Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

divendres, 11 de setembre de 2020

El camí és la humilitat

Article publicat a La Veu dels Llibres, suplement literari de Nosaltres la Veu.
29 d'agost de 2020

La poesia és un gènere que requereix interiorització, lectura assossegada, i això hauria de ser incompatible amb el ritme trepidant de les novetats editorials. Francesc Gisbert posava el dit a la nafra fa uns mesos, en un article titulat “L’edició en català a l’entrada del segle XXI” que es va publicar en aquest mateix mitjà, on es preguntava: “què és més important [...] acumular novetats o arribar al lector?”. Publicar, sense una bona feina de difusió i de promoció en paral·lel, només serveix per inflar un mercat que s’abasteix perillosament de l’abundància. Alentir el ritme de publicacions i millorar els canals de recepció potser serviria per aportar qualitat al tan subestimat —de vegades pense que amb raó— sector del llibre. En aquest article recupere dos llibres de poesia publicats l’any 2018. Avalats tots dos per sengles premis.

 


                                                    Fotografia: MjE, desembre de 2014.
 

Josep Lluís Roig: La llum del curtcircuit, Bromera, 2018. Premi Mallorca de Poesia 2017.

Després d’una dotzena de poemaris publicats, Josep Lluís Roig ens sorprèn amb un llibre dur, incòmode, colpidor, que tracta un tema tan dur, tan incòmode i tan colpidor com és el consum de drogues en la gent jove. I ho fa cara a cara, buscant de manera molt hàbil aquella commoció que la bellesa encara és capaç de generar, fins i tot quan el poeta mostra, al llarg de trenta seqüències posades en boca d’una primera persona, un món de brutícia i excrecions, on el neguit, la por al fracàs, la insatisfacció vital es pretenen evadir amb els efectes de les drogues o de fàrmacs combinats amb alcohol. Això seria només una descripció de La llum del curtcircuit (Bromera, 2018), molt menys important que l’eficàcia amb què l’autor ens transporta a l’interior malmès dels personatges que hi transiten. I al bon ofici amb què Roig aconsegueix, no el rebuig, sinó l’empatia, l’intent de comprendre, de fer pensar i de reconèixer que la ruïna d’aquests i d’aquestes joves no és més que el reflex i la conseqüència de la descomposició d’una societat immoralment anomenada “del benestar”. El poeta l’encerta de ple en aquests versos: “Mentre jo era invisible, / ells passejaven. Per un moment, he somiat ser una criatura / que dorm: el benestar és la indiferència.”

Josep Lluís Roig és, des de fa molts anys, professor de secundària, dels que no han perdut l’amor per la seua professió. Potser a això devem aquesta voluntat d’immersió en el món de la degradació i la derrota de tota una generació; l’explora i l’expressa amb un llenguatge creïble, adequat a la temàtica i posat en la veu d’aquells que, igualment i tant de bo, podrien ser receptors d’aquests poemes. Un llenguatge poètic capaç de dir l’autodestrucció amb imatges tan punyents com aquesta: “Ara, però, hauré / de prendre les pastilles com els ànecs i el foie: / a pressió per la gola fins que no me’n recorde de res, / just abans que el fetge esclate.” O d’incidir en el tema de l’amor trencant tòpics i desmitificant-lo, en el mateix context de relacions insanes dominades per la inseguretat, pel temor a la pèrdua, a la soledat o a la incomprensió. I tanmateix, hi apareix, indici d’esperança, l’amor en l’altre, com una possibilitat de salvació: “Els teus ulls clars són l’única cosa absolutament bella”. Creure-hi, potser, és un principi de victòria: “No vull més aquest dolorós retorçar-me de mans, aquest sostre fosc sense cap estrella”. 

 

La llum del curtcircuit va merèixer el Premi Mallorca de Poesia 2017: el més ben dotat econòmicament, en el seu gènere, de les lletres catalanes.


Laia Llobera: Boscana, Ajuntament d'Inca  - Lleonard Muntaner Editor, 2018. Premi de poesia Mediterrània Pare Colom 2018. 

Radicalment distint és el llibre Boscana, de Laia Llobera. Des de la bella simplicitat del títol, un adjectiu femení tan ric en suggeriments. Ara bé, que no som al davant d’un llibre paisatgístic i per tant superflu, ens ho adverteix l’autora de bon començament, quan, de la mà del també poeta i filòsof Òscar Samsó, ens proposa l’acostament “a l’ànima intuïda enllà de l’aparença de les coses”. Una altra clau per copsar l’essència de Boscana ens la facilita Lluís Calvo en les substancioses pàgines introductòries, on, per si de cas tendírem a redundar en el prejudici, esborra qualsevol rastre de sospita des de l’interrogant que planteja ja en les primeres línies, pel que fa al clàssic dilema: “Parlar d’arbres esdevindria, fet i fet, un crim perquè suposaria restar en silenci sobre tants i tants delictes i injustícies que es cometen al món?” Per concloure, justament: “Retornar als arbres comporta un humanisme que recupera les connexions més directes i més íntimes, les que ens defineixen com a éssers humans”. Entre elles, no cal dir, la consciència i l’esgarrifança davant de les atrocitats —és a dir les “foscors”— del món. Per això, assumir la proposta de Boscana significa que ens sabem part d’un tot i qualsevol contingència ens afecta com a components del col·lectiu que som. Igual que ocorre en l’ecosistema que és un bosc, o, si se’m permet l’extrem, en un llibre de poesia com aquest.

Formalment, la màxima sobrietat en l’expressió revela un fons de pensament que aspira a prescindir de tot allò que és sobrer i centra l’interès en l’essencial. La identificació amb la natura és també una manera d’expressió lingüística i corporal —“parlàvem la llengua dels arbres”—, que no oblida l’herència dels qui ens han precedit: “cantàvem com els avis”.

Aquesta ecopoètica que Laia Llobera desplega, depurada, a Boscana, tendeix a l’equilibri entre allò terrestre, tangible, que hi arrela, i allò eteri, volàtil, que es dispersa. No oblidem que, gràcies a la lleugeresa, a la volatilitat, la vida s’assenta en la terra, i torna a elevar-se. Els títols de cada apartat del llibre van traçant aquest cicle-cercle: “descolonitzar”, “boscana”, “un ocell / dos ocells / tres ocells”, “el vent”, “les mans”, “el cercle”. La poeta hi és un dels éssers més que el bosc conté; o és ella que conté el bosc?: “arbre que s’alça / a l’endins / cos desplegat en paisatge”. Fins a l’essència de l’aposició, només oposició en aparença: “arbre ànima”.

Contenir el bosc és també contenir l’altre. I això només es pot fer des de la despossessió d’un mateix, des de la humilitat. L’etimologia ens és aliada en aquest cas: del ll. humus 'terra'. Laia Llobera s’hi serveix d’una citació concloent de Joan Vilarnau: “el camí és la humilitat”. I això, diria jo, és aplicable tant al poeta capaç d’escriure un llibre com La llum del curtcircuit com també a la que escriu Boscana. El camí és la humilitat: “ara comprens el cercle”.

 

 
        Boscana va merèixer el Premi Pare Colom que convoca l'Ajuntament d'Inca i publica
                                                    Lleonard Muntaner Editor, l'any 2018.


 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

HISTORIAL DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »
Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 31 de desembre de 2020
Els meus avis foren persones molt humils. Els paterns vivien en una casa situada en la partida del Clot de la Mota, en el camí Vell de Cullera, quan el Grau s'acabava i començava a ser la Devesa, ja en territori de marjal. Al davant hi havia tota una zona de marenys, amb bancals cultivats d'hortalissa que arribaven pràcticament a tocar de mar. En molts casos, aquells bancals s'havien reomplert a sobre d'aiguamolls i hi feies un forat i brollava l'aigua fàcilment. Aquests bancals sovint es delimitaven amb unes bardisses altes, formades a base d'uns arbres que desenvolupaven unes ramificacions aplanades en forma de ventalls. Llegiu+



Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 11 de desembre de 2020

El XXIV Homenatge a la Paraula que organitza anualment el Centre d'Estudis i Investigacions Comarcals Alfons el Vell de Gandia s'ha dedicat aquest any 2020 a l'escriptora Carmelina Sánchez-Cutillas, aprofitant i sumant-se així a l'avinentesa d'haver estat declarada Escriptora de l'Any per l'AVL. Com és tradicional, el centre ha publicat un llibre per a l'ocasió, amb textos d'escriptores i escriptors valencians que evoquen l'autora de la cèlebre novel·la *Matèria de Bretanya*...




Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 29 de novembre de 2020

Article publicat a l'especial de "La Veu dels Llibres" de *Nosaltres la Veu* del 20 de novembre, Dia del Llibre Valencià. Diria que és impossible, en els temps que corren, viure en el món del llibre i aconseguir traure’ns de sobre el vertigen de qui practica un triple salt mortal. Més encara en aquests moments pandèmics. Però el mal de cos provocat pel vertigen no és exclusiu d’aquesta època certament morbosa. Ve de lluny i s’ha anat gestant en un context social i, segurament, polític —dubte que es puguen separar aquests dos conceptes— no gens procliu a la cultura de la lletra impresa.

Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 6 d'octubre de 2020

Tenia moltes ganes de deixar constància per ací que *Sempre és tard* ja és una realitat impresa, gràcies a Edicions Proa, i ho faig ara, després d'haver-se presentat *oficialment *en societat el dia 22 de setembre, en la cerimònia de lliurament dels Premis Literaris de Girona que convoca la Fundació Prudenci Bertrana. Una cerimònia —ho vaig dir a Twitter l'endemà mateix— que fou una "demostració de respecte per la cultura i per la literatura".