Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dilluns, 25 d’abril de 2016

«Serena barca», a El Punt-Avui

Per Jordi Solà Coll


Ressona encara en mi la veu de Maria Josep Escrivà recitant els últims versos del seu darrer llibre de poemes, Serena barca: «Tèbia és la pau dels cossos en silenci. / Tebi el silenci compartit dels feliços.» Un colofó d'aire hedonista a un itinerari que oscil·la entre el dolor i el gaudi, ítems poecràtics de l'autora saforenca. En aquest sentit, no puc evitar pensar en el fet consubstancial que emmarca tot aquest procés: la natura és el domini –recordem Flors a casa– on el desig evoca una dialèctica constant. Torna l'autora del Grau de Gandia, i ho fa amb un llenguatge subtil en l'expressió. 

Autora-bucanera-hostessa publicitària flanquejada per dos dels editors del Buc: a l'esquerra de la imatge, Pau Sanchis i Ferrer; a la dreta, Francesc Bononad.
La foto, de Júlia Llorca Tauste, correspon al llançament mundial de Serena barca, que va esdevenir a Gandia (la Safor), el dia 26 de febrer de 2016.
Com s'aprecia a la imatge, hi vàrem ser feliços.


Anem a pams. Perquè Maria Josep Escrivà sempre ha tingut com a norma un elevat grau de contenció poètic. A Serena barca, emperò, el llenguatge es destil·la fins al punt d'esdevenir immaterial: cada mot sembla trobar el seu lloc a la recerca d'una gestió precisa de la sintaxi creativa. L'esforç és ingent, sovint asimètric, en la seva voluntat de confirmar el postulat d'un minimalista com Mies van der Rohe: «Menys és més» tal com havia defensat l'arquitecte més homèric.

Agafem, per exemple, un poema com Mirall, que tot just comença: «Què mires que no em diga / la fonda pietat / en què t'empares?» Hi ha un clar afany d'anar a la recerca d'allò essencial a partir de l'economia de mitjans: la síntesi, com a eix vertebrador, es conjuga pertot Serena barca. Recordem Heidegger, en relació a Hölderlin: «La poesia, si essencial, es limita a donar testimoni de la perfecció que domina cada vegada el tot de tot allò que és.» El ser de la imatge reflectida és l'absència que Escrivà ens revela en la pregunta. I si bé el mirall és l'espai intangible on recrear-se especulant, la poeta delimita l'emoció a només tres versos. El confí, en matèria d'art, es projecta a l'infinit.


Un dels poemes del llibre.
En concret, el que dóna títol a la secció titulada «Lentes estalactites».
La foto està extreta del mur de Facebook de Begonya Pozo.


Sense caure en els postulats de l'experiència, l'autora saforenca s'endinsa en la seva casuística a fi d'universalitzar la seva poíèsis. El seu és un rigor formal heterodox que sorprendrà. I tanmateix, rica en matisos cromàtics, el jo poètic es mimetitza amb el territori: Escrivà es capbussa amb la mirada, és la poeta que mira el seu –nostre– país des de múltiples llindars: portes, finestres, balcons i, sobretot, la metàfora del camí, fins a atènyer a la certitud col·lectiva que «som / allò que fou, allò que torna a ser». La roda de la vida no deixa de girar.

Serena barca és un pas més en l'evolució d'una poeta essencial. Per exemple, quan no dubta a explorar l'Eros del llenguatge, al capdavall l'Eros del món. Funda la poesia llur arrel en la veritat i oscil·la, com ho fa Maria Josep Escrivà, en concloure un viatge per la mort i l'amor en un medi inestable. El llenguatge poètic no obliga però exigeix: cal, imperativament, explorar nous camins.



Infinitament agraïda al Jordi, per aquest article publicat a El Punt-Avui el proppassat 16 d'abril.





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

Tòfones sota terra

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 d'abril de 2017

Tanquen la porta els veïns i sent com el xivarri que arrosseguen al seu pas desapareix amb ells carrer enllà. Aleshores el silenci, ésser viu, ocupa la cambra. Amb el silenci es fa present, com si abans no hi fóra, el món de més a prop: les cortines que filtren el matí del pati, les rajoles de fang cuit, les plantes, i la llum, sobretot la llum, que circula entre cada cosa com si es proposara no tocar res, de tan discreta, de tan tèbia. Com si hi sobrevolara amb peus descalços. El silenci que ara m’acompanya és de color de pa d’or, delicat al tacte com una ploma d’àngel, i té olor ... més »

La vida secreta de les paraules: «diver-gents»

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 17 de març de 2017

*Article publicat al llibret de la Falla Barri Sant Francesc d'Oliva, i dedicat a tota la bona gent que hi treballa per fer que la seua falla siga un poquet més culta, alhora que divertida.* Totes les paraules tenen una vida interior, secreta, que conté informació del seu origen; que ens desperta associacions mentals insospitades; que ens recorda unes vivències o unes altres. Una energia pròpia que motiva reaccions d’amor, d’odi o de tendresa, quan la fem servir. I, fins i tot, una paraula, en ocasions, es converteix en un tret distintiu de qui la utilitza ara i adés, com quan no e... més »


Poesia a la ràdio: Christelle Enguix

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 8 de març de 2017

Segurament és una obvietat afirmar que els fets i les experiències més importants que afecten un ésser humà pel simple fet de ser-ho són també els fets i les experiències més universals, els únics que, segurament, ens igualen en la nostra condició d'homínids més o menys *sabuts*: nàixer, morir, estimar, témer, patir, riure, plorar, desitjar, gaudir, procrear. I tanmateix, cada dona i cada home, des de la seua individualitat, viu, amb una particularitat única i irrepetible —i mai exempta d'egocentrisme—, aquests moments transcendents tan semblants entre congèneres. Tota una altra cos... més »

«Senglar»: un inèdit

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 15 de febrer 2017

Recorde que havia sigut un d'aquells dies tòrrids de juliol que hom carrega a sobre com una condemna enganxifosa. Tota la xafogor paralitzada a les cames adolorides. Quan baixava de la Ribera cap a la Safor, al voltant de les vuit de la vesprada, vaig detenir-me, quasi per instint, a la Barraca d'Aigües Vives. Vaig aparcar el cotxe i vaig buscar un dels carrers que tenia més aparença de pujar fins a la serra. Alliberar les cames és la primera fase per alliberar les pròpies opressions, en aquell moment d'ànsia en què sent una immensa fatiga de mi mateixa, en què percep que un neguit ... més »

Poesia a la ràdio: Joan Fuster

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 29 de gener de 2017

L'espai radiofònic es titula La casa sota la lluna. Una mirada poètica al món. S'emet quinzenalment a Ràdio Gandia (Cadena Ser) i té una durada d'uns quatre minuts, aproximadament. Suficients per recitar el poema que, prèviament, he escollit, i per fer-ne un comentari breu, en diàleg amb la periodista amiga, i una de les veus més conegudes de l'emissora, Puri Naya, que s'estima la poesia tant com jo, perquè, si no, a bones hores hauria pensat que emetre poesia per la ràdio podia ser interessant i atractiu per als oients. Les dues estem convençudes que ho és. *La casa sota la lluna* ... més »

Colofons amb denominació d'origen Buc

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 15 de gener 2017


Tan especials com la personalitat literària de qui els redacta —Francesc Bononad, un dels quatre editors—, aquests colofons porten camí de convertir-se en una de les peculiaritats indiscutibles dels llibres d'Edicions del Buc. Arriscats i amb denominació d'origen pròpia, com el disseny particularitzat de cada títol, qui diu que aquest estil de colofó no podria constituir un nou gènere literari?: una ocurrent combinació entre l'efemèride, concebuda a manera de nota de dietari, redactada amb l'estil elaborat de la prosa poètica, i amb la tensió continguda i sorprenent del microrelat. ... més »

iPhone, Albufera, allipebre

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 6 de gener de 2017

*Fotografies: Consol Martínez Bella* Per molt que siga un trajecte que va intrínsecament unit a la meua vida, l’espectacle de contemplar, des del tren, les marjals del Parc Natural de l’Albufera em resulta fascinant, hipnòtic. Aquella immensa esplanada multicolor, de natura mig líquida i mig sòlida, canvia d’aparença segons el moment de l’any en què hom l'observe, però, a mi, quan més m’agrada és en aquests mesos posteriors a la sega de l’arròs, i previs a la inundació d’una altra temporada productiva. És quan hi ha encara solcs amb restes de palla cremada, al costat d’altres p... més »

A elles, l'udol del silenci

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 22 de desembre de 2016

El dia 24 de novembre, quan són les 20.20 hores aproximadament, a Algemesí, el poeta J. V. Cabrera i jo recitem versos com aquests, de Nadià Anjoman: *Cap desig d’obrir la boca.* *De què hauria de cantar jo...?* *Jo, que sóc odiada per la vida.* *Cap diferència entre cantar o no cantar.* *Per què hauria de parlar de la dolçor,* *quan sent amargor?* *Ai, el puny de l’opressor* *colpeja la meua boca.* Presentem una més de les accions plàstiques i poètiques que hem titulat *Camí de denúncia*, una versió en format reduït d'*Un cant a l'esperança*, un projecte artístic gestat per Pepa Espas... més »

Francesc Parcerisas llegeix 'Serena barca'

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 12 de desembre de 2016

Sóc ben conscient que, en els últims mesos, us estic donant la tabarra ben donada, amb el *Serena barca* i amb tots els saraus que l'acompanyen. Però, tenint en compte que publique un llibre de poesia cada 5 o 6 anys, fent-hi una mitjana aproximada, entendreu que, arribat el desenllaç feliç, tinga ganes de gresca. El motiu s'ho val, en aquesta ocasió, perquè una no es troba cada dia —ni cada 5 o 6 anys tampoc—, amb un article d'un savi com Francesc Parcerisas, poeta de referència per a mi, a més a més, traductor, crític, guardonat amb el Premi Nacional de Cultura de la Generalitat ... més »