Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dimecres, 19 de juny de 2013

QUAN PASSA LA VIDA I NO HAS NOTAT QUE HAS VISCUT...

La gent amb qui mantic afinitats personals, o literàries, o amb qui entenc que puc compartir prèdiques, passions o devocions, saben que tinc una germana bessona, amb qui m'avinc perfectament, que dóna la cara per mi en missions feisbuqueres. A la vida real també en tinc una, de germana, amb la qual m'avinc igualment bé, però aquesta no és bessona. A pesar d'aquest zel meu per disfressar la identitat a primera vista, un amic, que coneix les meues suspicàcies a l'hora de donar la cara —indiscriminadament només— a la xarxa, em comentà que havia vist que m'havia obert una pàgina de Facebook amb el meu nom, i amb el distintiu «Escriptora». «Qui, jo?... No!» Però m'hi vaig buscar, i era que sí.


Una imatge d'uns eucaliptus i el seu propi reflex
a la marjal de Gandia-Xeresa.

Ja sabem que això passa. Que algú que té tirada per una afició, per una activitat determinada, o fins i tot per un/una artista, o persona, pot obrir a Facebook una pàgina, a manera de seguidor, o d'admiradora, com sembla que fou el cas. Amb una foto, amb un currículum, i fins i tot amb algun enllaç informatiu rigorós. Tot correcte i ben acurat. Tot, excepte que aquesta persona entusiasta no feia constar enlloc qui administrava aquella pàgina, o, almenys, que no l'administrava Maria Josep Escrivà. Després de la primera impressió de sorpresa, me'n vaig desentendre, perquè només un parell de fans hi havien punxat el «M'agrada» de rigor, i allà a penes hi havia moviment. Fins a una data en què vam representar a Gandia un espectacle que va tenir molt bona resposta de públic, i algunes persones agraïdes, supose que després d'haver-ne buscat més informació a internet, van anar a parar a la pàgina d'M. J. Escrivà, i hi van deixar algun comentari entusiasta, al qual l'entusiasta creadora de la pàgina, suplantadora virtual de la meua identitat, contestava —discretament, tot s'ha de dir— en bé de la bona educació de la Maria Josep real. I això sí que em pareixia que ja se'n passava de la ratlla de la permissivitat. Digueu-me antiga. Vaig demanar a un amic feisbuquer de la meua germana bessona que em fera de rostre visible per agrair a la creadora de la pàgina les seues consideracions cap a mi, i sobretot cap a la meua literatura, i que, per favor, s'hi fera constar que aquell lloc no era administrat per qui la gent creia que era administrat. Em va contestar —bé, no a mi directament..., ja sabeu...— reconeixent-se «una admiradora», però no va fer cas de la meua demanda. Així és que, en un missatge posterior, li vaig demanar que, si no ho feia, hauria d'eliminar la pàgina. I la va eliminar. No he sabut mai qui era aquesta persona. A mi em va arribar al cor, que algú gosara dedicar una pàgina a M. J. Escrivà, en condició d'escriptora. Però no me'n feia gens que ningú hi parlara en nom meu. Crec que aquesta persona misteriosa no ho va entendre. Així és que, si algú en tinguera més informació —perquè mai no se sap per on pot eixir el gat, a la xarxa...—, doncs que ho sàpia: que em va saber greu que no es poguera arribar a un acord amistós entre les tres parts: la misteriosa senyora X, la pseudo M. J. Escrivà i jo mateixa.


Imatge extreta del blog Passa la vida...,
però no aquest que ens ocupa.

En una altra ocasió, quan aquest blog a penes s'estrenava, el personalíssim artista polifacètic Àlex Seguí em va escriure un missatge on em preguntava si el meu Passa la vida era aquell que m'hi enllaçava (el de dalt). Li vaig contestar que no, que no ho era, encara que no em desagradava la possible confusió, perquè em va semblar, a un primer cop d'ull, que aquell espai, administrat —semblava— per una dona, feia molt bona pinta. El mal és que aquesta imatge que veieu dalt és l'última que s'hi va publicar, amb data de 24 d'octubre de 2010, en una entrada titulada «Meta». Em va entrar una mica de mal cos, i com a manera de contrarestar-lo, el mal cos i qualsevol coincidència nefasta de destins, vaig acudir a un poemeta de Flors a casa, que, retocant-lo només una miqueta, va acabar dient:

Final de senda.
I arran del precipici,
brollen orquídies.


Orquídies com aquestes «Abelleres», que agafem prestades d'un activista en primer grau, i un militant de l'optimisme: Xavi Ródenas. Gràcies, amic!

 

Justament en aquell altre Passa la vida, l'autora s'hi empara d'aquelles paraules conegudes de John Lennon, segons les quals «La vida és tot el que ens passa/ Mentre fem altres plans.» Llegint aquesta màxima, hi vaig caure que encara no havia explicat per què havia titulat així aquest bloc meu: «Passa la vida». Res a veure amb Lennon, tot i la meua admiració. Fa molts anys que vaig començar a prendre notes de dietari en uns quaderns units pel fil conductor d'aquest mateix títol. En tinc més d'una dotzena, sense ordenar i sense polir. Recentment, la revista L'Espill n'ha publicat una petita tria, en una secció de nom «Fulls de dietari», que just s'inaugura amb aquesta col·laboració que duu per títol «Passa la vida. 1999-2013». Pròximament en reproduiré ací algun fragment.

Vull agrair a Ferran Garcia-Oliver la gosadia d'haver pensat en mi per a obrir aquests «Fulls...» als quals desitge una llarga i fructífera vida. Gràcies per haver-m'hi engrescat a recuperar aquells textos. I que el meu agraïment es faça extensible a Gustau Muñoz, també. Als dos, les meues més altes consideracions. I aquesta cançó que m'encanta, si voleu, que és el vertader motiu pel qual aquest Passa la vida es titula com es titula. Just per contradir-ne la lletra:



Y pasa la vida, pasa la vida.
Pasa la vida y no has notado que has vivido,
cuando pasa la vida y no has notado que has vivido,
cuando pasa la vida, pasa la vida.
Tus ilusiones y tus bellos sueños, todo se olvida,
tus ilusiones y tus bellos sueños, todo se olvida.
Pasa la vida, igual que pasa la corriente
cuando el río busca el mar
y yo camino indiferente donde me quieran llevar.
Y pasa la gloria, pasa la gloria.
Pasa la gloria, nos ciega la soberbia,
pero un día pasa la gloria, nos ciega la soberbia,
pero un día pasa la gloria.
Y pasa la gloria y ves que de tu obra
ya no queda ni la memoria
y ves que de tu obra ya no queda ni la memoria.
Y pasa la vida igual que pasa la corriente,
cuando el río busca el mar
y yo camino indiferente, donde me quieran llevar. 

Pata negra: Blues de la frontera






4 comentaris:

  1. Cal tenir cura amb això de les suplantacions d'internet. La reacció de la persona que va fer el teu perfil no va ser l'adequada, perquè com has dit bé, la gent s'entén enraonant. Al remat, l'anonimat a al xarxa és a vegades, possible, tal com ha vingut, tal se n'ha anat: i ves i busca qui t'ha pegat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs això és el que hi ha, i també tinc clar que, si hi som, a la xarxa, és exposasts a aquestes sorpreses. En el meu cas, no hi va haver res ofensiu; xocant, i estrany, i prou. Supose que la xarxa és com tot: que si s'aprofita bé, amb sentit comú i amb un cert rigor i consciència del que s'està fent, beníssim; però si no se'ns pot tornar contra nosaltres, jugar-nos alguna mala passada, incomodar-nos o etc.

      Elimina
  2. M'he quedat de pedra amb l'anècdota. Surrealista, dadaïsta i cubista, tot alhora. No sé: genera un cert desassossec, per més que l'interés del creador o creadora del perfil fóra en un principi benevolent. Tot se'n pot anar de mans d'un moment a un altre, per la qual cosa has fet bé en aconseguir que el perfil s'eliminara. Hi ha molts buits legals encara a la xarxa i allò que sembla innocu en un principi pot passar a ser un mal de cap.

    D'altra banda, gràcies per aclarir l'origen del nom del teu bloc. És una manera de fer-li un canvi de rumb a les frases fetes, a les tonades complaents

    ResponElimina
    Respostes
    1. Està clar que, de problemes, ens en podem trobar en tots els àmbits on ens movem. El que hi ha, sobretot, a la xarxa, és molt poc rigor a l'hora de fer les coses. I és una pena, perquè la mateixa anècdota que jo explique ací hauria sigut una feina molt d'agrair si hi haguera darrere una miqueta de responsabilitat i d'actuar amb honradesa. Ja sabem com d'útil pot ser la informació que ens trobem a pàgines, a perfils, blogs, etc. Però, en fi, que és més fàcil fer a la lleugera, i aleshores els fets serveixen de ben poc. Llàstima!

      Elimina

HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

1.000 raons per estimar-los: 'Ací s'acaba tot', de Josep Piera


Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 de novembre de 2017


Fa molts, molts anys, que dura aquesta estima. Diria que des del principi dels temps. Des del meu principi. Des del principi mateix del temps en què vaig començar a festejar amb les paraules, amb la poesia. Aleshores —diguem-ne al voltant dels anys 90, 91, 92...— Josep Piera ja era, des del País Valencià, des de la Safor seua i nostra, un escriptor de referència per a les lletres catalanes. I es va convertir també —primer que cap altre en català, diria jo— en *el meu *escriptor de referència. Motiu suficient per a tenir 1.000, i més de mil, raons per estimar-lo. *Josep Piera, en u... més »

Viatge, metàfora i revolució. A partir de 'Viatjar descansa', de Carles Mulet

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 8 d'octubre de 2017

La metàfora del viatge és inesgotable, il·limitada, tot i que, si acudim a l'etimologia de la paraula, podria semblar que, afirmant això, incórrec en una contradicció flagrant, ja que el *viaticum* (derivat de *via*) és allò que hom fa servir durant el camí. I, per definició, allò de què hom ha de menester mentre es desplaça, el bagatge amb què ens aprovisionem durant el viatge, és finit i, tard o d'hora, perible. *Fotografia —com les dues següents— de Natxo Francés, de la sèrie «L'home que camina». * Jo tenia intenció de fer servir aquesta entrada, quan pertocava, per donar la b... més »

#Això, és a dir, #Sí, és a dir #Ambelpoblecatalà

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 16 de setembre de 2017

Enllaceu la campanya institucional al vostre blog fins al dia de la votació. Gràcies per la llibertat i per la vida que ens regala poder escollir que és el millor. Cheap Offers: http://bit.ly/gadgets_cheap Enllaceu la campanya institucional al vostre blog fins al dia de la votació. Gràcies per la llibertat i per la vida que ens regala poder escollir que és el millor. Cheap Offers: http://bit.ly/gadgets_cheap Jordi Solà Coll ens convida a enllaçar als nostres blogs la campanya institucional sobre el referèndum català d'autodeterminació. Fet. Quin motiu ens ho podria impedir? Enllace... més »

«Semàfors». Un relat per acomiadar l'estiu

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 de setembre de 2017

M’he embadalit, afectada encara, probablement, pels efectes de la becaina. El carrer, en aquelles hores ensopides de les vesprades d’estiu, se’m fa estrany. He entrat com un autòmat al cotxe rescalfat. He premut l’accelerador i m’he deixat dur pel flux automobilístic de l’avinguda Blasco Ibáñez. «Per la porta de casa passa un riu...», un riu motoritzat, no cal dir. Em devia fixar en el vestit cenyit al cos de la conductora que tenia a la meua esquerra, en el bronzejat que lluïa en totes les zones del cos que no cobria la tela, en els cabells estovats amunt sense cap mena de discre... més »