Sota el cel d'horabaixa

... d'un remoreig que no s'apaga encara
Maria Antònia Salvà

 

En aquest moment de l’any, quan ja s’han fet les nou passades, la llum de l’últim sol toca les coses com si un mantell de pau cobrira la terra. Com si éssers vius i inerts s’embadaliren plegats sota el mateix bany de mansuetud. Si, com avui, el capvespre és de ponent, els arbres i les seues ombres es revesteixen d’una pàtina de color daurat. No cal dir que el miratge dura només un instant. Després, una penombra sense perfils ho unifica tot en una gamma de parsimònia que transcorre des del gris fins al negre. Però, almenys durant aquell lapse de distinció àurica, terra i cel s’han aliat davant de l’opacitat imminent de la nit.

Prenia aquesta nota de dietari el passat 6 de juny. L'única cosa bona que té l'obligació d'haver-me de desplaçar amb cotxe fins a la feina és que dispose, en cada trajecte d'anada i de tornada, de quaranta-cinc minuts llargs per poder pensar i per admirar els paisatges —de la Safor, la Valldigna, la Ribera— que se m'ofereixen a la vista: preciosos, com hi ha món! I només uns dies després trobe a la xarxa aquesta aquarel·la que em captiva. És com si algú hagués pintat la meua impressió interioritzada del capvespre d'aquell dia de principis de juny en què tornava de la feina. La pintora és M. Carmen Moltó.

MC Moltó: Capvespre, 1998.

Està clar que el capvespre, l'horabaixa, cap al tard, la poqueta nit, cap al tard, l'hora foscant..., aquell moment de trànsit del dia a la nit, dit de tan belles i riques maneres, ha encisat, encisa i encisarà poetes i artistes pels segles dels segles.

I si no, escolteu aquesta meravella de poema de Maria Antònia Salvà cantat per Maria del Mar Bonet. Un clàssic, ja ho sé. Però no per això menys sublim.


CEL D'HORABAIXA

Sota el cel d'horabaixa que l'empara
natura tota se condorm en pau,
només mon cor és dolçament esclau
d'un remoreig que no s'apaga encara;
d'un remoreig que vol tornar cançó
i és prop i és lluny, i és calma i és passió.

UNA DONA REIVINDICA SER POETA

Donzelles de l'any 2000 (Editorial Mediterrània) és un llibre de recent aparició, una "Antologia de dones poetes dels Països Catalans" que pretèn, en paraules de les responsables del projecte: "configurar el paisatge poètic femení en llengua catalana del segle XXI". Les curadores de l'antologia, Sandra D. Domínguez, i Noèlia Díaz Vicedo no s'hi distrauen amb detalls accessoris. El títol, em sembla d'aquells que hom necessita justificar immediatament després d'haver-lo dit. I és que fa referència al poema que Maria Antònia Salvà, poeta i traductora mallorquina nascuda a finals del s. XIX, va adreçar a les 

DONZELLES DE L'ANY DOS MIL

Oh vosaltres, pressentides flors d’amor i gentilesa
que viureu quan mon passatge s’haurà fet esborradís;
jo us endreç per aleshores, amical, una escomesa
que s’allunya, de mos versos dins l’esbart voleiadís.

Una imatge molt coneguda de Maria Antònia Salvà
(Palma, 1869-Llucmajor, 1958). Foto.cat

Algunes dècades més tard, aquests versos foren correspostos amb un poema que Marta Pessarrodona va dedicar, a manera d'homenatge, a la poeta illenca, i que es va titular "A les dones de l'any 2000". L'estrofa final diu:

Executives com Manhattan
o mestresses de casa insospitades,
flors d’amor i de gentilesa no marcides.

Se'm va demanar col·laboració en aquest volum on podem trobar unes notes biogràfiques i poemes de 27 autores, les quals van magníficament custodiades entre un pròleg de Montserrat Abelló i un epíleg d'Anna-Aguilar Amat. L'ordenació s'ha fet seguint criteris territorials (6 apartats, inclosa Occitània), i cada apartat va introduït per un text d'algunes de les que ja superem en veteranies les antologades. Em va correspondre encapçalar l'apartat andorrà. I he de reconèixer que el primer impuls, va ser, com sempre que se'm demana participació en aquestes gestes de gènere, contradictori i un tant escèptic:

"Començaré dient que mai no m’han caigut simpàtics aquests llibres col·lectius en els quals el tret distintiu, allò que justifica el conjunt és el gènere. No m’han caigut simpàtics i, tanmateix, he accedit a col·laborar-hi sempre que se m’ha demanat, perquè he compartit la necessitat que els ha justificat, i he donat suport incondicional a la seua finalitat: si no ho he entès malament, donar visibilitat a tantes poetes amb nom de dona que passen desapercebudes en un món literari on el gènere preponderant continua sent el dels homes. Ara bé, igual que sempre hi he col·laborat, també sempre ho he fet amb el desig que, aquella vegada, fos l’última."  

Immediatament després d'haver-hi expressat les meues reticències, he d'admetre que gràcies a les Donzelles, i a la capacitat de convicció de les seues antologadores, he pogut conèixer una mica la personalitat poètica de Teresa Colom (poeta andorrana per excel·lència), de la qual, a banda de l'alta qualitat de la seua escriptura, són conegudes i lloades les seues virtuts com a rapsoda. Espere comprovar-ho en primera persona a la mínima ocasió. Si us ve de gust, podeu llegir el text complet, titulat Una dona reivindica ser poeta, després de la foto.

Una imatge (molt bonica, no?) de la poeta andorrana Teresa Colom.
Us recomane, si voleu conèixer-la una miqueta, que llegiu una entrevista
publicada a la revista digital Lo Càntich, amena i  encertada, crec.

La foto procedeix d'aquella pàgina, cedida pel Comú d'Encamp.

UNA DONA REIVINDICA SER POETA 
Donzelles de l'any 2000, Mediterrània, 2012, pp. 163-165

Se’m demana un text que faça d’obertura a la secció andorrana d’aquestes Donzelles de l’any 2000. I parlar de poesia a Andorra és parlar de Teresa Colom, és clar!

     Teresa és només cinc anys més jove que jo. I, havent començat a publicar els seus llibres amb el sentit comú molt més madurat que no el que jo tenia quan vaig publicar el meu primer llibre, ella ja n’ha publicat cinc, quan apareix aquesta antologia, mentre que jo he arribat només fins al que en fa quatre. Vull dir que Teresa Colom i jo som coetànies de vida i quasi de producció, i que em fa l’efecte que podríem intercanviar-nos perfectament els papers que, amb aplicació tan respectuosa, les antologadores Sandra i Noèlia ens han assignat.

     Començaré dient que mai no m’han caigut simpàtics aquests llibres col·lectius en els quals el tret distintiu, allò que justifica el conjunt és el gènere. No m’han caigut simpàtics i, tanmateix, he accedit a col·laborar-hi sempre que se m’ha demanat, perquè he compartit la necessitat que els ha justificat, i he donat suport incondicional a la seua finalitat: si no ho he entès malament, donar visibilitat a tantes poetes amb nom de dona que passen desapercebudes en un món literari on el gènere preponderant continua sent el dels homes. Ara bé, igual que sempre hi he col·laborat, també sempre ho he fet amb el desig que, aquella vegada, fos l’última.

     Vaig començar fent les meues primeres passes poètiques fascinada per l’obra de Josep Piera, de Teresa Pascual, i de Maria-Mercè Marçal, per aquest ordre d’irrupció en la meua formació emocional. I amb l’innocent impuls dels vint-i-pocs anys em vaig atrevir −intrèpida de mi!− a seguir-ne l’exemple. Ser jove, ser dona i ser valenciana són tres circumstàncies a favor per a atraure la benevolència dels militants de les lletres. I jo ho he agraït mentre ha durat (la primera circumstància era passatgera, ai!), he intentat transformar la triple atzarosa marginalitat en responsabilitat, i sempre, sempre, he tractat de respondre, amb auto(exigència) allò que era un pur cúmul d’accidents biogràfics.
     Si explique això no és per cap afany egocèntric. És per dibuixar una situació que −disculpeu-me si peque d’excés de confiança− crec que ha canviat molt en els últims deu o dotze anys. Permeteu-me que faça un repàs cronològic per algunes de les antologies que s’han publicat des dels anys 90 (de les que no tenen la marca de gènere) i entendreu un dels motius d’aquest optimisme.

Permeteu-me aquest recés il·lustrat, perquè no oblidem que avui és 8 de març,
Dia Internacional de les Dones. I, de moment, no he trobat missatge més estimulant que aquest que ens ofereix El País, amb 14 vinyetes d'El Roto, al qual, si alguna vegada en tingués ocasió, voldria agrair aquesta intel·ligència malabava, sòbria, compromesa, militant.

    
    
     L’any 1991 es publica Camp de mines, d’àmbit de País Valencià i selecció de noms entre els d’una dècada: dels deu, Teresa Pascual i Anna Montero en foren les úniques dones. I crec que amb justícia, si ens guiàvem pel criteri estricte de la qualitat del moment. En la fornada de la dècada següent, Dotze poetes joves valencians incorpora tres dones més a l’elenc, massa escàs encara: Begonya Mezquita, Júlia Zabala, i jo mateixa. I quasi alhora, i atenent tot el territori, al 21 poetes del XXI d’Ernest Farrés..., encara hi som tan sols tres!: Antònia Arbona, a banda de la Júlia i jo. S’ha de dir que exigències d’edat (nascuts entre el 67 i el 75) i amb un mínim de dos llibres publicats hi tingueren bona part de la culpa, i l’antòleg se’n lamentava. A Imparables (2004) tornàrem a ser dues les afortunades (per fi s’hi adoptaven criteris que permetien remarcar l’existència d’una escriptora de la talla de Susanna Rafart!). I serà o no serà coincidència, però, des d’Imparables, la irrupció, la convivència, l’activisme, la pluralitat, la visibilitat i la proliferació de dones a la poesia catalana crec que és un fenomen sense precedents. L’any 2008 es publica la gran Pedra foguera, i entre una trentena de poetes joves d’arreu dels Països Catalans hi ha un terç que són dones. Per fi, fa ben poc (2012), a la novament selecció valenciana batejada com a Tibar l’arc, hi ha nou dones entre el còmput global de vint-i-set poetes.

     Exposat tot això amb aquesta superficialitat, es podria pensar que es tracta d’una pura qüestió numèrica, però tot això va acompanyat de molts altres símptomes que delaten el canvi, com ara tantes poetes com han guanyat últimament premis literaris importants. O l’àmplia presència de poetes catalanes als festivals i recitals d’arreu del món.
     Aquest fet va acompanyat d’un activisme militant en favor de l’exteriorització del fet poètic, molt positiu −al meu parer− a l’hora de descomprimir el gènere, i també de normalitzar la presència de les dones en espectacles col·lectius. Hi ha contribuït la comunicació a través de la xarxa, la possibilitat expansiva dels blocs, però fonamentalment, al meu parer, el pas que ha fet la poesia cap a l’expressió oral i escènica; en molts casos, combinant amb efectes ben atractius diversos llenguatges artístics. És el cas, per exemple, tan justament celebrat, de Teresa Colom i el seu muntatge poeticoteatral 32 vidres. N’he vist fragments per internet i està esplèndida. Sap defensar la qualitat dels seus versos, amb la veu, amb la seua gestualitat sòbria. Lamentaria molt que se la valorara, primer que res, per la seua condició de dona. Tant en el cas de Teresa com en la resta de les donzelles d’aquest llibre.
     Estic segura que ha arribat el moment de mostrar un panorama literari obert, modern, plural, on les poètiques conviuen en diversitat de veus, d’estils, de caràcters; en exigència de qualitat, i on el gènere és aquella circumstància que ens calia reivindicar fins fa poc, per a fer-nos visibles. Perquè en realitat, el que estem en situació de reivindicar, i de proclamar, és que volem ser poetes −poca broma!−, des de la nostra enèrgica personalitat de dona.