Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dilluns, 3 de juny de 2019

Veronika Paulics: perquè no ens falti l'aire

Ve a Oliva, l'estimada Veronika Paulics, el proper divendres 7 de juny. A presentar el seu llibre de poemes a pé, a peu, en la traducció de Joan Navarro, que ha publicat Pruna Llibres. Amb ella, el també poeta i company saforíssim Pere Císcar.



Fotografia extreta de la xarxa. En desconec l'autoria.


A peu és un llibre d'una estranya bellesa, inquietant, que el primer que transmet és el compromís intens i irrenunciable de l'autora amb la paraula, amb la paraula com a extensió de l'ànima humana. El nexe, el lligam necessari, dolorós molt sovint, activament i necessàriament implicat en el món. Més encara: mot generador de mons. De vegades els únics mons habitables, aquells que ens són escletxes, aire, llum on no hi ha llum. Em referisc, per exemple, a això:


en la història dels altres

la mare li va dir agafa una de les teves joguines, la preferida, i calla. espera fins que t'avisi.
una setmana en una foscor de camió i va pensar una vida de paraules.
ni una li va semblar tan urgent. ella va esperar.
el desig, una paraula en el silenci. 

Jordi Solà Coll en va destacar, de Veronika Paulics, en un article titulat «Viure poèticament», la cura amb què la poeta es proposa viure, i escriure, el moment de cada cosa: «“cura”, idea força que remet a la cadència que traça el temps del quefer poètic. És la cadència el ritme dels fenòmens en relació amb el jo. La vida en moció, en el context d’un tempo humanitzat i sense presses. Mirar —contemplar— allò que s’esdevé, tenir cura de la cosa en si, donar temps al temps, i aproximar-se amb el llenguatge a la veritat». Això és el que tenim ben present, a mesura que anem llegint els poemes d'algú que transita, a pé / a peu, és a dir, en contacte pausat i atent amb el món que l'envolta, ja siga quotidià o transcendent —hauria de ser el mateix, en poesia— i que l'afecta. Dit a la manera de Paulics:

voldria escriure tal com es fregeix un ou: condimenta i fregeix o fregeix i condimenta. o també tal com es bullen les patates: bull escorre condimenta amb sal, oli. una tomaca madura que es talla a quarts i sal.
i que sortís bo.



Fotografia: Vicent Bou. Extreta de la xarxa.

Li vam dedicar un dels programes de La casa sota la lluna de Ràdio Gandia. Hi vam recitar, el dia 3 d'abril, el poema «primavera». Sabeu aquelles capses de sabates amb forats a la tapa on alguna vegada hem criat cucs de seda...? Cada vegada que en llegesc els últims versos em recorre un calfred. El d'aquell plural que ens hi inclou, en l'espant compartit. En la por que es comprèn. En la compassió. En les mínimes obertures d'esperança cap on mirem. No sé vosaltres; jo encara en puc sentir l'olor, del cartró, i de la morera.

[...] però enfrontar-me a les erugues amb els seus gestos d'eruga...
en aquest moment deuen ser-ne unes dues-centes, movent potes minúscules i boques. són fràgils.
el meu espant reposa en una caixa de sabates al taulell de la cuina. petits forats perquè no ens falti l'aire.

Veronika Paulics: «primavera», a pé / a peu, Pruna Llibres. Traducció de Joan Navarro.

Cliqueu ací per sentir el programa i el poema recitat.  7 min 53 seg



Cartell anunciador de l'acte que agrairem que ens ajudeu a compartir.
Dia 7 de juny. 19.30 hores. Sala de Conferències de la Casa de Maians
(Carrer Major, 12, Oliva).



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

Espardenyes de careta

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 3 de juliol de 2019

A casa, durant el sopar, mon pare, ma mare i jo parlem sobretot de l’oratge. —Senyalen tronades per a demà de vesprada i, en alguns llocs, pluja forta. —La deixarem caure! —Ton pare vol que plantem demà el tomacar. —Eiii... De matí o de vesprada? —De vesprà! Si no el plantem ara ja no cal que el plantem! —Doncs no caldrà regar-lo. —Això ja ho vorem... Per regar l’hortalissa fan servir un motoret que extrau l’aigua del pou. A mitjan vesprada estan plantades les tomaqueres al solc. Just a temps, perquè, de darrere del Mondúver, baixa la remor d’una tronada que va fent-se ... més »

Sota el cel d'horabaixa

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 20 de juny de 2019

*... d'un remoreig que no s'apaga encara* *Maria Antònia Salvà* *En aquest moment de l’any, quan ja s’han fet les nou passades, la llum de l’últim sol toca les coses com si un mantell de pau cobrira la terra. Com si éssers vius i inerts s’embadaliren plegats sota el mateix bany de mansuetud. Si, com avui, el capvespre és de ponent, els arbres i les seues ombres es revesteixen d’una pàtina de color daurat. No cal dir que el miratge dura només un instant. Després, una penombra sense perfils ho unifica tot en una gamma de parsimònia que transcorre des del gris fins al negre. Però, ... més »

Veronika Paulics: perquè no ens falti l'aire

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 3 de juny de 2019

Ve a Oliva, l'estimada Veronika Paulics, el proper divendres 7 de juny. A presentar el seu llibre de poemes* a pé*, *a peu*, en la traducció de Joan Navarro, que ha publicat Pruna Llibres. Amb ella, el també poeta i company saforíssim Pere Císcar. *Fotografia extreta de la xarxa. En desconec l'autoria.* *A peu* és un llibre d'una estranya bellesa, inquietant, que el primer que transmet és el compromís intens i irrenunciable de l'autora amb la paraula, amb la paraula com a extensió de l'ànima humana. El nexe, el lligam necessari, dolorós molt sovint, activament i necessàriament imp... més »

Té pèls la lluna

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 20 de maig de 2019

Apropar la poesia a grups de persones que no en són expertes, que ni tan sols en llegeixen de tant en tant i que solen estar carregades de prejudicis —negatius, és clar— envers el gènere és una experiència que sempre acaba resultant gratificant, enriquidora i constructiva, tant per als aprenents com per a mi mateixa com a poeta, que n'aprenc més que l'auditori i m'acabe alimentant de la satisfacció que em demostren amb la descoberta inesperada. Així ha ocorregut gràcies a l'oportunitat de compartir textos poètics, comentaris i lectures amb un grup d'homes i dones que han assistit a... més »