... d'un remoreig que no s'apaga encara
Maria Antònia Salvà
Maria Antònia Salvà
En aquest moment de l’any, quan ja s’han fet les nou passades, la llum de l’últim sol toca les coses com si un mantell de pau cobrira la terra. Com si éssers vius i inerts s’embadaliren plegats sota el mateix bany de mansuetud. Si, com avui, el capvespre és de ponent, els arbres i les seues ombres es revesteixen d’una pàtina de color daurat. No cal dir que el miratge dura només un instant. Després, una penombra sense perfils ho unifica tot en una gamma de parsimònia que transcorre des del gris fins al negre. Però, almenys durant aquell lapse de distinció àurica, terra i cel s’han aliat davant de l’opacitat imminent de la nit.
Prenia aquesta nota de dietari el passat 6 de juny. L'única cosa bona que té l'obligació d'haver-me de desplaçar amb cotxe fins a la feina és que dispose, en cada trajecte d'anada i de tornada, de quaranta-cinc minuts llargs per poder pensar i per admirar els paisatges —de la Safor, la Valldigna, la Ribera— que se m'ofereixen a la vista: preciosos, com hi ha món! I només uns dies després trobe a la xarxa aquesta aquarel·la que em captiva. És com si algú hagués pintat la meua impressió interioritzada del capvespre d'aquell dia de principis de juny en què tornava de la feina. La pintora és M. Carmen Moltó.
 |
| MC Moltó: Capvespre, 1998. |
Està clar que el capvespre, l'horabaixa, cap al tard, la poqueta nit, cap al tard, l'hora foscant..., aquell moment de trànsit del dia a la nit, dit de tan belles i riques maneres, ha encisat, encisa i encisarà poetes i artistes pels segles dels segles.
I si no, escolteu aquesta meravella de poema de Maria Antònia Salvà cantat per Maria del Mar Bonet. Un clàssic, ja ho sé. Però no per això menys sublim.
CEL D'HORABAIXA
Sota el cel d'horabaixa que l'empara
natura tota se condorm en pau,
només mon cor és dolçament esclau
d'un remoreig que no s'apaga encara;
d'un remoreig que vol tornar cançó
i és prop i és lluny, i és calma i és passió.
Quin encant tenen els nostres paisatges! Compartisc amb tu la passió per la bellesa de la nostra terra, de l'horabaixa / cap al tard / poqueta nit o boqueta nit, i pels artistes, pintors, poetes o cantants que ens fan estimar el nostre país i la nostra cultura. Una delícia d'aquarel.la i de poema-cançó.
ResponEliminaJo no tinc prou ulls ni prou sentits per gaudir de la terra, del país. I no deixe de meravellar-me'n. A més, quan la terra és una font de creativitat artística, des de la bellesa i, de vegades, també des del drama, aleshores la terra i el país es redefineixen i s'omplen d'un sentit nou. En fi, fascinant! Gràcies per la complicitat constant, Rosa.
EliminaQue bonic el poema, la cançó versionada per Maria del Mar Bonet, el paisatge que has triat que s'assembla tant al que tu imagines en eixe apunt que havies fet a principi de mes. Són tan bonics els nostres paisatges(dic aquesta paraula per no trobar l'adequada per expressar eixa meravella que són les postes de sol). Una abraçada
ResponEliminaÉs curiós: quan vull referir-me al nostre "entorn natural", jo tampoc no acabe de trobar la paraula exacta. "Paisatge" és una paraula massa neutra i, possiblement "lleugera". S'hi crea una distància injusta, quan tant tu com jo ens volem referir a un espai amb el qual connectem des dels sentits, però també amb l'esperit. "Terra", potser, seria una paraula que fa més justícia a aquests llocs tan estimats. Una posta de sol, o un capvespre, és un moment irrepetible i sempre canviant.
ResponEliminaUna abraçada, i moltes gràcies per la visita.
Els capvespres font d'inspiració de poetes, cantants, fotografs..Jo sempre he dit que no hi ha un capvespre igual.
ResponEliminaSalutacions Maria Josep!
Benvolgut Rafel:
ResponEliminaTens raó, cada capvespre és únic i irrepetible. D'una banda la impressió estètica i d'una altra aquella sensació de caducitat, de finitud, crec que és el que ens atrau tant dels capvespres, sobretot des del punt de vista artístic.
Salutacions i moltes gràcies per la visita. Que passis un bon estiu!