Poemes que fan tremolar

Com ara aquest d'Erich Fried, del llibre Exercicis preparatoris per a un miracle [1]. Si us ve de gust, mentre el llegiu, el podeu escoltar recitat des d'aquest enllaç a l'espai radiofònic La casa sota la lluna, de Radio Gandia Ser, on Puri Naya i jo en parlem embadalides (4 min 12 seg). També hi fem un comentari sobre la importància dels silencis en poesia.

EL QUE FA MAL

Si et
perd
què
em farà mal?

No el cap
ni el cos
ni els braços
tampoc les cames

Es cansen
però no fan mal
o no més mal
que la cama que sempre fa mal

Respirar no fa mal
S'encongeix una mica 
però menys
que amb un refredat

L'esquena no fa mal
tampoc l'estómac
els ronyons no fan mal
i tampoc el cor

Llavors
per què
no puc suportar
perdre't?

Erich Fried: Exercicis preparatoris per a un miracle. Poemes de la ràbia i de l'amor, Edicions Alfons el Magnànim-IVEI, València, 1991. Traducció de Gustau Muñoz i Marc Granell.



 

Com que estem en plena temporada taronjaire, ho he tingut fàcil per aprofitar el deliciós suc matinal i experimentar una mica amb la fotografia (pobra de mi!). Ja em disculpareu l'atreviment, professionals del Photoshop!

Erich Fried va nàixer a Viena l'any 1921, al si d'una família jueva, i el 1938 hagué d'exiliar-se davant la persecució desencadenada pels nacionalsocialistes. Des de llavors va residir a Londres, on va morir l'any 1988. És un dels grans poetes en llengua alemanya del segle XX. Els seus registres en poesia són molts i ben diversos, per bé que hi predomina la inspiració civil. Com assenyalen els traductors a la seua «Nota preliminar», fou un escriptor rigorosament compromès amb la seua època i amb una capacitat d'impacte públic gens corrent»; un dels principals representats de la literatura política en llengua alemanya a partir de la Segona Guerra mundial. Però, com demostra el poema anterior, «Fried és també un poeta de l'amor, de la individualitat que s'obre al món, de la vivència íntima». La seua obra completa comprèn uns vint-i-sis volums de poesia, però fou un autor prolífic en pràcticament tots els gèneres literaris.

[1] Exercicis preparatoris per a un miracle és una antologia que té com a base el llibre Vorübungen für Wunder. Gedichte vom Zorn und von der Liebe (Berlín, 1987), un volum que recull poemes procedents de set llibre diferents, publicats entre 1979 i 1985.

Portada de la col·lecció llegendària de poesia, dirigida per Marc Granell, d'Edicions Alfons el Magnànim-IVEI de València.
En aquesta nova etapa política, l'actual Institució Alfons el Magnànim-Centre Valencià d'Estudis i Investigacions ha reprès la col·lecció.

Estreta és la senda dels poetes

M'aixeco cada dia en homenatge als morts,
i sé quant inútil és el meu esforç
en persistir a mantenir intactes els murs
de l'existència [...]

Jordi Solà Coll: «Creure» (fragment), Ulls de glaç, Pagès Editors, Lleida, 2017. 
Premi de Poesia Miquel Martí i Pol, 2016.

Fotografia extreta de la xarxa.

En una entrevista publicada al setmanari El Temps, el 3 d'octubre de 2017, Xavier Aliaga i Jordi Solà Coll enraonaven en aquests termes, trobe que summament suggeridors, just a partir de l'últim vers del poema «Creure», d'Ulls de glaç, que m'ha servit per titular aquesta entrada: 

—Hi ha un vers al llibre que diu: «Estreta és la senda dels poetes». Té això a veure amb la dificultat de trobar la manera d’expressió, la forma?

—El camí del coneixement és extremadament difícil per a tothom, no sols per al poeta. Aquest vers té a veure amb la tradició hinduista, prové d’un text que és el Katha Upanisad, que té més de dos-mil anys, i jo el vaig parafrasejar en el poema «Creure», un dels més polítics del llibre. Parla de la dificultat de l’ésser davant de la immensitat del món i la desolació que l’embolcalla. L’única manera de contrarestar això és el saber i el coneixement. Però aquesta és una via difícil, tan difícil com estreta és la senda dels poetes o el tall d’una navalla.

Vaig recitar aquest credo en la perseverança humana el dia 18 d'octubre passat, en la secció radiofònica de La casa sota la lluna, que s'emet quinzenalment des de Ràdio Gandia, gràcies al suport i a l'entusiasme indoblegable de la periodista i amiga Puri Naya. Pense que són dies molt oportuns, de lluita col·lectiva, de necessitat de no claudicar, de lluitar per defensar unes idees i uns convenciments absolutament legítims, per recordar, ara i ací, aquest poema de Jordi.

Si us ve de gust, el podeu escoltar punxant ací damunt mateix (3 min 51 segons).

Poesia a la ràdio: Christelle Enguix

Segurament és una obvietat afirmar que els fets i les experiències més importants que afecten un ésser humà pel simple fet de ser-ho són també els fets i les experiències més universals, els únics que, segurament, ens igualen en la nostra condició d'homínids més o menys sabuts: nàixer, morir, estimar, témer, patir, riure, plorar, desitjar, gaudir, procrear. I tanmateix, cada dona i cada home, des de la seua individualitat, viu, amb una particularitat única i irrepetible —i mai exempta d'egocentrisme—, aquests moments transcendents tan semblants entre congèneres. Tota una altra cosa és el tractament especial que se'n puga fer des de l'art i, per descomptat, el resultat artístic. En aquests casos, l'experiència particular es devalua fins a l'anècdota i l'obra, la manifestació, la creació artística adquireix un caràcter exclusiu i autosuficient. En el cas de la poesia, que és el que ens ocupa ací, un poema ha de ser potent per ell mateix; el procés de creació l'ha acabat allunyant de l'incentiu extern, que ha esdevingut una banalitat al costat de la transcendència implícita de la bona poesia. I tanmateix... I tanmateix no hi hauria obra artística, si, segurament, l'autor o l'autora no hagués viscut la seua insignificant experiència humana com un esdeveniment d'excepcionalitat inqüestionable. Heus ací la contradicció que ens fascina.

Nou mesos. Fotografia: Ferran Jordan,
extreta del blog Present imperfecte.

La reflexió inicial, una mica llarga, em serveix per introduir aquest poema de Christelle Enguix, procedent del llibre Tot el blat, que, en paraules del periodista i escriptor Xavier Aliaga «poetitza sense caure en el candor l’experiència vital de la maternitat». Es titula «arribada» i, si us ve de gust, el podeu sentir recitat en aquesta nova entrega del programa La casa sota la lluna, que s'emet quinzenalment a Ràdio Gandia Ser, amb la inestimable i encoratjadora complicitat de la periodista Puri Naya.

arribada

I

es desperta la nit sobre les branques
frondoses de l'aire. una pluja fèrtil,
roent, em regalima cames avall.
s'acosta l'hora lluminosa i canten
les campanes com un riu que endevina
la mar. desancorem les mans i el verd
de les ones, l'espurna covada
i la set, la remor dels rellotges i l'arena.
s'unfla el goig com una vela
pels laberints insondables de la carn.
contracció i distensió.
s'eixamplen els camins per on discorre la sang
i la sal, les aigües subterrànies. el cos
inspira la llet atàvica dels estels. és a punt
d'esclatar l'escuma de l'alba, l'alè del plor
primer. la llum absoluta.


II

tot és a punt. les mans alades
i l'anhel, la veu rompuda
i l'aigua, la flama atordida
i el misteri, l'espenta titànica
i els pètals, el ventre il·luminat
i l'aire, l'arrel sagrada
i la llet. tot. tot és a punt.


III

i de sobte, la teua absència
dintre meu.
             com extirpar-li el temps
a la música.


IV

per sempre abandones
la intimitat abissal
on habitaves, la còncava plenitud
del turó volcànic. el gust
d'una aigua temperada pel mantell
maternal de la terra.
                          i per primera volta plores
l'acer esmolat de l'aire.


V

ja no ets branca.
ets arbre.
               però busques tota l'aigua
en les meues arrels.

Tot el blat, de Christelle Enguix, es va publicar a Godall Edicions, l'any 2016.