Amor indeleble

Text: Maria Josep Escrivà
Fotografies: Jordi Solà Coll

Quan algú que viu mor així,
brolla molta sang després de cada cop.

Wisława Szymborska
Traducció de Xavier Farré

La colpeja. No en té més remei i una altra vegada la colpeja. I ella encaixa els colps amb l’estoïcisme a què l’obliga la seua condició. Això és, haver d’acceptar el seu rol domèstic, a manera de suplici setmanal: garantir l’ordre gràcies al qual s’hi assegura la rutina, anodina però indispensable, en aquella casa. Al cap i a la fi són colps sense cap conseqüència greu. Bé se’n podria dir que, fins ara, cap d’aquelles batusses no ha provocat que la sang arribe al riu.

No recorda exactament quan fou l’última trobada. De vegades fou ahir i de vegades ha transcorregut tota una vida. Va posar al llit els llençols blaus de cotó prim, a joc amb la pintura de l’habitació, component-hi l’escenografia perfecta. Hi varen compartir el plaer i tantes indestructibles paraules d’amor. Després d’esperar-lo en va, per fi s’ha decidit a arrancar de soca-rel aquells llençols tan en sintonia amb l’entorn —«fora...!»—, com si desbrossara un bancal del gram que l’ha colonitzat durant l’estiu de llum infinita. I, quan es disposa a retirar la cobertura superior del llit, s’hi troba incrustat un d’aquells rastres d’amor: una clapa esgrogueïda com una illa oblidada enmig de l’oceà. S’enyora i s’enrabia, a parts iguals. «Adéu, llençol de sobre!». 

Aleshores, inevitablement, hi apareix el llençol de sota..., amb el seu rastre d’amor inesborrable marcant-hi el territori. «No pot ser!: des de quan hi són? On he mirat en endreçar l’habitació, aquests últims dies?». De l’estrebada s’ha descosit un dels frunzits cantoners que el subjectava al matalàs: raaaac! Més a sota encara, el protector obligatori, tercera capa com el tercer corfoll d’una ceba. «Uf...» —alena interiorment—. Ara se n’alegra, d’haver-ne comprat un altre, dels de posar i treure, perquè, també, allà enmig del protector, hi ha adherida la maleïda clapa groga, insistència en la insistència, reduplicació quasi fins a l’infinit d’un rastre d’amor indeleble. 

Amb el fardell de llençols, com els embolcalls custodis d’un món que s’ha fet miques, se’n va de cara a la rentadora, en ruixa cada clapa amorosa amb el llevataques, i l’omple a vessar, la màquina, que, com ja és tradicional, no funciona a la primera. Aleshores l’obre, recompon a dintre els llençols rebregats, en torna a tancar la porta, i no té més remei que recórrer a la força bruta. La colpeja. Colps a discreció. Només allà on s’espera que faran efecte per tal que la màquina es pose en funcionament. La colpeja, la colpeja aplicant-s’hi com si fos un art assajat a consciència. La colpeja amb molt de compte de no espatllar-la. Amb un càlcul de precisió extrema en cada impacte; amb un afany quasi obsessiu. Perquè, de la pertinàcia amb què es propose fer que arranque aquella rentadora atrotinada que ha de restituir el blanc immaculat als maleïts llençols; d’aquella tossuderia indoblegable... depèn tota la seua dignitat de dona abandonada.

Aquest text forma part del volum col·lectiu titulat Silenciades (novembre de 2016), integrat per divuit relats que comparteixen la intenció de mostrar la veu de dones que pateixen i/o centrar l'atenció en escriptores invisibilitzades per la història. Fou publicat en la XX edició de l'Homenatge a la paraula que anualment organitza el CEIC Alfons el Vell de Gandia. La coordinació literària és de Vicenta Llorca.

A elles, l'udol del silenci

El dia 24 de novembre de 2016, quan són les 20.20 hores aproximadament, a Algemesí, el poeta J. V. Cabrera i jo recitem versos com aquests, de Nadià Anjoman:

Cap desig d’obrir la boca.
De què hauria de cantar jo...?
Jo, que sóc odiada per la vida.
Cap diferència entre cantar o no cantar.
Per què hauria de parlar de la dolçor,
quan sent amargor?
Ai, el puny de l’opressor
colpeja la meua boca.

Presentem una més de les accions plàstiques i poètiques que hem titulat Camí de denúncia, una versió en format reduït d'Un cant a l'esperança, un projecte artístic gestat per Pepa Espasa, el motiu del qual se sintetitza en un epígraf aclaridor: «Contra el maltractament, art des de l’esperança». Està dedicat a denunciar, visibilitzar, crear consciència, sobre la violència exercida contra les dones i parteix del cas d'una poeta afganesa de nom Nadià Anjoman, que va ser trobada morta, un dia de novembre de 2005, després d’haver estat colpejada brutalment. Se’n va considerar culpable el marit, un home amb estudis superiors, igual que Anjoman. Havia publicat un llibre de poesia titulat, en persa, Gul-e-dodi i això era motiu d’escarni per al marit i per a la seua família. Camí de denúncia es va presentar al Museu de la Festa d'Algemesí. La vida és una ironia desconcertant.

«A ella». Instal·lació de Pepa Espasa.
12 mòduls de parafina amb 12 punts de llum suspesos del sostre.

Totes les fotografies són de Laura Juanes Miquel.

El dia 19 de desembre, quan són les 20.17 de la vesprada, m’assabente que, durant aquest cap de setmana prenadalenc, tres dones han estat assassinades per les seues respectives parelles. I, encara més, dimarts 20 es fa pública, a bombo i platerets, la mort d'una altra dona, perquè, en aquest cas, l'agressor és un periodista conegut, amb nom propi i un brillant currículum professional. No perquè tinga un nom i una cara que podem identificar deixa de ser més repulsiu, el presumpte assassí, ni hauria d'incitar —com sospite que ha passat— a la comprensió. Encara, fa només una estona he llegit un article magnífic de Núria Cadenes: «No són llums de Nadal»: «...no me la trec del cap. Li deien Alicia. Ali. Res més. No en sabem el nom, el de veritat, el seu. Només això: que li deien Ali i que va morir ofegada, el 4 de desembre, a Estepona, prop de Màlaga, tancada en un prostíbul». Glup! Seguim amb el nostre relat d'Algemesí...

Per a Nadià Anjoman (Herat, 1980-2005), la poesia era la seua manera de clamar contra el silenci. Per a ella, silenci i manca de llibertat eren la mateixa cosa. Restar en silenci era la mort. No al contrari. Hem muntat un recital basat en el quadern titulat Jo, que no he valgut els budells d’un gos (Edicions 96, 2012), a partir de les versions que J. V. Cabrera ha fet de vuit poemes d’Anjoman. Molt sobri. Amb la projecció d’unes fotografies d’obres de Pepa Espasa. Amb les veus despullades de Josep Vicent i meua, només acompanyades per una música minimalista de Marta Espinós al piano, de tons hispanoàrabs. Una música que puntualitza el drama d’Anjoman, però que també reverencia, embolcalla el seu dolor. Entre poema i poema hi ha un minut i mig, dos minuts, fins a tres minuts i mig, en què Josep Vicent i jo callem.

És de nit i aquestes paraules vénen,
per la crida de la meua veu, les paraules vénen. 

Hem anat experimentant, de recital en recital, que aquests moments de no dir davant d’un públic, en severa immobilitat, provoca una tensió emocional punyent en la sala. Notem com aquest silenci provoca un trasbals en el públic, i, al mateix temps, nosaltres, els recitadors, mentre callem, mentre ens amerem de silenci, també suportem una tensió emocional considerable (de vegades he pensat que se'm veurà a la pell com m'esborrone). I mentre, convidem a la instrospecció, a la reflexió en aquells minuts d'espera en silenci, a concentrar-nos en els versos que acabem de recitar, i que encara hi ressonen, com un eco, que els dits de la Marta Espinós contra les cordes del piano, pessiguen.

Jo i aquest racó d’esclavatge; la pena del meu fracàs i aquest desig;
no puc fer-hi res; i les paraules d’afecte. Només que poguera parlar... 

Aquesta fou la victòria de Nadià Anjoman. Ella volgué escriure, a pesar que sabia que s’hi jugava la vida. Nosaltres ara guardem aquest silenci just perquè és en aquests breus, i alhora eterns, lapses de temps, que el propi silenci d'Anjoman clama com un udol i ens corprèn fins a l’esgarrifança.

Si amb els meus versos tu notares una llum:
aquesta seria el fruit de la meua imaginació profunda.
Les meues llàgrimes no han servit ningú
i no em resta cap altra cosa que l’esperança.

Al final del recital, un xicot, que ens ha explicat que és argentí però fa molts anys que viu a Algemesí, on s’ha encarregat de dirigir una de les dues muixerangues, se’ns ha acostat a felicitar-nos, en el valencià del seu poble adoptiu: «No puc dir que haja sigut bonic, perquè és una altra cosa. Com diria Ernesto Sabato, qualsevol manera d’art hauria de modificar el món, i a nosaltres mateixos, i crec que això és el que fa aquest recital».

Pepa Espasa (dreta) acompanyada de Fina Machí i Llopis, a la qual agraïm totes les facilitats i tota l'ajuda que ens va prestar abans i durant el muntatge i la realització de l'acte, promogut i organitzat per la Regidoria d'Igualtat de l'Ajuntament d'Algemesí. Gràcies també a la tècnic Marisa Camarasa Pastor per la confiança.

Potser això és el que hi pretenem: modificar els estats d’ànim, la mirada envers les dones que viuen mancades de paraula i de voluntat, incomodar consciències que resten encara alienes a aquests inferns quotidians. I, sí, modificar-les a través de l'emoció de l’art, de la paraula i del silenci que ressona en el buit de la por, de la incomprensió, de la soledat, o del no-res. Tant si es diuen Victoria Bertran —esposa del presumpte periodista assassí—, com Carmen, Elena o Ana María —víctimes del cap de setmana prenadalenc— o Nadià. A elles, i a tantíssimes altres, està dedicada la instal·lació de Pepa Espasa, i el nostre recital poètic. Ens queda, almenys encara, la possibilitat de recórrer al bàlsam de l'art.

Perfil de Pepa Espasa.
Muntatge a partir d'una de les fotografies de Laura Juanes Miquel.

DISCULPEU LES MOLÈSTIES: ENS ESTAN ASSASSINANT

ELLA TÉ POR

Vora la dona jeu el seu home.
La dona té por
que de nou la mati.

—De debò que no em mataràs mai més?
—pregunta la dona.
—No et mataré —diu l’home.

Però ella té por
que de nou la mati.

Així, doncs, corre cap a la finestra i salta al carrer.
I ja s’ha salvat
jaient a l’empedrat.
Ara, ell no la matarà mai més.

Anna Świrszczyńska (Anna Swir) (*)
Traducció de Josep-Antoni Ysern i Lagarda

Autora del cartell: Maria Alcaraz Frasquet.
No deixeu de visitar la seua pàgina i veureu que fa molt de temps que Maria utilitza la seua obra per visibilitzar i denunciar molts tipus d'opressió, de coerció i de violències que la societat practica, amb intencions i objectius diversos, contra les dones. I fins a quin punt en som conscients?

A Maria Alcaraz Frasquet i a mi, a banda de complicitats artístiques i literàries molt boniques, ens uneix, ara mateix, un sentiment molt potent: estem escandalitzades davant d'aquesta onada de terrorisme feminicida que, d'altra banda, sembla que continua assimilant-se, pels mitjans i per la societat en general, com si estiguérem davant de notícies sensacionalistes de successos, fruit d'arravataments passionals o, pitjor encara, de petits problemes enquadrats en l'esfera domèstica, i per tant, en la vida íntima i inabordable de les persones. No vull fer cap míting ací, ni repetir xifres ni estadístiques que ens passen per davant com si foren esbarts d'ocells fugint d'una tempesta. Podeu acudir a la pàgina Feminicidio.net, més que recomanable, si us en voleu posar al dia. Només, un favor: imagineu-vos-les totes juntes, les 65 dones assassinades que sumem ja en el que portem d'any, esteses una al costat d'una altra, en un d'aquells poliesportius que fan de tanatoris improvisats quan hi ha una catàstrofe col·lectiva a gran escala. A gran escala, eh? No com aquests casos puntuals i aïllats de les seixanta-cinc assassinades per parelles o exparelles. Només aquestes, que les violades, les prostitutes agredides, els familiars, amics, testimonis que resulten ferits o morts no hi compten, tampoc. Ara que estem en campanya preelectoral, i a pesar, fins i tot, de la feliç beatitud estival, m'ha paregut sentir, per part dels nostres representants polítics, que volen fer un «gran pacto de Estado» (sí, home...!) «para combatir esta lacra». No està gens malament eh? Tenint en compte que, en els deu últims anys de «lacra» hem perdut pel camí 700 dones, i que, per exemple, sembla que en l'últim any hem conviscut, conciutadans i conciutadanes, amb 16.207 monstres amb aparença humana condemnats en ferm per delictes de maltractament contra dones... Ei..., un «gran pacto de Estado», abans d'arribar al miler de mortes... No em direu que no és una bona idea! 

Una altra composició de Maria Alcaraz Frasquet, feta a propòsit per a aquesta entrada on teníem ganes de cridar. I cridar és un dret que no ens pot llevar ningú.
Almenys això: el poder rabiós del crit.

Doncs sí, estimades i estimats amics: seixanta-cinc dones assassinades per les seues parelles o exparelles, fins a l'agost de 2015. Jo ja no diria que per la seua —nostra— condició de dona. Crec que és per la condició de cosa posseïda. La nostra societat ens hi ha empès, a fer-nos creure que les dones som objectes bonics i ben fets de desig. Coses, trastos que es posseeixen; d'un i per sempre i de ningú més. Les dones —disculpeu-me; així ho pense— no sempre en som conscients, i acceptem de grat i ens sentim afalagades quan un home ens considera objectes (objectes!) de desig, que actua per nosaltres, que pensa per nosaltres, que viu i mor (i mata) per nosaltres, i només per nosaltres. Quantes en són conscients i poden reaccionar a temps? Dintre d'aquesta estadística tan rigorosa —assassinades només per parelles o exparelles— no entraria la pobra dona del poema de Swir, que acaba llançant-se finestra avall, pobra i digna dona suïcidada, per evitar que el seu assassí l'assassine.

Què en dieu? No creieu que el tema és suficientment bèstia com per a posar en marxa, per la via d'urgència i d'excepció, un pla integral per combatre, i sobretot per prevenir, aquesta monstruositat? I una altra: no és hora ja que ens considerem, totes i tots, còmplices i consentidors d'aquesta inoperància institucional? I disculpeu la impertinència, eh? Però és que ens estan assassinant. Si voleu saber-ho, que hi haja un atemptat terrorista contra un avió, amb el mateix nombre de víctimes, i ja veureu quant de temps tarden a activar els més sofisticats i paranoics dispositius de seguretat en tots els aeroports del món mundial. Del món civilitzat, almenys.

(*) Anna Swir (Varsòvia, 1909-Cracòvia,1984) va debutar amb el poemari Wiersze i prozy (Poemes i proses) el 1936. Es pot considerar que amb Liryki zebrane (Poemes reunits) (1958) inicia el nou camí de la seva creació poètica, confirmat amb Czarne słowa (Mots negres) (1967) —poesia de temàtica africana—. La seva poesia es caracteritza per la senzillesa de recursos i per l’atenció vers els punts més dolorosos de l’existència humana. Uns altres títols seus són Budowałam barykadę (De quan vaig construir una barricada) (1974) Jestem baba (Una dona de cap a peus) (1972) i Szczęśliwajak psi ogon (Feliç com la cua d’un gos) (1978), de marcat to feminista. Pòstumament, aparegué Cierpienie i radość (Patiment i joia) (1985). 

La II Guerra. Heus ací l'experiència vital i històrica que més va marcar la nostra escriptora. Al fet de la guerra en si cal afegir-hi l'experiència, viscuda a fons, de la sublevació de Varsòvia de l'agost del 1944 contra els invasors nazis. Durant l'ocupació, Anna Świrszczyńska tenia diverses feines i fins i tot es mantenia activa en la vida cultural clandestina. En esclatar l'alçament contra l'ocupant, treballa com a infermera en un hospital sense aigua ni medecines. Un lloc que li permet un contacte directe amb el sofriment, la desesperació i la mort. És en aquesta època quan Anna Świrszczyńska esdevé Świr, que és el renom que es posa per a viure en l'àmbit de la resistència. Un renom ple d'ironia, perquè juga, d'una banda, amb part del seu cognom i, de l'altra, amb un doble significat: świr és la piuladissa dels ocells, però també és un terme col·loquial per a referir-se al «sonat», al «guillat». Aquest malnom, simplifcat en Swir, ha servit per a donar a conèixer la seva poesia en l'àmbit anglosaxó, mercès a la intervenció d'un gran valedor d'Anna Świrszczyńska: l'assagista, poeta i pensador Czesław Miłosz. Així, doncs, si no voleu turmentar la llengua amb les sibil·lants i palatals poloneses, podeu dir-ne «Anna Swir», que ella ja hi va donar el vistiplau.

Extret de la «Nota del traductor» d'Una dona de cap a peus, col·lecció «Razef» de poesia, Edicions 96, 2015.


ADDENDA (18 de setembre de 2015)

El dia 13 es va difondre a Youtube un vídeo titulat No és amor, produït des de Castelló de la Ribera (Mel Media) per Marta Grimaltos Soler, i amb imatge i so de Maria Estrada. La lletra és de Josep Nadal, i els protagonistes, gent del poble. Homes i dones del carrer, que no obeeixen a cap prototipus de bellesa publicitària, i que hi donen la cara en condició de «Persones construint contra la nit / relacions des del respecte.» El vídeo participa en un programa europeu de conscienciació contra la violència de gènere, amb un missatge senzill i rotund: «L'amor amb violència no és amor.» Cinc dies després del llançament s'ha reproduït més de 4.500 vegades. Un alè d'esperança que ens serveix com a bell colofó d'aquesta entrada dolorosa. Moltíssimes gràcies a totes les persones que l'heu fet possible, i molta sort.

«BEN FET, CINTETA, BEN FET». AMB MOTIU DEL 25-N

25 de novembre: Dia Internacional per l'Eliminació de la Violència contra les Dones. Arriba el moment de fer-hi recompte. A l'Estat espanyol, 45 assassins han matat 45 dones —si ens atenem només als casos coneguts—, al llarg d'aquest 2013 que encara no ha acabat. Això és una frase enunciada en sentit actiu, sintàcticament parlant. Normalment, aquest tipus de notícies estadístiques s'enuncien en el sentit invers: de manera passiva. És a dir: "A l'Estat espanyol, 45 dones han estat assassinades per...". Però el subjecte actiu és el mateix: ells. I m'interessa ben poc quina era la relació d'«ells» amb les víctimes. La seua condició delictiva és l'important: «Ells» són els assassins de les «seues» víctimes. Penseu-ho per un moment, ja que la data és propícia per a invocar aquesta mena de pensaments: durant tot aquest any que estem a punt d'acabar hem conviscut —segons dades oficials— amb, com a mínim, 45 assassins. Algú de vosaltres ha detectat algun tipus de dispositiu policial especial que ens salvaguarde d'aquests criminals? És que, potser, els seus atemptats no tenen repercussions més enllà de la intimitat domèstica?

Fotografia de Susi Artal, que formava part d'una exposició titulada:
Invisibles. Les altres dones? Universitat de València, 2006.
Vaig tenir l'honor d'aportar alguns textos poètics a aquest treball fotogràfic.

Hi ha molts tipus de violència exercida contra les dones. Si us ve de gust, o us pot la curiositat, podeu consultar la pàgina de l'Instituto de la Mujer, apartat estadístiques. A l'epígraf dedicat a «Víctimas mortales por violencia de género», distribuïdes per «comunitats autònomes», hi podreu comprovar que la valenciana ocupa el tercer lloc en el rànquing. Hi ha molts tipus de violència masclista. I també hi ha moltes maneres de complicitat amb aquest tipus de violència, i amb els assassins que la practiquen. Per exemple, la manera com es donen a conèixer les notícies d'aquesta naturalesa: o es tracten amb una frivolitat i amb una fredor rutinària exasperant, o, pel contrari, la notícia de la mort d'una dona per motius de gènere es pot convertir en la més truculenta crònica sensacionalista en mans dels qui, a pesar que no s'incloguen, pròpiament, en la categoria d'«assassins», en fan d'ajudants, en la no-sensibilització, en la no-educació, i en la propagació repulsiva i intolerable, des d'un mitjà de comunicació que, precisament, hauria d'acomplir just la funció contrària. En aquest segon grup hi ha el cas del director de Radio Televisión Castilla-La Mancha, Ignacio Villa, que fa uns dies adelità la seua audiència televisiva oferint-los una demostració summament realista de com l'assassí núm. 40 de l'any podia haver esquarterat la seua víctima. Ois és poc. I les exigències que aquests comportaments es consideren com a delictes que atempten contra de la dignitat i el respecte a les dones haurien de ser absolutes, rotundes, per part de la societat i dels qui legislen.

Una altra de les imatges de la fotògrafa Susi Artal.

A aquest senyor director de la tele castellanomanxega, i a tota aquella gent del seu mateix pelatge vull dedicar el text que transcric a continuació: l'última part d'una narració titulada «Els ulls aigualits» —de la qual prové el títol d'aquesta entrada—, inclosa al llibre La taverna del Cau de la Lluna, de l'escriptor Vicent Usó. Una altra manifestació de violència contra les dones, la sexual, i un desideràtum que propague als quatre vents, fent ús d'aquelles paraules que alguns anys enrere, i per uns altres motius criminals, cantava Lluís Llach: «Assassins de raons, de vides,/ que mai no tingueu repòs en cap dels vostres dies». Tan políticament incorrecte com just, aquest intercanvi de funcions: del subjecte passiu a subjecte actiu del relat. La cruesa del relat és evident. Com també ho és que la de la realitat supera, amb escreix, qualsevol cruesa de factura fictícia.

[...]  Fou la vesprada d'un sis de juliol que don Àngel em demanà si podia quedar-me una estona més per ajudar-lo a acabar un informe. Vaig accedir, és clar, què podia fer sinó? Al poc de temps de quedar l'oficina deserta, don Àngel se m'acostà amb un cafè a les mans i me l'oferí amb un somriure i un afalac. I fou aleshores que vaig contemplar que em miraven uns ulls aigualits i la veu de l'àvia, guarda't sempre de les mirades que puguen adreçar-te uns ulls aigualits, sobretot si són d'home, Cinteta, em sonà diàfana a cau d'orella. Vaig mussitar una excusa i li vaig demanar que em deixara anar, però don Àngel m'advertí que no seria bo que amb aquell gest malmetera la bona imatge que tenia de mi. Em passà els dits pels cabells i demorà una mica el tacte sobre el clatell. Em pregà que no l'obligara a prendre mesures que no desitjava i deixà caure, com si no anara amb mi, que resultava difícil trobar feina a la gent que eixia de les empreses amb reputació d'indòcil. Em passà el dit pel perfil de l'escot al temps que m'esmentava les dificultats que havia tingut una antiga secretària seua, separada i amb una filla, si no recordava malament, a qui hagueren de fer fora perquè mantenia una actitud escassament col·laboradora amb l'empresa. El món està molt difícil, conclogué, mentre em descordava el vestit. Em féu gitar en roba interior al sofà del despatx i es parapetà darrere la taula a contemplar-me. Vaig tancar els ulls per no veure'l, però creia notar que la mà li treballava per sota la taula. La respiració agitada que el commogué al cap d'uns llarguíssims minuts em corroborà el que ja maliciava. Contra el mur de la fàbrica, minuts després, vaig perbocar de ràbia. Vaig fer el trajecte a casa plorant i vaig haver de parar en una font a rentar-me la cara. No volia que Marta sospitara res.

Dibuix en tinta xinesa de l'artista Pepa Úbeda.

Durant unes setmanes, don Àngel tornà a comportar-se com els primers dies. Fins que, ja sense els anteriors preàmbuls, em demanà una vesprada que em quedara per ajudar-lo a redactar un informe. Vaig pensar en la filla per fer provisió de forces. Em despullà a penes ens quedàrem sols, com l'altra vegada, però ara don Àngel em demanà que m'abaixara una mica les braques i li mostrara els límits del borrissol cargolat que em cobria el pubis. Vaig acomodar-me al sofà i vaig tancar els ulls fins que vaig escoltar els esbufecs animals de don Àngel.

De primer, vaig pensar que amb el temps arribaria a acostumar-me a la vilesa, peò no fou així. Cada volta em sentia més humiliada. Des del primer dia havia buscat desesperadament altres oportunitats de treball, sempre en secret, però no hi vaig tenir sort. Sabia que, mentrestant, no podria sinó sotmetre'm a la voluntat de don Àngel. Necessitava els diners. Fins ara, don Àngel mai no m'havia tocat. Però cada vegada que em requeria perquè em quedara una estona acabava per demanar-me alguna novetat: primer fou que posara amb llenceria de transparències negres que ell mateix em regalà; després que em traguera els sostenidors i les bragues; en alguna ocasió m'havia demanat que posara en postures obscenes o que m'acaronara tot el cos lentament. Fins ara, però mai no m'havia tocat i jo resava perquè mai no volguera decidir-se a fer aquell pas.

Pepa Espasa: El perfum. 2011.
Pètals de roses perfumats, agulles de cabet i fil d’empalomar.

Fou per Nadal d'aquell any que vaig demanar-li, a Marta, que m'acompanyara a la ciutat. La carretera estava sorprenentment buida i, una vegada superades les últimes cases del poble, s'hi podia circular de pressa. Uns metres abans del revolt on hi havia la Vallera de Mobles, vaig percebre la figura obesa d'aquell vianant com la d'un element més del paisatge que anava desfilant per la lluna del vehicle. No podia pensar que anara a travessar de debò. Quan vaig aonar-me'n, el tenia ja enmig de la via. Hauria pogut frenar en sec, segurament, però l'impuls reflex quedà paralitzat per una misteriosa força. Una misteriosa força, Salvadoret, t'ho dic de debò. L'havia reconegut molt abans que els ulls aquosos d'aquell individu constataren amb terror que el cotxe blanc que jo conduïa se li venia a sobre sense remei. L'impacte fou terrible. El cos de don Àgnel fou engolit pel vehicle, que li passà per sobre i el vomità completament desfigurat sobre l'ample sudari negre del paviment. Treia sang pertot arreu i, després de proferir uns pocs sanglots, qudà completament immòbil. Des de la porta de la fàbrica, algú cridà que avisaren sense demora una ambulància, però segurament ja no devia fer-li cap falta, aleshores. Vaig baixar del cotxe i vaig contemplar sense recança el cos estripat. Vaig sentir ben a prop la presència de l'àvia i una veu, la d'ella, que em deia: ben fet, Cinteta, ben fet. Vaig somriure, potser, un segon escàs, fins que vaig adonar-me que havia de guardar les aparences. Un fil diminut de sang em rajava de l'únic tall que m'havia fet, tot just a la vora de l'orella, en xocar contra el volant. Un tall que, més tard, al dispensari, don Casimir Villanueva havia de cosir-me amb dos punts maldestres que em deixaren aquest senyal. Marta, en canvi, ni ttan sols s'havia fet una simple raspadura.

Vicent Usó: La taverna del Cau de la Lluna, Tàndem edicions, 2001.

Pepa Espasa: En desert d'amargura. 2013.

DONES A LES CUNETES

La foto de Manuel López
que il·lustrava el projecte
«La cadira buida / La silla vacía»

Un 25 de novembre de 2011, l’Associació Matria va instal·lar, en un envelat al centre de Dénia, un cartell de grans dimensions amb el rètol “La cadira buida / La silla vacía”, amb una punyent fotografia central de Manuel López flanquejada, a dreta i esquerre, pel poema “Natges de niló” (del qual es responsabilitza l’autora d’aquestes línies), i per la seua versió en castellà (“Nalgas de nailon”), signada pel poeta i amic infal·lible Marc Granell. Foto i poema hi il·lustraven una (altra) de les maneres de violència exercides contra les dones: l’explotació sexual, agreujada, més encara, per les condicions de misèria intolerable en què aquestes dones s’exposen a la clientela potencial, en cunetes i en rotondes de carretera. En donàrem notícia en una entrada del Burribloc dedicada a repassar alguns dels actes que aquell any s'havien dedicat a commemorar la data instituïda oficialment com a «Dia internacional per l’eradicació de la violència contra les dones» i que, personalment, em sembla moltes vegades que s'ha inventat per a això: perquè, almenys una vegada l'any, mitjans i societat (només la part de societat que encara manté viva la consciència) puguem agrupar-nos entorn d'un motiu per descarregar col·lectivament molts remordiments de consciència.

NATGES DE NILÓ

1

Diumenge assolellat.
Uns ciclistes esquiven
pals ressecs:
antics vaixells
sense cap mar.

Mollons de pedra:
sentinelles cansats
d’eternes rutes.

Estaques de bardissa:
fites a coloraines
en boques de bancals.

Gossos esporuguits;
dones a les cunetes.

«Dicho y hecho, la tarde del sábado 15 de octubre de 2011 salimos desde Dénia Susi, María Rosa y yo a recorrer en ambas direcciones el tramo que previamente habíamos elegido como localización entre Oliva y Gandia.»

Fa uns dies, aquest fotògraf amic, membre actiu de la comunitat protestant internacional, em va enviar l'enllaç a un article impressionant, admirable, dels que posen els pèls de punta, on explica detalladament les peripècies que va viure, ell i les dues companyes Susi Mefford i Maria Rosa Medel, per a acostar-se a aquesta zona de treball de les prostitutes de carretera, i on també reflexiona i descriu el procés pròpiament fotogràfic. Us en recomane convençudament la lectura, des d'ací.

2

A les cunetes,
cames de bronze
negades en roselles
fins als turmells.

3 

Clavades dia i nit a les rotondes,
xiprers, fanals. En carn
viva ninots de falla.

Canícules, hiverns,
els fars dels automòbils: centelleig
en natges de niló.

Roda i roda la mola...

Rossins novells de cos
i vells de càstig.

Per circumstàncies diverses, jo encara no havia tingut temps d'agrair-li, a Manuel López, el fet d'haver ajuntat fotografies i paraules colpidores per a insistir en aquest drama humà del dia a dia sobre el qual, per a escàndol i perplexitat de qui açò escriu, plana un vel de permissivitat que em repugna. Ho faig ara, i aplaudisc públicament el coratge d'aquest home, com el de les seues companyes d'aventura, que creuen en un déu omnipotent, i no per això s'acovardeixen a l'hora de denunciar les maldats d'alguns humans esgarriats.

«Habíamos localizado la silla al pie del poste de una señal de stop en una carretera comarcal que desembocaba en la N-332. Ahí estaban los elementos que estábamos buscado: silla vacía y la señal de “stop”, que en este caso nos servían de maravilla como directa alusión Stop The Traffik, la organización internacional de lucha contra la prostitución. Perfecto. Y ahí, justo con la silla que dejan vacía, entra la fotografía.»

ADDENDA

Uns dies després d'haver publicat aquesta entrada, Manuel em fa arribar una traducció al gallec del poema «Natges de niló». No he dit que Manuel López és gallec de naixement i de convenciment, tot i que ha desenvolupat la seua vida professional, principalment, a Madrid, i que fa anys que viu a Dénia. N'ha fet la versió el seu nebot Luis Mazás López, filòleg. Després de la primera reacció de xoc emotiu pel gest dels dos, només puc dir allò de: us en dec una, i de les boniques, benvolguts companys. 

NÁDEGAS DE NAILON

1

Domingo soleado.
Uns ciclistas esquivan
mastros resecos:
antigas naves
sen nengún mar.

Mollóns de pedra:
sentinelas cansas
de eternas rotas.

Estacas de valados:
fitas a cores
nas bocas dos bancais.

Cans amedrentados
mulleres nas cunetas.

 
2

Nas cunetas
pernas de bronce
asolagadas de papoulas
ata os nocellos.

3

Cravadas día e noite nas rotondas,
cipreses, farolas. En carne
viva ninots de falla.

Canículas, invernos,
os faros dos coches: cintilación
en nádegas de nailon.

Rodan e rodan a noria…

Mulas de carne tenra
en corpos vellos de castigo.

M. J. Escrivà 

Traducció de Luis Mazás López