Al meu parer, no hi ha manera més desafortunada ni imatge de més mal gust per a representar l'amor entre dues persones que la d'un cadenat. I tanmateix, i no sé per quina epidèmia de coentor retrògrada (o potser no es tracta d'una ocurrència popular espontània ...?), a Gandia, i fins i tot al Grau —ai dolor, al Grau també!— hi han començat a proliferar, penjats de baranes com si foren feixos de perdius degollades. No sé per quina associació mental, quan veig un d'aquests estris que encadenen a una reixa un amor etern, em ve al cap la poca gràcia amb què el cristianisme instituí el símbol de la creu —un instrument de suplici amb el qual, a l'antiguitat, s'ajusticiava certs criminals— per a designar l'alegria de la fe en Crist. En fi, que no n'encertem una. Repetisc, sempre al meu parer.
 |
| «Cadenats de l'amor» amb mar de fons. Aclariment: la denominació no és meua. Prové d'una romàntica campanya comercial impulsada fa algunes setmanes per l'Ajuntament de Gandia. |
Aquest desfici mental s'ha instal·lat al cap amb més virulència durant el present cap de setmana —permeteu-me que amplie l'ona expansiva del 8 de març a tot el cap de setmana—. Ja ho sabeu: una data establerta internacionalment per reivindicar i reincidir en la necessitat de defensar els drets de les dones, en igualtat amb els dels homes. Una utopia encara, més utòpica com més internacional entenguem la diada. Considere que un d'aquests drets de la dona, en l'àmbit de la vida privada, és la llibertat d'estimar. De desenvolupar una vida afectiva i sexual on el respecte siga premissa inqüestionable i recíproca; i la lliure determinació en les actituds i decisions siguen, en primer lloc, les de la persona. És a dir, tot al revés de la missió que, a manera de símbol, se suposa que hauria de garantir un cadenat. I no cal dir que, al meu parer, sense llibertat no hi ha igualtat. Ja sé que això pot sonar a lema inconsistent de pancarta de manifestació, categòrica i amb el seu puntet de quimera. Però és que passa que, no fa massa temps, una dona jove em va confessar que s'havia enamorat d'un home que tenia una situació econòmica sòlida i estable, i que, gràcies a això, ella havia decidit que deixava d'estudiar; que ja no li calia sacrificar-s'hi més per a ser feliç. M'ho va dir així, com qui decideix cloure's, alegrement, entre els grillons d'un cadenat. Se'm van eriçar tots els pèls del cos.
 |
| Mar fotografiada en una vesprada de març, esplèndida, i sense cadenats de fons. |
Per compensar tals pensaments nefastos, i en el camp sempre gratificant i infal·lible de la poesia, aporte ací dues mostres del que, personalment, m'agradaria que fóra sempre el concepte que hom hauria de tindre d'una dona en una relació d'amor. La que, primerament ella mateixa, hauria d'aspirar a mantenir, i a reivindicar, en una relació d'amor. Els autors són dos homes: Agustín García Calvo el primer; Robert Graves el segon. No sé què en pensareu, però a mi em pareixen bellíssims textos, i bellíssimes cançons.
LIBRE TE QUIERO
Libre te quiero,
como arroyo que brinca
de peña en peña.
Pero no mía.
Grande te quiero,
como monte preñado
de primavera.
Pero no mía.
Buena te quiero,
como pan que no sabe
su masa buena.
Pero no mía.
Alta te quiero,
como chopo que en el cielo
se despereza.
Pero no mía.
Blanca te quiero,
como flor de azahares
sobre la tierra.
Pero no mía.
Pero no mía
ni de Dios ni de nadie
ni tuya siquiera.
Lletra: Agustín García Calvo
Intèrpret: Amancio Prada
EL PAÍS SECRET
Tota dona de natura reial
Tota dona de natura reial
té un país secret que li és més ver
que aquest pàl·lid món extern:
a mitjanit quan el silenci l'envolta
deixa de banda agulla o llibre
i el visita d'amagat.
Aclucant els ulls, ella improvisa
una tanca amb cinc barres entre bedolls,
salta per sobre, pren possessió.
Llavors corre, vola o bé cavalca
(un cavall al trot ve a saludar-la)
i viatja allà on vol;
fa créixer l'herba, fa obrir-se els lliris
de botó a flor mentre guaita
i els peixos mengen de la seva mà;
ha fundat pobles, ha plantat arbredes,
ha buidat valls per rierols que corren
frescs a una badia tancada.
Mai he gosat interrogar el meu amor
sobre el governament del seu reialme,
sobre la seva geografia,
ni l'he seguit entre aquells bedolls
encamellant-me sobre la tanca
i espiant entre la boira.
M'ha promès, però, quan mori,
un lloc sota el seu palau privat
a una clariana del bosc,
on creixen gencianes i violes,
on de vegades ens trobarem.
Lletra: Robert Graves
Traducció: Lucia Graves
Intèrpret: Maria del Mar Bonet
Potser alguns ho veuen com l'anell de matrimoni, exclusivament com un símbol d'amor etern, no ho sé. A mi m'angoixa una mica. L'amor no hauria d'implicar ni contractes, ni claus, ni posessions. Però tan sols volia dir-te que potser la moda ens ve de París (per variar), perquè el Pont des Arts n'està ple, molt ple, i fins i tot l'han de buidar de vegades perquè no pot aguantar el pes excessiu d'aquest lligam d'amor.
ResponEliminaAmor etern...: uuufff! Sí, conec aquella moda parisenca, i, disculpa la ironia, però t'he de dir que a mi, tants juraments d'amor junts em fan venir picor a tot el cos. Per si de cas, aclarisc que crec fermament en l'amor entre dues persones, tan etern com les dues persones vulguen, o sàpien fer-lo durar. Però l'amor dels cadenats no és l'amor en què jo crec. Gràcies, Pruïja, per passar per ací.
Elimina
ResponEliminaA més de comentar el tema del Pont des Arts -se m'han avançat- i de donar-te tota la raó pel que fa a la crítica que fas del cadenat com a "símbol de l'amor" confirmar la bellesa de País Secret, un poema que sempre m'ha emocionat com a expressió de llibertat i respecte "mai he gosat interrogar
el meu amor sobre el governament del seu reialme" i, per tant, d'amor real.
Des de El Far, una abraçada.
Jordi: he estat a punt de ressaltar, com a peu de foto, els versos que cites de Graves. Els duc gravats al cervell amb lletres daurades. A mi també m'emociona el poema sencer, la manera com la M. M. Bonet el canta, el record especialíssim que en tinc, d'un any per a mi decisiu en què va presentar el disc a Almussafes i jo no vaig parar de plorar durant tot el concert. I, t'ho reconec, m'emociona profundament que un home haja escrit un poema així.
EliminaUna altra abraçada, des del PV fins al teu Far. I moltes gràcies per les teues paraules.
Això és una moda que té l'origen en una "novel·la" de Federico Moccia. Molt adolescent i joves les adoren. Preocupant!
ResponEliminaTambé en tenia notícia, Carles. No l'he llegida, ni crec que ho faça mai, però tinc entès que és dolentíssima. M'agradaria que algú, amb coneixement de causa, ens ho confirmara. Ja veus que el gènere humà és 'copiamones' per naturalesa, i en els temps actuals, superficials i on quasi ha desaparegut el costum saníssim de dissentir, i més entre la gent jove, pitjor encara. Gràcies, Carles.
EliminaNo cal que la lligesques, Maria Josep, ja ho va fer Pilar (raons del nostre treball!) i en va eixir horroritzada. Realment simple, a més de masclista i, fins i tot "immoral" (fa elogi, per suposat, de kla submissió de la xica, peò també de la mediocritat o del vandalisme gratuït... )
EliminaTotalment d'acord, amb el que dius, hi ha altres formes de fer entendre a l'altra persona que ens agradaria una situació amorosa ideal i eterna. De tota manera, aquesta voluntat és comprensible encara que està malament enfocada: ni la situació amorosa en tot moment és ideal, ni tampoc serà eterna. Entendre això és madurar. Però la majoria dels adolescents en especial no compten amb aquestes vivències ni, per tant, amb aquesta òptica d'un amor lliure. El company Carles Mulet té raó, és una moda treta de "Ho voglia di te" de Federico Moccia, no opinaré perquè no he llegit el llibre, però crec que aquest sentiment de compromís o sentir-se lligat a l'altre és el que es vol expressar... de la pitjor manera possible, és cert. I a més, enrunant els ponts.
ResponEliminaUna abraçada, gran llegir-te!
Benvolguda Ari: trobe que, més que 'amor lliure' estaria bé pensar a viure l'amor en llibertat. Com totes les relacions afectives, a més a més. Tots els indicis apunten que Moccia, més que de relacions 'lligades', vol parlar de relacions 'encadenades'. Deixa'm que faça un poquet d'ironia i d'humor negre. Gràcies als vostres comentaris, un company de l'editorial ha escorcollar a la xarxa i ha descobert que, a banda del llibre, i més patètic encara, sembla que la moda dels 'cadenats de l'amor' pot procedir d'una pel·lícula que se'n va fer, amb el mateix títol. Se'n pot veure algun tràiler a youtube.
EliminaMoltes gràcies per les teues atencions. I una altra abraçada!
Jo n'he llegit un altre llibre del Moccia que, en resum, és un pasteló: quan penses que ja no pot ser més ensucrat, doncs sí. Me'l vaig acabar per allò de "no és possible que encara siga més apegalós" però sí que podia ser... Una vegada dit això i amb l'evidència que un excés de sucre perjudica seriosament la salut, hi ha adolescents que necessiten molta energia i, des d'eixe punt de vista, encara que mengen massa calories, no engreixen. Des d'eixe punt de vista, persones intel·lectualment formades no cal que consumisquen tant de sucre...
ResponEliminaSegons les paraules de Carles, i la lectura de Pilar (Garcia), aquest llibre, a banda de dolent, sembla que és nociu. Al revés de tot el que pretenem que siga l'educació emocional de la gent jove. I tot això em fa pensar molt. Perquè, anem a veure: a mi m'agradava, des de ben jove, llegir allò que se'n diu 'novel·la romàntica', i vaig llegir Jane Austen, les germanes Brönte, i fins i tot Isabel Allende...! Però mala diferència! Tu que coneixes bé la gent d'aquesta edat, i també la narrativa juvenil: no trobes que podem donar sucre, i calories, i vitamines i el que faça falta, als adolescents, sense intoxicar-los de masclisme, de submissió, de pijerio, i etc...? A que sí...?
EliminaEstant a l'institut em fixe en les parelletes que es fan entre els alumnes, i no és fàcil evitar establir juïns en veure'ls plegats: a voltes pense, com pot ser que tal estiga amb tal altre, o si coneixent-se amb setze anys, duraran fins els 80 anys (mitjana d'esperança de vida arredonida)? També note gests que si bé poden resultar innocents, poden contenir a la llarga significat negatiu: per exemple quan ell s'agafa del coll d'ella.
ResponEliminaAl remat, pense que la televisió (sèries i pel·lícules de caire juvenil o també adult) poden representar un mal exemple, com ho van fer segles arrere algunes novel·les. No sé fins a quin punt poden transcendir els enamorats jóvens, anar més enllà del que una fi de novel·la implica: crec que els llibres de Quim Monzó poden ajudar a fer-los percebre tota la xarxa d'implicacions que conté l'amor.
Ai, sí, que lligen Quim Monzó, o similars. Que riguen dels absoluts, que sàpien llevar transcendència als drames, que aprenguen la ironia.I que visquen l'amor pensant que serà etern, si volen, però que el visquen de manera sana i voluntària, i mantenint cadascú la seua personalitat pròpia. La vida ja s'encarregarà, més tard, d'anar matisant les coses. Són tan importants els llibres que es lligen en aquestes edats! Salut!
Elimina