DIETARI INCONSTANT, 3 (Píndoles de Facebook)

Arribem a la tercera entrega d'aquest «Dietari inconstant» que es va construint a base d'alguns dels posts publicats prèviament a Facebook. He de reconèixer que aquesta tria-recapitulació que vaig fent, més o menys, cada sis mesos, em provoca sensacions barrejades de recança (de vegades, per desgràcia, fins a l'estremiment) i de satisfacció (vist en perspectiva, anem fent coses!). La vida, al cap i a la fi, que passa, per a bé, i per a mal. En aquest tercer capítol hi ha algun moment profètic, i amb desenllaç, fins i tot, feliç. I s'hi han ajuntat moltes referències zoològiques, o reflexions basades en la natura, en general. I familiars. No ho he buscat; és pura coincidència. O que la mirada té tendència a girar-se cap a allò que l'alimenta de manera més satisfactòria; i les orelles, a atendre les sentències i les contalles que més les estimulen. Sí, això deu ser.

Hi trobareu set entrades. El format presta per a llegir només aquelles que us puguen resultar més abellidores.

Aprofite, avui que és el dia més indicat, per desitjar-vos un estiu el màxim de plaent. Jo, si he de ser sincera, només tinc ganes que passe. Però això no resta ni un bri de sinceritat als desitjos anteriors.

Font de Ferri, al terme de Montitxelvo (la Vall d'Albaida).

4 de gener de 2015

Mon pare i el meu germà i un amic han eixit avui a pescar. —Vint-i-vuit sèpies i un calamar —m'anuncia, ben cert del recompte, el meu pare. Segons ell també, han hagut de netejar la barqueta per dins tres o quatre vegades, mentre ha durat l'operació. Assegura que, en tants anys que fa que pesca, mai no s'havia trobat amb unes sèpies que estufaren [literal] tanta tinta. Que estaven rabioses. I em mostra una mà amb una petita marca que és un mos d'un dels animals avui alçats en rebel·lió. I, atenció, perquè en té una explicació ben contundent, per a l'estrany comportament agressiu dels mol·luscos: —Ve canvi de temps. A la setmana que ve hi ha canvi de temps. Infal·lible, la tinta de les sèpies rabioses.

Ara mateix, des del meu escriptori del Grau, sent que en un terreny pròxim canten els pollastres. A mitjanit. I comence a témer que no siguen tot senyals de l'arribada imminent de l'apocalipsi. La sibil·la ja ha cantat la seua profecia; la terra va tremolar ahir; les sèpies estufen litres i litres de tinta; i els pollastres canten en plena nit... Després no digueu que no us n'he previngut.

Imatge extreta de la xarxa. No vaig arribar a temps de fotografiar les sèpies que mon pare i el meu germà havien pescat. Ma mare ja les havia congelades.

17 de febrer de 2015

Quan mon pare comença una conversa amb la fórmula «Em jugue un metro de budells que...» vol dir que, a partir d'aquell moment, digues el que digues o faces el que faces serà un fracàs rotund. Almenys segons el seu codi de valors.

Aquest cap de setmana passat, per exemple: havíem torrat unes carxofes al caliu de les brases, i la xemeneia s'havia quedat un poc esmorteïda. Jo, tota decidida, me'n vaig anar a buscar un tronc; el vaig col·locar damunt de les brases, i mon pare, des de la seua cadira, amb la seua tonadeta malèfica: —Em jugue un metro de budells que així no encens el foc ni d'ací a demà de matí. —Ehem... Me'n vaig a la cuina, busque un paper de diari, me'n torne a la llar, embotisc el paper en un manyoc, entre el tronc i les brases... I mon pare, des de la seua cadira, i sense alçar la vista del plat: —Ara espera que cante... —Com que...? —Tu no saps què li va passar, a aquell? (això és un altre recurs de savis: sempre hi ha algú abans que ha viscut l'experiència que es relata a continuació): això va ser un que se'n va anar a la muntanya, va encalar una sabata dalt d'un garrofer i es va assentar a l'ombra. Al cap d'unes hores va passar un del poble per allí i li va preguntar: «xe, què fas ahí?» I l'altre, sense menejar-se del puesto: «ei..., he encalat la sabata allà dalt, i ací estic..., esperant a vore si canta!» Doncs això: que la llenya no es va encendre en flames fins que mon pare no es va alçar de la cadira, va posar una pastilleta d'aquelles que s'encenen en un pluf, uns tronquets en barraqueta i...: xemeneia encesa!

Un corb (o una gralla, que no ho sé cert), fotografiat a la vora del riu Noguera, en un camí preciós que va de Llavorsí a Tírvia, al Pallars Sobirà. Setembre de 2013.

12 d'abril de 2015 

...i no desitge un discurs de paraules,
sinó d’espinals dolços i amargs alhora,
bells fins a l’extenuació.

MjE, «Els arços», Flors a casa, 2007.

Avui, passejant per Montitxelvo i per Otos, amb els amics Enric i Mercè, he trobat marges i prats encesos d'espinals (o arços, cirerers de pastor, o gargullers...) florits. Impossible no associar-los al record de Joan Pellicer.

«Les flors, d'aroma dolç i amarg com la mateixa vida, són antiespasmòdiques, sedants, diürètiques, depuratives, un excel·lent tònic cardíac i un immillorable regulador de la pressió sanguínia [...]. I l'espinal, com a arbre de maig, era l'arbre de la puresa i de la castedat.

Però, a més d'aquest ús ascètic de l'espinal, que correspon al culte de la dea Cardea, hi ha també un ús orgiàstic que correspon al culte de la dea Flora. La flor de l'espinal té per a molts hòmens una forta olor de sexualitat femenina i per això els turcs utilitzen una rama florida com a símbol eròtic.»

Joan Pellicer Bataller: Herbari breu de la Safor, Universitat Popular de Gandia, 1991.

Arços (espinals, cirerers de pastor, o gargullers...). Montitxelvo, abril de 2015.

20 d'abril de 2015

Ahir [19 d'abril] no vaig trobar el moment per a penjar això. Només volia deixar constància que vàrem ocupar el diumenge dedicant paraules, notes de guitarra i gestos d'amor a la nostra platja de l'Auir. Des de ben matinet, i ben amunt (sabeu on érem?: al cim del Mondúver!) i també a la vesprada, a la vora de la mar.
 

Vull aprofitar per donar les gràcies a Pepe Llorens i Óscar Grifoll, productors i muntadors, i a Román Magnanelli, guitarrista, per la seua tenacitat, la seua constància, el seu bon fer, la seua generositat, les atencions (Pepe em va escalfar les mans i tot, contra els vuit graus de la matinada!).
 

Tot açò és una part infinitesimal de la feina d'un documental que ja està arribant al final del trajecte i que esperem veure i gaudir molt prompte. Us desitge tota la sort del món, companys, i faig força amb vosaltres perquè el treball arribe..., a bona platja! Una espenteta més i ho teniu! Que tot siga per l'‪#‎Auir‬!

 

«Un amor a frec de terra» és el poema que, amb l'acompanyament de Román Magnanelli a la guitarra, aportem en aquest documental en fase de producció. Al fons de la foto, les marjals de Gandia-Xeresa i la franja de costa de l'Auir, bellament lliure d'edificacions encara.

21 de maig de 2015

Mireu la cara del senyor president Alberto Fabra: està derrotat?, està superat per la capacitat dialèctica de Mónica Oltra, o és que té clar que tota la porqueria que s'ha ventilat últimament del PP valencià no és res comparat amb el que ha de vindre?

En aquest moment del #DebatDefinitiu de despús-ahir, la senyora Oltra explicava al sr. Fabra, i el sr. Fabra l'escoltava atentament: «Vostè ve ací a parlar de 'empleo, crea empleo'... Però si vostè és el major destructor d'ocupació que ha tingut esta comunitat! [...] Si vostè va tancar RTVV dient que no volia tancar col·legis, i durant el seu mandat s'han tancat unitats escolars en l'escola pública equivalents a 80 col·legis de dos línies...!»

Aquesta entradeta i aquesta foto, més que pel contingut literari, me les guarde ací, a manera de document gràfic, il·lusionador i esperançador —i un poquet burleta també—, d'un moment polític que ens ha omplert el país d'esperances. Tant de bo el moment no tinga ja tornada enrere.

7 de juny de 2015

Ahir, passejant amb l'amic Rafa Ferrer, va eixir a la conversa, entre infinitat d'assumptes enraonats amb gana, el Manuel Forcano i la seua poesia. Rafa em va confessar que no l'havia llegit, i aleshores em vaig sentir afortunada perquè podia ser la primera persona que li donava a conèixer aquest poeta lluminós. Un prodigi paregut a quan descobrim a un company de camí aquell lloc pròxim i estimat, on tornem cada vegada que volem regalar-nos un moment íntim de benestar.

És un poema que reclama ser llegit dues vegades. Amb la primera t'hi deixes sorprendre; a la segona te l'assaboreixes, mot a mot.

SENTS EL COS

Sents el cos
com una muntanya que donés les seves pedres
per fer cases. Sents la tendresa
d'una estàtua en mans d'un arqueòleg.
La il·lusió d'un rellotge de sol
a l'alba. L'alegria d'un pou
que troba qui li fita l'aigua al fons.
El delit d'un guaret que rep l'arada.
El plaer d'un núvol que sap per fi
quin cel travessa. I veus
com trenquen onades de platja
sobre el mar.

Quan estimes.

Manuel Forcano: Llei d'estrangeria, 2008.

Fotja fotografiada a la marjal de Gandia el mes de febrer de 2015.

11 de juny de 2015

Fa alguns dies que, cada vegada que òbric la porta del pati, veig que s’envola un teuladí de darrere de l’aparell d’aire condicionat que hi ha just eixint a la dreta. Com que això sol passar a primera hora del dia, deduïsc que el pardalet ha escollit aquest recer per passar-hi la nit. Però ahir vaig començar a sentir que, de dins de la caixa toràcica de l’aparell, sorgia una piuladissa, encara tímida i descompassada. M’hi vaig acostar, amb la intenció de reconèixer a fons cada orifici d’aquesta cavitat metàl·lica, a primera vista infranquejable. Però, ai!: al voltant de la goma que expulsa l'aigua hi ha una obertura, i en un raconet d'allà dins hi ha un niu. D'allà procedeix la piuladissa ocellaire. No han anat a triar bon lloc, els animalets, per a criar. Ara em fa por que, cada vegada que haja d'eixir al pati, els espante i les presumptes cries de teuladins (algú sabria dir-me si ho són realment?) no hi prosperen. 

Sense proposar-m’ho, entre ells i jo s’ha establert una espècie d’acord tàcit: jo els promet que no engegaré l’aire fins que no hagen abandonat el niu; ells m’han de donar un vot de confiança i han de deixar d’actuar com si cada gest meu amenaçara la seua existència. Només amb aquest enteniment tindrem garantit un pacte entre espècies distintes. I no sé què m’ha entrat a mi últimament que em duu a interpretar en clau política cada senyal que m’envia la mare natura. Aquest niu al límit: una immensa fragilitat, l'emoció del risc i la fe en l'instint de supervivència; i, si molt convé, tenir l'esperit preparat per a creure en els miracles.

Tres cries de teuladí dins de la caixa toràcica de l'aire condicionat de ma casa. Avui, 21 de juny de 2015, ja puc dir que, dels tres, n'ha sobreviscut un.

Si teniu ganes de revisar les entregues anteriors d'aquest «Dietari inconstant», aquests són els enllaços: Dietari inconstant, 1. Dietari inconstant, 2.

TRES VOLTES REBEL. CORRELLENGUA 2014

Imatge extreta de la xarxa.

El meu desert et mira, fit a fit,
i sóc només aquest esguard que resta
vivint de set, contra el pou de l’oblit.
 
Maria-Mercè Marçal: La germana, l'estrangera
1985 (1a edició).
Inclòs a Llengua abolida (1973-1988), Poesia 3i4,
València, 1989.
 

Divendres 27 de setembre va tenir lloc a Gandia el ja tradicional Correllengua una iniciativa popular anual que se celebra en nombrosos pobles i ciutats de tots els territoris de llengua catalana, de caràcter festiu, pedagògic i reivindicatiu, i que tracta de mostrar la vitalitat de la llengua i fomentar-ne l'ús social. Aquest any he tingut l'honor de ser-ne la portadora de la flama, i de redactar i llegir el tradicional manifest amb què es clou la cercavila. El Correllengua homenatja cada any un personatge destacat del món de la cultura catalana. En aquest 2014 ha sigut l'escriptora Maria-Mercè Marçal. Reproduïsc a continuació el text que ahir vaig llegir a la plaça del Rei en Jaume, de Gandia.

A la plaça del Rei en Jaume, de Gandia, moments abans de la lectura del text-manifest.
Foto extreta de la notícia publicada a Saforinformatiu.es

Gràcies a l’organització del Correllengua; per haver pensat en Maria-Mercè Marçal, per haver pensat en mi per a recordar-la, i sobretot, perquè gràcies a això estic segura que hi deu haver gent, fins i tot periodistes, que sentiran per primera vegada el nom d’una de les poetes catalanes més significatives i més influents de la literatura catalana contemporània.

I és que els prolegòmens informatius no foren, precisament, d'allò més encertats. Ahir, divendres 26 de setembre, el diari Levante-EMV, publicava una nota on es podia llegir això:

«...la figura homenajeada en esta edición será Maria-Mercè Marçal (Barcelona 1952-1998) que fue una poetisa [la paraula fa por, i per on passa deixa ja un rastre de caspa], catedrática [de llengua i de literatura catalanes, sí], narradora y traductora, además de activista feminista, lesbiana, nacionalista catalanista y comunista y por un tiempo, editora». Uf! Impacta tot això junt, eh...? Però tot és estrictament correcte. Pobre i vistoset..., però correcte.

Ho diu, literalment, però en valencià/català, la Viquipèdia [en una pàgina que recomane, si voleu fer-vos una idea ràpida, però molt completa de qui és Maria-Mercè Marçal]. Allà s’aclareix que, a pesar d’haver nascut a Barcelona, M. M. Marçal es considerava d’Ivars d’Urgell, un poble de Lleida on va passar la infantesa. A Ivars la recorden des de fa anys amb un premi literari que porta el seu nom.

Monument dedicat a la dona de les tres M.
La imatge està extreta de Wikiloc: «Ruta literària Maria-Mercè Marçal» a Ivars d'Urgell.

El fet de ser «lesbiana» ens importa des del punt de vista literari, exclusivament, perquè és la primera vegada en la literatura catalana que una escriptora tracta el tema de l’amor entre les dones des de la vivència pròpia. 

M'endinso pel paisatge del teu cos
i em trobo quan l'amor et fa de plata.
I, al punt on Mai comença a ser el teu nom,
se'm menja viva el teu mirall voraç,
i jo et menjo, i em menjo el teu desig
i el meu, que em fiblen amb dents de tempesta.

«Mai» és el títol del poema, inclòs a La germana, l'estrangera, i també el nom de l'estimada.


Va coordinar durant alguns anys la secció de feminisme de la Universitat Catalana d’Estiu. Impulsà el col·lectiu d’escriptores del Centre Català del Pen Club. Va traduir autores franceses com Yourcenar, Colette, i amb Monika Zgustovà, poetes russes com Anna Akmàtova i Marina Tsvetàieva; unes lectures, les d’aquestes dues russes que, personalment, em van causar una gran commoció, dintre dels meus interessos poètics.

L’any 1993 va impartir una conferència en un dels cursos de la Universitat d’Estiu de Gandia: «La dona i l’escriptura». Aquella fou l’única vegada que la vaig veure i la vaig escoltar, en persona, i em vaig atrevir a saludar-la.

A la X edició de la Universitat d'estiu de Gandia, vaig assistir a la ponència impartida per M. M. Marçal, titulada «La dona i l'escriptura», i molt amablement em va dedicar un exemplar del seu Llengua abolida, que havia publicat quatre anys abans.

Va morir amb només 45 anys (una injustícia i una crueltat com tantes altres de dimensions incommensurables). Abans se li concedí la Medalla d’Honor de Barcelona.

A Gandia, dels del CEIC Alfons el Vell, se li dedicà el II Homenatge a la paraula, 20 de novembre de 1998, un recital col·lectiu a la seua memòria, coordinat per Teresa Pascual i Lluïsa Julià

I dit això, crec que on es va definir millor ella mateixa va ser en un poema que, feliçment, és recordat i repetit i cantat (en coneixeu la versió de Mirna?) i pres com a proclama: la «Divisa» que l’organització del Correllengua ha tingut el bon gust d’estampar en aquestes samarretes que es poden adquirir al Casal Jaume I de Gandia:

DIVISA 

A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,

de classe baixa i nació oprimida.

I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

Cau de llunes, Proa, Barcelona, 1977 (1a edició).

Quan, fa ja alguns anys, vaig arribar a la Facultat de Filologia de València, la primera cosa que vaig aprendre va ser va ser cridar, amb una cadència més o menys rítmica, allò de «bote bote bote, feixista qui no bote». I també «fora, feixistes, de la universitat...!». Aquell curs 86-87 tinguérem poques classes, però fora de les aules vaig aprendre molt. Va ser l’any de la gran descoberta de la poesia actual en català, que a penes havia llegit fins aleshores. Hi va haver dos llibres que ara ben bé podria dir que em varen canviar la vida: Presoners d’un parèntesi, del nostre Josep Piera d’ací al costat, de la Drova, i de més enllà. Era una faula grotesca que recreava una fira (aquesta nostra...?) però en el fons parlava de les ànsies de llibertat i de l’olor a tuf que encara es podia ensumar en una atmosfera postfranquista (el llibre és de l’any 1978). Tan actual en aquell curs en què cantàvem botant allò de «fora, feixistes, de la universitat...», i tan actual encara.

Capçalera de la pàgina de l'escriptora a l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC).

L’altre llibre es deia La germana, l’estrangera, i l’havia escrit una dona de la qual aleshores només sabia que es deia Maria-Mercè Marçal (la dona de les tres M). No vaig tardar gens a saber que estava davant d’un dels noms més importants, més influents i que provocaria un trasbals més intens en la nostra poesia més recent (Piera i Marçal foren companys de generació, per cert). He dit un nom, i no he dit encara «una dona», perquè Maria-Mercè Marçal, en primer lloc, s’ha de considerar i sospesar fora de valoracions de gènere. Després, ja sí; després s’ha de dir que aquesta poeta, narradora, traductora i abanderada —crec que ella n'era ben conscient— de la causa feminista, va ser —ho és encara, perquè les paraules no moren—, per davant de tot, una poeta descomunal que va fer de la seua insistència a visibilitzar la causa feminista el seu motor literari. Ens hi atrapa l’honestedat, la seua bella sinceritat poètica en favor de les llibertats que reclamava i de les passions que defensava i proclamava: la llibertat d’estimar, la passió per l’escriptura, la passió per la llengua, pel país, la literatura feta per altres dones, la tradició poètica popular...

Llegir Marçal i sentir aquella llibertat excitant, enmig de l’avinguda de Blasco Ibáñez, el trànsit detingut d'automòbils, i les consciències inquietes va ser tota una mateixa cosa: «bote, bote, bote, feixista qui no vote...». 

Portada del llibre editat pel CEIC Alfons el Vell amb motiu del II Homenatge a la Paraula, dedicat a la memòria de Maria-Mercè Marçal (novembre de 1998).
Autora de la il·lustració: Lluïsa Lloret.

I ara, 27 de setembre de 2014, un grapat d’anys després d’allò, em correspondria començar a enumerar totes les llibertats que el govern reaccionari que va guanyar —legítimament— a les últimes eleccions estatals, autonòmiques i a les locals, s’ha encarregat d’anar dinamitant, una a una:

—Atacs a la llengua en el context de les retallades socials. No els agrada la llei d'immersió, s’han tret de sota mànega una llei, dita Wert, que no durarà ni una rosà, però que mentrestant va minant l’ànim i les energies de tota la comunitat educativa; el Decret de Tractament Integrat  de Llengües a les Illes, que ara, per cert, el TCJ els ha tombat: impressionant i admirable, la resposta a les Illes,  de tota la comunitat educativa.

—Agressions i impunitat en tants llocs: les més recents i més pròximes, les Trobades d'Escoles en Valencià a Benirredrà. 

—Han enverinat, han devaluat i han manipulat els mitjans de comunicació públics que tenien al seu servei, fins que els han tancat; ens han censurat la TV3 i Catalunya Ràdio, i amb això, la llibertat informativa, en ple segle XXI...

Una de les imatges festives de la cercavila del Correllengua, amb el grup de danses Roda i Volta ballant en un dels carrers del recorregut. També hi havia amenitzant el trajecte la Muixeranga de la Safor i el Grup de Dolçainers i Tabaleters el Rebrot.
La foto és de l'amiga Júlia Llorca Tauste, que n'ha fet un reportatge preciós que li agraïsc de cor.

I, sincerament, no tinc ganes de continuar repassant més despropòsits... Diuen que tot això ho fan avalats per una majoria que ha confiat en ells. El que no diuen és que la majoria real és la que no ha confiat ni en ells ni en ningú, i opta per abstenir-se de dipositar una papereta dins d’una urna que no podrà contra tanta impotència i tanta degradació democràtica. Però les coses canviaran prompte, n'estic segura. Sabeu quin és el motiu principal pel qual no tinc ganes d’enumerar tots i cadascun dels despropòsits amb què ens constreny el partit que ens governa...? Perquè sóc de les persones que pensa que tot això, i més, va en el lot. Dir PP, tristament, lamentablement, en aquesta ciutat, en aquest país nostre que no volen que diem «País» vol dir ser indiferent a la nostra realitat com a poble, atacar la nostra identitat, la nostra llengua, menysprear-la, reduir-la a la mofa, a la pura anècdota secundària... No és casual, ni fortuït, ni s’improvisa de la nit al matí. Tot això acaba conformant les seues senyes d’identitat; els seus interessos. Tot això conforma la seua marca ideològica i política. 

En un moment de la cercavila de la Flama de la llengua, al costat d'Alícia Izquierdo, actual patrona de la Fundació Casal Jaume I la Safor-Valldigna i responsable de l'organització del Correllengua de Gandia. També tenia prop la companyia benèfica de la gent del Rebrot de Rafelcofer (Maria Alcaraz Frasquet i Minerva Pons (darrere); i del bon amic Eduard Vilamitjana (a la meua dreta).
La foto és de Natxo Francés i està extreta de Levante-EMV de diumenge 28. És just reconèixer que, en aquest cas, J. C. ha estat molt més encertat en el seu article. S'agraeix.

El que més m’importa de tot és l’atac a l’educació. Tremole..., espere, desitge que no tinguen temps de portar a la pràctica el seu pla maquiavèl·lic de minar, d’enverinar el sistema educatiu valencià. És l’últim reducte que pot garantir-nos un futur en valencià, compromès... Trobe a faltar una consciència més rotunda d’aquest problema radical; radical perquè va a les arrels de tot. Trobe a faltar una resposta a l’altura de la gravetat i del salvatgisme de les actuacions polítiques del PP en aquest terreny. Però no ens estranyem de la maniobra: va en el lot, no ho oblideu.

Sé que el motiu que ens convoca al Correllengua és la festa per la llengua que ens fa, a través de la qual diem el poble que volem ser. I dir llengua és també dir país. I dir país és dir terra, i hauria de ser dir respecte, estima i autoestima, sentit comú, progrés mesurat, modern però sostenible, defensa d’allò que som i que volem ser, que al final no és més que defensa de nosaltres mateixos i dels que vénen darrere de nosaltres. Per això també, per desgràcia, en el mateix lot ha anat tot el contrari en els últims anys: desficaci, falta de sensibilitat, de respecte, profit desproporcionat i desequilibrat. Només, com a exemple, una paraula que, a la Safor, reconeixem, i que estimem i que volem protegir del destrellat: Auir. Atemptar contra l’Auir és condemnar a la ruïna una part de nosaltres que ja s’ha convertit en símbol del que voldríem ser: volem ser sentit comú, volem presumir del nostre país, i no amagar-lo sota mil capes de ciment.

A la foto, d'Àlex Oltra, s'aprecia perfectament la línia terrorífica que separa els blocs de ciment de la platja Nord de Gandia de l'espai sense construir —ara amenaçat pel PP que governa la ciutat— de la platja de l'Auir. Està extreta de eldiario.es

Per això necessitem, socialment, fins i tot anímicament, una opció alternativa a aquest tipus de polítiques que s’han demostrat fracassades, que ens han dut a la ruïna, a la mentida, a tot allò que ningú voldria ser. Una opció il·lusionant, dinàmica, actual, creïble, majoritària i forta. No ens ha de ploure (ja veieu que ací cada vegada ens plou menys i més malament): l’hem de fer vindre nosaltres, amb implicació, amb consciència i amb responsabilitat.

Mentrestant, siguem conscients de la immensa sort que tenim: del potencial de la nostra gent, de l’esperança que crida a les places, i de l’immens patrimoni cultural i literari, lingüístic, que, a pesar que es vulga ocultar, ha construït uns fonaments ben forts. Les paraules. No subestimeu el poder de les paraules, perquè serveixen per a contar mentides, però també serveixen per a fer veure les veritats, per a seduir, per a convèncer, per a il·lusionar i per a marcar un camí a seguir. I si no, mireu el camí que recorre cada any el nostre Correllengua... Llarga vida, molta sort, i que no ens falten mai els motius per a l’optimisme combatiu. Moltes gràcies.

Cartelleria anunciadora del Correllengua 2014, en aquest cas extreta de la pàgina
d'Acció Cultural del País Valencià. 

ADDENDA (30 de setembre)

L'amic i company de mil complicitats Jordi Puig m'ha sorprès amb la gravació íntegra d'aquest discurs-manifest. I, clar, després de la seua ocurrència, i perquè és un batallador incansable, no puc fer més que enllaçar ací els 17 minuts de mi mateixa dient tot això. No deixeu de fer una ullada al bloc de Jordi —Una paret més— que és el seu testament viu, on va deixant constància de totes les seues batalles, personals i col·lectives, polítiques, culturals, humanes, i justes, en definitiva.

17 minuts del meu sermó roget. Per gentilesa de Jordi Puig.

POEMA D'AMOR PER A L'AUIR

Dimarts, dia 8 d'abril, ens aplegàrem al Campus de Gandia (Grau de Gandia), de la Universitat Politècnica de València una colla bona, i diversa, de gent que fem poesia, i fotografia, i música, per a presentar —una vegada més, i ja en van quatre anys— l'espectacle-recital For sale, o 50 veus de la terra, que parteix del llibre homònim publicat per Edicions 96.

Faltaria a la veritat si no diguera que, tret dels artistes, col·laboradors, i algunes persones amables que segurament es comptarien amb els dits d'una mà, s'hi aplegà poquíssima gent més. I és una vertadera llàstima, i una situació que ha fet que em calfara molt el cap en les últimes hores. Perquè, al campus universitari, hi ha molta gent; i perquè la invitació provenia de l'amabilíssim amic i company de lletres Pepe Pastor —un dels autors amb poema publicat a For sale— que és, actualment, el director de l'escola, i tenia tanta o més il·lusió que férem l'espectacle a la Politècnica com nosaltres d'anar-hi a fer-lo. Com ell mateix em va reconèixer, en acabar l'acte, sembla que corren temps i estats d'ànim en què ens hauríem d'anar acostumant a aquesta situació d'indiferència, o de desgana col·lectiva. Però ni ell, ni jo, ni ningú dels que practiquem allò que ens agrada dir "activisme literari (i combatiu)" no ens hi pensem acostumar, ni molt menys resignar. Cal fer autocrítica, això sí, i ser conscients de la realitat —de la qual formem part, per cert—, i modificar, si cal, maneres d'actuar; això també.

En el mateix sentit de vinculació a l'ara i a l'ací vàrem formular, al pròleg del llibre, aquesta declaració d'intencions: "Descartem rotundament la imatge del poeta desvinculat del món que l'envolta, de la terra que trepitja. I així ho han deixat clarament palès els autors i les autores que componen aquest For sale. Cinquanta veus compromeses vivencialment, lingüísticament i culturalment amb aquest país que ha estat víctima de tantes depredacions en les dècades que ens han dut del segle XX al XXI."

Aquesta fotografia, i les següents, corresponen a la platja de l'Auir.
Són de Natxo Francés i acompanyaren la recitació de "Poema d'amor per a l'Auir".
No ens cansarem mai de donar les gràcies a Natxo per la seua feina,
i per la sort d'un grapat ja de complicitats compartides.

Un país que ha estat víctima de tantes depredacions i que, per a la perplexitat i la incomprensió d'una bona part de la població que encara té dos dits de trellat, corre el perill de continuar patint el mateix mal. A la Safor tenim el cas flagrant i pertorbador de la platja de l'Auir, un espai verge, dels poquíssims que en queden al llarg del litoral valencià, que està en el punt de mira de l'Ajuntament de Gandia (governat absolutament pel PP) per a ser urbanitzat. (No hi insistirem molt més, perquè en aquest bloc he parlat de l'Auir en diverses ocasions: ací i ací també). Per això també, ahir, com a cloenda del recital, un grup nodrit de poetes saforencs, i saforíssims, llegírem un poema col·lectiu que havíem redactat, entre 17 autors i autores, precisament per a expressar ben alta, i amb ritme líric, la voluntat de sumar-nos a tantíssimes altres veus que exigeixen la declaració de l'Auir com a Espai Natural Protegit (ací la petició, amb més de 15.000 signatures recollides).

Als disset vull agrair sincerament i fervorosament la seua creativitat poètica en favor d'aquesta causa comuna. Tant als i a les poetes que hi participaren ahir en l'acció poètica, com als que ens hi acompanyaren d'esperit. Exactament, i seguint l'ordenació de les estrofes, són: Josep Lluís Roig, M. J. Escrivà (versets de la tornada), Vicent Lloret, Vicenta Llorca, Josep Piera, Jose Manuel Prieto Part, Alexandra Pérez i Morató, Josep-Carles Català, Teresa Pascual, Vicent Olaso, Paco Castells, Àngela Guixot, Josep Vicent Cabrera, Juli Capilla, Jordi Puig, Miquel Moiga i Carles Mulet. Gràcies també a Eduard Vilamitjana, que s'hi prestà a llegir els versos de J. C. Català, i a l'acordionista Amadeu Vidal, que va accedir a acompanyar-nos en una improvisació musical que només un professional com ell ens podia consentir..., perquè és consentidor i perquè, a més, és amic.

POEMA D'AMOR PER A L'AUIR

Existeixen els llocs on s'esborren les fronteres,

on les persones són i es troben, llocs on s'ajunta

el mar amb l'aigua dolça per a estimar-se a sota 

i damunt l'arena, per fecundar-la en tamarits i peixos.

No ho sentiu?

No sentiu

com batega l'Auir? [tornada]

Salnitre que mulla la sorra
Vent que acarona el rostre

Clivells de mar que senten

El pols d’un cor amb vida

[tornada]

Pot ser sigues bes marí surant damunt la mar.

O suport indefugible que la terra verge exigeix a la pluja.
Millor el cant terrerós de l'alosa a sobre d’un cirerer florit.
El vol dels vilans a la recerca de recer fecund.

[tornada]

Sonen les ones del mar

a l'Auir.

Sonen els brolls dels ullals

a l'Auir.

Sonen els cants de les aus

a l'Auir.

[tornada]

Deixeu-nos-la intacta

entre la línia d'horitzó i el deliri,

entre el batec de l'aire

amb el frec de les ones on vam ser.

[tornada]

Mira les ones que, a l’ullal, fa la pluja
escolta el vent que canta als canyars
eixe que pentina dunes
que a l’hivern llepa la mar.

[tornada]

Amb peus ferms a la terra
dic al vent que m'acompanye amb el seu cant sinuós
perquè sóc part ineludible de la seua bellesa i equilibri
i amb el meu compromís done sentit a la desinteressada voluntat pròpia de ser terra [fèrtil i verda benaurança.
 
[tornada]

El prec commou l’arena

de les dunes obertes,

l’espiga del borró

tremola entre el canyís.

[tornada]

He caigut damunt l’arena. S’escola per uns punys que retenen entre els dits

pirates desembarcats, mercaders perduts, infants segrestats.

A la vora de l’oceà, sempre igual, sempre canviant.

Dels cabells fins a la punta dels peus, el plaer de cobrir-se de sorra és major en [primavera.

[tornada]

Danses improvisades al compàs del vent

vida latent, esclats sobtats
l’etern espectador, ert, privilegiat
respon amb atronador ressò.

[tornada]

Qui és que no ve del cau de la sargantana?

Qui és que no mira amb parpelles de borró?

Qui és que no sap qui és, i posa en subhasta

la sang de la mar, el batec dels peixos   

                                                   a les venes?

[tornada]

El pacte podrit popular toca amb pedra
i el parany es perfila com un polp.
Els peus mamprendran les petges
de la pena apamada en plors.

[tornada]

A la platja de l’Auir volen fer una desfeta;

hòmens terribles, terrossos, torrossos...

Aturem-los els peus, les mans, l’escassa intel·ligència,

en nom de la divina servitud a la deessa Minerva.

[tornada]

No veieu, estúpids, l'anar del corriol,

el pas silent d'un cargol; l'escarabat, entre el senill;

un miracle de sargantana; les dunes i el borró?

I si fóra, tan sols, el meu cor? Si fóra que ho decidim...

[tornada]

Milers d'arrels a les trinxeres

s'hi juren que mai no beuran l'aigua d'una

terra enverinada

ni s'hi deixaran trepitjar.

[tornada]

Deixeu l'Auir en pau
que el pasturen les ones
touchez pas ma peau de plage
quin vol blau de pessigolles!

[tornada]

Des d'aquest enllaç podeu, si en teniu curiositat, visualitzar i escoltar
els 6 minuts i mig que dura la recitació del "Poema d'amor per a l'Auir".

MARJALS I GARSES, BRÚIXOLES CAP A LA LLUM

Mentre encara se senten, amortits per la distància, els que ja deuen ser els últims petards fallers d'aquests dies, crec que estic en condicions de poder afirmar que ho he aconseguit, que he sigut capaç de viure entre un silenci buscat i necessari, absent quasi per complet a l'olor de la pólvora i a l'enrenou intransitable dels carrers. Fins i tot aquest any que no he pegat a fugir, durant les Falles, de terres valencianes.

No és ací, on he passat els dies de Falles, encara que no negaré que m'encantaria experimentar com es viu la marjal —durant uns dies només, eh?— des d'aquesta caseta. Això és un racó preciosíssim de la marjal de Borrons, al terme de Xeresa, la Safor.

Tenia ganes de respirar primavera, de xafar camins de terra, d'olorar marjals, i de mirar, sobretot de mirar fora de mi, cap als arbres, cap als marges dels camins, cap als ullals. De mirar el fons de les séquies i la corfa de les dunes de la mar. D'arribar caminant, des del Grau i l'alqueria del Duc, fins a l'Auir, on la vida continua bategant, inajornable, aliena a tots els neguits dels qui l'estimem. 

L'Auir, fotografiat amb l'última llum de la vesprada d'ahir, 18 de març. La florida rosada del tamariu és grandiosa, aquesta primavera. Per darrere sobreïxen els plomalls del senill.

I sí, ho he aconseguit. He sigut capaç d'escoltar al meu voltant i no sentir més que granotes, i una cridadissa desordenada d'ocells, en aquella hora en què s'acomiada el dia, i alguna necessitat t'obliga a detindre't i escoltar. Escoltar com hi arriba el silenci. Perquè, a mesura que va desapareixent la llum del cel, va apagant-se la cridòria dels ocells, progressivament: el cel s'enfosqueix i els ocells van callant, en una acordança perfecta. Fins al silenci absolut. Un moment de pau còsmica que vaig poder fotografiar amb aquesta coloració quasi irreal d'un capvespre de ponent.

L'olor barrejada de séquia, de la flor del taronger, de la terra humida per la rosada, de l'adob dels bancals... no pot eixir a la foto, però hi és.

Per a mi, habitar aquesta «pàtria aquosa» que són les marjals, amb aquella olor de molla de caragol surant pertot arreu és tenir ben presents unes aus que sempre m'han semblat que estan a mitjan camí entre la materialitat de la terra negra i del fang, i la màgia, el misteri de les regions aèries. Em referisc al que, al País Valencià, coneixem com a «garsa reial», els agrons blaus, de nom científic ardea cinerea i que en altres llocs del territori català anomenen «bernat pescaire».

Això és un agró blau, extret del magnífic portal de l'Institut Català d'Ornitologia, en concret del Servidor d'Informació Ornitològica de Catalunya (SIOC).
La foto és de Domènec Anguera Vidal, i la data de l'observació és de maig de 2011.

Al llibre de poemes Flors a casa (2007) apareixen reiteradament referències a aquestes aus immenses. No sé quina obsessió m'hi va entrar, però les garses, de vegades amb el nom d'agrons, hi varen ser el motiu desencadenant d'un grapat de poemes. D'aquest, per exemple, del qual n'extrac primer un fragment, i després un altre:

BRÚIXOLES CAP A LA LLUM, II

Bova, senill, ramells
de caderneres.
Una sageta
d'agrons sobrevola
marjals endormiscades.

Brúixoles cap a la llum.  

Les garses formen part del meu paisatge, el real, l'emotiu i també el poètic. Només les puc associar amb vivències boniques. De sempre m'ha agradat veure-les com a éssers benèfics amb els quals compartim territori. Això era només pura intuïció, era una creença com qualsevol de les meues fantasies mig experiencials i mig literàries. Fins que, per a la meua satisfacció, en un moment donat vaig anar a parar a la publicació Biologia i mites dels ocells (Edicions la Xara, 2003), de Jesús Villaplana Ferrer —un llibre extraordinari, deliciós, bellament heterogeni, i exhaurit, a hores d'ara— i hi vaig comprovar que la mitologia popular i allò que jo entenc per intuïció poètica no diferien gaire en el cas de les garses, que eren considerades des de l'antiga Grècia, «com a senyal de bon averany» i com a emissàries de la pluja. 

BRÚIXOLES CAP A LA LLUM, V

L'esbart d'agrons escorta la pluja.
Però la terra sense herba només la somnia
com una profecia remota de plomes blaves.

El llibre de la biologia i dels mites dels ocells es va extraviar en algun amagatall fosc de la meua vida. Ara n'he aconseguit un exemplar gràcies a l'amic Jordi García Polop, que ha actuat, amb les mateixa natura bondadosa de les garses, com a emissari fins a Jesús Villaplana, el qual ha tingut l'amabilitat de regalar-me un exemplar del llibre mitològic, amb dedicatòria inclosa. Infinitament agraïda als dos.

Foto: Òscar Martí.
Ell l'ha descrita així de bonic: «aus marjaleres. Garsetes blanques, picaports i polletes d'aigua aprofitant dies de bon oratge.» Doncs així es queda, si m'ho permet el company Òscar.

I per fi, i estirant d'aquest fil que transita per marjals, muntanyars d'arena, ullals, o lluents poblats de garses i d'«aus marjaleres», arribe, necessàriament, a l'estremidora cançó de Dulce Pontes «Garça perduda», la lletra de la qual feia temps que tenia moltes ganes de conèixer traduïda al català. I ací està, com a colofó —crec— immillorable per a aquests dies que, enllà lluny, han sigut de falles, però que, sortosament per a mi, han tingut olor i color i sons de marjal. 

Gràcies a la col·laboració inestimable del poeta i amic Joan Navarro. Si no, amb el meu portuguès més bé endevinatori..., a sant de què!

GARSA PERDUDA

Es féu de nit
al meu esguard de fetillera,
d'estrella de mar, de cel, de lluna plena,
de garsa perduda a l'arena.
Es féu de nit al meu esguard,
he perdut les plomes, no puc volar,
he deixat fills i nius,
ànsies, neguits, en el mar...
Només sé volar dins de mi
en aquest somni d'abraçar
el cel sense fi, el mar, la terra sencera!
I porte el mar dins de mi,
amb el cel visc somiant, i somniaré fins a la fi,
fins a no despertar més...
Llavors, tornaré a creuar aquest cel i aquest mar,
volaré, volaré sense parar al voltant de la terra sencera!
Faria nius de lluna plena i després,
dormiria a l’arena...

Del disc O primeiro canto (1999)
Música: Leonardo Amuedo
Lletra: João Mendonça