Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

diumenge, 2 de juny de 2013

LA FONT DEL CONDOIG: LA MEUA ÍTACA PERSONAL

És la tercera vegada que busque la font del Condoig, de la vall d'Alcalà, i no la trobe. Era un lloc molt estimat per Joan Pellicer, i ni tan sols ell va deixar molt clares les instruccions per tal d'arribar-hi. Els qui coneixíem Joan sabem que hi havia racons que considerava tan especials que entenia que només havien d'estar a l'abast d'aquella gent que de veritat tenia voluntat, ganes, coratge i estima suficients perquè aquelles meravelles de Diània els foren revelades... Ho expresse més o menys com crec que Joan m'ho transmetia de vegades. I que em disculpe, si erre amb les insuficients paraules. 

Xops del llavador de Beniaia.
Aquests dies, en ple procés d'alliberament
d'aquelles volvetes blanques que són les llavors
a la recerca de reproducció.

Als qui ens agrada eixir a la muntanya sabem que el punt d'arribada no és tan important com gaudir el camí, amerar-nos de tot allò que cada moment de l'any ens regala als sentits, deixar que el cap i les cames entren en moviment i alliberen residus poc saludables. És com aquell poema de Kavafis, que va musicar i interpretar Lluís Llach, i gràcies al qual molts de nosaltres hem pegat voltes i més voltes a esbrinar "què volen dir les Ítaques". Doncs bé, no he arribat avui tampoc a la font del Condoig, i la veritat és que en tenia ganes. I després d'assumir el grau de modèstia que em pertoca, i de reconèixer que potser encara no era el moment de formar part d'aquell grup d'esforçats i tenaços trescadors de senderes i muntanyes a qui Joan destinava les seues rutes encantadorament inescrutables...; amb tot i això, en un determinat moment, he tingut la lluminosa impressió que m'hi he quedat molt a la vora. I que, a la pròxima, ho aconseguiré.

 Vives ruïnes
quan tornen a florir
entre roselles.

MjE






Ruïnes del poblat morisc de la Queirola [o Criola],
avui, envermellides de roselles.
Des d'ací sé que naix el camí de la font del Condoig,
la meua Ítaca personal que segur que trobe a la pròxima.



Els darrers habitadors de la Criola, després de l'expulsió dels moriscs a primeries del s. XVII, foren el tio Blanc de Planes i els seus familiars, que en acabar la guerra l'abandonaren, just el dia del casament de la seua germana, Roseta del Cel, que va davallar a peu del llogaret vestida de núvia fins a l'església de Beniaia, configurant una viva estampa del millor cinema de Berlanga. 

Joan Pellicer, Meravelles de Diània, Bullent, 2002.

10 comentaris:

  1. Jo hi he estat. Si vols podem intewntar d'arribar-hi.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Això ja és una qüestió d'honor, Carles. Em concediré una quarta oportunitat, i si torne a errar, aleshores ja faré una crida als guies experimentats...

      Elimina
  2. El que té més mèrit no es trobar, sinó buscar sense trobar i no cansar-se.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Això és, Robert: el fet de buscar, d'indagar, de tenir pendent algun camí per recórrer és un al·licient important en moltíssimes dedicacions de la vida. A mesura que busquem anem descobrint, anem creixent, aprenent; no és això? Alguna vegada he pensat que, a Ítaca, només s'hi arriba amb la mort.

      Elimina
  3. Ja saps que quan vulgues no tens més que dir-ho, però t'entenc perfectament: hi ha coses que s'han de fer per un mateix, encara que costen un poquet més. En tot cas, estic segur que a la quarta hi arribaràs segur: les llengües de cérvol t'esperen amb candeleta, i de voluntat, ganes, coratge i estima en tens de sobres. I gràcies, com sempre, per recordar a Joan.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies a tu, per anar-hi obrint pas de tantes maneres. Tu ja saps que per a mi seria un autèntic luxe, compartir algun dia camins. Segur que aprendria molt de la teua experiència. De moment, agraïda i privilegiada amb les teues consideracions. I Joan..., l'ànima d'aquests llocs, ja ho saps. Una abraçada!

      Elimina
  4. Un poc negatiu això últim? El que vertaderament importa és tenir curiositat per les coses, siguen les que siguen, interés per petits detalls que a força de quotidians ni ens adonem de vegades de la seua existència. Jo l'altre dia vaig veure, crec que per segona vegada en la meua vida, una mostela (cast. comadreja). Si no recorde mal la primera que vaig veure tindria uns 18 o potser 2 anys. I dissabte passat en vaig tornar a veure una altra. En fi, a poc que tingues constància, de segur que trobaràs la font del Condoig.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tu creus, Narrador-Vicent, que hi he donat una visió pessimista? Ho dius per fer equivaldre Ítaca amb la mort? Jo hi volia dir precisament el contrari, el mateix que tu: que la curiositat, les ganes de conèixer, de fer camí, vaja, és el que importa. I que, segurament, a Ítaca, al destí anhelat, només s'hi arriba al final del viatge, és a dir, quan morim. No: jo vull que l'horitzó sempre siga aquell objectiu cap on dirigim els objectius, els desitjos, les esperances. M'alegra veure't per ací!

      Elimina
  5. Jo diria que m'agradaria arribar-hi, a la font, amb tu. Però crec que les itaques s'han de assolir a soles per a gaudir-les plenament. Ítaca seran moltes coses....... però mai un final...una mort.....Mai mai mai mai. Font de saviesa....? Savi com bé t'has fet!!! Eduard

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Eduard. Ja veig que podríem muntar una bona excursió amb tota la colla d'amics generosos disposats a ensenyar-me el camí del Condoig-Ítaca. Com tu dius, les ítaques s'han d'assolir a soles, però la companyia espiritual és molt important! Tot arriba, tard o d'hora. La mort també. Això no és de pessimistes, és d'acceptar que forma part de la vida, i del camí. L'important és el que hi ha, mentrestant... Una abraçada!

      Elimina

HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

Amor indeleble

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 4 de juny de 2017

*Text: Maria Josep Escrivà* *Fotografies: Jordi Solà Coll* *Quan algú que viu mor així,* *brolla molta sang després de cada cop.* *Wisława Szymborska* *Traducció de Xavier Farré* La colpeja. No en té més remei i una altra vegada la colpeja. I ella encaixa els colps amb l’estoïcisme a què l’obliga la seua condició. Això és, haver d’acceptar el seu rol domèstic, a manera de suplici setmanal: garantir l’ordre gràcies al qual s’hi assegura la rutina, anodina però indispensable, en aquella casa. Al cap i a la fi són colps sense cap conseqüència greu. Bé se’n podria dir que, fins ara, ... més »

L'Home del Capell de Palla en format llibre-DVD

Maria Josep Escrivà
a Passa la vida - 21 de maig de 2017

*La maquetació, el disseny i la portada del llibre són obra de Pau Àlvarez López-Edicions 96.* Si us ve de gust, podeu escoltar aquesta conversa amb Ezequiel Castellano, mentre continueu llegint l'entrada: En paraules de l'amiga Vicenta Llorca: «L’Home del Capell de Palla no és només un relat, és un fet escènic, convergent i multidisciplinari, on la música, la plasticitat visual i la paraula, s’agleven en el misteri. Les mans i els mots s’esfilagarsen als secrets sinuosos i suggeridors que subjauen rere la paraula i la imatge». En aquest blog n'he parlat alguna altra vega... més »

La (bona) poesia satírica també existeix

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 14 de maig de 2017

En tenim la prova en els *Versos (per)versos* de Salvador Bolufer (Edicions 96, 2017). Un llibre que recull, en paraules de l'autor mateix, una mostra de textos «dels diversos aspectes de la meua [seua] producció satírica dels últims 15 anys». En una entrada de caràcter ben personal que la periodista Amàlia Garrigós ha publicat al seu Alta fidelitat, els ha atorgat, a aquestes perversitats mètriques, la virtut balsàmica d'aquells regals que saben arribar just en el moment necessari: «La seua mestria de mètrica sorneguera i intel·ligent em provoca el somriure reflexiu i la rialla des... més »

1.000 raons per estimar-los: Marc Granell

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 25 d'abril de 2017

En aquestes entregues dedicades a destacar els llibres que m'han sigut companys importants de vida, faré una petita excepció, avui, i no destacaré un llibre sol, sinó un poeta sencer. Per la seua humanitat, per les vegades que m'ha fet estrényer els punys, quan el llegesc, per la seua immensa tendresa. I perquè la setmana passada va fer anys, el Marc —seixanta-quatre—, i aquest vol ser un humil regal d'aniversari, des de la complicitat en les paraules i l'estima de tant de temps. *LA SOLA VERITAT QUE ENSENYA I SALVA* *Per a Marc Granell* *Cambra d'abril.* *També dins l'ombra ... més »

La vida secreta de les paraules: «sitiet»

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 17 d'abril de 2017

*Hay muy pocas cosas: silencio y palabras.Isabel Coixet Text: Àngela Guixot Escrivà, Maria Josep EscrivàFotografies: Júlia Llorca Tauste (excepte la que s'hi indica)* Feia temps —molt!— que guardàvem al rebost de les vides secretes de les paraules aquest "sitiet". A casa ho diuen així, quan està la paella a punt i només cal fer lloc a taula per situar-la al seu lloc central i protegir les estovalles o l'hule de l'escalfor..., o de la mascara, si és en aquelles ocasions assenyalades en què la paella s'ha fet amb llenya: —Va, aneu fent lloc. Ja heu tret el sitiet? *Aquest és ... més »

Tòfones sota terra

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 d'abril de 2017

Tanquen la porta els veïns i sent com el xivarri que arrosseguen al seu pas desapareix amb ells carrer enllà. Aleshores el silenci, ésser viu, ocupa la cambra. Amb el silenci es fa present, com si abans no hi fóra, el món de més a prop: les cortines que filtren el matí del pati, les rajoles de fang cuit, les plantes, i la llum, sobretot la llum, que circula entre cada cosa com si es proposara no tocar res, de tan discreta, de tan tèbia. Com si hi sobrevolara amb peus descalços. El silenci que ara m’acompanya és de color de pa d’or, delicat al tacte com una ploma d’àngel, i té olor ... més »

La vida secreta de les paraules: «diver-gents»

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 17 de març de 2017

*Article publicat al llibret de la Falla Barri Sant Francesc d'Oliva, i dedicat a tota la bona gent que hi treballa per fer que la seua falla siga un poquet més culta, alhora que divertida.* Totes les paraules tenen una vida interior, secreta, que conté informació del seu origen; que ens desperta associacions mentals insospitades; que ens recorda unes vivències o unes altres. Una energia pròpia que motiva reaccions d’amor, d’odi o de tendresa, quan la fem servir. I, fins i tot, una paraula, en ocasions, es converteix en un tret distintiu de qui la utilitza ara i adés, com quan no e... més »


Poesia a la ràdio: Christelle Enguix

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 8 de març de 2017

Segurament és una obvietat afirmar que els fets i les experiències més importants que afecten un ésser humà pel simple fet de ser-ho són també els fets i les experiències més universals, els únics que, segurament, ens igualen en la nostra condició d'homínids més o menys *sabuts*: nàixer, morir, estimar, témer, patir, riure, plorar, desitjar, gaudir, procrear. I tanmateix, cada dona i cada home, des de la seua individualitat, viu, amb una particularitat única i irrepetible —i mai exempta d'egocentrisme—, aquests moments transcendents tan semblants entre congèneres. Tota una altra cos... més »