Chester sense filtre. A Carmelina Sánchez-Cutillas

El XXIV Homenatge a la Paraula que organitza anualment el Centre d'Estudis i Investigacions Comarcals Alfons el Vell de Gandia s'ha dedicat aquest any 2020 a l'escriptora Carmelina Sánchez-Cutillas, aprofitant i sumant-se així a l'avinentesa d'haver estat declarada Escriptora de l'Any per l'AVL.

Com és tradicional, el centre ha publicat un llibre per a l'ocasió, amb textos d'escriptores i escriptors valencians que evoquen l'autora de la cèlebre novel·la Matèria de Bretanya..., però no només. Sánchez-Cutillas és una poeta a (re)descobrir, que esperem i desitgem que serà més i millor coneguda en el moment en què es farà pública la seua Obra completa. L'esperem amb candeletes. Amb aquest text he participat en el llibre commemoratiu:

Si la butxaca és plena de puntes de cigar, / he intuït que hi ha / altres normes i altres lleis. / La pols, que tot ho calciga, / que tot ho desfulla, / la immensa por de viure. / Jo plore el cansament dels homes / que viuen sense arrels, / l’estèril pecat de no florir per dins. / Quina cosa restarà més tard / de tot açò, / de tot açò que no és res? / La vida que morim / sense voler, cada jorn... / La vida del poeta és curt hostatge. / No sabem si ja hem mort per a la mort. / La barca avançava / i jo, aclaparada / per la tristor dels salzes. / M’he fet vella —ara ho sé— a un ritme / insondable. / Els versos / també em dolen, per llevar-me el temps / de brodar senzills mocadors. / La paraula verge que encara no hem dit. / Voldria dir-te paraules noves, / però tinc la gola / ennuegada d’un silenci amarguíssim. / Entre el misteri i nosaltres sempre hi ha una pluja roent de profecies incomprensibles. / Ara pense en el gran plor del món. / Per això demane / ara un rostre inèdit d’home inèdit / i tot és tan a punt / que la sang se’m clivella! / L’òxid dels segles s’adhereix a la rosàcia brevetat de la carn. / Ho diré o no ho diré? Voldria dir-ho / i no puc més i em desconcerta / el prodigi del sol, la incerta pena / de les meues mans, el moviment / migratori dels ocells i dels àngels. / Quin silenci!

... I no li trucaren a la porta.

La frase final, com també la idea del títol, procedeixen del documental Carmelina, mar i cel, de Matilde Alcaraz i Juan Pablo Valero, per a À Punt Mèdia. El text restant està ordit amb versos extrets de l’Obra poètica de Carmelina Sánchez-Cutillas publicada pel Consell Valencià de Cultura-Generalitat Valenciana, l’any 1997. En algun moment puntual m’hi he vist obligada a modificar algun signe de puntuació per poder-los entrellaçar.

 

 

 

 
Portada del llibre publicat pel CEIC Alfons el Vell 
amb motiu de l'Homenatge a la Paraula d'aquest any 2020 tan atípic.
Autora: Amanda CerSe

 

 

 

Juli Capilla, membre del CEIC i un dels coordinadors de l'acte i de la publicació, n'explica la intenció de l'HP'20, i també el contingut del llibre, en un article aparegut a Levante-EMV el dia 3 de desembre de 2020.

«Amb les planes del XXIV Homenatge a la Paraula volem retre homenatge a una donassa escriptora, restituir la seua obra i figura. Posar-la en el lloc que li pertoca, reivindicar els seus llibres, lectures d’obligada transmissió i estudi. Perquè mai hauria d’haver caigut en l’oblit, en l’exili interior de les veus silenciades. Aquests papers pretenen espitjar el jovent i la gent gran, adults i de mitjana edat, envers l’obra llegidora d’una escriptora valenciana universal. Amb una introducció de la filòloga Maria Lacueva, especialista i estudiosa de l’escriptora d’Altea, i il·lustracions interiors i de la portada d’Amanda CerSe. [...] Les col·laboracions que ací s’apleguen es fan ressò de Carmelina Sánchez-Cutillas. Josep Piera, Rafa Gomar, Maria Josep Escrivà, Ferran Garcia-Oliver, Josep Lluís Roig, Isabel Canet, Encarna Sant-Celoni, Joan Iborra, Àngels Gregori, Enric Ferrer, Lourdes Boïgues... i fins a una trentena d’escriptores i escriptors saforencs li reten homenatge. 

A més d’aquesta publicació, ja disponible a les llibreries, des del CEIC Alfons el Vell hem programat l’espectacle Polsim de temps de records a partir de textos de Carmelina Sánchez-Cutillas, a cura de Cia. La Sala del Temps, amb l’actriu Marina Mulet i Gayà com a rapsoda i música de Sandra Monfort Oliver.» 

Aquest any en què les circumstàncies d'excepció sanitària ens ho han fet viure tot de manera tan asèptica, el tradicional espectacle de l'Homenatge a la Paraula es va emetre on line. El dia de l'estrena fou el 6 de desembre passat. I la part positiva és que s'ha gravat en bones condicions i que qualsevol persona que vulga el pot recuperar al canal Youtube en aquest enllaç: 

 

 

 

 

 

 

Amor indeleble

Text: Maria Josep Escrivà
Fotografies: Jordi Solà Coll

Quan algú que viu mor així,
brolla molta sang després de cada cop.

Wisława Szymborska
Traducció de Xavier Farré

La colpeja. No en té més remei i una altra vegada la colpeja. I ella encaixa els colps amb l’estoïcisme a què l’obliga la seua condició. Això és, haver d’acceptar el seu rol domèstic, a manera de suplici setmanal: garantir l’ordre gràcies al qual s’hi assegura la rutina, anodina però indispensable, en aquella casa. Al cap i a la fi són colps sense cap conseqüència greu. Bé se’n podria dir que, fins ara, cap d’aquelles batusses no ha provocat que la sang arribe al riu.

No recorda exactament quan fou l’última trobada. De vegades fou ahir i de vegades ha transcorregut tota una vida. Va posar al llit els llençols blaus de cotó prim, a joc amb la pintura de l’habitació, component-hi l’escenografia perfecta. Hi varen compartir el plaer i tantes indestructibles paraules d’amor. Després d’esperar-lo en va, per fi s’ha decidit a arrancar de soca-rel aquells llençols tan en sintonia amb l’entorn —«fora...!»—, com si desbrossara un bancal del gram que l’ha colonitzat durant l’estiu de llum infinita. I, quan es disposa a retirar la cobertura superior del llit, s’hi troba incrustat un d’aquells rastres d’amor: una clapa esgrogueïda com una illa oblidada enmig de l’oceà. S’enyora i s’enrabia, a parts iguals. «Adéu, llençol de sobre!». 

Aleshores, inevitablement, hi apareix el llençol de sota..., amb el seu rastre d’amor inesborrable marcant-hi el territori. «No pot ser!: des de quan hi són? On he mirat en endreçar l’habitació, aquests últims dies?». De l’estrebada s’ha descosit un dels frunzits cantoners que el subjectava al matalàs: raaaac! Més a sota encara, el protector obligatori, tercera capa com el tercer corfoll d’una ceba. «Uf...» —alena interiorment—. Ara se n’alegra, d’haver-ne comprat un altre, dels de posar i treure, perquè, també, allà enmig del protector, hi ha adherida la maleïda clapa groga, insistència en la insistència, reduplicació quasi fins a l’infinit d’un rastre d’amor indeleble. 

Amb el fardell de llençols, com els embolcalls custodis d’un món que s’ha fet miques, se’n va de cara a la rentadora, en ruixa cada clapa amorosa amb el llevataques, i l’omple a vessar, la màquina, que, com ja és tradicional, no funciona a la primera. Aleshores l’obre, recompon a dintre els llençols rebregats, en torna a tancar la porta, i no té més remei que recórrer a la força bruta. La colpeja. Colps a discreció. Només allà on s’espera que faran efecte per tal que la màquina es pose en funcionament. La colpeja, la colpeja aplicant-s’hi com si fos un art assajat a consciència. La colpeja amb molt de compte de no espatllar-la. Amb un càlcul de precisió extrema en cada impacte; amb un afany quasi obsessiu. Perquè, de la pertinàcia amb què es propose fer que arranque aquella rentadora atrotinada que ha de restituir el blanc immaculat als maleïts llençols; d’aquella tossuderia indoblegable... depèn tota la seua dignitat de dona abandonada.

Aquest text forma part del volum col·lectiu titulat Silenciades (novembre de 2016), integrat per divuit relats que comparteixen la intenció de mostrar la veu de dones que pateixen i/o centrar l'atenció en escriptores invisibilitzades per la història. Fou publicat en la XX edició de l'Homenatge a la paraula que anualment organitza el CEIC Alfons el Vell de Gandia. La coordinació literària és de Vicenta Llorca.

Dietari inconstant, 4 (Píndoles de Facebook)

Feia temps que no traslladava fins ací les entrades de Facebook que vaig seleccionant com a «píndoles» i arxivant en aquest bloc. L'últim apunt, inclòs a la 3a entrega, d'açò que he convingut amb mi mateixa a titular «Dietari inconstant», era de juny de l'any 2015. Des d'allà reprenc, doncs, aquest 4t capítol. Al ple de l'estiu tòrrid, per tant, que vàrem viure l'any passat. Almenys a la Safor. Versos; molta poesia. I dèries lingüístiques, i saraus culturals. En fi..., ja ho podeu imaginar: aquells complexos vitamínics que alimenten l'esperit.

La fotografia està presa, en realitat, un dia d'estiu de 2014, i no de 2015.
Però, vaja..., poc dalt o baix..., l'efecte visual de la llum color desert pot ser el mateix, amb un any només de diferència. 

1 d’agost de 2015

Abans de col·locar un llibre llegit (que m'ha colpit) al seu prestatge, hi torne moltes vegades, i en rellig fragments, i en revise els subratllats. És una manera de sentir-lo a prop durant més temps. En aquest cas, també puc sentir més a prop l'autora, que m'estime, per sort, més enllà encara de la literatura: Miren Agur Meabe. El que copie a continuació és una afirmació que em va sacsejar en el seu moment fins al punt que vaig témer que la Miren Agur hagués donat forma escrita a un dels meus pensaments recurrents:

«Ara ja sé que cap amor no podrà saciar-me mai: hi ha una mena de solitud que no es pot foragitar amb res.»  

Miren Agur Meabe: Un ull de vidre, Pamiela Argilaetxea - Pol·len edicions, 2015. (Traducció de Joan Elordi i Laia Noguera.)

Rotunda veritat commovedora que, tanmateix, incita al somni contrari: que tant de bo existisca una veritat paral·lela que la desmentirà algun dia.

Villa de Ves, Albacete, 1 de gener de 2015.

20 de setembre de 2015

AUS MIGRATÒRIES

Avui te n'has anat.
Les aus de cada vespre passen soles.

MjE, Tots els noms de la pena, Denes, 2002.
Amb l'amic Rafa Ferrer al pensament: per les passejades i les converses. 

 

Un perfil de la muntanyeta del castell de Bairén (Gandia) des del camí
de l'Alquria del Duc, venint des del Grau.
I una atzarosa il·lusió visual de dos avions amb els seus destins oposats
creuant-se al cel.

18 d'octubre de 2015
(Reflexió sociolingüística)

Fa un parell de setmanes, J. B. i jo vàrem caminar des de Parcent fins a Xaló, passant per Alcanalí; tres pobles contigus de la vall de Pop, la Marina Alta. Hi ha un camí, alternatiu a la carretera, que discorre entre bancals de vinyes i d'ametlers, que uneix els tres termes municipals. En un moment determinat ens vàrem despistar, però, afortunadament, a l'altura d'Alcanalí ens vàrem creuar amb una dona de mitjana edat, complexió atlètica, pell bronzejada, passejant un gosset: «per favor, senyora: per aquest camí arribem a Xaló?» «¿Cómo? [amb cara de perplexitat] Perdonen: Xaló...? Jo no entiendo...» «Xaló, sí, el poble, d’ací al costat». La senyora canvia la cara de perplexitat per una altra de pànic. Molt a pesar meu, intente aportar-hi alguna pista que facilite una mica de llum: «Sí, Jalón [buf!], Xaló...» «Oooohh, sí Jalon Valley es todo esto...!» Auxiliii! Em moro! Com ho hem pogut fer tan malament, amb aquesta població de procedència europea, que ni tan sols han après el nom del poble on viuen? Avancem alguns metres més i trobem, al mateix camí un amic bon coneixedor del terreny. Una casualitat bonica. Li contem el succeït lingüístic i ens explica que, a Alcanalí, en les últimes eleccions, el Partit Popular ha utilitzat, amb els residents estrangers (60% de la població), l'amenaça que els obligarien a parlar valencià si votaven Compromís. I a pesar d'això, PP i Compromís, segons dades d’internet, es varen quedar només a cinc vots de diferència, a favor del PP. L’alcaldia és actualment de Compromís. I la meua pregunta és: mamprendrem alguna vegada un pla seriós per integrar lingüísticament la població estrangera (fonamentalment anglesos i alemanys), i perquè conèixer la llengua del país que habiten siga un motiu de riquesa i d'orgull i no una amenaça?

Paisatge de vinyes recobert de ravenell (o ravanell, o ravenissa), amb el coll de Rates al fons. Terme d'Alcanalí (la Marina Alta.) Si els nostres conciutadans anglesos no reconeixen el topònim Xaló, i hi viuen a un parell de quilòmetres, com han de saber que aquestes flors que cobreixen els bancals que veuen cada dia es diuen ravenell? No sé què en penseu.
Jo ho trobe terrorífic.

21 de novembre de 2015

Divendres passat, 13 de novembre, celebràrem al Teatre Serrano de Gandia l'espectacle Visca la revolució!, dintre de la 19a edició de l'Homenatge a la paraula que organitza anualment el Centre d'Estudis i Investigacions Comarcals (CEIC) Alfons el Vell de Gandia. Hi participaren actors i actrius de les companyies Aiguamar Teatre, Lletraferits Comediants i de l'Escola Teatre Serrano. Gandia. I gràcies a la provocació dels guionistes-directors Ximo Vidal, Ignasi Moreno i Mariano Lloret, m'hi vaig estrenar en la faceta d'aprenent d'actriu, fent-hi el paper de Presentadora segrestada. Se m'hi pot veure en una foto, al costat de Ruth Palones, que aquesta sí que és una actriu com un campanar, de gran, i guapíssima, i que viu el teatre en cos i en ànima, i, clar, amb bona gent com tota aquesta era impossible no deixar-se engalipar pel cuquet (o verí?) del teatre.

Malauradament, l'atzar capriciós va fer que aquella mateixa nit, quan al Serrano representàvem el segrest del món de la cultura, i dels que la practiquen (practiquem), per part d'uns pallassos revolucionaris que pretenien canviar el món, i tothom ens hi deixàvem dur fins al més destarifat grotesc escènic, a París, uns bojos integristes provocaven la massacre terrorista que tothom coneixem ja per activa i per passiva. I per culpa d'aquesta fatídica coincidència vàrem decidir no fer públiques les imatges d'aquest nostre 'segrest' fictici, tan divertit, tan creatiu, tan crític, i amb tanta feina artística al darrere. No era just. Després d'una setmana de silenci dolorós, avui tornem a dir, ben alt, i amb tota l'energia positiva que el teatre convoca: «Visca la revolució!» I ho fem amb un somriure d'orella a orella. Gràcies, companyes i companys, per haver-ho fet possible.

Fotografia de Pere Millet-CEIC Alfons el Vell.
Asseguda, a la dreta de la imatge, Ruth Palonés.

25 de desembre de 2015

Pujàrem a l'ermita de santa Anna, de Gandia, a oir la Missa del Gall, seguint el ritual de ja fa uns quants anys, per sentir el fred de la nit, calvari amunt, i trobar el recolliment humil d'aquell recer de resistència cultural, lingüística i espiritual, que cadascú viu a la seua manera. Hi va cantar puntualment la sibil·la, de nom Alejandra en aquesta ocasió:

Portarà cascú escrit
en lo front el seu despit
les obres que haurà fet
d'on haurà cascú son dret. 

Breviari de la Seu de València, 1553.

Anit hi havia representants polítics (polítiques) de Gandia. Insòlit. A l'esplanada de fora, amb vistes a la ciutat i a la costa inflamada, hi havia una taula parada amb dolços i mistela i una lluna plena xafardera. A dintre encara cantàvem aquella nadala d'una ingènua sensualitat a mitjan camí entre les coses terrenals i les coses divines. Gràcies al pare escolapi, escriptor i assagista, Enric Ferrer Solivares, i a la gent que l'envolta, pel caliu, i per compartir tot això fins i tot amb els qui ens ho vivim amb el cor encongit dels incrèduls.

La gitana Serafina
porta randa en el brial
per a fer-li carotetes
al Jesuset de Nadal.
La llet calenteta
la boca cremant
i el bon Jesuset
xuclant i xuclant.

Ermita de Santa Anna, a Gandia.
Foto extreta d'aquesta pàgina web.

Si us ve de gust revisar les entregues anteriors d'aquest «Dietari inconstant», ho podeu fer des d'aquests enllaços:

Dietari inconstant, 1
Dietari inconstant, 2 
Dietari inconstant, 3