El Clot de la Mota

Del primer llibre de poesia que vaig escriure i que vaig arribar a presentar, fins i tot, a un premi literari, només se'n va salvar, i una mica modificat encara, el títol, que acabà ubicat en un poema titulat «El Clot de la Mota», inclòs, no al primer, sinó al segon llibre publicat —ara sí— i fa molts anys descatalogat: A les palpentes del vidre (Columna, 1998). Així acaba el poema que evoca un temps i, sobretot un lloc, perduts per sempre. En el vers final hi ha camuflat el títol d'aquell protollibre també desaparegut, com tot allò que ja no és el Clot de la Mota: L'últim raig de sol sempre és verd.

[...] un món enllà
l’estiu de bat a bat, enmig d’un clot
antic de motes, camí de la mar,
on l’últim raig de sol sempre era verd.

Violetes de mar (Malcolmia littorea). La planta està fotografiada a l'Albufera de València. La imatge procedeix d'aquesta pàgina de la xarxa. Hi consta l'autoria.

En aquella partida del Clot de la Mota, en terra de marjals, a la vora del camí Vell de Cullera, hi havia viscut la meua família paterna. Els meus germans i jo hi vàrem passar la infantesa. Entre cals meus avis i la mar hi havia una zona viva de marenys, on es feia hortalissa de la que olia a hortalissa, i on les violetes i els lliris de mar florien en el seu hàbitat natural. Les motes —així en diem, de les dunes, en aquesta part de país— feien de lliure frontera abans que abastàrem amb la mirada l'horitzó marí. Un mal dia que no sé datar, però devíem haver entrat en la dècada dels 90, la pesta urbanística ho va sepultar tot sota una infinitat de blocs d'edificis més lletjos que un pecat. Adéu al paradís. Adéu a tants paradisos que es va engolir per sempre el ciment dels voraços.

Com diuen els companys de l'excel·lent blog A un tir de pedra,
en una completíssima entrada dedicada a La marjal de la Safor i l'Auir:
«L'ex Clot de la Mota, a la platja de Gandia, anys 60».

En va quedar el topònim, en forma de nom de carrer i de parc d'atraccions sorollós assetjat per l'asfalt. Terrorífic. Ma mare m'ha contat infinitat de vegades que, quan va començar a treballar a l'Hotel Bayren de la platja de Gandia —ep!, amb contracte—, amb només setze anys, havia de recórrer amb bicicleta una senda que passava a vora d'aquell Clot de la Mota que en els anys seixanta encara era una gran bassa d'aigua enmig de les marjals (vegeu la foto de més amunt). I continua explicant que un dia va desaparèixer un home del Grau, que tenia fama de ser «un borratxet» i se sospitava que podia haver caigut en aquell toll d'aigua profunda. Ella, per por, feia una gran volta durant aquells dies per evitar passar a prop del Clot de la Mota. L'hi van trobar ofegat, efectivament, al cap d'un temps. La màgia, el misteri que contenen les paraules, la vida secreta d'un topònim que forma part de la nostra educació sentimental, el nom propi del nostre espai biogràfic, quasi com el d'una persona estimada. L'únic que en resta, de vegades, quan hem fet desaparèixer el lloc que aquell topònim designava.

Imatge extreta d'un article publicat al diari El Punt Avui del 12 de maig de 2014, en què Compromís Gandia denuncia la tala d'arbres al Clot de la Mota. Calia fer-hi lloc per instal·lar un complex que s'havia de dir Maremàgnum...

El Clot de la Mota va ser durant alguns anys un depriment parc d'atraccions. Però, encara que siga difícil d'imaginar, tot pot anar sempre a pitjor. I un 13 d'abril de l'any 2012 vaig veure publicat al diari Las Provincias aquest titular: Gandia instalará un coliseo con espectáculos de gladiadores para atraer turistas a la playa. Artistas falleros adornarán el circo romano en el Clot de la Mota, que recreará luchas y actividades para 2.000 personas. Un «coliseo con espectáculos de gladiadores», sí, ho heu llegit bé. El PP havia guanyat les eleccions un any abans i governava amb majoria absoluta a Gandia, per primera —i de moment única— vegada en la història. Aquest deliri gore de cartó pedra va durar un parell d'estius; o potser durà mentre durà la legislatura del malson, no me'n recorde. L'any 2015 el PP va perdre l'alcaldia de Gandia. Rellegesc ara aquell article i hauria de petar-me de riure, però, en comptes d'això, encara se'm regiren els budells.

«Con Maremagnum se pretende cambiar de "la playa de las tres P, playa, paseo y pipas, a la playa de las tres M, mar, marjal y Maremagnum", han informado desde el consistorio». 1 de juny de 2012, publicat a 20 minutos.
Així se les gastaven en aquella època els il·luminats polítics que governaven el meu poble. Afortunadament, les coses consistorials han canviat per a bé i és de justícia reconèixer-ho.

Maremagnum se pretende cambiar de "la playa de las tres P, playa, paseo y pipas, a la playa de las tres M, mar, marjal y Maremagnum", han informado desde el consistorio.

Ver más en: https://www.20minutos.es/noticia/1498393/0/

con Maremagnum se pretende cambiar de "la playa de las tres P, playa, paseo y pipas, a la playa de las tres M, mar, marjal y Maremagnum", han informado desde el consistorio.

Ver más en: https://www.20minutos.es/noticia/1498393/0/

con Maremagnum se pretende cambiar de "la playa de las tres P, playa, paseo y pipas, a la playa de las tres M, mar, marjal y Maremagnum", han informado desde el consistorio.

Ver más en: https://www.20minutos.es/noticia/1498393/0/

Només set anys després d'aquestes notícies al·lucinògenes, els mitjans de comunicació es fan ressò d'un extens informe de l'ONU on es dona notícia de l'estat dels oceans i del desgel, i de les repercussions en la pujada del nivell del mar: quasi un metre en menys de 100 anys. És a dir, que, després de totes les barrabassades amb què no hem cessat d'impedir-ho, les aigües tornaran a cobrir les parts fondes de la terra. I rieu-vos-en, de l'extint Clot de la Mota on un dia es va ofegar aquell pobre borratxet del Grau. 

Aquest és el maremàgnum que ens oferirà el futur —immediat—, si no hi canviem radicalment comportaments i consciència. Difícil. I ja ho sabeu: la realitat sempre supera la ficció.

Zones de risc a la Ribera i la Safor segons el mapa de risc de http://sealevel.climatecentral.org/

Enllaços recomanables:

La pujada imparable del nivell del mar serà més ràpida i més greu del que es creia

El nivell del mar amenaça València amb una pujada de 0,36 cm anuals

Jordi Mas i el camí que mena fins a 'La destral del vespre, l'aixada de l'alba'

El poeta Jordi Mas, el qual hi afegeix el seu segon cognom, López, quan allò que publica són textos acadèmics o traduccions del japonès d'altres poetes o escriptors, va presentar el seu últim llibre, La destral del vespre, l'aixada de l'alba (Edicions del Buc, 2018), entre dijous i dissabte passat, a València, a Gandia i a Alcoi. El vaig acompanyar en els dos últims llocs i, entre moltes altres, aquestes són algunes de les idees que van sorgir mentre vam conversar en els actes compartits.

Portada del llibre, amb el segell inconfusible del dissenyador Dídac Ballester. 

Jordi Mas (poeta) havia publicat Autoretrat amb esfinx (Omicron, 2008), Horus al desert (Ajuntament de Calvià, 2009) quan, l'any 2009 el coneixem de prop perquè guanya el premi Senyoriu d'Ausiàs March de Beniarjó, amb Sema, que es va editar l'any següent a Eliseu Climent / 3i4. Un llibre que, per la seua proposta de síntesi conceptual i formal tan extrema, va provocar, en canvi, una dilatada deliberació en el jurat d'aleshores. 180 versos distribuïts en poemes breus, on, com més tard ha reconegut l'autor, el silenci forma part del poema i on, sense dubte, hi ha la petja dels poetes clàssics japonesos que Jordi Mas ha traduït. Aquests dos trets són comuns, i s'aguditzen més encara, si cap, en llibres posteriors com ara El crit i l'eco (Godall, 2016) i en una de les dues línies poètiques que trobareu a La destral del vespre, l'aixada de l'alba, quan el llegiu. En aquesta que es veu reproduïda en una de les dobles pàgines de l'apartat «El silenci dels astres», on els poemes componen allò que Mas en diu «constel·lacions»: mots disposats sobre fons negre que componen imatges visuals diverses i que, de vegades, s'hi interrelacionen creant sonoritats, rimes, jocs fonètics; i, de vegades, només són estrelles verbals surant en la fosca.

 Constel·lació titulada «La destral del vespre», que l'autor recita públicament així: «La destral del vespre / el silenci dels aspres / els astres distants / viola agresta / quin crit rupestre / quin prec maldestre / quin gest galant / alena el teu cant?». Tot i que, com ell mateix diu també, «és la persona que el llegeix qui ha d’anar buscant-hi l’ordre que li sembli oportú».

Abans de La destral..., Jordi Mas havia publicat Febrer (2015; premi Vicent Andrés Estellés dels Premis Octubre 2014). Allà, combinant unes línies de prosa poètica amb haikus intercalats, el poeta recorre al record, a la vivència del temps pretèrit combinada amb descripcions de moments presents, sempre en contacte amb una terra àrida. Reconec que em fascina aquesta poètica introspectiva que poua directament de la vida arrelada a un lloc, a una gent, als éssers, als camins, a la terra eixuta que recorren. Segurament, perquè crec que hi funcionen com a mirall de la pròpia experiència poètica: la terra i tot el que implica, els mots que la diuen, poetitzada de fora a dintre. En aquest llibre, és impossible no relacionar la veu del poeta caminant amb la de l'obra de Matsuo Bashô (1654–1694) que Jordi Mas ha traduït, L'estret camí de l'interior (Edicions de 1984, 2012), el darrer diari de viatge de l’escriptor japonès, considerat un dels cims de la literatura japonesa clàssica. Llegiu aquesta entrevista, on se'n parla, extensa i ben substanciosa.

XVI

sòbria en el seu exili sense vent,

la lluna calla,

i el seu silenci petri

amara els aspres

de solcs immòbils, de conques com mars aturats, de rastres que el temps no modifica
 
Jordi Mas: Febrer, Eliseu Climent / 3i4, València, 2015

Fotografia de l'arxiu familiar de l'autor que apareix en l'obertura de La destral del vespre, l'aixada de l'alba. Fragment.

En paral·lel a les constel·lacions «astrals», a La destral del vespre, l'aixada de l'alba, Jordi Mas traça —en les proses que conformen l'apartat «El silenci dels aspres»— un recorregut pels llocs i per la memòria de la comarca i del seu poble de naixença (Santa Coloma de Queralt, l'Alt Gaià), on hi ha anècdotes biogràfiques, lingüístiques, passatges descriptius, recreacions metapoètiques i, en fi, un mapa d'experiència de vida on els mots són entitats tan lligades a la terra com els éssers que la poblen. Una terra i unes experiències, no cal dir, que el poeta redimensiona des de la seua elaboració literària. Tot això, de manera sintètica i tractant d'adoptar el to d'algun dels poemes en prosa que també conté el llibre, és el que vaig voler reflectir en la nota final que em van demanar els editors que redactés, per acompanyar La destral del vespre, l'aixada de l'alba. I jo, encantada.

ELS MOTS ORGÀNICS DE JORDI MAS

Biure —de Gaià— el silenci dels astres al vespre. Topònim, fusió «poètica», «plausible», «necessària» de viure i de beure. Viure el silenci dels aspres en la nit. La veu poètica i la terra, indestriables. Encontre lluminós entre allò eteri i allò corpori: destral del vespre, aixada de l’alba. Els aspres són «camps de secà» segons el «museu dels horrors de la taxidèrmia» que, en definició de Jordi Mas, és un diccionari. La llum de les paraules emergeix del magma fosc de la terra i es projecta, en forma de petites illes de claror, en la immensitat fosca de l’univers. Astres. Les paraules-guspires impacten en el silenci de la terra i hi fan germinar mons poètics. Aspres.

Els topònims, la nissaga familiar, els camins que hi fan cruïlla, les creus de terme, la Mula Morica, la parla, amb aquella erra gutural que la padrina no va poder corregir. Poètica. L’element orgànic, com les llavors agombolades per la terra o com l’ADN biològic. Les proses, de caràcter expansiu, i els poemes, destil·lades constel·lacions estampades sobre el negre, s’hi interpel·len, com el poeta: «quin so fa un marge que s’esfondra quan no hi ha ningú per sentir-ho?»; el poeta que no invoca les paraules que dirien aquell so, sinó les que expressen el desconcert davant d’aital silenci-infinit.

«Els mots orgànics de Jordi Mas»: La destral del vespre, l’aixada de l’alba, Edicions del Buc, 2018.

En la tertúlia que es va establir a la llibreria Ambra de Gandia després de la presentació, un dels editors del Buc, Francesc Bononad, va plantejar aquella qüestió suggeridora i impossible d'escatir de si el llaurador té, o pot tenir, un concepte estètic de la terra. Feia només un dia, en un dels meus passejos a la vora de bancals reverdits ara d'hortalissa, davant d'algun tros ordenat amb aquella elegància natural i impecable, jo m'hi feia la mateixa pregunta: té el llaurador, el pagès, l'home i la dona que la conreen, un concepte estètic de la terra?

Bon any 2018: Als absents

L'any passat per ara desitjava un bon 2017 amb un poema que es va intitular, amb ben poca originalitat, «Solstici 2016» i que començava amb els versos: 

Ha tornat el pit-roig

al meu pati d'hivern.

A partir d'ací, em vaig fer el propòsit de seguir expressant poèticament els mateixos bons desitjos, durant els tres anys pròxims, fent-hi servir el mateix motiu cíclic del pit-roig, que, en arribar els mesos més freds, retorna a les nostres latituds.

Passa, però, que la vida va a la seua i la realitat s'esdevé d'una manera mentre nosaltres encaminem els nostres propòsits, els nostres desitjos i les nostres previsions en un altre sentit. I així, arriba el mes d'octubre, i el de novembre, carregat d'imprevistos, de sotragades polítiques, d'ànims desestabilitzats... I esperes que aparega al pati tardoral aquella petita pinzellada de llum que hi aporta el pit-roig d'altres anys, però res: tot desassossec i desencant i incertesa.

Sort dels camins que recórrec entre séquies i bancals i que sempre hi són per amanyagar-me per dins i posar-hi una mica d'ordre. Uns travessen bancals encesos al ple de l'hivern, amb les esferes color taronja que semblen boles cridaneres de Nadal; i uns altres voregen bancals d'hortalissa, silenciosos ara, discrets, recoberts alguns amb blanques mortalles, reposant encara, ensenyant-nos la importància productiva de la calma. I l'energia portentosa amb què ens habiten les absències.

Què seria de mi sense aquests camins i sense l'eloqüent companyia de la terra? Ara sí:

Que tot allò en què creiem continue sent raó per seguir endavant. Bon any 2018.

SOLSTICI 2017
Als absents


Emblanquina el matí
la llum humil d’un nou hivern. El pati calla.
Què se n’ha fet, del pit-roig, que no arriba?
Petit com és, alguna por l’espanta.

L’ocell no ve i no sap que és més que mai
el meu motiu de ser, la seua absència. 


MjE, desembre de 2017

Totes les fotografies estan preses en terrenys que fiten amb la marjal de Gandia, als encontorns de l'Alqueria del Duc, el matí del passat 24 de desembre.
La tarja, l'ha composta Jordi Puig.
Immensament agraïda i honrada amb les seues complicitats.

#Versosenxarxa: les oronelles i els enderrocs

En una insuperable manifestació d'amor va escriure Salvador Espriu aquell grandiós poema inclòs al Llibre de Sinera, la primera estrofa del fragment XXIV del qual comença: «Quan la llum pujada des del fons del mar / a llevant comença just a tremolar, / he mirat aquesta terra, / he mirat aquesta terra.» Massa sovint la ignorem, la terra, o mirem sense veure-hi, i només les nobles ruïnes ploren per nosaltres.

Muntatge de Jordi Puig Muñoz per a la iniciativa #versosenxarxa posada en marxa per Saforíssims Societat Literària en aquest estiu 2016.

No ho faig mai, això de compartir al meu bloc una entrada del bloc d'una altra persona. Però, en aquest cas, em permet concedir-me aquest dret venturós. Gràcies al company Jordi Puig, que és d'aquells que, si la diu, la fa, més prompte o més tard... :) 

De sa casa virtual Una paret més:

«...Els versos duen per títol “Castells de la vall de Vernissa, 2014”, dins d’una sèrie amb el títol ‘Petita geografia del camí’, que forma part del llibre Flors a casa (Edicions 62), de 2007 (Premi de poesia Jocs Florals de Barcelona d’aquell any).
Dit siga de pas, en la mateixa sèrie, hi ha uns altres versos amb el títol “Castell del Rebollet, 2002”:

Vives ruïnes
quan tornen a florir
de tapereres.

Fa temps que tinc pel cap els versos de Maria Josep, i em feia il·lusió compartir-los; en renovem la sensació de perplexitat. I ens encarem, de nou, amb la realitat. Som conscients del paper ben útil —o inútil— de la poesia, de la literatura, i en fruïm. I som conscients, d’altra banda, i sense voler-ne fugir, que hem de fer, ja, sense perdre més temps, alguna cosa amb els nostres castells (per no parlar de la resta del patrimoni).»

Per continuar llegint, cliqueu ací.

Endavant, companys...: sense perdre més temps. Ni un segon més del temps que encara és nostre.



 

El costellam de la muntanya

En va dir, l'amic Xavi Ródenas —el Xavi Ródenas, que no pas jo...—: «La poeta, el futur, el costellam i el mar verd». I en un afegit posterior: «Tot esperança». Em va semblar una bella i inequívoca profecia gràcies a la qual jo ja mantindria un lligam amb aquelles terres del Pallars, amb la seua gent i amb el seu esperit de vida neta, per sempre més. Des d'aleshores hi vull tornar. És el meu somni i és el meu desig. I per a mi, el desig és l'energia que empeny, la força indispensable per començar. El camí que hi mena. Mai no hi ha hagut, sense desig, principi.

El Pla de la Font, setembre de 2013. Fotografia de Xavi Ródenas.

EL COSTELLAM DE LA MUNTANYA (*)

He caminat dies i nits
clarianes, cavernes, clavegueres,
prats i runars, barrancs, riberes, argelagues.

Només per un instant de llum suspès
a dos mil metres d’altitud. Per veure’m
cara a cara amb els ossos d’aquells pins
—el costellam d’argent de la muntanya—
i ser en el seu no-res. Genciana
que s’alimenta d’intempèrie.

Per alenar la certesa que som
allò que fou, allò que torna a ser
mentre s’ho va engolint, en silenci incessant,
la terra.

Refugi del Pla de la Font, Alt Àneu,
el Pallars Sobirà, 6 de setembre de 2013 

Serena barca,  Edicions del Buc, 2016.

(*) «El costellam de la muntanya» és per a Xavi Ródenas, Carme Iranzo, i Murta i Àssua Ródenas Iranzo. En record d'uns dies en preciosa companyia al Pallars. 

(Extret de les «Notes finals i més dedicatòries encara».)

MONTITXELVO DEL POETA JOAN CLIMENT

Dir Montitxelvo, almenys per a les persones amb sensibilitats literàries que habitem les comarques centrals valencianes, és dir Joan Climent, que hi va nàixer, un 14 de setembre de l'any 1918. Bellament escrit per Ignasi Mora, perquè coneix bé aquesta comarca interior on proliferen les vinyes: «per les dates podem suposar que la casa i el poble feien olor de verema.»

Una vista del petit poble de Montitxelvo (700 hab., aproximadament),
a la Vall d'Albaida del País Valencià.

Diumenge passat hi vaig passejar, amb l'incentiu de conèixer un Sender Local batejat i senyalitzat com la «Ruta de l'aigua». De l'aigua a pesar del secà de la comarca, i de la maleïda sequera que ens acompanya des de fa mesos. M'hi vaig trobar un racó de món humil, ple d'harmonia, amb gran diversitat de paisatge en només 5 km circulars, ric en motius i en elements hidrogràfics, que això és el que pretén mostrar aquell recorregut. I, clar, fou impossible no tenir present, des de l'eco dels seus versos, l'escriptor, l'amic, l'home que s'estimava profundament la seua terra, el poeta Joan Climent.

Ahir vaig trepitjar-te i evocar-te

Montitxervo del meu infantil cérvol,

llegenda dibuixant els garrofers,

oliveres, coloms, senders, muntanyes.

Tossal i cim. A sota vall i riu.

Joan Climent: fragment de «Poema essencial», dins d'Els colors de l'arc iris (2001).

Potser estic equivocada, i sóc massa severa en les meues conclusions, però cada vegada que camine el país torne a convèncer-me que una terra és una llengua i els habitadors que la fan seua des de les paraules, i els escriptors i les escriptores que la canten i la ploren. I diumenge passat, a mesura que vorejava el barranc del Planet i que travessava el camí vell d'Aielo de Rugat, i a mesura que hi anaven apareixent aquells noms amb tanta força i amb tanta coherència enclavats al seu lloc (font de Ferri, bassa del Sastre, molí de Micairent, riurau de Mahiques, alcavor de Remigio...), m'hi reafirmava, que una terra és una llengua, i aquesta certesa l'absorbia a través de tots els sentits corporals.

És la pausa un color
que inunda els cinc sentits
intentant una sort
de mística impossible.*

*Tots els versos que apareixen a peu de foto a partir d'ací estan extrets del llibre Dic que tot es queda sempre (Poemes inèdits de Joan Climent), que va publicar el Centre d'Estudis i Investigacions Comarcals (CEIC) Alfons el Vell de Gandia, amb motiu de la celebració del IX Homenatge a la Paraula, el 2005, just un any després de la mort de l'escriptor homenatjat. 

Per això, en un moment del matí, hi va haver una anècdota dissonant que em va fer plantar les orelles primer, i riure-me'n, després, durant una bona estona, cada vegada que l'escena em venia al cap.

A l'altura de la bassa del Sastre arriben tres cotxes; hi aparquen. En descendeix una bona colla de personal. Criatures i homes i dones joves. Elles, amb sabata de taló alt. S'ha acabat el silenci. S'endinsen cap al barranquet que duu a la font de Ferri, i hi fan fotos amb els aparells telefònics. «Para que vean que también hacemos montañismo» —es justifica una a riallades, amb el braç dret estirat a l'altura del pit, per captar la instantània bucòlica.

Pujant a l'arbre vell
fins doblegar la rama
que lentament em deixe
sobre la terra plana
és anar i tornar
i referir la farsa
del temps que ja ha passat
passat sense importància.

Els passem de llarg. Però de sobte arribem a un tram amb un desnivell pronunciat i descobrim que allà dalt s'han enfilat uns nens, massa amunt, i la presumpta mare, i les sabates de taló, intentant rescatar-ne un a quatre grapes: «Ánchel [s'ha de dir així, en l'idiolecte absurd d'algú que procedeix, segur, d'una capital(eta) pròxima], Ánchel, baja de ahí, que te vas a caer...! Por ahí no, por allá, que te vas a matar...». Només a un metre de distància, la sendeta ben traçada se'ls mira de reüll. Jo diria que sí: que una terra és una llengua. I viceversa també.

Sóc pausa de natura.

[...] com ahir, despús-ahir,
com sempre, com la mirada
del barranc, de la muntanya
 del firmament i de l'alba.
Ja saps, doncs, on es recita
l'humil poema de l'aigua.

Lloàvem pastorals de senda,
de calmes i tempestes i de brisa
idèntica a les brises
que abans i abans d'abans
alimentaven mites.

Aquest camí no porta
a cap miracle verd
més bé duu a les dormides
imatges dels silencis.

L'últim dia de desembre de 2004 va morir Joan Climent. Uns mesos després vaig acabar un poema dedicat a la seua memòria. Els versos finals fan referència a uns altres de l'amic desaparegut que diuen: «Les roses color d'abril / són roses d'adolescència.» A la seua memòria està dedicat.


DIC QUE TOT ES QUEDA SEMPRE

Tot comença en un punt indefinit
a l’horitzó: el reflex d’algun cristall,
una ullada de sol emperesida,
o un tul evanescent que naix de núvia
i seccionant la vall marina avança.
Cada dia, a les onze vint-i-cinc,
una quilla lluent recorre el meu balcó,
un camí virtuós on la llum es ressaga,
fortuna viatgera abillada de blanc.

El regall de bromera, solc de sal
evanescent, rubrica un matí nou.
Regrés de les esferes, a les onze
vint-i-cinc dels primers dies d’abril
que tu ja no coneixes.

Flors a casa, 2007.

Som a l'instant on som.
O creiem que som.