Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dimarts, 25 d’abril de 2017

1.000 raons per estimar-los: Marc Granell


En aquestes entregues dedicades a destacar els llibres que m'han sigut companys importants de vida, faré una petita excepció, avui, i no destacaré un llibre sol, sinó un poeta sencer. Per la seua humanitat, per les vegades que els seus versos m'han fet estrènyer els punys, per la seua immensa tendresa. I perquè la setmana passada va fer anys, el Marc —seixanta-quatre—, i aquest vol ser un humil regal d'aniversari, des de la complicitat en les paraules i l'estima de tant de temps. 

 
LA SOLA VERITAT QUE ENSENYA I SALVA

Per a Marc Granell

Cambra d'abril.
També dins l'ombra saben
florir les roses.

MjE, 2017


El Grau de Gandia, 13 d'abril de 2017




El dia 12 d'abril vaig escollir aquest poema del llibre Versos per a Anna, per recitar-lo en una altra de les emissions de La casa sota la lluna. Una mirada poètica al món, de Radio Gandia Ser. 


No t’envie avui roses. Només paraules
per dir-te el meu amor.
Un amor que és ample i que no cessa,
com un cel tot blau i inacabable,
un amor que creix i es multiplica
com l’onatge d’un mar net i profund,
un amor que és ferm com ho és la roca
més sòlida i pacient.
Un amor que se’m fa,
cada instant amb més força, amb més urgència,
desig de ser amb tu
i recórrer amb besos, amb carícies
la teua pell, país immens i únic,
la sola veritat que ensenya i salva.
Un amor que vol saber aprendre’t,
aprendre a acompanyar-te.
Un amor que et vol plena de llum feliç i lliure.
Un amor que amb tu vol fer camí
i anar més lluny, més fons, i ser més vida.

Marc Granell: Versos per a Anna, Bromera, 1998.







2 comentaris:

  1. Respostes
    1. La bellesa genera bellesa. Marc, a banda de bon amic, és un far cap on mire des que em vaig atrevir a ensenyar a altres els meus primers versos. És un interlocutor constant i és aquella persona que sempre hi és, tot i que ens veiem menys del que voldríem. Desperta estimes, respecte i admiració de manera unànime. Això és una lliçó de vida. Totes els gestos d'agraïment serien pocs, i totes les demostracions d'estima es queden curtes.

      Gràcies per prestar atenció sempre a Passa la vida. Una abraçada.

      Elimina

HISTORIAL DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »
Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 31 de desembre de 2020
Els meus avis foren persones molt humils. Els paterns vivien en una casa situada en la partida del Clot de la Mota, en el camí Vell de Cullera, quan el Grau s'acabava i començava a ser la Devesa, ja en territori de marjal. Al davant hi havia tota una zona de marenys, amb bancals cultivats d'hortalissa que arribaven pràcticament a tocar de mar. En molts casos, aquells bancals s'havien reomplert a sobre d'aiguamolls i hi feies un forat i brollava l'aigua fàcilment. Aquests bancals sovint es delimitaven amb unes bardisses altes, formades a base d'uns arbres que desenvolupaven unes ramificacions aplanades en forma de ventalls. Llegiu+



Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 11 de desembre de 2020

El XXIV Homenatge a la Paraula que organitza anualment el Centre d'Estudis i Investigacions Comarcals Alfons el Vell de Gandia s'ha dedicat aquest any 2020 a l'escriptora Carmelina Sánchez-Cutillas, aprofitant i sumant-se així a l'avinentesa d'haver estat declarada Escriptora de l'Any per l'AVL. Com és tradicional, el centre ha publicat un llibre per a l'ocasió, amb textos d'escriptores i escriptors valencians que evoquen l'autora de la cèlebre novel·la *Matèria de Bretanya*...




Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 29 de novembre de 2020

Article publicat a l'especial de "La Veu dels Llibres" de *Nosaltres la Veu* del 20 de novembre, Dia del Llibre Valencià. Diria que és impossible, en els temps que corren, viure en el món del llibre i aconseguir traure’ns de sobre el vertigen de qui practica un triple salt mortal. Més encara en aquests moments pandèmics. Però el mal de cos provocat pel vertigen no és exclusiu d’aquesta època certament morbosa. Ve de lluny i s’ha anat gestant en un context social i, segurament, polític —dubte que es puguen separar aquests dos conceptes— no gens procliu a la cultura de la lletra impresa.

Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 6 d'octubre de 2020

Tenia moltes ganes de deixar constància per ací que *Sempre és tard* ja és una realitat impresa, gràcies a Edicions Proa, i ho faig ara, després d'haver-se presentat *oficialment *en societat el dia 22 de setembre, en la cerimònia de lliurament dels Premis Literaris de Girona que convoca la Fundació Prudenci Bertrana. Una cerimònia —ho vaig dir a Twitter l'endemà mateix— que fou una "demostració de respecte per la cultura i per la literatura".