Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dimarts, 6 d’octubre de 2020

Us presente 'Sempre és tard'

Tenia moltes ganes de deixar constància per ací que Sempre és tard ja és una realitat impresa, gràcies a Edicions Proa, i ho faig ara, després d'haver-se presentat oficialment en societat el dia 22 de setembre, en la cerimònia de lliurament dels Premis Literaris de Girona que convoca la Fundació Prudenci Bertrana. Una cerimònia —ho vaig dir a Twitter l'endemà mateix— que fou una "demostració de respecte per la cultura i per la literatura". Per això aprofite per reiterar el meu agraïment a entitats i persones que ho van fer possible, i, especialment, a les que m'acompanyen, ara i des de fa tant de temps, en el camí de la poesia, de l'amistat i, en definitiva, de la vida.  

 


La imatge de coberta és de Consol Martínez Bella:
un luxe per a mi que també agraesc des de la sort de l'amistat.
Punxeu a sobre per a +Informació.

 

Com a petita mostra del que podreu trobar al llibre, si és que us vaga de fer-hi una ullada, he escollit aquest "Al buc del cap" que vaig escriure, quasi a manera de repte instigat pel poeta Jordi Solà Coll, després que, el mes de novembre de 2016, vaig superar una crisi de migranya que tinc arxivada en el meu memorial amb el qualificatiu d'històrica. És una experiència ben prosaica, la de les migranyes, que m'acompanya, pràcticament, des que tinc ús de raó: vulgar i trasbalsadora a parts iguals. Va declarar Anna Swir que "[La poesia] Expressant la realitat, la domina i venç, crea al voltant de l'ésser humà un micromon, delicat i tendre, perquè el defensi d'allò horrible del macromon". 

Amb el motiu del títol, hi vaig voler fer l'ullet als companys d'Edicions del Buc. I aquest és, potser, el motiu primer pel qual he volgut reproduir ací aquesta peça i no cap altra: perquè els "bucaires" —com els va anomenar el també poeta Ramon Boixeda, i a  mi em va encantar— diuen que pleguen veles, en un moment en què tothom sabem que res és ja el que fou. I jo els vull agrair, també a ells, l'alegria amb què acolliren el meu Serena barca (2016), a casa seua. Un llibre, un temps, un estat d'exaltació poètica i vital sense el qual ara no existiria, evidentment, Sempre és tard.


AL BUC DEL CAP

Al meu davant,     em retorna la plana     camins malmesos.

Un mas de pedra     com un noble desig     momificat
i sobre els camps,     a l’hivern en repòs, uns fils d’aranya:
cabells de vidre     on prova a fer tentines     la vella acròbata.

Passes porugues     entre la nebulosa     on m’extravie
i des d’on cal     fixar de nou el centre     de mi mateixa.
Al buc del cap     l’udol retruny encara.     En queda l’eco,

remor del pas     de la tempesta morta.    Fressa de fulles,
les recialles.     Llunyà malson mesquí,     devastador,
i per enèsim     cop, el pànic de no     poder pensar

mai més després     de l’últim mos feroç     d’una migranya.

 

Si no hi ha impediment que s'hi interpose, farem una primera presentació de Sempre és tard a Gandia, a la Biblioteca Central (Pl. del Rei Jaume I, 10) el proper dimarts 20 d'octubre. En companyia impagable de Teresa Pascual. Encara que haurem de contenir les alegries, encara que recordarem amb enyorança altres temps de celebracions efusives, proclamarem als quatre vents que la poesia és, més que mai, un recer imprescindible; l'amistat, també. I jo voldria que fos, en aquest moment, bàlsam i llum. Això voldria.

 

 

2 comentaris:

  1. Doncs, que tingues molt bon succés en aquest nou viatge poètic. L'he llegit i m'ha agradat. Hi he trobat alguns canvis respecte del Serena Barca: ara no hi ha aquella part tan eròtica (que no apareixia en els anteriors), de testimoni hi ha "Humus"; tampoc has continuat amb els jocs formals com el poema de les as. Però sí que veig les línies del païsatge, molt de païsatge i de la denúncia social.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Em fa contenta que puguem compartir els nostres quefers poètics i que en puguem fer intercanvi d'opinions. Sense els i les qui ens llegeixen, o ens escolten, no tindria sentit res del que fem.

      País i terra, sí, sempre constants. Pel que fa a la resta, les inquietuds són les que són cada vegada que escric. No invente res i m'agrada explorar maneres i motius. Si em repetisc, m'avorrisc, i avorrir-se és un mal indicador en qualsevol procés creatiu, crec jo.

      Aprofite per desitjar-vos un bon any.

      Elimina

HISTORIAL DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »
Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 31 de desembre de 2020
Els meus avis foren persones molt humils. Els paterns vivien en una casa situada en la partida del Clot de la Mota, en el camí Vell de Cullera, quan el Grau s'acabava i començava a ser la Devesa, ja en territori de marjal. Al davant hi havia tota una zona de marenys, amb bancals cultivats d'hortalissa que arribaven pràcticament a tocar de mar. En molts casos, aquells bancals s'havien reomplert a sobre d'aiguamolls i hi feies un forat i brollava l'aigua fàcilment. Aquests bancals sovint es delimitaven amb unes bardisses altes, formades a base d'uns arbres que desenvolupaven unes ramificacions aplanades en forma de ventalls. Llegiu+



Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 11 de desembre de 2020

El XXIV Homenatge a la Paraula que organitza anualment el Centre d'Estudis i Investigacions Comarcals Alfons el Vell de Gandia s'ha dedicat aquest any 2020 a l'escriptora Carmelina Sánchez-Cutillas, aprofitant i sumant-se així a l'avinentesa d'haver estat declarada Escriptora de l'Any per l'AVL. Com és tradicional, el centre ha publicat un llibre per a l'ocasió, amb textos d'escriptores i escriptors valencians que evoquen l'autora de la cèlebre novel·la *Matèria de Bretanya*...




Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 29 de novembre de 2020

Article publicat a l'especial de "La Veu dels Llibres" de *Nosaltres la Veu* del 20 de novembre, Dia del Llibre Valencià. Diria que és impossible, en els temps que corren, viure en el món del llibre i aconseguir traure’ns de sobre el vertigen de qui practica un triple salt mortal. Més encara en aquests moments pandèmics. Però el mal de cos provocat pel vertigen no és exclusiu d’aquesta època certament morbosa. Ve de lluny i s’ha anat gestant en un context social i, segurament, polític —dubte que es puguen separar aquests dos conceptes— no gens procliu a la cultura de la lletra impresa.

Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 6 d'octubre de 2020

Tenia moltes ganes de deixar constància per ací que *Sempre és tard* ja és una realitat impresa, gràcies a Edicions Proa, i ho faig ara, després d'haver-se presentat *oficialment *en societat el dia 22 de setembre, en la cerimònia de lliurament dels Premis Literaris de Girona que convoca la Fundació Prudenci Bertrana. Una cerimònia —ho vaig dir a Twitter l'endemà mateix— que fou una "demostració de respecte per la cultura i per la literatura".