gandia, a oir la Missa del Gall, seguint el ritual de ja fa uns quants anys, per sentir el fred de la nit, calvari amunt, i trobar el recolliment humil d'aquell recer de resistència cultural, lingüística i espiritual, que cadascú viu a la seua manera. Hi va cantar puntualment la sibil·la, de nom Alejandra en aquesta ocasió:

Portarà cascú escrit
en lo front el seu despit
les obres que haurà fet
d'on haurà cascú son dret. 

Breviari de la Seu de València, 1553.

Anit hi havia representants polítics (polítiques) de Gandia. Insòlit. A l'esplanada de fora, amb vistes a la ciutat i a la costa inflamada, hi havia una taula parada amb dolços i mistela i una lluna plena xafardera. A dintre encara cantàvem aquella nadala d'una ingènua sensualitat a mitjan camí entre les coses terrenals i les coses divines. Gràcies al pare escolapi, escriptor i assagista, Enric Ferrer Solivares, i a la gent que l'envolta, pel caliu, i per compartir tot això fins i tot amb els qui ens ho vivim amb el cor encongit dels incrèduls.

La gitana Serafina
porta randa en el brial
per a fer-li carotetes
al Jesuset de Nadal.
La llet calenteta
la boca cremant
i el bon Jesuset
xuclant i xuclant.



Ermita de Santa Anna, a Gandia.
Foto extreta d'aquesta pàgina web.


Si us ve de gust revisar les entregues anteriors d'aquest «Dietari inconstant», ho podeu fer des d'aquests enllaços:

Dietari inconstant, 1
Dietari inconstant, 2 
Dietari inconstant, 3

2 comentaris:

  1. Hola!
    De tant en tant passe per aquesta casa i escodrinye els bocins de natura que vas arreplegant: una muntanya, algun camí, un cel familiar o les herbes sempre tan ben batejades. És el que més m'agrada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Les portes d'aquesta casa sempre estan obertes per a gent com tu, Joan Lluís, que l'honreu amb la vostra visita. Sóc una admiradora fidel i entusiasta de muntanyes, d'herbes, de camins, de tot allò que m'acosta al país, a la terra. Ho faig des de la modèstia i com una observadora curiosa i atenta que sempre n'aprèn. Sé que tu en pots parlar amb coneixement de causa, des de la professionalitat i des de la saviesa, i per això m'afalaguen encara més les teues paraules.

      Salut, i gràcies per dir i per fer sentir les teues complicitats.

      Elimina

HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

1.000 raons per estimar-los: 'Ací s'acaba tot', de Josep Piera


Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 de novembre de 2017


Fa molts, molts anys, que dura aquesta estima. Diria que des del principi dels temps. Des del meu principi. Des del principi mateix del temps en què vaig començar a festejar amb les paraules, amb la poesia. Aleshores —diguem-ne al voltant dels anys 90, 91, 92...— Josep Piera ja era, des del País Valencià, des de la Safor seua i nostra, un escriptor de referència per a les lletres catalanes. I es va convertir també —primer que cap altre en català, diria jo— en *el meu *escriptor de referència. Motiu suficient per a tenir 1.000, i més de mil, raons per estimar-lo. *Josep Piera, en u... més »

Viatge, metàfora i revolució. A partir de 'Viatjar descansa', de Carles Mulet

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 8 d'octubre de 2017

La metàfora del viatge és inesgotable, il·limitada, tot i que, si acudim a l'etimologia de la paraula, podria semblar que, afirmant això, incórrec en una contradicció flagrant, ja que el *viaticum* (derivat de *via*) és allò que hom fa servir durant el camí. I, per definició, allò de què hom ha de menester mentre es desplaça, el bagatge amb què ens aprovisionem durant el viatge, és finit i, tard o d'hora, perible. *Fotografia —com les dues següents— de Natxo Francés, de la sèrie «L'home que camina». * Jo tenia intenció de fer servir aquesta entrada, quan pertocava, per donar la b... més »

#Això, és a dir, #Sí, és a dir #Ambelpoblecatalà

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 16 de setembre de 2017

Enllaceu la campanya institucional al vostre blog fins al dia de la votació. Gràcies per la llibertat i per la vida que ens regala poder escollir que és el millor. Cheap Offers: http://bit.ly/gadgets_cheap Enllaceu la campanya institucional al vostre blog fins al dia de la votació. Gràcies per la llibertat i per la vida que ens regala poder escollir que és el millor. Cheap Offers: http://bit.ly/gadgets_cheap Jordi Solà Coll ens convida a enllaçar als nostres blogs la campanya institucional sobre el referèndum català d'autodeterminació. Fet. Quin motiu ens ho podria impedir? Enllace... més »

«Semàfors». Un relat per acomiadar l'estiu

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 de setembre de 2017

M’he embadalit, afectada encara, probablement, pels efectes de la becaina. El carrer, en aquelles hores ensopides de les vesprades d’estiu, se’m fa estrany. He entrat com un autòmat al cotxe rescalfat. He premut l’accelerador i m’he deixat dur pel flux automobilístic de l’avinguda Blasco Ibáñez. «Per la porta de casa passa un riu...», un riu motoritzat, no cal dir. Em devia fixar en el vestit cenyit al cos de la conductora que tenia a la meua esquerra, en el bronzejat que lluïa en totes les zones del cos que no cobria la tela, en els cabells estovats amunt sense cap mena de discre... més »