Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dilluns, 24 de juny de 2013

ALS «FULLS DE DIETARI» DE LA REVISTA L'ESPILL

Dimarts 24, a les 19h, es presenta, a la llibreria Tres i Quatre de l'Octubre CCC de València, el número 43 de la revista L'Espill. 



Fundada per Joan Fuster —poca broma!—, es tracta d'una veterana publicació (des de 1979) de la Universitat de València, i de Tres i Quatre, que dirigeix Antoni Furió, que compta amb la garantia d'estar coordinada per Gustau Muñoz, com a cap de redacció, i que està avalada, des de l'equip de redacció, per pesos pesants com ara Neus Campillo, Ferran Garcia-Oliver, Josep-Lluís Gómez Mompart, Enric Marín, Vicent Olmos, Juli Peretó, Francesc Pérez Moragón, Maria Josep Picó, Faust Ripoll, Simona Škrabec i Pau Viciano. En aquesta ocasió, els articles que componen el dossier giren al voltant d'un títol atractiu i un tant inquietant: «Crisi i futur de la televisió».

Tot això em sembla més que suficient per poder dir amb molta satisfacció que, amb aquest núm. 43, s'inaugura una secció titulada «Fulls de dietari», que he tingut l'immens honor de signar, amb unes pàgines que he titulat «Passa la vida (1999-2013)». Capbussar-me en un munt d'anotacions que tenia quasi oblidades, seleccionar-ne 16, organitzar-les amb continuïtat de dates, entre aquell marge de temps tan ampli, polir-les, i fins i tot redactar-ne alguna de molt recent, i veure-les convertides en un text de caràcter literari ha sigut un procés tan inesperat com enriquidor, que, segurament, mai no hauria mamprès sense l'empenta que em va propinar Ferran Garcia-Oliver en un primer moment, o sense les mostres d'amistat i de confiança en la meua feina que fa molt de temps que em demostren, tant ell com Gustau Muñoz.

Com a mostra, n'extrac un fragment: un text a mitjan camí entre la realitat i la ficció, datat el 26 d'abril de 2006, que hi he fet servir per a marcar el pas entre una primera part titulada ABANS: «LI DESITJO BON NAS» i una segona que es diu ARA: «SERENA BARCA».

 L'ÚLTIMA PORTA TANCADA
 A M. M.

S’aixeca d’hora i se’n va cara a l’espill. Es mira els cabells tenyits el vespre anterior i se’ls arreplega amunt. Somriu. Es vesteix amb pantalons ajustats i una brusa de color que tria d’acord amb la llum excepcional del dia. La fa prima, però li agrada acceptar-se com és. Tria un collar llarg de pedreria negra. Mai fins aquell moment no s’havia posat collar per tan poca cosa. Aigua de colònia i lents de contacte; una mica de maquillatge als ulls, discrets, només per ressaltar l’alegria de la cara. Quan es mira al retrovisor les celles fosques, de límits rotunds, li pareixen boniques. El sol li ha degut pintar a les galtes un aire de sufocada. Sap de cert que, quan arribarà al carrer de Colom, l’amic li dirà «estàs guapa», i per molt que ho preveu amb una antelació de quilòmetres, no sabrà encertar la resposta. 

     —Estàs guapa... 
     —Gràcies. 
    No troba precedents d’ulls que somriguen com els seus. Es miren de prop mentre parlen i dinen i els dos saben que l’altre calla molt més del que diu. El desig és voler saber què hi ha més enllà del silenci. 
     Ell l’acompanya en el camí de tornada, i ella pensa que deu estar sentint-li l’olor a net dels cabells, i se sent a gust en aquella petita intimitat. S’acomiaden amb dos besos a l’entrada de l’estació. Ella demana a l’encarregada les claus del lavabo. Se’n va cara a l’espill i canvia les lents per les ulleres, es trau el collar i se’l guarda a la butxaca. I amb aquest nou secret custodiat entre la mà calenta, s’apressa a agafar el tren. 
     Quan roda la clau de casa, una bafarada habitada de penombres li escanya la gola. Tot és previsible més enllà de la porta tancada. Es descalça i prepara una truita per a sopar que segurament acabarà menjant-se ella sola una altra vegada. I, mentre observa com es qualla l’ou a la paella, entreté la gana intentant recordar amb quina última paraula s’ha sentenciat aquest silenci que ja no té volta enrere.

 [L'Espill, núm. 43, primavera de 2013, pp. 144-145]

4 comentaris:

  1. L'enhorabona per la publicació. De moment el text fa tristor, caldrà llegir-lo sencer.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ai..., què hi farem! La tristor també forma part de la vida. Però, fixa't, tot és qüestió de perspectives i d'ulls que miren: per a mi, aquell to possiblement malencònic em resulta ara exultant. Mira que si són els teus ulls...! N'aniré penjant d'altres, perquè en veges la diversitat. Gràcies per deixar-t'hi caure.

      Elimina
  2. L'enhorabona. Em pregunte per què aquest tipus de revistes són tan difícils d'aconseguir per ací a prop. Vull dir, a Alzira mateix o bé a Xàtiva. Doncs no, com en Caràcters, com en Aula de lletres valencianes i potser alguna altra, caldrà anar a València

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Narrador Sanxis! Sobretot per entretenir-te pel PV (Passa la vida).
      Tens raó que aquestes publicacions específiques no són massa visibles a les llibreries, però crec que, en això, hauríem de canviar la nostra manera d'actuar. Si vas a alguna llibreria solvent d'Alzira, per exemple, tens la possibilitat de demanar L'Espill, o el que siga. Ara mateix, poques llibreries es poden permetre acumular res de fons, però això no vol dir que no es puguen aconseguir les coses si les demanem. L'edita PUV, i ara mateix no sé qui la distribueix, però això és fàcil d'indagar. Que tingues sort! I si vols, ens contes, i farem publicitat de la llibreria que s'ho meresca.

      Elimina

HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

Jordi Mas i el camí que mena fins a 'La destral del vespre, l'aixada de l'alba'

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 17 de juny de 2018

El poeta Jordi Mas, el qual hi afegeix el seu segon cognom, López, quan allò que publica són textos acadèmics o traduccions del japonès d'altres poetes o escriptors, va presentar el seu últim llibre, *La destral del vespre, l'aixada de l'alba *(Edicions del Buc, 2018), entre dijous i dissabte passat, a València, a Gandia i a Alcoi. El vaig acompanyar en els dos últims llocs i, entre moltes altres, aquestes són algunes de les idees que van sorgir mentre vam conversar en els actes compartits. *Portada del llibre, amb el segell inconfusible del dissenyador Dídac Ballester. * Jordi Mas... més »

Abans que fos Sant Jordi també publicàrem poesia

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 20 de maig de 2018

Vam ser a 21 de març i hi celebràrem el Dia Mundial de la Poesia. I després va venir el 23 d'abril, el Sant Jordi que sembla ja tan llunyà en el calendari, i s'hi referenciaren novetats de poesia per a parar un barco (per exemple, a Nació Digital; ni un sol autor valencià, ehem... Un traductor sí, per ser justos: Joan Navarro, *Poesia completa* de la brasilera Orides Fontela). I s'inaugurà la Fira del Llibre de València i s'hi clausurà. I l'avinentesa provocà l'aparició de més articles sobre llibres recomanats (de tots els gèneres) i fins i tot alguna reflexió més pausada sobre la s... més »



A Joan Climent, en el centenari del seu naixement

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 29 d'abril de 2018

Joan Climent (Montitxelvo, la Vall d'Albaida 1918 - Gandia, la Safor 2004) és, fonamentalment, poeta. L'any 2001 va ser nomenat Fill Adoptiu de Gandia i l'any 2003 soci d'honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. A pesar d'aquesta segona *condició*, la dimensió cívica i poètica de Joan Climent a penes ha transcendit més enllà d'un radi d'acció *de proximitat. *I no és just, ni per a ell ni per a les nostres lletres. Tant de bo l'excusa del centenari del seu naixement hi ajude una mica. Si voleu conèixer millor l'escriptor i la seua obra, fa un temps en vaig parlar a... més »

A partir de 'La netedat', de Sebastià Alzamora


Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 d'abril de 2018

*No y ha cosa que’n tant engruixe la bèstia com la netedat* * Robert Coch. Extret del Diccionari català-valencià-balear * És tard i pesa el fred del groc. Entre al llit com qui entra en una matriu estèril. El silenci de la cambra em xucla, gorg obscur, remolí imprevisible. Unes urpes em graten l’esquena. Algú més habita el meu cos sense haver-me’n demanat parer. A sota de la vànova, sóc com aquell Cigronet de faula atrapat a la panxa tova del bou. Catau de soledat calenta i eixordadora. I com és que trobe consol en el turment del poeta que llegesc?: *Hauries de poder dormir el so... més »