Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

diumenge, 30 de juny de 2013

DONES A LES CUNETES


La foto de Manuel López
que il·lustrava el projecte
«La cadira buida / La silla vacía»

Un 25 de novembre de 2011, l’Associació Matria va instal·lar, en un envelat al centre de Dénia, un cartell de grans dimensions amb el rètol “La cadira buida / La silla vacía”, amb una punyent fotografia central de Manuel López flanquejada, a dreta i esquerre, pel poema “Natges de niló” (del qual es responsabilitza l’autora d’aquestes línies), i per la seua versió en castellà (“Nalgas de nailon”), signada pel poeta i amic infal·lible Marc Granell. Foto i poema hi il·lustraven una (altra) de les maneres de violència exercides contra les dones: l’explotació sexual, agreujada, més encara, per les condicions de misèria intolerable en què aquestes dones s’exposen a la clientela potencial, en cunetes i en rotondes de carretera. En donàrem notícia en una entrada del Burribloc dedicada a repassar alguns dels actes que aquell any s'havien dedicat a commemorar la data instituïda oficialment com a «Dia internacional per l’eradicació de la violència contra les dones» i que, personalment, em sembla moltes vegades que s'ha inventat per a això: perquè, almenys una vegada l'any, mitjans i societat (només la part de societat que encara manté viva la consciència) puguem agrupar-nos entorn d'un motiu per descarregar col·lectivament molts remordiments de consciència.


NATGES DE NILÓ

1

Diumenge assolellat.
Uns ciclistes esquiven
pals ressecs:
antics vaixells
sense cap mar.

Mollons de pedra:
sentinelles cansats
d’eternes rutes.

Estaques de bardissa:
fites a coloraines
en boques de bancals.

Gossos esporuguits;
dones a les cunetes.


«Dicho y hecho, la tarde del sábado 15 de octubre de 2011 salimos desde Dénia Susi, María Rosa y yo a recorrer en ambas direcciones el tramo que previamente habíamos elegido como localización entre Oliva y Gandia.»

Fa uns dies, aquest fotògraf amic, membre actiu de la comunitat protestant internacional, em va enviar l'enllaç a un article impressionant, admirable, dels que posen els pèls de punta, on explica detalladament les peripècies que va viure, ell i les dues companyes Susi Mefford i Maria Rosa Medel, per a acostar-se a aquesta zona de treball de les prostitutes de carretera, i on també reflexiona i descriu el procés pròpiament fotogràfic. Us en recomane convençudament la lectura, des d'ací.


2

A les cunetes,
cames de bronze
negades en roselles
fins als turmells.



Clavades dia i nit a les rotondes,
xiprers, fanals. En carn
viva ninots de falla.

Canícules, hiverns,
els fars dels automòbils: centelleig
en natges de niló.

Roda i roda la mola...

Rossins novells de cos
i vells de càstig.




Per circumstàncies diverses, jo encara no havia tingut temps d'agrair-li, a Manuel López, el fet d'haver ajuntat fotografies i paraules colpidores per a insistir en aquest drama humà del dia a dia sobre el qual, per a escàndol i perplexitat de qui açò escriu, plana un vel de permissivitat que em repugna. Ho faig ara, i aplaudisc públicament el coratge d'aquest home, com el de les seues companyes d'aventura, que creuen en un déu omnipotent, i no per això s'acovardeixen a l'hora de denunciar les maldats d'alguns humans esgarriats.


«Habíamos localizado la silla al pie del poste de una señal de stop en una carretera comarcal que desembocaba en la N-332. Ahí estaban los elementos que estábamos buscado: silla vacía y la señal de “stop”, que en este caso nos servían de maravilla como directa alusión Stop The Traffik, la organización internacional de lucha contra la prostitución. Perfecto. Y ahí, justo con la silla que dejan vacía, entra la fotografía.»

ADDENDA

Uns dies després d'haver publicat aquesta entrada, Manuel em fa arribar una traducció al gallec del poema «Natges de niló». No he dit que Manuel López és gallec de naixement i de convenciment, tot i que ha desenvolupat la seua vida professional, principalment, a Madrid, i que fa anys que viu a Dénia. N'ha fet la versió el seu nebot Luis Mazás López, filòleg. Després de la primera reacció de xoc emotiu pel gest dels dos, només puc dir allò de: us en dec una, i de les boniques, benvolguts companys. 


NÁDEGAS DE NAILON


1


Domingo soleado.
Uns ciclistas esquivan
mastros resecos:
antigas naves
sen nengún mar.

Mollóns de pedra:
sentinelas cansas
de eternas rotas.

Estacas de valados:
fitas a cores
nas bocas dos bancais.

Cans amedrentados
mulleres nas cunetas.

 

2

Nas cunetas
pernas de bronce
asolagadas de papoulas
ata os nocellos.





3

Cravadas día e noite nas rotondas,
cipreses, farolas. En carne
viva ninots de falla.

Canículas, invernos,
os faros dos coches: cintilación
en nádegas de nailon.

Rodan e rodan a noria…

Mulas de carne tenra
en corpos vellos de castigo.

M. J. Escrivà 
Traducció de Luis Mazás López






5 comentaris:

  1. Maria Josep he de dir que la tasca de Matria és impagable. Com ho és la d'en Manuel Lopez. I per descomptat la teva com és ben sabut. Som molts els qui voldriem veure les nostres carreteres sense cadires. El treball és molt gran. Però mentre hi ha un col.lectiu que sembla no té cap mena de pressa o ignora aquesta nafra. Així és molt difícil. Reivindiquem i no ens cansarem. Però no hi ha prou. Fins que passi una desgràcia més gran encara. I aleshores tot seran corredisses. Admiro el treball que esteu fent. Salutacions des de l'admiració. Eduard

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Gràcies pel teu suport, i per la teua incondicionalitat, Eduard. Jo només hi vaig aportar el poema, que tu coneixes molt bé. Però quan Manuel i María Rosa em van explicar aquest projecte, em va semblar que, d'una manera o d'una altra, tots hi havíem coincidit en la necessitat de fixar l'atenció en aquesta realitat sagnant amb la qual convivim. Des d'una mirada més o menys artística compromesa, la qual cosa no deixa de ser una postura bastant còmoda, tot siga dit: dones explotades sexualment que viuen vertaders calvaris en alguns casos, i tanmateix formen part del nostre paisatge quotidià. Com les roselles: cridaneres, irremeiablement caduques, trencadisses, boniques. Els nostres amics s'hi arriscaren la pell. Jo passava per allí cada dia, durant quatre anys, i els anava pensant versos, però des del cotxe.

      Suprimeix
  2. Llegit en la premsa estos dies: "Más de 50.000 mujeres son exclavas sexuales en España". Ens queda la paraula. En les escoles d'idiomes, 'Natges de niló' hauria de ser un text de capçalera per als exercicis de traducció a totes les llengüe... Abçd, Manuel López

    ResponSuprimeix
  3. Perdó per la ics impròpia de 'exclavas'. Em va trair el subconscient: pensava en ex-esclavas...

    ResponSuprimeix

HISTORIAL DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »
Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 31 de desembre de 2020
Els meus avis foren persones molt humils. Els paterns vivien en una casa situada en la partida del Clot de la Mota, en el camí Vell de Cullera, quan el Grau s'acabava i començava a ser la Devesa, ja en territori de marjal. Al davant hi havia tota una zona de marenys, amb bancals cultivats d'hortalissa que arribaven pràcticament a tocar de mar. En molts casos, aquells bancals s'havien reomplert a sobre d'aiguamolls i hi feies un forat i brollava l'aigua fàcilment. Aquests bancals sovint es delimitaven amb unes bardisses altes, formades a base d'uns arbres que desenvolupaven unes ramificacions aplanades en forma de ventalls. Llegiu+



Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 11 de desembre de 2020

El XXIV Homenatge a la Paraula que organitza anualment el Centre d'Estudis i Investigacions Comarcals Alfons el Vell de Gandia s'ha dedicat aquest any 2020 a l'escriptora Carmelina Sánchez-Cutillas, aprofitant i sumant-se així a l'avinentesa d'haver estat declarada Escriptora de l'Any per l'AVL. Com és tradicional, el centre ha publicat un llibre per a l'ocasió, amb textos d'escriptores i escriptors valencians que evoquen l'autora de la cèlebre novel·la *Matèria de Bretanya*...




Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 29 de novembre de 2020

Article publicat a l'especial de "La Veu dels Llibres" de *Nosaltres la Veu* del 20 de novembre, Dia del Llibre Valencià. Diria que és impossible, en els temps que corren, viure en el món del llibre i aconseguir traure’ns de sobre el vertigen de qui practica un triple salt mortal. Més encara en aquests moments pandèmics. Però el mal de cos provocat pel vertigen no és exclusiu d’aquesta època certament morbosa. Ve de lluny i s’ha anat gestant en un context social i, segurament, polític —dubte que es puguen separar aquests dos conceptes— no gens procliu a la cultura de la lletra impresa.

Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 6 d'octubre de 2020

Tenia moltes ganes de deixar constància per ací que *Sempre és tard* ja és una realitat impresa, gràcies a Edicions Proa, i ho faig ara, després d'haver-se presentat *oficialment *en societat el dia 22 de setembre, en la cerimònia de lliurament dels Premis Literaris de Girona que convoca la Fundació Prudenci Bertrana. Una cerimònia —ho vaig dir a Twitter l'endemà mateix— que fou una "demostració de respecte per la cultura i per la literatura".