Dijous, 14 d'abril de 2016 (Apunt de dietari).
Per equivocació, arribe a l’estació de Joaquim Sorolla de València a agafar un tren que, en realitat, ha de partir de la del Nord. Per sort per a mi, aquesta vegada tinc —tenia— una mica de temps de marge, i entre les dues estacions hi ha només 10 minuts, si hom camina a bon pas.
Al panell de Joaquim Sorolla, no hi veig anunciat el tren a l’hora en què estic convençuda que surt el meu. Em funciona la intuïció: busque el bitllet imprès i comprove que no és un Euromed, sinó un Talgo, el que m'ha de dur a Barcelona. I, per tant, he de retrocedir fins allà on he fet cap amb el rodalia. Sense pensar-ho ni un segon, arrossegant la maleteta per damunt de tots els relleus geomètrics de les voreres, torne a ser a l’estació del Nord quan el Talgo hi acaba de fer l’entrada. Encara em sobren deu minuts, després de l’ensurt. M’instal·le al meu seient, panteixant; una dona jove ocupa el de l’esquerra. Em veu tan acalorada que, amb un gran somriure, em facilita el pas i em suggereix el lloc on puc col·locar l’equipatge amb major comoditat. M’ofereix aigua. Deduïsc que li agrada parlar, oh no...! Quant a mi, he tret de la maleta, amb intenció de llegir-me'l, l’original imprès del llibre de Lois Pereiro que acaba de publicar Edicions del Buc en traducció catalana de F. Escandell. Respire a fons i, ja assossegada, em dispose a obrir el plec de poemes que m’he imprès directament del pdf que m’ha facilitat l’editorial: Poesia última d’amor i malaltia (1992-1995). Aleshores, la viatgera veïna hi intervé:
—¿A leer un poco?
—Sí —li responc, sense alçar la vista dels fulls. I, com que ha vist que llegesc en català, canvia de llengua:
—Ets filòloga? —em sembla que ha arribat el moment de sincerar-me amb aquesta dona.
—Sóc poeta —li amolle.
—Sóc poeta —li amolle.
—Poeta i filòloga!, s’exclama aleshores ella, obrint dos ulls com a dos plats. I jo li continue explicant que demà presentem a la Llibreria Calders de Barcelona aquell Pereiro (ja en l’edició oficial) i un llibre meu.
—Ooooh! M’agradaria llegir alguna cosa teua! Aprofite l’avinentesa publicitària i li ensenye un exemplar de Serena barca. Se’l mira. Remuga baixet “oh que maco..., oh que maco...”. I de sobte em busca amb els ulls:
—I què t’ha fet decantar-te per la semiòtica d’aquests colors?
Em quede garratibada amb aquella pregunta absolutament inesperada. Vivim inflats de prejudicis.
—Ha estat obra del dissenyador —és l’únic que se m’ocorre aportar-hi com a resposta.
 |
| El disseny de Serena barca, com de la resta de llibres d'Edicions del Buc, és obra de Dídac Ballester. |
—Ha estat obra del dissenyador —és l’únic que se m’ocorre aportar-hi com a resposta.
Ella, afortunadament, no hi insisteix i s’apunta el meu nom i el títol del llibre en un quadern. En acabar, em fa una observació ben estimulant:
—Els adolescents es despullen escrivint poesia. És admirable que ho faces tu també de gran.
—Per què hauríem de fer servir la poesia, si no?
Sembla que la meua resposta la satisfà. I la curiosa acompanyant del Talgo continua llegint la novel·la que ha de comentar en un club de lectura mentre jo retorne als versos en carn viva de Pereiro:
Estimar-te, vida, estimar-te quasi sempre,
encara que siguis dura i portis entretant
pietat i odi intermitentment.
Ets tu la que sempre eduques i acceleres
la malaltia letal dels que no es resignen
a ignorar com ets en realitat:
solament un trajecte
còmode i ultratjant cap a la mort,
un trànsit inútil i innecessari.
Aprofite aquesta anècdota per fer-te arribar que, després d'haver llegit "Serena barca", només puc dir que la teua maduresa com a poeta és d'una gran solidesa. Ara no tinc el llibre a mà, però hi ha poemes que m'han colpit molt, sobretot el que dediques a ta mare. No sé, ara mateix, dir-te'n res més: admiració i esperança que el llibre siga llegit per molta gent.
ResponEliminaNo cal que en digues res més. La teua valoració és importantíssima per a mi. Tu ets un dels meus referents en poesia, i per tant les teues paraules m'encoratgen a seguir amb més convenciment encara. Ha arribat un moment, amic, en què les coses més importants ho són en tant que les puc incorporar a la meua visió poètica del món. No sé si m'entens.
EliminaEl poema que dedique a ma mare, que, curiosament, em va despertar molts dubtes mentre l'escrivia, ha resultat ser un dels més celebrats del llibre, i això m'omple de satisfacció, perquè em vaig proposar que SB no estaria acabat sense aquest poema.
Gràcies novament, rrr. Una abraçada admirativa.
La gent que busca conversa amb els desconeguts del tren no son de fiar
ResponEliminaAixò pensava jo també. Fins que la dona del Talgo es va quedar observant la portada de Serena barca i va llançar allò de: "I què t'ha fet decantar-te per la semiòtica dels colors?". Des d'aleshores pense que, abans de desconfiar dels desconeguts xarraires, està bé donar-los una oportunitat.
EliminaSalut, Pons!