SER POETA I SOBREVIURE'S A UN MATEIX («AL VENTRE DE LA BALENA», CARÀCTERS, NÚM. 71)

La revista Caràcters es pot adquirir des de la botiga on line
de Publicacions de la Universitat de València.
Les il·lustracions d'aquest número són de Maria Herreros.

Text: Josep Lluís Roig i Maria Josep Escrivà


Amb el pas dels anys, els poetes que han bastit una quantitat de versos respectables, han d’enfrontar-se tant al paper en blanc com als seus anteriors llibres. Les solucions oscil·len molt: des del silenci fins a la perseverança, tot passant per un llarg ventall de possibilitats.

Així, en el cas de Susanna Rafart, podem destacar-ne la coherència, la força de les imatges plàstiques, el camí constant, semblava que inaturable, cap a la fosca. L’ombra, la cendra, l’hivern, la sénia sense aigua, la set... havien esdevingut paraules, temes, símbols sovintejats i cada vegada més presents, en una tendència que pareixia que la conduiria cap al silenci per l’omnipresència de la nit. Sempre amb versos d’una bellesa desoladora.

Però justament en el seu últim poemari es produeix una nova tensió: si bé és cert que seguim trobant poemes amb una càrrega molt important de reserva, de contenció; si bé és cert que despulla els versos de l’anècdota tant com pot, com si volguera despullar-los de l’alè vital que els motiva, alhora ha de deixar traspuar el canvi vital, en una tensió que ens dóna, al mateix temps, la Susanna Rafart anterior i la possibilitat d’una evolució futura.

Foto: MjE. Heura i eucaliptus, I 
La Drova, agost de 2015.

Al seu darrer llibre de poemes, En el teu nom (Perifèric edicions), tot i seguir amb la simbologia desolada, ens trobem amb un poemari amorós, on la veu no pot canviar de sobte, però on la tendresa ens mostra un possible nou camí en un llibre bell, entendridor i encara parcialment contingut.

Per altra banda, Jordi Julià ha trobat la solució al problema de la repetició amb una espiral gairebé infinita d’heterònims. Si, per exemple, a Poètica per a un ninot el jo poètic és un titella, en aquest L’aparent (Perifèric edicions) busca un altre límit —ell mateix ha parlat, com a assagista, «d’assolir la llibertat a través dels límits»— en mostrar-nos un heterònim valencià que no només s’expressa en aquesta variant de la llengua, sinó que també busca una veu més lligada al món estellesià. Així, amb un to allunyat dels anteriors, Jordi Julià juga —amb la rima, els mots, les imatges...— a preguntar-nos i preguntar-se sobre el present, en un experiment que té la reflexió seriosa com a darrera finalitat i una crítica amb un cert to de sàtira com a mitjà més important.

Foto: MjE. Heura i eucaliptus, II 
La Drova, agost de 2015.

 

Caldria afegir que, a l’hora de llegir els llibres, hom no pot ignorar el fet que ens trobem davant d’un investigador de la poesia, que no només aprofita l’assaig per a reflexionar-hi, sinó també la pròpia poesia. I si a això afegim que, òbviament, s’ha allunyat de la poesia del jo, que en tot cas passaria a ésser dels jos, és lògic esperar-ne noves entregues i és lògic també fer-ne un seguiment atent per veure cap a quina proposta de renovació de la poesia vol conduir-nos.

Sempre hem pensat que Juli Capilla poeta (a més del poètic, practica amb habilitat altres llenguatges literaris: el periodístic, assaig, novel·la, narrativa per a infants...) té tirada cap a un cert to èpic que no sempre s’adapta amb la mateixa fortuna a les demarcacions intensives des d’on hauria d’expandir-se, amb tota la seua llum continguda, un poema. Els mots, i no [buit] (Germania), però, és un llibre bastant ben mesurat, amb alguns efectes formals ben aconseguits, i, curiosament, aquells esclats lluminosos buscats pels qui el llegim procedeixen, en aquest cas, dels poemes que més incisivament diuen el dolor, la incomunicació, la decadència, o la pèrdua. Tot junt: el «buit».

Foto: MjE. Pitera amb aigua de pluja.
 La Drova, agost de 2015.

A la segona part («Migjorn [terra]») ens han enlluernat en més d’un cas aquestes guspires enceses: «Com una mort sobtada, exactament / com una mort mortífera, mordaç / i mortuòria: / gèlida en la seua magnitud, / arredonida. // De pura viva, la mort s’estranya.» El llibre metaforitza, estructurat en quatre parts, un desencís, la fi desencantada i dolorosa d’un procés vivencial, probablement amorós, i la incapacitat de comunicació, les paraules fútils, inservibles quan la comunicació és impossible, i el silenci, el final, la negació, un sinònim de mort. En aquest sentit, destaquem el poema «Veu de mort, viu sens veu», inclòs dins de l’últim apartat del llibre, que duu per títol, amb tota la seua simbologia incorporada «Cap al tard [foc]». És un poema construït amb paraules monosíl·labes, punyent com un discurs expressat a pedrades. Així acaba: «Viu sens veu, que hi vinc. / Veu de mort, que hi som.» Per últim, i amb permís, una tendència que, si estiguera a les nostres mans, evitaríem: l’ús de la majúscula en paraules que expressen conceptes tan previsiblement majúsculs —i amb motiu!— com ara l’amor, la mort, la bellesa, la vida... Ho deixem a consideració de l’autor, per a possibles plantejaments futurs.

Així, doncs, com diria el mateix Jordi Julià, ens trobem amb tres propostes ben diferents que ens mostren com el cànon de la poesia catalana encara és obert, en construcció, i per tant, ben viu.

SEBASTIÀ ALZAMORA: EL POETA (APARENTMENT) IMMISERICORDE

El número 69 de la revista Caràcters dedica les pàgines centrals al poeta, novel·lista, columnista, crític i escarotador cultural en infinitat de fronts que és Sebastià Alzamora. He tingut l'honor d'aportar-hi el meu punt de vista pel que fa a la seua poesia. El poeta Alzamora és desbordant; jo només he volgut demostrar-li, amb aquestes línies, la meua admiració.

Les il·lustracions d'aquest número són de Paula.m.Rufat (València, 1985).
Li agraïsc molt sincerament que m'haja permès reproduir les que apareixen en aquesta entrada. Generosa i accessible com ella mateixa. Una bella sorpresa.

Sebastià Alzamora és el poeta català viu més despietat que conec. Excloent de l’afirmació, conscientment categòrica, el primer llibre publicat, Rafel (1994), no per insignificant —en absolut!—, sinó perquè, amb només vint-i-dos anys, el de Llucmajor encara hi era un poeta en construcció que preferia l’efecte de la commoció poètica des de la mesura i la tensió d’una suposada sinceritat reflexiva més que no el colp de puny a l’estómac que propinen molts dels versos dels, fins ara, tres últims llibres.

L’apoteosi del cercle (1997), el seu segon títol, manté encara aquell to mesurat del llibre anterior —mesura, no en el sentit numèric, sinó en el de contenció, equilibri, o moderació—. Però, amb el canvi de mil·lenni, Alzamora i els seus versos, i diria que tota la seua literatura, experimenten un terrabastall magnífic, un canvi de rumb pertorbador, que imagine que degué desconcertar a aquella part de lectors que s’hagueren acostumat al to de reflexió equilibrada i serena dels primers llibres.

Des del meu punt de vista, una transformació apassionant. I què hi ha d’extraordinari en els tres títols que vénen després de L’apoteosi del cercle? (és a dir, Mula morta, 2001), El benestar, 2003; premi Jocs Florals de Barcelona), La part visible, 2009; premi Carles Riba 2008): crec que, en general, i com a una de les fonts energètiques que els alimenta, la voluntat de provocar. De provocar una resposta en els lectors; alguna cosa que vaja més enllà de l’esgarrifança emotiva. De provocar nàusees, si l’autor vol; de deixar cicatriu allà on incideixen, i de desintegrar fins a l’àtom qualsevol sospita de discreció. Ens podem declarar més o menys alzamorians, però ningú que s’encare als seus poemes podrà mantenir-se neutral, o indiferent.

Sebastià Alzamora ha esdevingut un provocador intel·ligent, brillant. Però no per això ha renunciat a mesurar els versos. Perquè, això sí, els tres últims títols de poesia han desestimat la mesura dels discrets, però no l’habilitat formal a l’hora de construir un poema. Es pot dir, en forma de vers «dominam llengües mortes, tot sembla feixuc»; o «que els facin una palla amb la mà esquerra»; o fins i tot «Morir-se és com cagar: / està mal vist però tothom ho fa»; «cansat de tot me’n vaig anar de putes»; «gallina vella diu que fa bon caldo» (i a més a més, rimar «caldo» amb «Barakaldo» i sortir-se’n indemne); i es pot cloure un llibre, bellíssim i amarg com la fel, que és La part visible, amb la sentència «Al final, tot acaba en equilibri». Tot això es pot dir i, a més, es pot compondre en perfectes decasíl·labs, sense deixar de banda l’art de l’ornament. Crec que l’efecte sorneguer, la crítica ferotge contra un món podrit, la manca de pietat amb tot, i especialment amb un mateix és molt més eficaç, més punyent quan els exabruptes s’enuncien amb un premeditat —i cínic!— formalisme retòric.

 

També propicia aquest rigor formal una certa llunyania respecte de l’artefacte, de l’obra poètica. Alzamora sap que una cosa no lleva l’altra. O s’aconsegueix el distanciament imprescindible per a traure punta a la ironia i al sarcasme amb la invenció de personatges que l’autor hi fa servir com a recursos des dels quals externalitzar els impactes emotius. Els atorga veu i protagonisme, però també hi descarrega tota la tensió dramàtica. Una «mula» al llibre que la inclou en el títol: Mula morta; Roberto, en Jaume, Marta, a El benestar (el llibre que provoca, per cert, més malestar de tots); i un mico (amb la variant de mona, de simi, de moneia...) i un caribú, enraonant de desamors i dels verins que se’n deriven. Fins fa poc no sabia quin animal era el caribú. Ho he buscat i és un mamífer semblant al ren, característic per la gran cornamenta que posseeix. No per disposar ara d’aquestes dades no gens casuals puc deixar d’establir un paral·lelisme necessari, tot i la palesa irreverència, amb el Llibre d’amic e amat de Ramon Llull. Potser per això encapçalen el llibre unes paraules del beat.

Dintre de la mateixa envestida de provocacions fructíferes, l’any 2002 havia publicat Sebastià aquell article ja famós dedicat a qüestionar les excel·lències poètiques de Carner, fins aleshores inqüestionables. Hi ha fragments molt més xocants, però m’agrada molt aquest: «Quan em disposo a llegir un llibre de poesia m’anima l’esperança d’immergir-me en l’obra d’un creador, no en la d’un filòleg que versifiqui amb el pit estret i la boca petita.» («Josep Carner, el Príncep a la picota». Avui, març de 2002). Allò va crear un escarot sense precedents en el món literari i periodístic català, i va desembocar en la publicació, l’any 2004, d’Imparables. Una antologia, en la qual, sense cap mena de dubte, Alzamora fou un dels membres destacats i més actius. Allà, els responsables de la publicació en deien que «La puixança del component ètic, llavors, funciona com una reacció contra un món deformat i brutal on la violència de les relacions socials obliga l’individu a emprendre un camí cap a la solitud». Jo diria, a més a més, que Sebastià Alzamora ha sabut convertir en material instigador de la seua poesia aquella brutalitat, i n’ha eixit reforçat, perquè ha aconseguit transformar en marca distintiva la seua reacció de ràbia, d’irreverència absoluta cap aquell món individual, col·lectiu, exterior i interior, contra el qual el poeta, unes vegades, escup versos; i unes altres en fa mofa, ironitza, i tampoc no dissimula, quan cal, alguna fiblada de tendresa. Però no demostra ni un bri de compassió. Ni cap als altres ni cap aquella veu que, segons tots els indicis, endevinem que és la del poeta: «tanca els ulls, pensa en algú que t’agradi, / i riu-te’n, mico, del mort i qui el vetlla.» Cap misericòrdia, si no fóra que no hi ha poesia que no haja de transitar, per a manifestar-se, el cor.

ALS «FULLS DE DIETARI» DE LA REVISTA L'ESPILL

Dimarts 24, a les 19h, es presenta, a la llibreria Tres i Quatre de l'Octubre CCC de València, el número 43 de la revista L'Espill. 

Fundada per Joan Fuster —poca broma!—, es tracta d'una veterana publicació (des de 1979) de la Universitat de València, i de Tres i Quatre, que dirigeix Antoni Furió, que compta amb la garantia d'estar coordinada per Gustau Muñoz, com a cap de redacció, i que està avalada, des de l'equip de redacció, per pesos pesants com ara Neus Campillo, Ferran Garcia-Oliver, Josep-Lluís Gómez Mompart, Enric Marín, Vicent Olmos, Juli Peretó, Francesc Pérez Moragón, Maria Josep Picó, Faust Ripoll, Simona Škrabec i Pau Viciano. En aquesta ocasió, els articles que componen el dossier giren al voltant d'un títol atractiu i un tant inquietant: «Crisi i futur de la televisió».

Tot això em sembla més que suficient per poder dir amb molta satisfacció que, amb aquest núm. 43, s'inaugura una secció titulada «Fulls de dietari», que he tingut l'immens honor de signar, amb unes pàgines que he titulat «Passa la vida (1999-2013)». Capbussar-me en un munt d'anotacions que tenia quasi oblidades, seleccionar-ne 16, organitzar-les amb continuïtat de dates, entre aquell marge de temps tan ampli, polir-les, i fins i tot redactar-ne alguna de molt recent, i veure-les convertides en un text de caràcter literari ha sigut un procés tan inesperat com enriquidor, que, segurament, mai no hauria mamprès sense l'empenta que em va propinar Ferran Garcia-Oliver en un primer moment, o sense les mostres d'amistat i de confiança en la meua feina que fa molt de temps que em demostren, tant ell com Gustau Muñoz.

Com a mostra, n'extrac un fragment: un text a mitjan camí entre la realitat i la ficció, datat el 26 d'abril de 2006, que hi he fet servir per a marcar el pas entre una primera part titulada ABANS: «LI DESITJO BON NAS» i una segona que es diu ARA: «SERENA BARCA».

 L'ÚLTIMA PORTA TANCADA
 A M. M.

S’aixeca d’hora i se’n va cara a l’espill. Es mira els cabells tenyits el vespre anterior i se’ls arreplega amunt. Somriu. Es vesteix amb pantalons ajustats i una brusa de color que tria d’acord amb la llum excepcional del dia. La fa prima, però li agrada acceptar-se com és. Tria un collar llarg de pedreria negra. Mai fins aquell moment no s’havia posat collar per tan poca cosa. Aigua de colònia i lents de contacte; una mica de maquillatge als ulls, discrets, només per ressaltar l’alegria de la cara. Quan es mira al retrovisor les celles fosques, de límits rotunds, li pareixen boniques. El sol li ha degut pintar a les galtes un aire de sufocada. Sap de cert que, quan arribarà al carrer de Colom, l’amic li dirà «estàs guapa», i per molt que ho preveu amb una antelació de quilòmetres, no sabrà encertar la resposta. 
     —Estàs guapa... 
     —Gràcies. 
    No troba precedents d’ulls que somriguen com els seus. Es miren de prop mentre parlen i dinen i els dos saben que l’altre calla molt més del que diu. El desig és voler saber què hi ha més enllà del silenci. 
     Ell l’acompanya en el camí de tornada, i ella pensa que deu estar sentint-li l’olor a net dels cabells, i se sent a gust en aquella petita intimitat. S’acomiaden amb dos besos a l’entrada de l’estació. Ella demana a l’encarregada les claus del lavabo. Se’n va cara a l’espill i canvia les lents per les ulleres, es trau el collar i se’l guarda a la butxaca. I amb aquest nou secret custodiat entre la mà calenta, s’apressa a agafar el tren. 
     Quan roda la clau de casa, una bafarada habitada de penombres li escanya la gola. Tot és previsible més enllà de la porta tancada. Es descalça i prepara una truita per a sopar que segurament acabarà menjant-se ella sola una altra vegada. I, mentre observa com es qualla l’ou a la paella, entreté la gana intentant recordar amb quina última paraula s’ha sentenciat aquest silenci que ja no té volta enrere.

 [L'Espill, núm. 43, primavera de 2013, pp. 144-145]