La vida secreta de les paraules: sambori

Ja feia temps que no deixava cap empremta a Passa la vida; i molt més temps encara que no hi tractàvem la vida secreta de cap paraula. En l'última ocasió érem, ni més ni menys, a l'estiu de l'any 2018, i enraonàrem llavors al voltant del «safareig». Refresqueu, si voleu, la memòria, com qui hi refresca els peus.

Tenia moltes ganes d'incorporar el «sambori» a aquesta secció de «La vida secreta de les paraules». Deu ser la primavera, les ànsies d'aire lliure, i que som pels volts de Sant Vicent i rememorem aquells temps en què gaudíem de les vesprades infinites amb les amigues i els amics de jocs. Sambori que sabem, gràcies a l'escriptora Mercè Climent, que a la comarca de l'Alcoià és conegut també com a «enxanc» (al DCVB, «eixanc»: del llatí vulgar *exhancare, mat. sign., compost del prefix ex- i de hanca, ‘anca’). I és que no tenia material gràfic propi per a il·lustrar aquesta entrada i vaig demanar col·laboració a través de la xarxa. I al cap d'unes hores vaig anar rebent fotografies d'amistats generoses i també alguna aportació lingüística de primera mà, com ara aquesta de la Mercè. És a dir, que a més de recopilar material, vaig poder entrar en contacte —virtual, ai!— amb persones que m'aprecie molt. De seguida ho veureu.

Santi jugant al sambori.
Imatge que ens ha cedit amablement Cristina Muñoz Martínez.

Què és el sambori?: això que veieu dibuixat amb guix a la fotografia de dalt. Segons el DCVB: «Joc en què es tracen en terra una sèrie de caselles numerades, generalment formant un figura acabada en línia corba, i anant a peu coix fan córrer a cops de peu una tella o pedreta que ha de passar d'una casella a l'altra». 

Així de guapet ho diu Ángel Gavara, al seu llibre Música, poeta!

 

Música, poeta! és un llibre d'Ángel Gavara —pseudònim de Miquel Ferrandis Gavara—, il·lustrat per Sandra Ortuño i publicat per Edicions 96, l'any 2012.

I quin és l'origen, o l'etimologia, de la paraula «sambori»? Doncs, en aquest cas, l'explicació és tan senzilla com curiosa. «Sambori» és el resultat de vulgaritzat la paraula culta «cimbori» (en la qual sembla haver-hi confluït el terme «cim» o «cimbell»). I ací no anava gens desencaminat l'amic Mariano Mosquera, que m'ho havia preguntat a través de Facebook :). I què és, exactament, un cimbori? Segons la definició del DIEC: «Construcció de planta poligonal o cilíndrica que s’aixeca sobre la intersecció de dues naus d’un edifici monumental per donar llum a l’interior i, generalment, per servir de base a la cúpula». I també, «A l’interior d’una església, petit baldaquí que cobreix l’altar o una sepultura, generalment sobre quatre columnes».

 

A casa de Johanne Chené tenen un sambori cosit amb tela que m'ha agradat molt conèixer gràcies a la fotografia que l'amiga establerta a Jesús Pobre em va enviar.

 

Arribats fins ací, i després de conèixer els ets i els uts de la definició del tecnicisme, la meua pregunta era quina explicació religiosa, que transcendís el simple caràcter lúdic, podia tenir el joc del sambori. I vaig requerir l'ajuda d'algú que ha escrit en més d'una ocasió sobre costums i jocs tradicionals, des del vessant divulgatiu de l'antropologia popular: l'escriptor i amic Joan Iborra. I vet aquí un text il·luminador extret del llibre col·lectiu Capitulet. Jocs tradicionals de Xeraco. (*) Immensament agraïda, Joan.

[sambori], un joc extremadament estès i popular arreu de les nostres terres, però que també es juga a d’altres indrets, amb noms diferents i amb d’altres modalitats. Prové d’un joc antic practicat pels grecs de Sicília, datat sobre els anys 750 aC i difós pels romans arreu de l’Imperi, amb un significat clarament religiós: transitar del món material a l’espiritual. A les comarques del Comtat i l’Alcoià, el sambori és conegut com l’«enxanc», molt similar a la denominació usada pels catalans que l’anomenen la «xarranca», tots dos derivats del verb eixancar o eixancarrar, referida a l’acte de separar les cames per a jugar-hi.

Joan Iborra: «Com un joc», pròleg a Capitulet. Jocs tradicionals de Xeraco, AC La Goleta, 2009.

 

Què us sembla? Qui ens havia de dir quan dibuixàvem un sambori i hi saltàvem a la pota coixa que estàvem imitant, com els antics grecs i romans, el trànsit «del món material a l'espiritual»? Jo ho feia amb tota la determinació, d'això sí que en puc donar fe. 

Aquesta imatge és oportuníssima: Llum R. A., al Reial Santuari de la Mare de Déu de la Font de la Salut de Traiguera (Baix Maestrat). Me la van enviar els seus pares, els amics Maite i Quico. Ells no sabien aleshores que estaven proveint-me de la prova gràfica decisiva per connectar el món diví i el món terrenal, a través de la seua xiqueta que juga al sambori. Gràcies als tres!

 

Això són les paraules: convencions gràfiques i sonores que connecten referents reals amb les nocions mentals que volem expressar: miracles comunicatius, vaja! Sospite que el poeta Josep Piera no hi devia evocar litúrgies quan va escriure aquest poema. O potser sí, perquè «litúrgia», en origen, preocedeix de leitourgía i significa 'funció pública':

Col·locar dins un calze ofert al món sencer
les paraules de sempre, viscudes
des del mateix instant de l’acte, oïdes
com un joc pel carrer
amb trenes i flocs i el sambori i la corda
i el tello i el pic i la trompa i el cau
i nostàlgia o desig. 

 

Josep Piera: Brutícia, recollit a Poesia completa. 1971-2018

Institució Alfons el Magnànim, 2018

 

 

Aquesta imatge, cedida pel fotògraf Francesc Vera,
és un luxe que honora «La vida secreta de les paraules» dedicada al sambori,
i el blog sencer. Pertany a la sèrie «Nocturnes» (1985-1990), que trobareu a la seua pàgina web. Crec que és perfecta per il·lustrar els versos metapoètics de Piera.

I per acabar, ens falta compartir la vivència literària que, com és habitual en aquesta secció, l'Àngela Guixot ens hi ofereix, avui del seu sambori particular.

La Plaça de l’Hort Tallat

De la meua infantesa, ara mateix, puc dir que en sobreviuen els queixos amb nocilla i l’Hort Tallat.

Llavors, la vida era un present que durava, tot just, una vesprada. I l’horitzó del món eren les vores d’aquella Plaça. Quan dic aquella Plaça vull dir la Plaça d’anys, amb la farola enmig i el sambori en un cantó. Hi havia dos solars tancats amb murs de bloc. I a les parets dels blocs, de tan primes com eren, sovint s’hi obrien traus que nosaltres empràvem d’amagatalls del guix. Potser sabíem, sense ser-ne conscients, que el futur era perdre’l. Perdre’l, i en acabant trobar-lo a enyor.

De la meua infantesa, ara mateix, trobe a faltar el guix de dibuixar el sambori al cantó d’aquella Plaça. Trobe a faltar el llépol, relliscós, giravoltant per dins de l’aigua. Trobe a faltar els mots i el ritme parsimoniós dels vells.

I, tanmateix, perquè no el vaig conèixer, perquè quan jo vaig nàixer ja l’havien tallat, mai vaig sentir nostàlgia per l’hort de tarongers, del tot rodat de cases, que va quedar colgat quan varen fer la Plaça. Ara pense en l’enyor... pense en l’enyor de la xicalla que cercava nius amb ous entre les branques d’aquells arbres: també té un preu l’asfalt d’on fèiem el sambori.

Diuen que cap enyor fa més profit que un altre. I diuen, fins i tot, que no fa cap profit, l’enyor. Però és de llei que ens enyorem, amb la mateixa intensitat que ho vam gaudir, d’allò que recordem, potser idealitzat, com l’Ítaca perduda.

 

Àngela Guixot Escrivà

No podia faltar l'aportació de la nostra Júlia Llorca Tauste, fotògrafa en cap de «La vida secreta de les paraules». En aquest cas, diu que passejava un dia per Piles (la Safor) i allà estava el sambori per alegrar-nos el blog amb aquesta bella fotografia.

 

 

 

Colofó

I com que passa la vida, i els costums, i els hàbits i les simbologies s'actualitzen, no ens resistim a ensenyar-vos aquest sambori que acompanya el poema «Inefable», de Blai Carles, i que va servir per il·lustrar un post publicitari del volum 1 de la Revista Poetry Spam. Del trànsit espiritual a l'eroticosexual... Vet a saber si no és tot una única sublimació.

 

Entregues anteriors de «La vida secreta de les paraules»:

Safareig

Sitiet
Nona

Melic

Llepassa i Parot (estellesianament...)

Grau i Escar
Puput
Ullal

Bruixa
Corfoll 

 

La vida secreta de les paraules: «safareig»

«Hay muy pocas cosas: silencio y palabras.»
Isabel Coixet

Segons aquest Passa la vida, hi vam publicar l'última entrada de la secció «La vida secreta de les paraules» el dia 17 d'abril de 2017. En aquella ocasió, ens hi vam recrear en la vida secreta de «sitiet». I un any i quasi tres mesos després —això pot ser?!— hi tornem, amb una paraula que és antropologia pura, amb tot de contalles relacionades i de dites populars, i amb un ric patrimoni associat que en deixa constància de la seua bellesa arquitectònica —i si no, que li pregunten a Agnès Vidal i Vicedo, que deu ser qui més en sap, en tot el País Valencià, en aquests moments—. Ben fresqueta i esperem que oportuna, també, la nostra paraula, en aquests dies de temperatures insofribles. Això és: «safareig», de l'àrab ṣahrîǧ, amb el significat de «bassal, estanyol», probablement d'origen irànic, segons els lingüistes, i documentada per primera vegada l'any 1205.

Llavador o safareig de Benitaia (la Marina Alta). Fotografia: Júlia Llorca Tauste.

Com bé explica Joan Coromines al seu Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, «safareig», pronunciat de manera bisíl·laba o trisíl·laba, segons territoris, «avui és mot conegut i usat més o menys pertot. En català central és el nom del rentador o llavador, sigui el domèstic o el public d'una població». I puc donar fe que, almenys a la comarca valenciana de la Marina, ocorre una cosa semblant, i safareig és tant el lloc públic on hom anava a llavar —les dones, en exclusiva— com l'espai domèstic on es fa la bugada i on normalment s'acumulen els estris que s'hi dediquen. També assenyala Coromines que, a la Vall de Gallinera, és nom propi d'alguna font i que en molts llocs pertany al sistema irrigatori (a Alzira, a la Segària, a Monòver...).

Una vista del llavador municipal de Castellonet de la Conquesta,
a la comarca valenciana de la Safor. Fotografia: Júlia Llorca Tauste

Si riquíssim és el valor patrimonial d'aquestes construccions, no menys rica és la dimensió sociològica del lloc, en els temps en què els safareigs eren centres habituals de feina quotidiana i de trobada de dones que, si bé havien de suportar la duresa de l'activitat, molt sovint en condicions extremes, almenys anar-hi a fer la bugada també servia per esplaiar-se en la conversa, intercanviar notícies, contar succeïts...

Equilibri i serenitat en aquesta fotografia del llavador de Terrateig (la Vall d'Albaida).
Autor: Jordi Solà Coll. Juliol de 2016.

Fins a tal punt eren els safareigs, o llavadors, nuclis tertulians i de circulació d'enraonies, que ha perdurat en la llengua popular l'expressió «fer safareig» amb el sentit de «conversar excessivament, amb xivarri i xafarderia —Joan Coromines dixit—, a causa del que fan les dones aplegades en els safareigs de barriada o de casa de veïnat [...] fins al punt que de la dona xafardera també es diu a Barcelona una bugadera». Ja la tenim armada! Curiós que la xafarderia siga una qüestió de gènere i que aquest gènere el determinen, exclusivament, les persones que s'aplegaven en un safareig per dur a terme una feina tremenda. I interessantíssim, d'altra banda, lingüísticament parlant, que la paraula «xafardeig» derive de «safareig», etimològicament i físicament. Fascinant, la vida secreta de les paraules!

Planes (el Comtat). Fotografia de Júlia Llorca Tauste.

 

Ara bé, i per equilibrar una mica la possible càrrega ideològica del mot «xafardejar», Joan Coromines apunta al seu Diccionari etimològic... un altre mot relacionat, «xafarnat», com a sinònim de «baralles» i relacionat amb el «xivarri dels tavernaris». Dit això, he fet la prova de buscar al Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans quin és el significat oficial de «xafarnat» i no hi he trobat cap ni una marca de gènere masculí, ni cap origen tavernari, com era previsible, ai las!: «Soroll que mou una colla, una munió, de persones cridant, corrent, esbatussant-se, etc.» Una colla... de persones..., és clar! Ens quedarem, però, ja quasi per acabar, i tornant sobre l'expressió «fer safareig» amb un testimoni ben bonic que Agnès Vidal i Vicedo recull al seu llibre (quasi)homònim, dins de l'apartat que titula «Un guirigall d'històries», i on l'autora cita al seu torn un text procedent d'una altra publicació germana: Els safareigs públics de la Conca de Barberà. Un testimoni de la feina de les dones en el passat: «Al capdavall, "fer safareig" és compartir, és compartir la paraula, una necessitat d'explicar, de saber, quan tot és permès de dir, exagerar i canviar-ho. Tu m'expliques, jo t'explico, i ens ho anem passant, i totes hi anem posant». (Cossetània Edicions, Valls, 2006) 

Aquesta fotografia no té la qualitat de les de Júlia, perquè en soc jo l'única responsable, però em fa il·lusió publicar-la al costat de les seues perquè aquest és el llavador d'Alpatró (la Vall de Gallinera), que tinc ben a prop de la casa des d'on redacte aquesta entrada.

I com a colofó, ara literari, acudim a les Rondalles valencianes d'Enric Valor per recordar el que és, possiblement, el safareig més famós de la nostra rondallística popular: el llavador de Penàguila, on s'ambienta el «cas gros i esgarrifador» que ocorregué a Toneta la de les Alcoies, per malcreguda! Aquest és un tastet només de ...I queixalets també!, que us aconselle que llegiu tot sencer —si és que no ho heu fet encara!— perquè és una petita joia. Al final en teniu les referències:

Això va anar i era un cas que va passar en la vila de Penàguila. Un cas gros i esgarrifador, per cert. Cal dir-vos de bestreta, que aquesta vila és un racó del món. Un bell racó, això sí, enmig d’intricades, ombrienques i encinglerades muntanyes. De vora el poble, davalla una costera vorejada d’oms gegantins i frondosos, i al capdavall hi ha una font abundantíssima, que trona pels seus vint-i-tants canonets de bronze. I el llavador, on fan les dones la bugada. De dia, hi ha grans rastres de dones llavant; però a les nits, d’ençà que ve la tardor, soledat i misteri; sols la remor de l’aigua i l’udol del vent en els oms de la baixada.

 

— No aneu de nit a llavar a la font! — aconsellen les mares a les filles.

[...] Un altre esmortit fanal d’oli enllumenava el safareig. Ella s’hi va posar a llavar de pressa de pressa, tota temerosa, però dominant-se la por.

I de sobte, sense haver-la sentida arribar abans, va veure al seu costat una dona endolada, alta, flaca, molt flaca [...]».

Trobareu ...I queixalets també!, d'Enric Valor al volum 4 de les Rondalles valencianes publicades per Tàndem Edicions. I també al volum 2 de les publicades per Edicions del Bullent.

I ací en format on line, juntament amb la rondalla també valoriana d'El dimoni fumador. Per poder-ne fer una primera lectura immediata, eh? Després cal aconseguir el llibre!

Detall del llavador de Penàguila, el safareig on baixava a llavar Toneta la de les Alcoies en la rondalla... I queixalets també, d'Enric Valor. Fotografia de Rafa Enguix.

Entre el 24 de març i el 9 d'abril de l'any 2000, quan feia només uns mesos que havia mort l'escriptor de Castalla, se li van dedicar des de Cocentaina una sèrie d'actes amb el títol global de «Cocentaina reconeix Enric Valor». Hi havia en l'organització amics i amigues com ara Joan Jordà, Susi Orts, Fani Bernabeu o Rafa Enguix, autor d'aquesta fotografia i de moltes altres que va fer en l'acte de cloenda, el dia 9 d'abril d'aquell llunyà any 2000, en què ens aplegàrem, just al voltant del llavador de Penàguila, moltíssima gent amb ganes de retre homenatge a l'enyorat Enric Valor. Entre molts altres companys i amics, Joan Pellicer Bataller o Enric Moltó Blanes, que ja no estan físicament amb nosaltres, i Rosa Serrano, gran amiga del senyor Valor i una de les editores de la seua obra.

Servisquen aquestes línies com a reconeixement i homenatge, des de l'enyor i des del profund agraïment a la tasca perdurable de tota aquesta gent absent i present.

ADDENDA (30 de juliol de 2018)

A la poqueta nit del dissabte 21 de juliol, ens trobàrem al poble d'Otos (la Vall d'Albaida), Júlia Llorca i la seua càmera inseparable, Àngela Guixot i jo. Teníem ganes de visitar un llavador molt especial. Ens hi va acompanyar Joan Olivares, escriptor i gnomonista («persona versada en la construcció de rellotges de sol»); ei..., i amic! Gràcies a això hem aconseguit que l'Àngela Guixot deixe també la seua empremta literària en aquesta entrada de safareigs i de bugades. Les fotografies, les hi va fer Júlia.

Als ajuntaments amb sensibilitat

Als hòmens que fan bugada

Si en teniu ocasió, pareu esment: és delitós el so del safareig. És delitós el so del mot, sa-fa-retʃ, i és delitós el so de l’aigua viva rajant en regalim sense parar. I és delitós, també, el so del patrimoni que ens prova d’on venim, el so de la memòria que encara no hem perdut.

I, tanmateix, hem fet molt de camí cap a la desmemòria. Amb especial incúria si el patrimoni és, més aïna, el matri-moni. I els safaretjos, de fet, són un espai de dones considerats, des de l’origen, béns de valor escàs. Eixe menyspreu, pitjor que taca d’oli, els va tirar a terra. I encara gràcies que, com deia aquell poeta, som al llindar d’un altre temps.

 

Enguany, a Otos, s’ha restaurat el safareig del poble. I han tingut el bon gust d’embellir-lo amb detalls que homenatgen la dona i el seu treball. El gran mural del fons reprodueix una fotografia de 1954.

Fa goig afigurar-se el so de tantes dones mestressejant al safareig, compartint cants i riures, compartint plors i pors. El so del safareig ens mostra ben al viu les vides, empetitides i silenciades, de moltes iaies nostres. Les rutines diàries. El seu món dins de casa. I el seu món fora, fent safareig. I en ser espai de grup, de no estar aïllades, de ser recolzament i alhora recolzades, el so del safareig és so d’empenta, és so de rebel·lió.

A l'exterior del safareig, hi ha un rellotge de sol amb símbols feministes. El gnòmon d’acer, que és el símbol de Venus, marcarà cada huit de març.

Fa molt de goig, també, el so de tanta lluita que encara no hem guanyat. Però, mireu: cap contesa és en va i cap termini ens delimita. Més tenaçment que mai, seguim amb la bugada.

Àngela Guixot Escrivà

Per últim, i com a gest d'agraïment, volem compartir un regal que ens ha fet la companya Teresa Tort Videllet, que hem conegut gràcies a la màgia dels llavadors i de les paraules. Teresa és administradora del blog Agafada al vol. Som les paraules que diem, que des d'aquest moment declarem Blog Agermanat amb aquesta secció de «La vida secreta de les paraules». La fotografia que ens envia és del llavador de Benifallet, Baix Ebre, i hi són les dones en plena feina bugadera, immortalitzades, en aquest cas, en un mosaic de trencadís. Moltes gràcies, Teresa.

Entregues anteriors de «La vida secreta de les paraules»:

Sitiet
Nona

Melic

Llepassa i Parot (estellesianament...)

Grau i Escar
Puput
Ullal

Bruixa
Corfoll