Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

diumenge, 2 de juny de 2013

LA FONT DEL CONDOIG: LA MEUA ÍTACA PERSONAL

És la tercera vegada que busque la font del Condoig, de la vall d'Alcalà, i no la trobe. Era un lloc molt estimat per Joan Pellicer, i ni tan sols ell va deixar molt clares les instruccions per tal d'arribar-hi. Els qui coneixíem Joan sabem que hi havia racons que considerava tan especials que entenia que només havien d'estar a l'abast d'aquella gent que de veritat tenia voluntat, ganes, coratge i estima suficients perquè aquelles meravelles de Diània els foren revelades... Ho expresse més o menys com crec que Joan m'ho transmetia de vegades. I que em disculpe, si erre amb les insuficients paraules. 

Xops del llavador de Beniaia.
Aquests dies, en ple procés d'alliberament
d'aquelles volvetes blanques que són les llavors
a la recerca de reproducció.

Als qui ens agrada eixir a la muntanya sabem que el punt d'arribada no és tan important com gaudir el camí, amerar-nos de tot allò que cada moment de l'any ens regala als sentits, deixar que el cap i les cames entren en moviment i alliberen residus poc saludables. És com aquell poema de Kavafis, que va musicar i interpretar Lluís Llach, i gràcies al qual molts de nosaltres hem pegat voltes i més voltes a esbrinar "què volen dir les Ítaques". Doncs bé, no he arribat avui tampoc a la font del Condoig, i la veritat és que en tenia ganes. I després d'assumir el grau de modèstia que em pertoca, i de reconèixer que potser encara no era el moment de formar part d'aquell grup d'esforçats i tenaços trescadors de senderes i muntanyes a qui Joan destinava les seues rutes encantadorament inescrutables...; amb tot i això, en un determinat moment, he tingut la lluminosa impressió que m'hi he quedat molt a la vora. I que, a la pròxima, ho aconseguiré.

 Vives ruïnes
quan tornen a florir
entre roselles.

MjE






Ruïnes del poblat morisc de la Queirola [o Criola],
avui, envermellides de roselles.
Des d'ací sé que naix el camí de la font del Condoig,
la meua Ítaca personal que segur que trobe a la pròxima.



Els darrers habitadors de la Criola, després de l'expulsió dels moriscs a primeries del s. XVII, foren el tio Blanc de Planes i els seus familiars, que en acabar la guerra l'abandonaren, just el dia del casament de la seua germana, Roseta del Cel, que va davallar a peu del llogaret vestida de núvia fins a l'església de Beniaia, configurant una viva estampa del millor cinema de Berlanga. 

Joan Pellicer, Meravelles de Diània, Bullent, 2002.

10 comentaris:

  1. Jo hi he estat. Si vols podem intewntar d'arribar-hi.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Això ja és una qüestió d'honor, Carles. Em concediré una quarta oportunitat, i si torne a errar, aleshores ja faré una crida als guies experimentats...

      Elimina
  2. El que té més mèrit no es trobar, sinó buscar sense trobar i no cansar-se.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Això és, Robert: el fet de buscar, d'indagar, de tenir pendent algun camí per recórrer és un al·licient important en moltíssimes dedicacions de la vida. A mesura que busquem anem descobrint, anem creixent, aprenent; no és això? Alguna vegada he pensat que, a Ítaca, només s'hi arriba amb la mort.

      Elimina
  3. Ja saps que quan vulgues no tens més que dir-ho, però t'entenc perfectament: hi ha coses que s'han de fer per un mateix, encara que costen un poquet més. En tot cas, estic segur que a la quarta hi arribaràs segur: les llengües de cérvol t'esperen amb candeleta, i de voluntat, ganes, coratge i estima en tens de sobres. I gràcies, com sempre, per recordar a Joan.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies a tu, per anar-hi obrint pas de tantes maneres. Tu ja saps que per a mi seria un autèntic luxe, compartir algun dia camins. Segur que aprendria molt de la teua experiència. De moment, agraïda i privilegiada amb les teues consideracions. I Joan..., l'ànima d'aquests llocs, ja ho saps. Una abraçada!

      Elimina
  4. Un poc negatiu això últim? El que vertaderament importa és tenir curiositat per les coses, siguen les que siguen, interés per petits detalls que a força de quotidians ni ens adonem de vegades de la seua existència. Jo l'altre dia vaig veure, crec que per segona vegada en la meua vida, una mostela (cast. comadreja). Si no recorde mal la primera que vaig veure tindria uns 18 o potser 2 anys. I dissabte passat en vaig tornar a veure una altra. En fi, a poc que tingues constància, de segur que trobaràs la font del Condoig.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tu creus, Narrador-Vicent, que hi he donat una visió pessimista? Ho dius per fer equivaldre Ítaca amb la mort? Jo hi volia dir precisament el contrari, el mateix que tu: que la curiositat, les ganes de conèixer, de fer camí, vaja, és el que importa. I que, segurament, a Ítaca, al destí anhelat, només s'hi arriba al final del viatge, és a dir, quan morim. No: jo vull que l'horitzó sempre siga aquell objectiu cap on dirigim els objectius, els desitjos, les esperances. M'alegra veure't per ací!

      Elimina
  5. Jo diria que m'agradaria arribar-hi, a la font, amb tu. Però crec que les itaques s'han de assolir a soles per a gaudir-les plenament. Ítaca seran moltes coses....... però mai un final...una mort.....Mai mai mai mai. Font de saviesa....? Savi com bé t'has fet!!! Eduard

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Eduard. Ja veig que podríem muntar una bona excursió amb tota la colla d'amics generosos disposats a ensenyar-me el camí del Condoig-Ítaca. Com tu dius, les ítaques s'han d'assolir a soles, però la companyia espiritual és molt important! Tot arriba, tard o d'hora. La mort també. Això no és de pessimistes, és d'acceptar que forma part de la vida, i del camí. L'important és el que hi ha, mentrestant... Una abraçada!

      Elimina

HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

Tòfones sota terra

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 d'abril de 2017

Tanquen la porta els veïns i sent com el xivarri que arrosseguen al seu pas desapareix amb ells carrer enllà. Aleshores el silenci, ésser viu, ocupa la cambra. Amb el silenci es fa present, com si abans no hi fóra, el món de més a prop: les cortines que filtren el matí del pati, les rajoles de fang cuit, les plantes, i la llum, sobretot la llum, que circula entre cada cosa com si es proposara no tocar res, de tan discreta, de tan tèbia. Com si hi sobrevolara amb peus descalços. El silenci que ara m’acompanya és de color de pa d’or, delicat al tacte com una ploma d’àngel, i té olor ... més »

La vida secreta de les paraules: «diver-gents»

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 17 de març de 2017

*Article publicat al llibret de la Falla Barri Sant Francesc d'Oliva, i dedicat a tota la bona gent que hi treballa per fer que la seua falla siga un poquet més culta, alhora que divertida.* Totes les paraules tenen una vida interior, secreta, que conté informació del seu origen; que ens desperta associacions mentals insospitades; que ens recorda unes vivències o unes altres. Una energia pròpia que motiva reaccions d’amor, d’odi o de tendresa, quan la fem servir. I, fins i tot, una paraula, en ocasions, es converteix en un tret distintiu de qui la utilitza ara i adés, com quan no e... més »


Poesia a la ràdio: Christelle Enguix

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 8 de març de 2017

Segurament és una obvietat afirmar que els fets i les experiències més importants que afecten un ésser humà pel simple fet de ser-ho són també els fets i les experiències més universals, els únics que, segurament, ens igualen en la nostra condició d'homínids més o menys *sabuts*: nàixer, morir, estimar, témer, patir, riure, plorar, desitjar, gaudir, procrear. I tanmateix, cada dona i cada home, des de la seua individualitat, viu, amb una particularitat única i irrepetible —i mai exempta d'egocentrisme—, aquests moments transcendents tan semblants entre congèneres. Tota una altra cos... més »

«Senglar»: un inèdit

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 15 de febrer 2017

Recorde que havia sigut un d'aquells dies tòrrids de juliol que hom carrega a sobre com una condemna enganxifosa. Tota la xafogor paralitzada a les cames adolorides. Quan baixava de la Ribera cap a la Safor, al voltant de les vuit de la vesprada, vaig detenir-me, quasi per instint, a la Barraca d'Aigües Vives. Vaig aparcar el cotxe i vaig buscar un dels carrers que tenia més aparença de pujar fins a la serra. Alliberar les cames és la primera fase per alliberar les pròpies opressions, en aquell moment d'ànsia en què sent una immensa fatiga de mi mateixa, en què percep que un neguit ... més »

Poesia a la ràdio: Joan Fuster

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 29 de gener de 2017

L'espai radiofònic es titula La casa sota la lluna. Una mirada poètica al món. S'emet quinzenalment a Ràdio Gandia (Cadena Ser) i té una durada d'uns quatre minuts, aproximadament. Suficients per recitar el poema que, prèviament, he escollit, i per fer-ne un comentari breu, en diàleg amb la periodista amiga, i una de les veus més conegudes de l'emissora, Puri Naya, que s'estima la poesia tant com jo, perquè, si no, a bones hores hauria pensat que emetre poesia per la ràdio podia ser interessant i atractiu per als oients. Les dues estem convençudes que ho és. *La casa sota la lluna* ... més »

Colofons amb denominació d'origen Buc

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 15 de gener 2017


Tan especials com la personalitat literària de qui els redacta —Francesc Bononad, un dels quatre editors—, aquests colofons porten camí de convertir-se en una de les peculiaritats indiscutibles dels llibres d'Edicions del Buc. Arriscats i amb denominació d'origen pròpia, com el disseny particularitzat de cada títol, qui diu que aquest estil de colofó no podria constituir un nou gènere literari?: una ocurrent combinació entre l'efemèride, concebuda a manera de nota de dietari, redactada amb l'estil elaborat de la prosa poètica, i amb la tensió continguda i sorprenent del microrelat. ... més »

iPhone, Albufera, allipebre

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 6 de gener de 2017

*Fotografies: Consol Martínez Bella* Per molt que siga un trajecte que va intrínsecament unit a la meua vida, l’espectacle de contemplar, des del tren, les marjals del Parc Natural de l’Albufera em resulta fascinant, hipnòtic. Aquella immensa esplanada multicolor, de natura mig líquida i mig sòlida, canvia d’aparença segons el moment de l’any en què hom l'observe, però, a mi, quan més m’agrada és en aquests mesos posteriors a la sega de l’arròs, i previs a la inundació d’una altra temporada productiva. És quan hi ha encara solcs amb restes de palla cremada, al costat d’altres p... més »

A elles, l'udol del silenci

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 22 de desembre de 2016

El dia 24 de novembre, quan són les 20.20 hores aproximadament, a Algemesí, el poeta J. V. Cabrera i jo recitem versos com aquests, de Nadià Anjoman: *Cap desig d’obrir la boca.* *De què hauria de cantar jo...?* *Jo, que sóc odiada per la vida.* *Cap diferència entre cantar o no cantar.* *Per què hauria de parlar de la dolçor,* *quan sent amargor?* *Ai, el puny de l’opressor* *colpeja la meua boca.* Presentem una més de les accions plàstiques i poètiques que hem titulat *Camí de denúncia*, una versió en format reduït d'*Un cant a l'esperança*, un projecte artístic gestat per Pepa Espas... més »

Francesc Parcerisas llegeix 'Serena barca'

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 12 de desembre de 2016

Sóc ben conscient que, en els últims mesos, us estic donant la tabarra ben donada, amb el *Serena barca* i amb tots els saraus que l'acompanyen. Però, tenint en compte que publique un llibre de poesia cada 5 o 6 anys, fent-hi una mitjana aproximada, entendreu que, arribat el desenllaç feliç, tinga ganes de gresca. El motiu s'ho val, en aquesta ocasió, perquè una no es troba cada dia —ni cada 5 o 6 anys tampoc—, amb un article d'un savi com Francesc Parcerisas, poeta de referència per a mi, a més a més, traductor, crític, guardonat amb el Premi Nacional de Cultura de la Generalitat ... més »