Vuit anys després d'haver recollit la poesia escrita fins a l'any 1991, en un volum canònic que es titulà Dictats d'amors. Poesia 1971-1991, Josep Piera va reaparèixer poèticament amb un llibre titulat En el nom de la mar (1999), que conté, segurament, alguns dels seus poemes més celebrats, publicats immediatament abans del canvi de segle: «Criatura», «En el nom de la mar» (compost amb motiu de la mort de Maria-Mercè Marçal), «L’ocell» (un plany dolç de la vida que s’apaga, simbolitzada en una merla negra que s’envola als ulls del poeta; notabilíssim poema). I, tancant el recull, el quasi-himne que és el poema dedicat a «La Drova» i que, no de manera casual, reapareix amb el mateix títol en tres ocasions i tres versions més o menys diferents aplegades en la Poesia completa: el primer, a Esborranys de la música (1980); la referida d’En el nom de la mar i, ja amb uns canvis mínims respecte de l’anterior, a El temps trobat (2013). La «vella vall», un cant d’amor envers la terra, el lloc que Piera tria per viure-hi. La urgència de preservar-lo, de protegir-lo, d’estimar-lo. Topònim elevat a símbol per excel·lència; el centre des d'on s'expandeix l'univers poètic i biogràfic de Piera. La Drova: «no la toqueu, si us plau, no la toqueu. / No la toqueu si no és per a estimar-la.» En els últims temps demanava al públic que en repetís cada vers, i el poema esdevenia un mantra, un cant coral d'amor a la terra.
El volum de Poesia completa (1978-2018) va ser publicat per la Institució Alfons el Magnànim l'any 2019. Amb pròleg de M. J. E. i epíleg de Jaume Pons Alorda. Il·lustració de la portada: Vicent Almar. Col·lecció dirigida per Vicent Berenguer.
Per tant: viure-en-el-lloc, on el lloc és també el del poema. Una vida indissolublement lligada a la paraula poètica, és a dir, a la Paraula, en majúscules. Tot un apartat, a més a més, amb el títol de «Droveries», s’inclou a El temps trobat (2013), l’últim llibre de poesia publicat individualment i recollit al volum de la Poesia completa. 1971-2018, que ara ens ha quedat com a testimoni vital fet paraula.
Està dedicat, «Droveries», «A Marifé», amb la qual cosa es tanca, sens dubte, un cercle poètic, afectiu i vital, perfecte i coherent, que es començava a traçar fa més de cinquanta anys, quan Piera dedicava a «La enamorada de la lluvia» un dels apartats de Monodia de la ausencia (1972-1974), un llibre de la primerenca etapa en llengua castellana que havia romàs inèdit fins que, l’any 2008, una colla amiga de poetes vam traduir i es va publicar en edició bilingüe en la històrica col·lecció de poesia «Edicions de la Guerra», dirigida per Vicent Berenguer. Allà, a Monodia de l’absència / Monodia de la ausencia, la «Barranca de baladres y algarrobos» esdevenia «Barranc de garrofers i de baladres», en un poema titulat «Pujada a la Drova» que fou, segurament, el primer «Llindar d’ombria verda» des d’on Josep Piera va projectar la seua mirada poètica, de fora a dintre: des de l’espai vital cap a l’espai de la poesia.
El verb trobar, més que recuperar després d’haver perdut, té fonamentalment, en El temps trobat, el sentit de «compondre artísticament», o «versejar» o «cantar», com tant li agradava fer al nostre aede, quan recitava els seus poemes, en els últims anys: «Volare, oh, oh! / Cantare, oh, oh, oh, oooh!». Contar i cantar, missió genuïna del poeta, d’altra banda.
El temps trobat es publica a Bromera l'any 2013.
Josep Piera, el poeta sensorial, el del temps present eternitzat en un instant, el de l’ací i l’ara, era ben conscient que tot s’havia d'acabar perquè tot havia sigut, i havia sigut viscut intensament, abans. I, a la manera d’un clàssic xinès, plany i celebra l’últim tram de la vida, des de la nostàlgia d’algú que l’ha sabuda viure i l’ha sabuda gaudir com el regal que és, com una nit de festa que ja s’il·lumina amb l’arribada de l’alba; és a dir, que ja s’apaga, rica de joia. Així ho va escriure, així ens ho volgué transmetre, amb l'exemple del dia a dia i així ho hem de preservar, com a ensenyament i com a llegat.
Celebrem el que hem viscut i el que vivim.
Més val celebrar el goig, sempre fugaç,
que no plànyer els plaers, ai!, perduts.
Tot és efímer, tot: delers i dolors.
No hi ha ningú. Només la nit anant-se’n
i jo, mut, fent el darrer brindis, sol.
Versos extrets del poema «La festa», d'El temps trobat.
[He reescrit aquest text deu dies després de la mort de Josep Piera, a partir dels últims apartats del pròleg a Poesia completa. 1971-2018, que a l'edició de la Institució Alfons el Magnànim duu per títol: «Des del llindar de la mirada, el món poètic de Josep Piera.»]
