Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

diumenge, 2 de juny del 2013

LA FONT DEL CONDOIG: LA MEUA ÍTACA PERSONAL

És la tercera vegada que busque la font del Condoig, de la vall d'Alcalà, i no la trobe. Era un lloc molt estimat per Joan Pellicer, i ni tan sols ell va deixar molt clares les instruccions per tal d'arribar-hi. Els qui coneixíem Joan sabem que hi havia racons que considerava tan especials que entenia que només havien d'estar a l'abast d'aquella gent que de veritat tenia voluntat, ganes, coratge i estima suficients perquè aquelles meravelles de Diània els foren revelades... Ho expresse més o menys com crec que Joan m'ho transmetia de vegades. I que em disculpe, si erre amb les insuficients paraules. 

Xops del llavador de Beniaia.
Aquests dies, en ple procés d'alliberament
d'aquelles volvetes blanques que són les llavors
a la recerca de reproducció.

Als qui ens agrada eixir a la muntanya sabem que el punt d'arribada no és tan important com gaudir el camí, amerar-nos de tot allò que cada moment de l'any ens regala als sentits, deixar que el cap i les cames entren en moviment i alliberen residus poc saludables. És com aquell poema de Kavafis, que va musicar i interpretar Lluís Llach, i gràcies al qual molts de nosaltres hem pegat voltes i més voltes a esbrinar "què volen dir les Ítaques". Doncs bé, no he arribat avui tampoc a la font del Condoig, i la veritat és que en tenia ganes. I després d'assumir el grau de modèstia que em pertoca, i de reconèixer que potser encara no era el moment de formar part d'aquell grup d'esforçats i tenaços trescadors de senderes i muntanyes a qui Joan destinava les seues rutes encantadorament inescrutables...; amb tot i això, en un determinat moment, he tingut la lluminosa impressió que m'hi he quedat molt a la vora. I que, a la pròxima, ho aconseguiré.

 Vives ruïnes
quan tornen a florir
entre roselles.

MjE






Ruïnes del poblat morisc de la Queirola [o Criola],
avui, envermellides de roselles.
Des d'ací sé que naix el camí de la font del Condoig,
la meua Ítaca personal que segur que trobe a la pròxima.



Els darrers habitadors de la Criola, després de l'expulsió dels moriscs a primeries del s. XVII, foren el tio Blanc de Planes i els seus familiars, que en acabar la guerra l'abandonaren, just el dia del casament de la seua germana, Roseta del Cel, que va davallar a peu del llogaret vestida de núvia fins a l'església de Beniaia, configurant una viva estampa del millor cinema de Berlanga. 

Joan Pellicer, Meravelles de Diània, Bullent, 2002.

10 comentaris:

  1. Jo hi he estat. Si vols podem intewntar d'arribar-hi.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Això ja és una qüestió d'honor, Carles. Em concediré una quarta oportunitat, i si torne a errar, aleshores ja faré una crida als guies experimentats...

      Elimina
  2. El que té més mèrit no es trobar, sinó buscar sense trobar i no cansar-se.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Això és, Robert: el fet de buscar, d'indagar, de tenir pendent algun camí per recórrer és un al·licient important en moltíssimes dedicacions de la vida. A mesura que busquem anem descobrint, anem creixent, aprenent; no és això? Alguna vegada he pensat que, a Ítaca, només s'hi arriba amb la mort.

      Elimina
  3. Ja saps que quan vulgues no tens més que dir-ho, però t'entenc perfectament: hi ha coses que s'han de fer per un mateix, encara que costen un poquet més. En tot cas, estic segur que a la quarta hi arribaràs segur: les llengües de cérvol t'esperen amb candeleta, i de voluntat, ganes, coratge i estima en tens de sobres. I gràcies, com sempre, per recordar a Joan.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies a tu, per anar-hi obrint pas de tantes maneres. Tu ja saps que per a mi seria un autèntic luxe, compartir algun dia camins. Segur que aprendria molt de la teua experiència. De moment, agraïda i privilegiada amb les teues consideracions. I Joan..., l'ànima d'aquests llocs, ja ho saps. Una abraçada!

      Elimina
  4. Un poc negatiu això últim? El que vertaderament importa és tenir curiositat per les coses, siguen les que siguen, interés per petits detalls que a força de quotidians ni ens adonem de vegades de la seua existència. Jo l'altre dia vaig veure, crec que per segona vegada en la meua vida, una mostela (cast. comadreja). Si no recorde mal la primera que vaig veure tindria uns 18 o potser 2 anys. I dissabte passat en vaig tornar a veure una altra. En fi, a poc que tingues constància, de segur que trobaràs la font del Condoig.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tu creus, Narrador-Vicent, que hi he donat una visió pessimista? Ho dius per fer equivaldre Ítaca amb la mort? Jo hi volia dir precisament el contrari, el mateix que tu: que la curiositat, les ganes de conèixer, de fer camí, vaja, és el que importa. I que, segurament, a Ítaca, al destí anhelat, només s'hi arriba al final del viatge, és a dir, quan morim. No: jo vull que l'horitzó sempre siga aquell objectiu cap on dirigim els objectius, els desitjos, les esperances. M'alegra veure't per ací!

      Elimina
  5. Jo diria que m'agradaria arribar-hi, a la font, amb tu. Però crec que les itaques s'han de assolir a soles per a gaudir-les plenament. Ítaca seran moltes coses....... però mai un final...una mort.....Mai mai mai mai. Font de saviesa....? Savi com bé t'has fet!!! Eduard

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Eduard. Ja veig que podríem muntar una bona excursió amb tota la colla d'amics generosos disposats a ensenyar-me el camí del Condoig-Ítaca. Com tu dius, les ítaques s'han d'assolir a soles, però la companyia espiritual és molt important! Tot arriba, tard o d'hora. La mort també. Això no és de pessimistes, és d'acceptar que forma part de la vida, i del camí. L'important és el que hi ha, mentrestant... Una abraçada!

      Elimina

HISTORIAL DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »
Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 31 de desembre de 2020
Els meus avis foren persones molt humils. Els paterns vivien en una casa situada en la partida del Clot de la Mota, en el camí Vell de Cullera, quan el Grau s'acabava i començava a ser la Devesa, ja en territori de marjal. Al davant hi havia tota una zona de marenys, amb bancals cultivats d'hortalissa que arribaven pràcticament a tocar de mar. En molts casos, aquells bancals s'havien reomplert a sobre d'aiguamolls i hi feies un forat i brollava l'aigua fàcilment. Aquests bancals sovint es delimitaven amb unes bardisses altes, formades a base d'uns arbres que desenvolupaven unes ramificacions aplanades en forma de ventalls. Llegiu+



Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 11 de desembre de 2020

El XXIV Homenatge a la Paraula que organitza anualment el Centre d'Estudis i Investigacions Comarcals Alfons el Vell de Gandia s'ha dedicat aquest any 2020 a l'escriptora Carmelina Sánchez-Cutillas, aprofitant i sumant-se així a l'avinentesa d'haver estat declarada Escriptora de l'Any per l'AVL. Com és tradicional, el centre ha publicat un llibre per a l'ocasió, amb textos d'escriptores i escriptors valencians que evoquen l'autora de la cèlebre novel·la *Matèria de Bretanya*...




Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 29 de novembre de 2020

Article publicat a l'especial de "La Veu dels Llibres" de *Nosaltres la Veu* del 20 de novembre, Dia del Llibre Valencià. Diria que és impossible, en els temps que corren, viure en el món del llibre i aconseguir traure’ns de sobre el vertigen de qui practica un triple salt mortal. Més encara en aquests moments pandèmics. Però el mal de cos provocat pel vertigen no és exclusiu d’aquesta època certament morbosa. Ve de lluny i s’ha anat gestant en un context social i, segurament, polític —dubte que es puguen separar aquests dos conceptes— no gens procliu a la cultura de la lletra impresa.

Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 6 d'octubre de 2020

Tenia moltes ganes de deixar constància per ací que *Sempre és tard* ja és una realitat impresa, gràcies a Edicions Proa, i ho faig ara, després d'haver-se presentat *oficialment *en societat el dia 22 de setembre, en la cerimònia de lliurament dels Premis Literaris de Girona que convoca la Fundació Prudenci Bertrana. Una cerimònia —ho vaig dir a Twitter l'endemà mateix— que fou una "demostració de respecte per la cultura i per la literatura".