Una llibretera en el record

Qui em coneix sap que soc extremadament oblidadissa. Jo ho justifique dient que el meu cap té vida pròpia. Hi crec fermament. Una gran dona, Pepa Ferrando, que va comandar durant molts anys, a Dénia i a Gandia, Ambra Llibres, em va dir una vegada que, qui no perd mai res, tampoc coneixerà mai la felicitat de retrobar-ho. Ho subscric. 

M'ha passat amb un paraigua que era per a mi com un ésser domèstic. El vaig extraviar un dia que vaig haver d'agafar el cotxe de mon pare perquè el meu era al taller. Després vaig anar a València i plovia. Ja no el vaig tornar a veure, i d'això feia més de dos mesos. Vaig preguntar al meu pare, al taller, a l'hotel, al teatre, al restaurant, a la facultat... Ni rastre. Fins que ahir vaig arribar a cals meus pares i me'l vaig veure plegadet damunt la taula. —Ací tens el paraigua —i pare i mare mirant-me amb un somriure d'orella a orella. —A on estava, si es pot saber? —A on? Al cotxe! A on havia d'estar? I en aquell moment de felicitat absoluta se'm va aparèixer l'esperit enjogassat de l'enyorada llibretera Pepa Ferrando. 

 

 

 

 

Gràcies a Lara Juan, que s'ha prestat a fer de model davant del mur de la façana del Palau dels Comtes de Ròtova. 

 

 

Espardenyes de careta

A casa, durant el sopar, mon pare, ma mare i jo parlem sobretot de l’oratge.

—Senyalen tronades per a demà de vesprada i, en alguns llocs, pluja forta.

—La deixarem caure!

—Ton pare vol que plantem demà el tomacar.

—Eiii... De matí o de vesprada?

—De vesprà! Si no el plantem ara ja no cal que el plantem!

—Doncs no caldrà regar-lo.

—Això ja ho vorem...

Per regar l’hortalissa fan servir un motoret que extrau l’aigua del pou. A mitjan vesprada estan plantades les tomaqueres al solc. Just a temps, perquè, de darrere del Mondúver, baixa la remor d’una tronada que va fent-se negra i espessa.

—Tranquil·la que no farà res. I si fa... doble saó!

L’aigua ja recorre els solcs de les tomaqueres, mentre el motor continua roncant a uns quants metres de distància.

—Va, Fernando, afanyem-nos que encara es banyarà el motor!

En això sona el mòbil, que la mare extrau de la butxaca del davantal.

—El xicon!, que s’ha quedat sense gasolina en la moto a l’entrà de Gandia!

Al pare, li falten cames per a agafar una marraixa buida d’aigua i eixir corrent a buscar el cotxe. Cauen les primeres gotes grosses.

—I el motoooor..., qui l’entraaaa...?

Uns mesos després... Ma mare, collint la bajoca del bancal,
en un dels primers capvespres, abonançats encara, de l'estiu de 2019.

La mare arrecera com pot el motor a sota del cobert de la caseta, mentre li puja una rescaldada que la sufoca, tot i el vent frescot que s’hi ha girat de sobte.

—La roba!

Arranca a córrer i intentar rescatar la bugada, que ja deu estar quasi seca al terrat de casa. I hi arriba just a temps d’empomar sobre la seua persona el xàfec que ja cau sense pietat, aliè a la mare, a la roba i a tot el que mulla. Mentre despenja cada peça de les cordes, amb aquella traça atàvica, va dient-se «tant de bo haja arribat a hora a la faena, encara que siga arrastrant la moto del ramal...».

Ho cavil·la mentre sent que l'home ja tanca el cotxe a la cotxera i li va a l'encontre, escales avall. Entra a casa eixut de cintura cap amunt, amb un mal dissimulat somriure de satisfacció al rostre. I amb espardenyes de careta i camals enfangats fins als turmells!

—Fernandooo! No deus haver entrat aixina a la farmàcia, itat?

—Ara sí que me l'has pegat, dona! I com volies que entrara... si venia de regar!

De sobines

Fotografies: Consol Martínez Bella
 

Mon pare es va fer unes proves mèdiques la setmana passada. En haver superat la incomoditat sense més complicacions, m’explicava, afectat d'un comprensible sentit de l'humor, com havia anat tot. Amb anècdota inclosa que em va relatar més o menys així: 

«He estat més temps desvestint-me i vestint-me que en la prova en si... I mentre esperava gitat em sentia una miqueta incòmode i vaig consultar a un infermer: “perdone, em puc posar de sobines?”. Què li has dit...! El xic, com si li haguera preguntat no sé què, s'ha plantat al meu costat d’un bot: “com ha dit?”. “Sí, de sobines, que si em puc posar de sobines”. I l’infermer, com si haguera descobert una cosa gran, no parava: “de sobines!, quant de temps sense sentir eixa expressió! Com és que vostè la coneix...?”». Sé que el meu pare, en aquest moment, ha fet una miqueta de trampa, i ha tirat mà de l’autoritat lingüística que, al seu parer, l’havia de deixar en bon lloc davant d’aquell infermer peculiar: «perquè la meua filla, que és filòloga, sempre ens diu a casa que hem de parlar bé».

El meu pare ja parlava bé, molt bé, en el seu valencià de la Safor, molt abans que jo arribara a ser filòloga. Crec que ell no n’és conscient del tot. I fent memòria avui d'aquesta conversa, m'ha vingut al cap un moment de l’acte del passat dijous 31 de gener, a la Biblioteca Central de Gandia, on una persona del públic manifestava el seu malestar perquè els poetes fem servir un lèxic molt complicat i la necessitat de tirar mà del diccionari constantment li malmetia la lectura. Alguns hi vam sortir en defensa dels mons inesperats que es despleguen al nostre davant quan se’ns revela el significat d’una paraula nova; i, més encara, de la riquesa de sentits que aquesta descoberta pot aportar al poema, a la seua (re)interpretació mental o emocional. Aquesta persona del públic feia algun colpet amb el cap mentre escoltava el raonament. La queixa, procedent, ja ho sé, d’una oient poc avesada a haure-se-les amb la poesia; d’algú, també ho sé, que busca una relació fàcil, de tu a tu, amb allò que llegeix, sense que allò que llegeix la interpel·le ni li requerisca cap esforç extra; ni sense que li desencadene tampoc cap pujada d’adrenalina el fet apassionant de descobrir que, de vegades, una sola paraula pot contenir tot un món... Tot això m’ha tornat a fer pensar en el meu pare estirat a la llitera de l’hospital, quan requeria l’atenció de l’infermer per canviar de postura: «perdone, puc posar-me de sobines?». I en l’infermer, entusiasmat perquè algú li havia desenterrat de l’oblit una paraula, un bellíssim llatinisme que era ben viu en el nostre entorn oral fa només una generació.

I també he pogut sentir, tota plena d’orgull i de tendresa cap al meu pare —que «no sap de lletra», com tantes vegades reconeix amb tota la seua senzillesa, però sí que sap admirar qui en sap, de lletra...—, he pogut sentir, i compartir, la seua satisfacció quan l’infermer, que es diu A., li ha donat l’enhorabona per conservar aquestes paraules i fer-les servir amb tanta propietat.

Pot semblar estrany, o fins i tot impostat, però ara i ací proclame als quatre vents que, sense el bagatge lingüístic que he heretat de mon pare, i de ma mare, i dels pares dels meus pares, ni amb tots els meus estudis de Filologia, doctorat inclòs, jo no seria la poeta enamorada de les paraules que ara soc.

SOBINES

De sobines (i ant. en sobines): amb l'esquena a sota; boca per amunt (Tortosa, País Valencià, Mall.); cast. de espaldas, supino. «El xiquet ha caigut de sobines»: ha caigut d'esquena. «No jagueu de sobines, que us eixugareu ets esperits» (Mall.). L'aucell transfigura la forma de volar en l'àer com se gira en subines envés lo cel, Llull Cont. 304, 7. Jahien los hòmens de sobines e cap cubert, Marsili Cròn., c. 17. Sempre caech en sobines, Desclot Cròn., c. 163. Lo malalte... que jaga en sobines e que tenga el cap en alt, Alcoatí 38 vo. Es gran alcauota | e sap una gran flota | de les fembres mesquines | qui jahen de sobines, Mariners. Lo caualler molt spauentat caygué de subines en terrat, Eximplis, ii, 112. Lo pacient sia posat de sobines, Cauliach Coll., pròl. L'un de sobines dorm, Alcover Poem. Bíbl. 62. 

     Fon.: desuβínes (Tortosa); desoβínes (Val., Sueca, Pego); dəsoβínəs, dəsuβínəs (Mall.). 
     Sinòn.: d'esquena, de memòria. 
     Antòn.: d'abocons, de boca-dents. 
     Etim.: de la forma femenina de sobí (del llatí supīnu, mat. sign.).

[Extret del Diccionari català-valencià-balear, font inesgotable d'inspiració.]

Tot és lluny, en la nit. Al poeta Màrius Torres

Com la tristesa
cor endins és tan dolça?

Màrius Torres (*)

Des de M., als volts de migdia, veiem que cap a Llevant plou. Però això no impedeix que renunciem a la nostra intenció d’anar a Sant Quirze Safaja, a visitar els llocs on Màrius Torres va viure la seua malaltia i on es va dedicar a escriure poesia en cos i ànima. On va morir i on està soterrat.

L’ambient, en arribar-hi, és de faula, o de decorat de novel·la de Jane Austen. Plou sota un cel de plom fascinant. Els vessants de les muntanyes, els boscos que encerclen el poble, estan recoberts de núvols baixos, cotons volanders que s’enganxen entre el brancatge. Accedim al petit nucli antic pujant per unes escales que parteixen de la carretera on ens acaba de deixar l’autobús. «Itinerari Màrius Torres» s’hi pot llegir, en un traçat de l’any 2010 en què es va celebrar el centenari del naixement del poeta. Hi ha ací i allà alguns panells amb versos seus. Tot calla, tot plou. El poble té uns quants centenars d'habitants, però no ens trobem ningú pel carrer. Nosaltres dos només sota el mateix paraigua. No per voluntat de no desentonar amb el romanticisme del lloc ni de l’instant, sinó perquè és l’únic que teníem per casa. Els camals estan ja completament mullats, però no és l’aigua de pluja allò que ens amera, sinó l’esperit d’en Màrius Torres que hi sura pertot, com els núvols de plom, com la boira que recobreix el boscatge.

   El dia

   Que vives semblen
entre l’herba i els núvols
   les ombres fràgils!

El vent les esbarria;
la boira les apaga.

Portem amb nosaltres el seu volum de Poesia i ens aturem i en llegim ací i allà algun poema. Comentem admirats la manera com Torres poetitza la mort, des de la seua reclusió, amb malenconia, amb tristesa serena. Potser la malaltia i la privació de la possibilitat de gaudir la vida en plenitud és allò que fa que el poeta la mire i l'admire amb recança, la vida d’enfora d’ell, la que no pot gaudir físicament, però que amb tanta profunditat de matisos viu interiorment, espiritualment, gràcies a la paraula poètica. La que simbolitzen els tan delicats miosotis:

   A la finestra
de la meva enyorança,
   els miosotis
es marceixen de veure
sempre el mateix paisatge.

La consciència de la fragilitat, dels límits que la malaltia imposa, propicien, per contrast, que la bellesa es manifeste d’una manera més punyent, que posseïsca per a ell aquell caràcter reverencial d’allò que és excepcional per efímer i per inassolible. Des de la poesia i a través de la poesia mirava i s'amerava Torres de la vida que li havia tocat en sort o en dissort, i la transcendia.

Fotografia: Jordi Solà Coll, 2018.

Comença a amainar la pluja i decidim baixar i continuar caminant per la vora d’un rierol que discorre paral·lel a la carretera. Agafem un caminoi que en ressegueix la vora. A poc a poc el cel s’esclareix. La cridadissa dels ocells va in crescendo a mesura que l’oratge s’encalma, com si fos una relació proporcional directa i premeditada. Des del camí mire cap a la capçada d’un trèmol i hi descobresc com un rossinyol omple i buida el pap a mesura que refila. Tan menut i tan discret. Tan intrínsecament bell el seu cant.

   La mort

   Fulles del trèmol,
qui tingués com vosaltres
   en la ribera
un viure tan sensible,
una mort tan secreta.

De tornada cap al poble, per un d’aquells marges de carretera habilitats per a vianants, veiem gaigs, quatre o cinc, pasturant pels vessants del turó que se’ns dreça a la dreta. Un d’ells vola ben a prop de nosaltres, tan cridaner amb el seu plomatge blau i blanc i negre. S’hi acosta i se n’allunya mentre continuem caminant, com en una mena de joc, ben descarat.

Esperem l’autobús que ens ha de retornar a M., entre un aire de melangia de vesprada que s’acaba, amb el cos humit de pluja recent i amb l’esperit afortunat i afectat alhora per aquella commoció de les vivències excepcionals. Pel dolor, per la bellesa, per la consciència de la pèrdua, per la fiblada profunda dels versos de Màrius Torres, per la sort immensa de compartir-los i per la gelor de l’absència que vindrà després, ens deixem embolcallar, encara, per la tebior de les últimes ullades de sol. Humils i plens de gratitud.

(*) Tots els versos citats pertanyen a la composició «Entre l'herba i els núvols (Tankas)», que duu la numeració [27] en el volum Poesies de Màrius Torres, Pagès Editors, Lleida, 2010. A cura de Margarida Prats Ripoll.

Postal editada per la Institució de les Lletres Catalanes, amb el començament del poema numerat com a [65] en l'edició de Margarida Prats Ripoll. La ILC el va compartir en xarxes el dia 29 de desembre passat, amb motiu del 76è aniversari de la mort de Màrius Torres. Aquests són els dos primers versos complets, però busqueu i llegiu el poema sencer, perquè és una meravella.
«Tot és lluny, en la nit. I la distància / pesa, en la fosca, com l'ala d'un ocell mort.»

Semiòtica dels colors

Dijous, 14 d'abril de 2016 (Apunt de dietari).

Per equivocació, arribe a l’estació de Joaquim Sorolla de València a agafar un tren que, en realitat, ha de partir de la del Nord. Per sort per a mi, aquesta vegada tinc —tenia— una mica de temps de marge, i entre les dues estacions hi ha només 10 minuts, si hom camina a bon pas. 

Al panell de Joaquim Sorolla, no hi veig anunciat el tren a l’hora en què estic convençuda que surt el meu. Em funciona la intuïció: busque el bitllet imprès i comprove que no és un Euromed, sinó un Talgo, el que m'ha de dur a Barcelona. I, per tant, he de retrocedir fins allà on he fet cap amb el rodalia. Sense pensar-ho ni un segon, arrossegant la maleteta per damunt de tots els relleus geomètrics de les voreres, torne a ser a l’estació del Nord quan el Talgo hi acaba de fer l’entrada. Encara em sobren deu minuts, després de l’ensurt. M’instal·le al meu seient, panteixant; una dona jove ocupa el de l’esquerra. Em veu tan acalorada que, amb un gran somriure, em facilita el pas i em suggereix el lloc on puc col·locar l’equipatge amb major comoditat. M’ofereix aigua. Deduïsc que li agrada parlar, oh no...! Quant a mi, he tret de la maleta, amb intenció de llegir-me'l, l’original imprès del llibre de Lois Pereiro que acaba de publicar Edicions del Buc en traducció catalana de F. Escandell. Respire a fons i, ja assossegada, em dispose a obrir el plec de poemes que m’he imprès directament del pdf que m’ha facilitat l’editorial: Poesia última d’amor i malaltia (1992-1995). Aleshores, la viatgera veïna hi intervé: 

—¿A leer un poco?

—Sí —li responc, sense alçar la vista dels fulls. I, com que ha vist que llegesc en català, canvia de llengua:

—Ets filòloga? —em sembla que ha arribat el moment de sincerar-me amb aquesta dona.

—Sóc poeta —li amolle.

—Poeta i filòloga!, s’exclama aleshores ella, obrint dos ulls com a dos plats. I jo li continue explicant que demà presentem a la Llibreria Calders de Barcelona aquell Pereiro (ja en l’edició oficial) i un llibre meu.

—Ooooh! M’agradaria llegir alguna cosa teua! Aprofite l’avinentesa publicitària i li ensenye un exemplar de Serena barca. Se’l mira. Remuga baixet “oh que maco..., oh que maco...”. I de sobte em busca amb els ulls:

—I què t’ha fet decantar-te per la semiòtica d’aquests colors?

Em quede garratibada amb aquella pregunta absolutament inesperada. Vivim inflats de prejudicis.

El disseny de Serena barca, com de la resta de llibres d'Edicions del Buc,
és obra de Dídac Ballester.

—Ha estat obra del dissenyador —és l’únic que se m’ocorre aportar-hi com a resposta.

Ella, afortunadament, no hi insisteix i s’apunta el meu nom i el títol del llibre en un quadern. En acabar, em fa una observació ben estimulant:

—Els adolescents es despullen escrivint poesia. És admirable que ho faces tu també de gran.

—Per què hauríem de fer servir la poesia, si no?

Sembla que la meua resposta la satisfà. I la curiosa acompanyant del Talgo continua llegint la novel·la que ha de comentar en un club de lectura mentre jo retorne als versos en carn viva de Pereiro: 

Estimar-te, vida, estimar-te quasi sempre, 

encara que siguis dura i portis entretant

pietat i odi intermitentment.

Ets tu la que sempre eduques i acceleres

la malaltia letal dels que no es resignen

a ignorar com ets en realitat:

solament un trajecte

còmode i ultratjant cap a la mort,

un trànsit inútil i innecessari.