Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dimecres, 3 de juliol del 2019

Espardenyes de careta

A casa, durant el sopar, mon pare, ma mare i jo parlem sobretot de l’oratge.

—Senyalen tronades per a demà de vesprada i, en alguns llocs, pluja forta.

—La deixarem caure!

—Ton pare vol que plantem demà el tomacar.

—Eiii... De matí o de vesprada?

—De vesprà! Si no el plantem ara ja no cal que el plantem!

—Doncs no caldrà regar-lo.

—Això ja ho vorem...




Per regar l’hortalissa fan servir un motoret que extrau l’aigua del pou. A mitjan vesprada estan plantades les tomaqueres al solc. Just a temps, perquè, de darrere del Mondúver, baixa la remor d’una tronada que va fent-se negra i espessa.

—Tranquil·la que no farà res. I si fa... doble saó!

L’aigua ja recorre els solcs de les tomaqueres, mentre el motor continua roncant a uns quants metres de distància.

—Va, Fernando, afanyem-nos que encara es banyarà el motor!

En això sona el mòbil, que la mare extrau de la butxaca del davantal.

—El xicon!, que s’ha quedat sense gasolina en la moto a l’entrà de Gandia!

Al pare, li falten cames per a agafar una marraixa buida d’aigua i eixir corrent a buscar el cotxe. Cauen les primeres gotes grosses.

—I el motoooor..., qui l’entraaaa...?


Uns mesos després... Ma mare, collint la bajoca del bancal,
en un dels primers capvespres, abonançats encara, de l'estiu de 2019.


La mare arrecera com pot el motor a sota del cobert de la caseta, mentre li puja una rescaldada que la sufoca, tot i el vent frescot que s’hi ha girat de sobte.

—La roba!

Arranca a córrer i intentar rescatar la bugada, que ja deu estar quasi seca al terrat de casa. I hi arriba just a temps d’empomar sobre la seua persona el xàfec que ja cau sense pietat, aliè a la mare, a la roba i a tot el que mulla. Mentre despenja cada peça de les cordes, amb aquella traça atàvica, va dient-se «tant de bo haja arribat a hora a la faena, encara que siga arrastrant la moto del ramal...».

Ho cavil·la mentre sent que l'home ja tanca el cotxe a la cotxera i li va a l'encontre, escales avall. Entra a casa eixut de cintura cap amunt, amb un mal dissimulat somriure de satisfacció al rostre. I amb espardenyes de careta i camals enfangats fins als turmells!

—Fernandooo! No deus haver entrat aixina a la farmàcia, itat?

—Ara sí que me l'has pegat, dona! I com volies que entrara... si venia de regar!







2 comentaris:

  1. Quin text més bonic!!!!
    Mon pare també plantava tomatars i ma mare encaixava.
    Vicent

    ResponElimina
    Respostes
    1. En algun paradís perdut hi ha sempre un tomatar, i aquella olor d'hortalissa viva a les mans. Jo encara tinc la sort de tenir-lo a prop. Per a mon pare i per a ma mare, conrear el seu bancal és com treballar una obra d'art. Soc ben conscient d'aquest privilegi.

      Moltes gràcies, Vicent.

      Elimina

HISTORIAL DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »
Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 31 de desembre de 2020
Els meus avis foren persones molt humils. Els paterns vivien en una casa situada en la partida del Clot de la Mota, en el camí Vell de Cullera, quan el Grau s'acabava i començava a ser la Devesa, ja en territori de marjal. Al davant hi havia tota una zona de marenys, amb bancals cultivats d'hortalissa que arribaven pràcticament a tocar de mar. En molts casos, aquells bancals s'havien reomplert a sobre d'aiguamolls i hi feies un forat i brollava l'aigua fàcilment. Aquests bancals sovint es delimitaven amb unes bardisses altes, formades a base d'uns arbres que desenvolupaven unes ramificacions aplanades en forma de ventalls. Llegiu+



Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 11 de desembre de 2020

El XXIV Homenatge a la Paraula que organitza anualment el Centre d'Estudis i Investigacions Comarcals Alfons el Vell de Gandia s'ha dedicat aquest any 2020 a l'escriptora Carmelina Sánchez-Cutillas, aprofitant i sumant-se així a l'avinentesa d'haver estat declarada Escriptora de l'Any per l'AVL. Com és tradicional, el centre ha publicat un llibre per a l'ocasió, amb textos d'escriptores i escriptors valencians que evoquen l'autora de la cèlebre novel·la *Matèria de Bretanya*...




Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 29 de novembre de 2020

Article publicat a l'especial de "La Veu dels Llibres" de *Nosaltres la Veu* del 20 de novembre, Dia del Llibre Valencià. Diria que és impossible, en els temps que corren, viure en el món del llibre i aconseguir traure’ns de sobre el vertigen de qui practica un triple salt mortal. Més encara en aquests moments pandèmics. Però el mal de cos provocat pel vertigen no és exclusiu d’aquesta època certament morbosa. Ve de lluny i s’ha anat gestant en un context social i, segurament, polític —dubte que es puguen separar aquests dos conceptes— no gens procliu a la cultura de la lletra impresa.

Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 6 d'octubre de 2020

Tenia moltes ganes de deixar constància per ací que *Sempre és tard* ja és una realitat impresa, gràcies a Edicions Proa, i ho faig ara, després d'haver-se presentat *oficialment *en societat el dia 22 de setembre, en la cerimònia de lliurament dels Premis Literaris de Girona que convoca la Fundació Prudenci Bertrana. Una cerimònia —ho vaig dir a Twitter l'endemà mateix— que fou una "demostració de respecte per la cultura i per la literatura".