Dir Montitxelvo, almenys per a les persones amb sensibilitats literàries que habitem les comarques centrals valencianes, és dir Joan Climent, que hi va nàixer, un 14 de setembre de l'any 1918. Bellament escrit per Ignasi Mora, perquè coneix bé aquesta comarca interior on proliferen les vinyes: «per les dates podem suposar que la casa i el poble feien olor de verema.»
 |
| Una vista del petit poble de Montitxelvo (700 hab., aproximadament), a la Vall d'Albaida del País Valencià. |
Diumenge passat hi vaig passejar, amb l'incentiu de conèixer un Sender Local batejat i senyalitzat com la «Ruta de l'aigua». De l'aigua a pesar del secà de la comarca, i de la maleïda sequera que ens acompanya des de fa mesos. M'hi vaig trobar un racó de món humil, ple d'harmonia, amb gran diversitat de paisatge en només 5 km circulars, ric en motius i en elements hidrogràfics, que això és el que pretén mostrar aquell recorregut. I, clar, fou impossible no tenir present, des de l'eco dels seus versos, l'escriptor, l'amic, l'home que s'estimava profundament la seua terra, el poeta Joan Climent.
Ahir vaig trepitjar-te i evocar-te
Montitxervo del meu infantil cérvol,
llegenda dibuixant els garrofers,
oliveres, coloms, senders, muntanyes.
Tossal i cim. A sota vall i riu.
Joan Climent: fragment de «Poema essencial», dins d'Els colors de l'arc iris (2001).
Potser estic equivocada, i sóc massa severa en les meues conclusions,
però cada vegada que camine el país torne a convèncer-me que una terra
és una llengua i els habitadors que la fan seua des de les paraules, i els escriptors i les escriptores que la canten i la ploren. I
diumenge passat, a mesura que vorejava el barranc del Planet i que
travessava el camí vell d'Aielo de Rugat, i a mesura que hi anaven
apareixent aquells noms amb tanta força i amb tanta coherència enclavats
al seu lloc (font de Ferri, bassa del Sastre, molí de Micairent, riurau
de Mahiques, alcavor de Remigio...), m'hi reafirmava, que una terra és
una llengua, i aquesta certesa l'absorbia a través de tots els sentits
corporals.
 |
| És la pausa un color que inunda els cinc sentits intentant una sort de mística impossible.* |
*Tots els versos que apareixen a peu de foto a partir d'ací estan extrets del llibre Dic que tot es queda sempre (Poemes inèdits de Joan Climent), que va publicar el Centre d'Estudis i Investigacions Comarcals (CEIC) Alfons el Vell de Gandia, amb motiu de la celebració del IX Homenatge a la Paraula, el 2005, just un any després de la mort de l'escriptor homenatjat.
Per això, en un moment del matí, hi va haver una anècdota dissonant que em va fer plantar les orelles primer, i riure-me'n, després, durant una bona estona, cada vegada que l'escena em venia al cap.
A l'altura de la bassa del Sastre arriben tres cotxes; hi aparquen. En descendeix una bona colla de personal. Criatures i homes i dones joves. Elles, amb sabata de taló alt. S'ha acabat el silenci. S'endinsen cap al barranquet que duu a la font de Ferri, i hi fan fotos amb els aparells telefònics. «Para que vean que también hacemos montañismo» —es justifica una a riallades, amb el braç dret estirat a l'altura del pit, per captar la instantània bucòlica.
Els passem de llarg. Però de sobte arribem a un tram amb un desnivell pronunciat i descobrim que allà dalt s'han enfilat uns nens, massa amunt, i la presumpta mare, i les sabates de taló, intentant rescatar-ne un a quatre grapes: «Ánchel [s'ha de dir així, en l'idiolecte absurd d'algú que procedeix, segur, d'una capital(eta) pròxima], Ánchel, baja de ahí, que te vas a caer...! Por ahí no, por allá, que te vas a matar...». Només a un metre de distància, la sendeta ben traçada se'ls mira de reüll. Jo diria que sí: que una terra és una llengua. I viceversa també.
L'últim dia de desembre de 2004 va morir Joan Climent. Uns mesos després vaig acabar un poema dedicat a la seua memòria. Els versos finals fan referència a uns altres de l'amic desaparegut que diuen: «Les roses color d'abril / són roses d'adolescència.» A la seua memòria està dedicat.
DIC QUE TOT ES QUEDA SEMPRE
Tot comença en un punt indefinit
a l’horitzó: el reflex d’algun cristall,
una ullada de sol emperesida,
o un tul evanescent que naix de núvia
i seccionant la vall marina avança.
Cada dia, a les onze vint-i-cinc,
una quilla lluent recorre el meu balcó,
un camí virtuós on la llum es ressaga,
fortuna viatgera abillada de blanc.
El regall de bromera, solc de sal
evanescent, rubrica un matí nou.
Regrés de les esferes, a les onze
vint-i-cinc dels primers dies d’abril
que tu ja no coneixes.
Flors a casa, 2007.
A l'altura de la bassa del Sastre arriben tres cotxes; hi aparquen. En descendeix una bona colla de personal. Criatures i homes i dones joves. Elles, amb sabata de taló alt. S'ha acabat el silenci. S'endinsen cap al barranquet que duu a la font de Ferri, i hi fan fotos amb els aparells telefònics. «Para que vean que también hacemos montañismo» —es justifica una a riallades, amb el braç dret estirat a l'altura del pit, per captar la instantània bucòlica.
 |
| Pujant a l'arbre vell fins doblegar la rama que lentament em deixe sobre la terra plana és anar i tornar i referir la farsa del temps que ja ha passat passat sense importància. |
Els passem de llarg. Però de sobte arribem a un tram amb un desnivell pronunciat i descobrim que allà dalt s'han enfilat uns nens, massa amunt, i la presumpta mare, i les sabates de taló, intentant rescatar-ne un a quatre grapes: «Ánchel [s'ha de dir així, en l'idiolecte absurd d'algú que procedeix, segur, d'una capital(eta) pròxima], Ánchel, baja de ahí, que te vas a caer...! Por ahí no, por allá, que te vas a matar...». Només a un metre de distància, la sendeta ben traçada se'ls mira de reüll. Jo diria que sí: que una terra és una llengua. I viceversa també.
 |
| Sóc pausa de natura. |
 |
| [...] com ahir, despús-ahir, com sempre, com la mirada del barranc, de la muntanya del firmament i de l'alba. Ja saps, doncs, on es recita l'humil poema de l'aigua. |
 | |
| Lloàvem pastorals de senda, de calmes i tempestes i de brisa idèntica a les brises que abans i abans d'abans alimentaven mites. |
 |
| Aquest camí no porta a cap miracle verd més bé duu a les dormides imatges dels silencis. |
L'últim dia de desembre de 2004 va morir Joan Climent. Uns mesos després vaig acabar un poema dedicat a la seua memòria. Els versos finals fan referència a uns altres de l'amic desaparegut que diuen: «Les roses color d'abril / són roses d'adolescència.» A la seua memòria està dedicat.
DIC QUE TOT ES QUEDA SEMPRE
Tot comença en un punt indefinit
a l’horitzó: el reflex d’algun cristall,
una ullada de sol emperesida,
o un tul evanescent que naix de núvia
i seccionant la vall marina avança.
Cada dia, a les onze vint-i-cinc,
una quilla lluent recorre el meu balcó,
un camí virtuós on la llum es ressaga,
fortuna viatgera abillada de blanc.
El regall de bromera, solc de sal
evanescent, rubrica un matí nou.
Regrés de les esferes, a les onze
vint-i-cinc dels primers dies d’abril
que tu ja no coneixes.
Flors a casa, 2007.
 |
| Som a l'instant on som. O creiem que som. |
M'has dut al record de molts anys enrere, a boca nit d'un dia fred, tot just en tombar el carrer Sant Roc cap a Na Teresa, que Joan ens va presentar. Tinc escrit sobre pissarra "El parque de la esquina", per no oblidar que potser algun dia el trobe a llibreria de vell. Com l'altre Joan, Pellicer, fars.
ResponEliminaPer a mi ho són, Efavé: fars. Els dos joans foren i ho són encara, fars en el camí de la meua vida. Crec que en el del país també ho haurien de ser, si tinguérem un país que se sentira orgullós d'aquella gent que l'ha fet més gran i més digne, el país. Si alguna vegada tinc ocasió d'aconseguir un 'Parque de la esquina', serà per a tu. Me'l van regalar Joan i Adelina, que en tenien exemplars a casa.
EliminaDe moment, en som dos. I n'hi ha més paisans, segur. El nombre, o el soroll… bé, potser és com els seguidors/lectors que mai no comenten, tot i que les estadístiques indiquen que s'hi passen.
EliminaDe vegades, costa reconéixer mèrit precisament a qui actua diferent de com ens imaginem que faríem al seu lloc; s'ataca el conjunt d'una vida per actes o posicionaments puntuals en circumstàncies poc favorables. Els invalidem per tot, com si ningú s'equivocara o contradira mai.
Així, no s'arriba a reconéixer cap. En el fons, delata una actitud còmoda, per no haver de pensar, no haver de ser generós amb l'altre, no reconéixer, ni deure.
Gràcies per l'oferiment. Mentrestant, faré la rata per prestatges polsosos de ciutats viscudes.
En realitat, hi ha molta gent que gaudeix del país i que se l'estima i que en fa difusió, de la seua riquesa mediambiental, cultural, humana... (coneixes, per exemple, el bloc 'A un tir de pedra', o 'La línia de Wallace'? A les comarques centrals hi ha una tradició important d'excursionisme, de recuperació del patrimoni, de literatura sobre les nostres comarques. Però crec que cada vegada hi ha un abisme més gran, entre aquestes persones militants i compromeses i les que no tenen amor ni per la camisa que porten. Disculpa'm la banalitat; tu ja m'entens.
EliminaNo està bé generalitzar, però, sincerament, hi ha actituds i gestos i comportaments que són tan deplorables...! Sempre pensaré que la humilitat i l'exercici d'intentar-se posar en el lloc de l'altre és un actitud sàvia, i l'única possible de convivència sana. Però és veritat que costa, perquè massa sovint ens mirem només el melic propi (tan bonic que és mirar el melic dels altres!).
I pel que fa a les persones que segueixen/visiten/llegeixen els blocs...: és un misteri. Ja sabem com de momentània, de superficial és la manera com la gent sol moure's per les xarxes. I com de precària i de veloç i de poc reflexiva és la manera com ens comuniquem la majoria, actualment. Per a mi, benvinguda i benaurada la gent que encara té gust i assossec per a dedicar paraules als altres.
Una abraçada, amic!
Gràcies per les recomanacions. Molt interessants. Les visitaré i potser m'apunte.
EliminaTrobar-se amb la portada de La Mandràgora n'és prou per a fer-se idea… Els recorde sovint
Des de la primera paraula fins a l'última has portat, amb les teves paraules, l'aroma la bellesa i els colors de la nostra terra. Tenim mil indrets per a gaudir i conèixer. Fins i tot els que calcen sabates de taló alt.... No he llegit mai res de Joan Climent però me n'has fet entrar ganes. Gràcies per els treballs. Eduard
ResponEliminaDoncs, mira, ja que m'ho poses tan fàcil, amic Eduard (i conscient que grane una mica cap a casa) podries començar, per fer-te'n una idea, de l'escriptor i de l'home, pel llibre que Ignasi Mora li ha dedicat: 'Joan Climent, poeta. Un supervivent del segle XX'.
EliminaGràcies a tu per les teues atencions. Salut!
que bonic!!! com no ha de ser bonic alló que estimes?? al veure les fotos i llegir el que s'escriu en aquest blog / pàgina mhe emocionat molt doncs sóc de Montitxelvo i m'estime el meu poble.... vaig conèixer Joan en una conferència que va donar ja fa temps sobre poesia a Gandia però certament mai he parlat amb ell, m'haguès agradat comentar-li que compartiem una il.lusió o un somni o que se jo... no ho vaig fer! en fi... visc a Barcelona però visite el poble cada mes i em senc molt orgullós de tenir un personatge tan proper i tan valuòs...
ResponElimina