Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

diumenge, 17 d’octubre del 2021

#AcíPoesia: Rebelión de la sal / Rebel·lió de la sal, de Teresa Pascual

La primera edició de Rebel·lió de la sal, de Teresa Pascual, es va publicar a Pagès Editors l'any 2008. L'octubre de 2020 se'n va publicar la traducció, Rebelión de la sal —l'autora de la qual és Lola Andrés, com també del pròleg— a La Garúa poesía. Entre pandèmies i inhibidors diversos, em fa l'efecte que aquesta edició bilingüe no ha tingut el ressò que mereixeria. Tant de bo en vinguen més i millors oportunitats encara.

 


La fotografia és de Juan José Todolí. L'he agafada del seu mur de Facebook. El fotògraf ha estat preparant en els últims mesos una exposició amb imatges d'escriptores i escriptors de la Safor. Es va presentar divendres 15 a la Biblioteca Central de Gandia amb el títol de Lletraferits i, amb ella, es va inaugurar la Tardor Literària de Gandia.

 

De tota l'obra de Teresa Pascual, potser aquest és un dels llibres on la veu poètica tendeix amb major claredat a la concreció. On la poeta recorre a una fisicitat necessària per encarar amb honestedat els temes més descarnadament humans: el reconeixement a través de l'amor, del desig o de la mort (de la mare). Des d'un dels poemes ho proclama l'autora: 

És el moment de tornar a les coses,
de posar-los els noms sense mirar
els efectes que causen sobre l'ànima.

 

I en la traducció de Lola Andrés:

 

És el momento de volver a las cosas,
de nombrarlas sin mirar
los efectos que causan sobre el alma.  


Una aspiració a la concreció o a la fisicitat que prèviament filtra, no cal dir, la fecunda capacitat reflexiva de l'autora:

Torne a donar el silenci imperfecte
del cos que tu has rastrejat amb la boca,
has pres, desfet, partit, desmesurat,
tan diferent al que a la nit d'octubre
vas advertir amb la poca vergonya
d'entrar sense permís en els seus ulls.
Torne a donar-te el cos i prenc del teu
imperatius, rendició, la set,
torne a les mans que han decidit forçar
les màximes raons de la prudència.  

 

* * *

 

Vuelvo a entregar el silencio imperfecto
del cuerpo que has recorrido con la boca,
el que has tomado, deshecho, roto, desmesurado,
tan diferente a aquel que advertiste
en la noche de octubre con el impudor
de entrar sin permiso en sus ojos.
Vuelvo a entregarte el cuerpo y tomo del tuyo
imperativos, rendición, la sed,
vuelvo a las manos que han decidido forzar
las máximas razones de la prudencia. 


 


 Rebelión de la sal, en la traducció de Lola Andrés publicada a La Garúa Poesia (2020).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

HISTORIAL DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »
Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 31 de desembre de 2020
Els meus avis foren persones molt humils. Els paterns vivien en una casa situada en la partida del Clot de la Mota, en el camí Vell de Cullera, quan el Grau s'acabava i començava a ser la Devesa, ja en territori de marjal. Al davant hi havia tota una zona de marenys, amb bancals cultivats d'hortalissa que arribaven pràcticament a tocar de mar. En molts casos, aquells bancals s'havien reomplert a sobre d'aiguamolls i hi feies un forat i brollava l'aigua fàcilment. Aquests bancals sovint es delimitaven amb unes bardisses altes, formades a base d'uns arbres que desenvolupaven unes ramificacions aplanades en forma de ventalls. Llegiu+



Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 11 de desembre de 2020

El XXIV Homenatge a la Paraula que organitza anualment el Centre d'Estudis i Investigacions Comarcals Alfons el Vell de Gandia s'ha dedicat aquest any 2020 a l'escriptora Carmelina Sánchez-Cutillas, aprofitant i sumant-se així a l'avinentesa d'haver estat declarada Escriptora de l'Any per l'AVL. Com és tradicional, el centre ha publicat un llibre per a l'ocasió, amb textos d'escriptores i escriptors valencians que evoquen l'autora de la cèlebre novel·la *Matèria de Bretanya*...




Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 29 de novembre de 2020

Article publicat a l'especial de "La Veu dels Llibres" de *Nosaltres la Veu* del 20 de novembre, Dia del Llibre Valencià. Diria que és impossible, en els temps que corren, viure en el món del llibre i aconseguir traure’ns de sobre el vertigen de qui practica un triple salt mortal. Més encara en aquests moments pandèmics. Però el mal de cos provocat pel vertigen no és exclusiu d’aquesta època certament morbosa. Ve de lluny i s’ha anat gestant en un context social i, segurament, polític —dubte que es puguen separar aquests dos conceptes— no gens procliu a la cultura de la lletra impresa.

Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 6 d'octubre de 2020

Tenia moltes ganes de deixar constància per ací que *Sempre és tard* ja és una realitat impresa, gràcies a Edicions Proa, i ho faig ara, després d'haver-se presentat *oficialment *en societat el dia 22 de setembre, en la cerimònia de lliurament dels Premis Literaris de Girona que convoca la Fundació Prudenci Bertrana. Una cerimònia —ho vaig dir a Twitter l'endemà mateix— que fou una "demostració de respecte per la cultura i per la literatura".