Chester sense filtre. A Carmelina Sánchez-Cutillas

El XXIV Homenatge a la Paraula que organitza anualment el Centre d'Estudis i Investigacions Comarcals Alfons el Vell de Gandia s'ha dedicat aquest any 2020 a l'escriptora Carmelina Sánchez-Cutillas, aprofitant i sumant-se així a l'avinentesa d'haver estat declarada Escriptora de l'Any per l'AVL.

Com és tradicional, el centre ha publicat un llibre per a l'ocasió, amb textos d'escriptores i escriptors valencians que evoquen l'autora de la cèlebre novel·la Matèria de Bretanya..., però no només. Sánchez-Cutillas és una poeta a (re)descobrir, que esperem i desitgem que serà més i millor coneguda en el moment en què es farà pública la seua Obra completa. L'esperem amb candeletes. Amb aquest text he participat en el llibre commemoratiu:

Si la butxaca és plena de puntes de cigar, / he intuït que hi ha / altres normes i altres lleis. / La pols, que tot ho calciga, / que tot ho desfulla, / la immensa por de viure. / Jo plore el cansament dels homes / que viuen sense arrels, / l’estèril pecat de no florir per dins. / Quina cosa restarà més tard / de tot açò, / de tot açò que no és res? / La vida que morim / sense voler, cada jorn... / La vida del poeta és curt hostatge. / No sabem si ja hem mort per a la mort. / La barca avançava / i jo, aclaparada / per la tristor dels salzes. / M’he fet vella —ara ho sé— a un ritme / insondable. / Els versos / també em dolen, per llevar-me el temps / de brodar senzills mocadors. / La paraula verge que encara no hem dit. / Voldria dir-te paraules noves, / però tinc la gola / ennuegada d’un silenci amarguíssim. / Entre el misteri i nosaltres sempre hi ha una pluja roent de profecies incomprensibles. / Ara pense en el gran plor del món. / Per això demane / ara un rostre inèdit d’home inèdit / i tot és tan a punt / que la sang se’m clivella! / L’òxid dels segles s’adhereix a la rosàcia brevetat de la carn. / Ho diré o no ho diré? Voldria dir-ho / i no puc més i em desconcerta / el prodigi del sol, la incerta pena / de les meues mans, el moviment / migratori dels ocells i dels àngels. / Quin silenci!

... I no li trucaren a la porta.

La frase final, com també la idea del títol, procedeixen del documental Carmelina, mar i cel, de Matilde Alcaraz i Juan Pablo Valero, per a À Punt Mèdia. El text restant està ordit amb versos extrets de l’Obra poètica de Carmelina Sánchez-Cutillas publicada pel Consell Valencià de Cultura-Generalitat Valenciana, l’any 1997. En algun moment puntual m’hi he vist obligada a modificar algun signe de puntuació per poder-los entrellaçar.

 

 

 

 
Portada del llibre publicat pel CEIC Alfons el Vell 
amb motiu de l'Homenatge a la Paraula d'aquest any 2020 tan atípic.
Autora: Amanda CerSe

 

 

 

Juli Capilla, membre del CEIC i un dels coordinadors de l'acte i de la publicació, n'explica la intenció de l'HP'20, i també el contingut del llibre, en un article aparegut a Levante-EMV el dia 3 de desembre de 2020.

«Amb les planes del XXIV Homenatge a la Paraula volem retre homenatge a una donassa escriptora, restituir la seua obra i figura. Posar-la en el lloc que li pertoca, reivindicar els seus llibres, lectures d’obligada transmissió i estudi. Perquè mai hauria d’haver caigut en l’oblit, en l’exili interior de les veus silenciades. Aquests papers pretenen espitjar el jovent i la gent gran, adults i de mitjana edat, envers l’obra llegidora d’una escriptora valenciana universal. Amb una introducció de la filòloga Maria Lacueva, especialista i estudiosa de l’escriptora d’Altea, i il·lustracions interiors i de la portada d’Amanda CerSe. [...] Les col·laboracions que ací s’apleguen es fan ressò de Carmelina Sánchez-Cutillas. Josep Piera, Rafa Gomar, Maria Josep Escrivà, Ferran Garcia-Oliver, Josep Lluís Roig, Isabel Canet, Encarna Sant-Celoni, Joan Iborra, Àngels Gregori, Enric Ferrer, Lourdes Boïgues... i fins a una trentena d’escriptores i escriptors saforencs li reten homenatge. 

A més d’aquesta publicació, ja disponible a les llibreries, des del CEIC Alfons el Vell hem programat l’espectacle Polsim de temps de records a partir de textos de Carmelina Sánchez-Cutillas, a cura de Cia. La Sala del Temps, amb l’actriu Marina Mulet i Gayà com a rapsoda i música de Sandra Monfort Oliver.» 

Aquest any en què les circumstàncies d'excepció sanitària ens ho han fet viure tot de manera tan asèptica, el tradicional espectacle de l'Homenatge a la Paraula es va emetre on line. El dia de l'estrena fou el 6 de desembre passat. I la part positiva és que s'ha gravat en bones condicions i que qualsevol persona que vulga el pot recuperar al canal Youtube en aquest enllaç: 

 

 

 

 

 

 

SER POETA I SOBREVIURE'S A UN MATEIX («AL VENTRE DE LA BALENA», CARÀCTERS, NÚM. 71)

La revista Caràcters es pot adquirir des de la botiga on line
de Publicacions de la Universitat de València.
Les il·lustracions d'aquest número són de Maria Herreros.

Text: Josep Lluís Roig i Maria Josep Escrivà


Amb el pas dels anys, els poetes que han bastit una quantitat de versos respectables, han d’enfrontar-se tant al paper en blanc com als seus anteriors llibres. Les solucions oscil·len molt: des del silenci fins a la perseverança, tot passant per un llarg ventall de possibilitats.

Així, en el cas de Susanna Rafart, podem destacar-ne la coherència, la força de les imatges plàstiques, el camí constant, semblava que inaturable, cap a la fosca. L’ombra, la cendra, l’hivern, la sénia sense aigua, la set... havien esdevingut paraules, temes, símbols sovintejats i cada vegada més presents, en una tendència que pareixia que la conduiria cap al silenci per l’omnipresència de la nit. Sempre amb versos d’una bellesa desoladora.

Però justament en el seu últim poemari es produeix una nova tensió: si bé és cert que seguim trobant poemes amb una càrrega molt important de reserva, de contenció; si bé és cert que despulla els versos de l’anècdota tant com pot, com si volguera despullar-los de l’alè vital que els motiva, alhora ha de deixar traspuar el canvi vital, en una tensió que ens dóna, al mateix temps, la Susanna Rafart anterior i la possibilitat d’una evolució futura.

Foto: MjE. Heura i eucaliptus, I 
La Drova, agost de 2015.

Al seu darrer llibre de poemes, En el teu nom (Perifèric edicions), tot i seguir amb la simbologia desolada, ens trobem amb un poemari amorós, on la veu no pot canviar de sobte, però on la tendresa ens mostra un possible nou camí en un llibre bell, entendridor i encara parcialment contingut.

Per altra banda, Jordi Julià ha trobat la solució al problema de la repetició amb una espiral gairebé infinita d’heterònims. Si, per exemple, a Poètica per a un ninot el jo poètic és un titella, en aquest L’aparent (Perifèric edicions) busca un altre límit —ell mateix ha parlat, com a assagista, «d’assolir la llibertat a través dels límits»— en mostrar-nos un heterònim valencià que no només s’expressa en aquesta variant de la llengua, sinó que també busca una veu més lligada al món estellesià. Així, amb un to allunyat dels anteriors, Jordi Julià juga —amb la rima, els mots, les imatges...— a preguntar-nos i preguntar-se sobre el present, en un experiment que té la reflexió seriosa com a darrera finalitat i una crítica amb un cert to de sàtira com a mitjà més important.

Foto: MjE. Heura i eucaliptus, II 
La Drova, agost de 2015.

 

Caldria afegir que, a l’hora de llegir els llibres, hom no pot ignorar el fet que ens trobem davant d’un investigador de la poesia, que no només aprofita l’assaig per a reflexionar-hi, sinó també la pròpia poesia. I si a això afegim que, òbviament, s’ha allunyat de la poesia del jo, que en tot cas passaria a ésser dels jos, és lògic esperar-ne noves entregues i és lògic també fer-ne un seguiment atent per veure cap a quina proposta de renovació de la poesia vol conduir-nos.

Sempre hem pensat que Juli Capilla poeta (a més del poètic, practica amb habilitat altres llenguatges literaris: el periodístic, assaig, novel·la, narrativa per a infants...) té tirada cap a un cert to èpic que no sempre s’adapta amb la mateixa fortuna a les demarcacions intensives des d’on hauria d’expandir-se, amb tota la seua llum continguda, un poema. Els mots, i no [buit] (Germania), però, és un llibre bastant ben mesurat, amb alguns efectes formals ben aconseguits, i, curiosament, aquells esclats lluminosos buscats pels qui el llegim procedeixen, en aquest cas, dels poemes que més incisivament diuen el dolor, la incomunicació, la decadència, o la pèrdua. Tot junt: el «buit».

Foto: MjE. Pitera amb aigua de pluja.
 La Drova, agost de 2015.

A la segona part («Migjorn [terra]») ens han enlluernat en més d’un cas aquestes guspires enceses: «Com una mort sobtada, exactament / com una mort mortífera, mordaç / i mortuòria: / gèlida en la seua magnitud, / arredonida. // De pura viva, la mort s’estranya.» El llibre metaforitza, estructurat en quatre parts, un desencís, la fi desencantada i dolorosa d’un procés vivencial, probablement amorós, i la incapacitat de comunicació, les paraules fútils, inservibles quan la comunicació és impossible, i el silenci, el final, la negació, un sinònim de mort. En aquest sentit, destaquem el poema «Veu de mort, viu sens veu», inclòs dins de l’últim apartat del llibre, que duu per títol, amb tota la seua simbologia incorporada «Cap al tard [foc]». És un poema construït amb paraules monosíl·labes, punyent com un discurs expressat a pedrades. Així acaba: «Viu sens veu, que hi vinc. / Veu de mort, que hi som.» Per últim, i amb permís, una tendència que, si estiguera a les nostres mans, evitaríem: l’ús de la majúscula en paraules que expressen conceptes tan previsiblement majúsculs —i amb motiu!— com ara l’amor, la mort, la bellesa, la vida... Ho deixem a consideració de l’autor, per a possibles plantejaments futurs.

Així, doncs, com diria el mateix Jordi Julià, ens trobem amb tres propostes ben diferents que ens mostren com el cànon de la poesia catalana encara és obert, en construcció, i per tant, ben viu.