Sota el cel d'horabaixa

... d'un remoreig que no s'apaga encara
Maria Antònia Salvà

 

En aquest moment de l’any, quan ja s’han fet les nou passades, la llum de l’últim sol toca les coses com si un mantell de pau cobrira la terra. Com si éssers vius i inerts s’embadaliren plegats sota el mateix bany de mansuetud. Si, com avui, el capvespre és de ponent, els arbres i les seues ombres es revesteixen d’una pàtina de color daurat. No cal dir que el miratge dura només un instant. Després, una penombra sense perfils ho unifica tot en una gamma de parsimònia que transcorre des del gris fins al negre. Però, almenys durant aquell lapse de distinció àurica, terra i cel s’han aliat davant de l’opacitat imminent de la nit.

Prenia aquesta nota de dietari el passat 6 de juny. L'única cosa bona que té l'obligació d'haver-me de desplaçar amb cotxe fins a la feina és que dispose, en cada trajecte d'anada i de tornada, de quaranta-cinc minuts llargs per poder pensar i per admirar els paisatges —de la Safor, la Valldigna, la Ribera— que se m'ofereixen a la vista: preciosos, com hi ha món! I només uns dies després trobe a la xarxa aquesta aquarel·la que em captiva. És com si algú hagués pintat la meua impressió interioritzada del capvespre d'aquell dia de principis de juny en què tornava de la feina. La pintora és M. Carmen Moltó.

MC Moltó: Capvespre, 1998.

Està clar que el capvespre, l'horabaixa, cap al tard, la poqueta nit, cap al tard, l'hora foscant..., aquell moment de trànsit del dia a la nit, dit de tan belles i riques maneres, ha encisat, encisa i encisarà poetes i artistes pels segles dels segles.

I si no, escolteu aquesta meravella de poema de Maria Antònia Salvà cantat per Maria del Mar Bonet. Un clàssic, ja ho sé. Però no per això menys sublim.


CEL D'HORABAIXA

Sota el cel d'horabaixa que l'empara
natura tota se condorm en pau,
només mon cor és dolçament esclau
d'un remoreig que no s'apaga encara;
d'un remoreig que vol tornar cançó
i és prop i és lluny, i és calma i és passió.

«LIBRE TE QUIERO». UN DESIG DE 8 DE MARÇ

Al meu parer, no hi ha manera més desafortunada ni imatge de més mal gust per a representar l'amor entre dues persones que la d'un cadenat. I tanmateix, i no sé per quina epidèmia de coentor retrògrada (o potser no es tracta d'una ocurrència popular espontània ...?), a Gandia, i fins i tot al Grau —ai dolor, al Grau també!— hi han començat a proliferar, penjats de baranes com si foren feixos de perdius degollades. No sé per quina associació mental, quan veig un d'aquests estris que encadenen a una reixa un amor etern, em ve al cap la poca gràcia amb què el cristianisme instituí el símbol de la creu —un instrument de suplici amb el qual, a l'antiguitat, s'ajusticiava certs criminals— per a designar l'alegria de la fe en Crist. En fi, que no n'encertem una. Repetisc, sempre al meu parer.

«Cadenats de l'amor» amb mar de fons.
Aclariment: la denominació no és meua. Prové d'una romàntica campanya comercial
impulsada fa algunes setmanes per l'Ajuntament de Gandia.

Aquest desfici mental s'ha instal·lat al cap amb més virulència durant el present cap de setmana —permeteu-me que amplie l'ona expansiva del 8 de març a tot el cap de setmana—. Ja ho sabeu: una data establerta internacionalment per reivindicar i reincidir en la necessitat de defensar els drets de les dones, en igualtat amb els dels homes. Una utopia encara, més utòpica com més internacional entenguem la diada. Considere que un d'aquests drets de la dona, en l'àmbit de la vida privada, és la llibertat d'estimar. De desenvolupar una vida afectiva i sexual on el respecte siga premissa inqüestionable i recíproca; i la lliure determinació en les actituds i decisions siguen, en primer lloc, les de la persona. És a dir, tot al revés de la missió que, a manera de símbol, se suposa que hauria de garantir un cadenat. I no cal dir que, al meu parer, sense llibertat no hi ha igualtat. Ja sé que això pot sonar a lema inconsistent de pancarta de manifestació, categòrica i amb el seu puntet de quimera. Però és que passa que, no fa massa temps, una dona jove em va confessar que s'havia enamorat d'un home que tenia una situació econòmica sòlida i estable, i que, gràcies a això, ella havia decidit que deixava d'estudiar; que ja no li calia sacrificar-s'hi més per a ser feliç. M'ho va dir així, com qui decideix cloure's, alegrement, entre els grillons d'un cadenat. Se'm van eriçar tots els pèls del cos.

Mar fotografiada en una vesprada de març, esplèndida, i sense cadenats de fons.

Per compensar tals pensaments nefastos, i en el camp sempre gratificant i infal·lible de la poesia, aporte ací dues mostres del que, personalment, m'agradaria que fóra sempre el concepte que hom hauria de tindre d'una dona en una relació d'amor. La que, primerament ella mateixa, hauria d'aspirar a mantenir, i a reivindicar, en una relació d'amor. Els autors són dos homes: Agustín García Calvo el primer; Robert Graves el segon. No sé què en pensareu, però a mi em pareixen bellíssims textos, i bellíssimes cançons.

LIBRE TE QUIERO

Libre te quiero,

como arroyo que brinca

de peña en peña.

Pero no mía.

Grande te quiero,

como monte preñado

de primavera.

Pero no mía.

Buena te quiero,

como pan que no sabe

su masa buena.

Pero no mía.

Alta te quiero,

como chopo que en el cielo

se despereza.

Pero no mía.

Blanca te quiero,

como flor de azahares

sobre la tierra.

Pero no mía.

Pero no mía

ni de Dios ni de nadie

ni tuya siquiera.

Lletra: Agustín García Calvo 

Intèrpret: Amancio Prada

EL PAÍS SECRET

Tota dona de natura reial

té un país secret que li és més ver

que aquest pàl·lid món extern:

a mitjanit quan el silenci l'envolta

deixa de banda agulla o llibre

i el visita d'amagat.

Aclucant els ulls, ella improvisa

una tanca amb cinc barres entre bedolls,

salta per sobre, pren possessió.

Llavors corre, vola o bé cavalca

(un cavall al trot ve a saludar-la)

i viatja allà on vol;

fa créixer l'herba, fa obrir-se els lliris

de botó a flor mentre guaita

i els peixos mengen de la seva mà;

ha fundat pobles, ha plantat arbredes,

ha buidat valls per rierols que corren

frescs a una badia tancada.

Mai he gosat interrogar el meu amor

sobre el governament del seu reialme,

sobre la seva geografia,

ni l'he seguit entre aquells bedolls

encamellant-me sobre la tanca

i espiant entre la boira.

M'ha promès, però, quan mori,

un lloc sota el seu palau privat

a una clariana del bosc,

on creixen gencianes i violes,

on de vegades ens trobarem. 

Lletra: Robert Graves

Traducció: Lucia Graves

Intèrpret: Maria del Mar Bonet