El senyor Basset duu barba i arriba puntual a casa en algun moment del mes de desembre. Tanmateix, no és el Pare Nadal de llargues barbes blanques —fesomia personificada del fred; quin fred?— que ens recorda que l'hivern és en girar la cantonada. El senyor Basset, l'artista Josep Basset, el meu particular senyor de la Ferralla, aquest any m'ha sorprès amb una felicitació on, sense jo saber-ho, m'he vist acompanyant —amb uns versos, en representació meua— una de les seues obres de traços superposats i inconfusibles. Gràcies per la sorpresa bonica.
I jo ja sé que això no s'ha de fer, i que és una demostració de vanitat indigerible. Però, rellegint els versos que formen part de la tarja de felicitació bassetiana, he pensat que els podria utilitzar jo també, a manera de desig adreçat a totes aquelles persones de bona voluntat que m'estime, que alguna vegada teniu el gest i la deferència, i l'ocasió, de deixar-vos caure per aquest Passa la vida i us acosteu així a les meues paraules, a les meues prèdiques, a les meues cabòries, a allò que, des de tota la humilitat, pense que es fa de bon compartir amb tota aquella gent amb qui no puc negar que m'agradaria que, en el sentit invers, també volguera compartir camí amb mi. Virtual, almenys. Des de l'art, des de la poesia i des de les causes que fan que el cor bategue amb batecs més convençuts.
L'estrofa de la tarja forma part d'un poema de Flors a casa que es diu «Terra sense herba», en una clara al·lusió al poeta italià Eugenio Montale que, en un llibre per a mi de capçalera, titulat Ossi di seppia, va escriure: «Questo pezo di suolo non erbato / s'è spaccato perché nascesse una margherita.»
Circumdant un planeta invisible,
un xoriguer sotja la presa.
Del cel més alt s’estimba la darrera
amenaça: no hi ha consol, no hi ha
consol, no hi ha consol. I qui l’espera?
Més avall, just al lloc dessagnat de les plomes,
un tros de terra s’ha esquerdat
per deixar que nasqués
una margarida.
MjE: Flors a casa, 2007
Al darrere d'aquests versos concloents hi ha la fascinació que jo sent per aquelles plantes que naixen i creixen en condicions extremes. Demostracions intrèpides de vida vegetal que es baten a duel amb el formigó, que penetren i recorren canonades buscant la llum, que s'obrin pas entre l'asfalt o que són capaces d'arrelar entre els intersticis aeris d'una torre. És molt fàcil prosperar en un sòl adobat de terra molla. Però el mèrit és el d'aquell brot verd que s'imposa en terra esquerpa, contra tot pronòstic.
 |
| La foto és de l'amic, artista plàstic també, Rafel Ruiz, que ahir, en una oportuníssima —per als meus interessos— entrada de Facebook, va compartir una sèrie d'imatges com aquesta sota l'epígraf de «Plantes intrèpides». |
Per això m'abelleix, en aquesta ocasió, i mirant cap a l'any 2016 que ja trau el nas a pocs dies de distància, desitjar-vos esquerdes. Moltes oportunitats de trobar —o de provocar, si és que no es troben tan fàcilment— esquerdes de llum i d'aire net; també quan el medi serà desfavorable, entre la duresa de la pedra, en terra àrida o eixorca. Esquerdes, escletxes, clevills, intersticis impossibles per on —tant de bo!— encara siga capaç de nàixer una margarida.
Ompli d'orgull i de satisfacció ésser objecte de referència artística. Certament significa estima que cal conservar. L'enhorabona!
ResponEliminaTenim la sort d'estar acompanyats per una sèrie de persones que, a més de nodrir el nostre impagable patrimoni d'amistats, ens enriqueixen i ens estimulen amb la seua capacitat creativa: pintors, escultors, fotògrafs, músics, actors i actrius, dissenyadors, escriptors, poetes... Tu ho saps també. Els hem de conservar, i n'hem de presumir. Jo sempre hi tinc un motiu d'agraïment.
EliminaI ara, mesclant cols amb bledes: el començament del teu comentari m'ha recordat una certa expressió típica d'un sobirà afeccionat a la caça d'elefants... Disculpa la broma de mal gust. Moltes gràcies per deixar-te caure per aquesta casa.
no vas errada en la citació del monarca. Què hi farem, ja que s'acosten els reis, algun havia de fer-s notar.
ResponElimina