#Versosenxarxa: les oronelles i els enderrocs

En una insuperable manifestació d'amor va escriure Salvador Espriu aquell grandiós poema inclòs al Llibre de Sinera, la primera estrofa del fragment XXIV del qual comença: «Quan la llum pujada des del fons del mar / a llevant comença just a tremolar, / he mirat aquesta terra, / he mirat aquesta terra.» Massa sovint la ignorem, la terra, o mirem sense veure-hi, i només les nobles ruïnes ploren per nosaltres.

Muntatge de Jordi Puig Muñoz per a la iniciativa #versosenxarxa posada en marxa per Saforíssims Societat Literària en aquest estiu 2016.

No ho faig mai, això de compartir al meu bloc una entrada del bloc d'una altra persona. Però, en aquest cas, em permet concedir-me aquest dret venturós. Gràcies al company Jordi Puig, que és d'aquells que, si la diu, la fa, més prompte o més tard... :) 

De sa casa virtual Una paret més:

«...Els versos duen per títol “Castells de la vall de Vernissa, 2014”, dins d’una sèrie amb el títol ‘Petita geografia del camí’, que forma part del llibre Flors a casa (Edicions 62), de 2007 (Premi de poesia Jocs Florals de Barcelona d’aquell any).
Dit siga de pas, en la mateixa sèrie, hi ha uns altres versos amb el títol “Castell del Rebollet, 2002”:

Vives ruïnes
quan tornen a florir
de tapereres.

Fa temps que tinc pel cap els versos de Maria Josep, i em feia il·lusió compartir-los; en renovem la sensació de perplexitat. I ens encarem, de nou, amb la realitat. Som conscients del paper ben útil —o inútil— de la poesia, de la literatura, i en fruïm. I som conscients, d’altra banda, i sense voler-ne fugir, que hem de fer, ja, sense perdre més temps, alguna cosa amb els nostres castells (per no parlar de la resta del patrimoni).»

Per continuar llegint, cliqueu ací.

Endavant, companys...: sense perdre més temps. Ni un segon més del temps que encara és nostre.



 

PUNTUAL SENYOR BASSET, CADA NADAL

El senyor Basset duu barba i arriba puntual a casa en algun moment del mes de desembre. Tanmateix, no és el Pare Nadal de llargues barbes blanques —fesomia personificada del fred; quin fred?— que ens recorda que l'hivern és en girar la cantonada. El senyor Basset, l'artista Josep Basset, el meu particular senyor de la Ferralla, aquest any m'ha sorprès amb una felicitació on, sense jo saber-ho, m'he vist acompanyant —amb uns versos, en representació meua— una de les seues obres de traços superposats i inconfusibles. Gràcies per la sorpresa bonica. 

I jo ja sé que això no s'ha de fer, i que és una demostració de vanitat indigerible. Però, rellegint els versos que formen part de la tarja de felicitació bassetiana, he pensat que els podria utilitzar jo també, a manera de desig adreçat a totes aquelles persones de bona voluntat que m'estime, que alguna vegada teniu el gest i la deferència, i l'ocasió, de deixar-vos caure per aquest Passa la vida i us acosteu així a les meues paraules, a les meues prèdiques, a les meues cabòries, a allò que, des de tota la humilitat, pense que es fa de bon compartir amb tota aquella gent amb qui no puc negar que m'agradaria que, en el sentit invers, també volguera compartir camí amb mi. Virtual, almenys. Des de l'art, des de la poesia i des de les causes que fan que el cor bategue amb batecs més convençuts.

L'estrofa de la tarja forma part d'un poema de Flors a casa que es diu «Terra sense herba», en una clara al·lusió al poeta italià Eugenio Montale que, en un llibre per a mi de capçalera, titulat Ossi di seppia, va escriure: «Questo pezo di suolo non erbato / s'è spaccato perché nascesse una margherita.»

Circumdant un planeta invisible,
un xoriguer sotja la presa.
Del cel més alt s’estimba la darrera
amenaça: no hi ha consol, no hi ha
consol, no hi ha consol. I qui l’espera?

Més avall, just al lloc dessagnat de les plomes,
un tros de terra s’ha esquerdat
per deixar que nasqués
una margarida.

MjE: Flors a casa, 2007

Al darrere d'aquests versos concloents hi ha la fascinació que jo sent per aquelles plantes que naixen i creixen en condicions extremes. Demostracions intrèpides de vida vegetal que es baten a duel amb el formigó, que penetren i recorren canonades buscant la llum, que s'obrin pas entre l'asfalt o que són capaces d'arrelar entre els intersticis aeris d'una torre. És molt fàcil prosperar en un sòl adobat de terra molla. Però el mèrit és el d'aquell brot verd que s'imposa en terra esquerpa, contra tot pronòstic.

La foto és de l'amic, artista plàstic també, Rafel Ruiz, que ahir, en una oportuníssima —per als meus interessos— entrada de Facebook, va compartir una sèrie d'imatges com aquesta sota l'epígraf de «Plantes intrèpides».

Per això m'abelleix, en aquesta ocasió, i mirant cap a l'any 2016 que ja trau el nas a pocs dies de distància, desitjar-vos esquerdes. Moltes oportunitats de trobar —o de provocar, si és que no es troben tan fàcilment— esquerdes de llum i d'aire net; també quan el medi serà desfavorable, entre la duresa de la pedra, en terra àrida o eixorca. Esquerdes, escletxes, clevills, intersticis impossibles per on —tant de bo!— encara siga capaç de nàixer una margarida.

CADÀVERS DE SIRENA

«Cap vaixell d'homes que hi haja arribat ha pogut escapar-se'n:
queda només el fustam escampat de la nau, i cadàvers
arrossegats pel corrent i per fúries de foc i tempesta.»

Homer, Odissea, Cant XII. Versió de Joan F. Mira
Proa, 2011.

Aquesta foto i totes les que vénen a continuació, són de Consol Martínez Bella.

Els dies 11 i 12 de maig de 2006 se celebraren a la Università degli Studi di Messina unes jornades que duien per títol «I ponti del mare: parole dallo specchio mediterraneo», amb un subtítol d'aquells que fan patxoca quan es veuen traslladats a l'estranger: «I poeti dei Paesi catalano-valenzani a Messina». Hi anàrem, convidats per les professores Donatella Siviero i Anna Fornes, acollits pel Comune di Messina, i subvencionats per l'Institut Ramon Llull, els poetes: Manel Forcano, Antoni Fornes, Gaspar Jaén i Urban, Iban L. Llop, Isidre Martínez Marzo, Josep Piera i Susanna Rafart; i també la guitarrista Cristina Martí i el rapsode Dimas Montiel. Aquelles jornades pretenien traçar ponts, fomentar, a través de la poesia, el coneixement de la cultura catalana a Sicília, ben poc coneguda allà, a pesar que és fàcil seguir-hi el rastre de la històrica petja catalana. Fou una experiència humana i literària bonica i enriquidora. 

 

L'última nit, com a cloenda, organitzàrem una petita festa vora mar: cançons i rialles i companyonia enfrontades al negre estret de Messina. I fou llavors que algú va recordar en veu alta que allà davant era on havia ubicat la mitologia grega els caus infaustos dels monstres marins d'Escil·la i Caribdis, els que Homer recrea així a l'Odissea:

És allí dins que Escil·la té el cau, i esborrona com lladra:
la seva veu és tal que sembla de gossa cadella;
ara, és un monstre dolent, com ningú no sabria alegrar-se
d'haver-lo vist, ni que fos un déu que hi topava de cara.
Sí, té unes potes, dotze, que totes són afollades,
i sis colls llarguíssims i al cim de cad'un una testa
que fa esglai de mirar, i a dintre unes dents, en tres rengles,
imbricades i espesses, curulles de mort tenebrosa.

Traducció de Carles Riba, Edicions de la Magrana, 1993 (edició facsímil a partir d'un exemplar de L'Odissea de la Biblioteca-Museu de Balaguer de Vilanova i la Geltrú).

Tot això, que ho tenia arxivat al calaix dels records importants, va emergir a la superfície, com aquelles fiblades imprevistes que, de sobte, ens punxen en algun lloc del pit, quan vaig llegir, al peu d'una foto publicada a elperiodico.cat (20 d'abril de 2015): «Immigrants rescatats en arribar al port de Messina, a Sicília, dissabte». Eren les persones afortunades que, en aquest cas, havien sobreviscut en l'últim naufragi que s'havia produït entre les costes de Líbia i Itàlia: entre 700 i 1.000 morts aquesta vegada. Només uns dies abans, quatre-centes persones més havien desaparegut en la mateixa fossa comuna en què s'ha convertit la mar Mediterrània des de fa temps. El mar pont. El cau dels monstres. El mar cementeri. El nostre mar. Després d'aquesta última (última?) tràgica onada migratòria, els ministres d'Extrerior i Interior de la Comunitat Europea van decidir reunir-se.

Fa molt, massa temps, que aquests morts de misèria que només reben la indiferència de la superba Europa m'inciten a escriure. Em rebel·la aquest drama que a penes mereix cobertura als mitjans de comunicació. Se'm regiren els budells quan se'ns dóna peu a comparar el tractament amb altres tragèdies protagonitzades per la secció humana del primer món, el que nosaltres habitem. Com a reacció metabòlica, una irritació descontrolada m'ascendeix, directament, des del fetge fins als llagrimals. I davant de tot això, com a únic recurs higiènic per a l'esperit, escric. Si voleu que us diga la veritat, m'encantaria tornar a la Università degli Studi di Messina, però amb la finalitat ara de visibilitzar, de projectar de cara al món (almenys el mediterrani) quin és el lligam més potent, l'anhel humà més urgent i més dramàtic a l'hora de traçar ponts entre els països culturalment tan pròxims i humanament tan fracturats: la lluita in extremis per la supervivència.

Revisant informació per redactar aquesta entrada, m'he topat amb un article esbalaïdor publicat a l'ara.cat És un historial dels naufragis més greus dels últims vint anys. Si no vaig errada en els comptes, segons aquestes dades, la suma de totes les víctimes hi supera les 3.200, i no hi era encara ressenyat el naufragi amb les més de set-centes víctimes a algunes milles de Líbia. És a dir que, si a cada mil morts es reuneixen els ministres experts en aquests afers, en vint anys s'hi poden haver reunit tres vegades i encara quedarien 900 morts per cobrir, poc dalt o baix. Si algú té notícia d'alguna conclusió efectiva i útil, presa i aplicada en aquestes cimeres diplomàtiques, per posar fre a aquesta tragèdia humanitària ignominiosa, que m'ho faça saber.

TORRE DE GUAITA


Arriben sota l'àtic de la nit
Rafael Casanova

I

Penell
que apunta al vespre
a dalt del cim
d'un xiprer:

una garsa.

II

El xiprer dorm. La lluna

el vetlla encara.

I s’ha desclòs la garsa,

alerta d’estendard,

que la brisa de l’alba

duu notícies de fam

negra de la mar.

III

Amb onades de fam

brama la mar.

Plouria,

si pluja fos

l’amarg salobre.

Si la pluja ignorés

la fam fosca que toca.

IV

Bancals glaçats.

Un xiprer negre.

Amb desempar d’estàtua

compta la garsa les hores.

Qui hi sabrà sobreviure?

V

Si una tulipa esclata en alta mar,

que planyen les gavines

la càrrega de pètals

moribunda.

VI

Que en terra ferma

es desvetlle la garsa;

que l’acotxe el xiprer.

Que s’estavelle,

corglaçada, la lluna.

Que siguen els fars

insomnes testimonis de la pena,

si en comptes de tulipes

entre l’arena creixen
sirenes naufragades.

VII

Entre les roques discorre la sang

igual que ahir creixia la marea:

exacta, indefugible

com oracle dels déus.

Tot ho retorna el mar:

còdols polits,

cors com tions,

cadàvers de sirena.

Les platges improvisen

mosaics d’apocalipsi.

VIII

La garsa s’inquieta;

les hores del xiprer són les mateixes.

Quan l’aire exalta el zel

de les plomes, la garsa

es bada, com es baden

als marges les roselles.

Les hores del xiprer són les mateixes.

IX

Però de matinada,

és buit el niu que covava la garsa.

Buit com el ventre evacuat d’una pastera.

Buit com la costa reflectida als ulls

dels ofegats.

Buit com el buit que un pètal ha deixat

a la corol·la mentre es precipita

en el no-res.

Mal averany de niu

abandonat a l’última talaia

de l’esperança.

El poema «Torre de guaita» està inclòs a Flors a casa (Edicions 62, 2007). La «garsa» que hi apareix és l'anomenat, segurament amb més exactitud, «agró blau» (Ardea cinerea). A les zones d'aiguamoll de la Safor, i d'altres comarques valencianes, també se la coneix com a «garsa reial».

Agraïsc profundament la disponibilitat de Consol Martínez Bella, poeta de la paraula i de la imatge. Sense tenir presents les seues imatges suggeridores i reconfortants mai no m'hauria decidit a redactar aquesta entrada.

MARJALS I GARSES, BRÚIXOLES CAP A LA LLUM

Mentre encara se senten, amortits per la distància, els que ja deuen ser els últims petards fallers d'aquests dies, crec que estic en condicions de poder afirmar que ho he aconseguit, que he sigut capaç de viure entre un silenci buscat i necessari, absent quasi per complet a l'olor de la pólvora i a l'enrenou intransitable dels carrers. Fins i tot aquest any que no he pegat a fugir, durant les Falles, de terres valencianes.

No és ací, on he passat els dies de Falles, encara que no negaré que m'encantaria experimentar com es viu la marjal —durant uns dies només, eh?— des d'aquesta caseta. Això és un racó preciosíssim de la marjal de Borrons, al terme de Xeresa, la Safor.

Tenia ganes de respirar primavera, de xafar camins de terra, d'olorar marjals, i de mirar, sobretot de mirar fora de mi, cap als arbres, cap als marges dels camins, cap als ullals. De mirar el fons de les séquies i la corfa de les dunes de la mar. D'arribar caminant, des del Grau i l'alqueria del Duc, fins a l'Auir, on la vida continua bategant, inajornable, aliena a tots els neguits dels qui l'estimem. 

L'Auir, fotografiat amb l'última llum de la vesprada d'ahir, 18 de març. La florida rosada del tamariu és grandiosa, aquesta primavera. Per darrere sobreïxen els plomalls del senill.

I sí, ho he aconseguit. He sigut capaç d'escoltar al meu voltant i no sentir més que granotes, i una cridadissa desordenada d'ocells, en aquella hora en què s'acomiada el dia, i alguna necessitat t'obliga a detindre't i escoltar. Escoltar com hi arriba el silenci. Perquè, a mesura que va desapareixent la llum del cel, va apagant-se la cridòria dels ocells, progressivament: el cel s'enfosqueix i els ocells van callant, en una acordança perfecta. Fins al silenci absolut. Un moment de pau còsmica que vaig poder fotografiar amb aquesta coloració quasi irreal d'un capvespre de ponent.

L'olor barrejada de séquia, de la flor del taronger, de la terra humida per la rosada, de l'adob dels bancals... no pot eixir a la foto, però hi és.

Per a mi, habitar aquesta «pàtria aquosa» que són les marjals, amb aquella olor de molla de caragol surant pertot arreu és tenir ben presents unes aus que sempre m'han semblat que estan a mitjan camí entre la materialitat de la terra negra i del fang, i la màgia, el misteri de les regions aèries. Em referisc al que, al País Valencià, coneixem com a «garsa reial», els agrons blaus, de nom científic ardea cinerea i que en altres llocs del territori català anomenen «bernat pescaire».

Això és un agró blau, extret del magnífic portal de l'Institut Català d'Ornitologia, en concret del Servidor d'Informació Ornitològica de Catalunya (SIOC).
La foto és de Domènec Anguera Vidal, i la data de l'observació és de maig de 2011.

Al llibre de poemes Flors a casa (2007) apareixen reiteradament referències a aquestes aus immenses. No sé quina obsessió m'hi va entrar, però les garses, de vegades amb el nom d'agrons, hi varen ser el motiu desencadenant d'un grapat de poemes. D'aquest, per exemple, del qual n'extrac primer un fragment, i després un altre:

BRÚIXOLES CAP A LA LLUM, II

Bova, senill, ramells
de caderneres.
Una sageta
d'agrons sobrevola
marjals endormiscades.

Brúixoles cap a la llum.  

Les garses formen part del meu paisatge, el real, l'emotiu i també el poètic. Només les puc associar amb vivències boniques. De sempre m'ha agradat veure-les com a éssers benèfics amb els quals compartim territori. Això era només pura intuïció, era una creença com qualsevol de les meues fantasies mig experiencials i mig literàries. Fins que, per a la meua satisfacció, en un moment donat vaig anar a parar a la publicació Biologia i mites dels ocells (Edicions la Xara, 2003), de Jesús Villaplana Ferrer —un llibre extraordinari, deliciós, bellament heterogeni, i exhaurit, a hores d'ara— i hi vaig comprovar que la mitologia popular i allò que jo entenc per intuïció poètica no diferien gaire en el cas de les garses, que eren considerades des de l'antiga Grècia, «com a senyal de bon averany» i com a emissàries de la pluja. 

BRÚIXOLES CAP A LA LLUM, V

L'esbart d'agrons escorta la pluja.
Però la terra sense herba només la somnia
com una profecia remota de plomes blaves.

El llibre de la biologia i dels mites dels ocells es va extraviar en algun amagatall fosc de la meua vida. Ara n'he aconseguit un exemplar gràcies a l'amic Jordi García Polop, que ha actuat, amb les mateixa natura bondadosa de les garses, com a emissari fins a Jesús Villaplana, el qual ha tingut l'amabilitat de regalar-me un exemplar del llibre mitològic, amb dedicatòria inclosa. Infinitament agraïda als dos.

Foto: Òscar Martí.
Ell l'ha descrita així de bonic: «aus marjaleres. Garsetes blanques, picaports i polletes d'aigua aprofitant dies de bon oratge.» Doncs així es queda, si m'ho permet el company Òscar.

I per fi, i estirant d'aquest fil que transita per marjals, muntanyars d'arena, ullals, o lluents poblats de garses i d'«aus marjaleres», arribe, necessàriament, a l'estremidora cançó de Dulce Pontes «Garça perduda», la lletra de la qual feia temps que tenia moltes ganes de conèixer traduïda al català. I ací està, com a colofó —crec— immillorable per a aquests dies que, enllà lluny, han sigut de falles, però que, sortosament per a mi, han tingut olor i color i sons de marjal. 

Gràcies a la col·laboració inestimable del poeta i amic Joan Navarro. Si no, amb el meu portuguès més bé endevinatori..., a sant de què!

GARSA PERDUDA

Es féu de nit
al meu esguard de fetillera,
d'estrella de mar, de cel, de lluna plena,
de garsa perduda a l'arena.
Es féu de nit al meu esguard,
he perdut les plomes, no puc volar,
he deixat fills i nius,
ànsies, neguits, en el mar...
Només sé volar dins de mi
en aquest somni d'abraçar
el cel sense fi, el mar, la terra sencera!
I porte el mar dins de mi,
amb el cel visc somiant, i somniaré fins a la fi,
fins a no despertar més...
Llavors, tornaré a creuar aquest cel i aquest mar,
volaré, volaré sense parar al voltant de la terra sencera!
Faria nius de lluna plena i després,
dormiria a l’arena...

Del disc O primeiro canto (1999)
Música: Leonardo Amuedo
Lletra: João Mendonça

«ELS ANYS SERENS»: POEMA DEDICAT AL MEU PARE

Em resulta molt curiós resseguir, des de les «Fonts de trànsit», quines són les «paraules clau» amb què els i les navegants internautes arriben fins aquest bloc. I em desperten una especial tendresa aquells casos que hi accedeixen a la recerca de poemes amb un motiu temàtic ben concret, com ara, per exemple, «poemes dedicats als mestres», o «poemes dedicats als pares». M'agrada imaginar quina circumstància biogràfica, o quin estat anímic pot incitar aquesta mena de navegants a capbussar-se en la xarxa buscant poesia que els puga ser útil per a aquell motiu concret. I, fins i tot, devota de la poesia com em considere, he de reconèixer que m'ataca un rampell d'optimisme satisfet quan jo mateixa m'autoconvenç que sí, que potser sí que serveix d'alguna cosa, la poesia. Una vegada —i us assegure que no m'invente res—, em van presentar una persona i, com a prova que coneixia la meua faceta poètica, ell —que era un home— em va explicar que havia fet servir un poema meu per a demostrar el seu amor a la que ara és la seua companya. Li vaig contestar que, si això era així, havia pagat la pena haver escrit aquell poema, que era molt senzill, i es veu que suficientment transparent perquè la xicona entenguera a la primera les intencions del seu enamorat.

El poema «Verger», d'A les palpentes del vidre, va ser utilitzat per l'equip d'ebla.cat per felicitar el dia de Sant Jordi 2013. Abans va servir, segons vaig saber, com a credencial d'estima entre dues persones. Jo, feliç d'haver aportat els meus tres versets a causes tan nobles. I molt agraïda amb els qui han prestat atenció al poemeta, per descomptat.

Ací, i guiant-me per les estadístiques, el que voldria és provar d'ajudar a satisfer aquella gent que accedirà a aquest Passa la vida amb la intenció de trobar un poema dedicat al pare. El bloc ja allotja un text adreçat «A ma mare i a mon pare...», que deduïsc que és el que fa d'esquer d'aquells cercadors emotivament emparats. Aclariré, prèviament, que el poema d'ara fou escrit durant el mes d'abril de 2003, quan mon pare es recuperava d'un problema de cor. La mateixa setmana que fou hospitalitzat, a finals de gener, es produïen els bombardejos sobre la ciutat d'Iraq, i jo vaig escriure en unes línies de dietari: «A pesar que reconec que aquest fantasma [la guerra d'Iraq] té molta més transcendència en l’esdevenir del món, i a més a més, suma punts perquè un dia l’ésser humà torne a esdevenir mico, cap cataclisme mundial no és ara comparable a l’infart de mon pare.»

Als «Fulls de dietari» del núm. 43 de la revista L'Espill vaig voler deixar-ne constància també, del que era aleshores el meu cataclisme personal, en les línies que segueixen i que estaven datades a 1 d'abril de 2003. Estan directament emparentades amb el poema en qüestió, que transcric després de la foto:

«Mentre mon pare descansa damunt d’un tronc de taronger, se sent de fons el cant d’un rossinyol. Mon pare s’aixeca i continua a poc a poc tallant branques per a la llar i carregant troncs, d’un en un, d’una part a l’altra del nostre terrat. De tant en tant torna a seure damunt d’una soca, amb la cara afligida però serena. Jo m’amague darrere de la pantalla de l’ordinador, perquè no vull que descobrisca que li observe el seu esgotament. Traduïsc una novel·leta per a joves que es diu El guerrer blanc. No hi ha rossinyol que no beneïsca amb el seu cant aquest esforç per plantar cara a la vida. Sent una admiració profunda, una gratitud infinita perquè mon pare continue pujant al terrat a arreglar la llenya, i perquè no s’amague de la meua mirada.»

Pomellet de tarongina sorgint de la pura nuesa d'una soca capolada al bancal dels meus pares. La vaig fotografiar el dia 9 d'abril de 2012, un dilluns de Pasqua. Em va semblar un gest de supervivència de la natura dels que mereixen, com a mínim, una reverència.

ELS ANYS SERENS

S’asseu damunt d’un tronc de taronger
a reposar el pes del compromís
amb els seus dies. Tragina la sort
d’alenar l’aire, el cansament que encara
la vida li reserva. Però enllà
de la finestra aquell esforç em cou
al pit, com si la seua cicatriu
hagués obert un cràter al cor meu.

Com si aturar-se fóra abandonar,
s’encara cautelós al munt de llenya
i en fa petits fragments, d’antigues gestes.
Endreça cada soca per al foc
i amb dits d’escorça tendra s’inicia
en el camí dels anys serens, mon pare.

En el silenci de la seua treva,
brolla de sobte un cant d’ocell. Esclata
abril com una rosa, i ell l’escolta
amb un calfred de por i de grandesa,
per primera vegada lluny de l’home
que fou, abans d’un primer rossinyol
ressuscitat.

 
Flors a casa, Edicions 62, Barcelona, 2008.