Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dimecres, 29 de maig del 2013

CONTRA ELS SIMIS FEIXISTES, SOLEDAT EN PLURAL NO ÉS SOLEDAT

Fa uns dies que em refugie en la poesia —i sí, hi reconec una actitud pròpia de covards—, perquè em fastigueja seguir l'evolució d'aquestes notícies de caire pseudopolític amb què la dreta i la ultradreta espanyolista instal·lada a casa nostra ens han vingut agrejant els sucs gàstrics últimament. Cadascú tenim els nostres recursos personals de supervivència, i encara sort! "Hi tenim resposta a pesar de tot, això sí, almenys de caràcter virtual", m'anava dient hora rere hora, a mesura que veia circular per davant de la meua vista el riu de mostres de suport al poble de Burjassot (a la seua immensíssima majoria d'habitants), al seu batle, Jordi Sebastià, i al seu equip de govern. "Però som dramàtics, no som ocurrents, no fem servir la ironia ni l'humor corrosiu tan propi dels valencians". Hem generat literatura bloguera, això també, i de qualitat, com per exemple aquesta entrada de Ferran Suay, clareta, pedagògica i contundent. Però de vegades he temut que els missatges, la grandiloqüència èpica del llenguatge, i tanmateix l'individualisme passiu, ens tornaren a instal·lar a l'interior d'una caverna fosca i humida a la boca de la qual s'acabarien concentrant una colla de simis armats amb pedres i garrots. Fins que he vist aquesta foto, on el Jordi Sebastià somriu, implacable, darrere de la paraula "amb". Importantíssima, la paraula amb que durant alguns anys —no sé si ho sabeu— estigué prohibida per als traductors d'alguns organismes públics institucionals, com ara la Diputació, perquè hi marcaven les normes lingüístiques els simis d'Unió Valenciana del moment. El temps passa, però els simis hi romanen inalterables, orgullosos de saber-se els primers en l'ordre dels primats.

Imatge extreta de Vilaweb, d'un article titulat
"Els partits democràtics valencians fan costat a Burjassot".

Doncs això: que aquesta foto m'ha obert les portes de l'esperança, perquè l'he volguda veure com una metàfora del futur polític que voldria per al meu País Valencià (per sempre més gravada a la memòria la intervenció del diputat d'ERC, Alfred Bosch, repetint al Congrés: "que no se puede decir País Valencià...?: ¡País Valencià! ¿Oi que se puede decir?, pues lo digo...: ¡País Valencià...!") Totes les forces polítiques —els simis no hi tenen cabuda— fent costat a l'alcalde Jordi Sebastià, amb un poderós i urgent motiu contra el qual no existeixen peròs: enviar a fer punyetes els feixistes —dreta i ultradreta espanyolista instal·lada a casa nostra— i construir una alternativa de govern real, civililitzada, il·lusionant, honrada i progressista.

I ara que m'hi he quedat més tranquil·la escrivint això, arribe a la conclusió que els versos que m'han servit de refugi durant aquests últims dies no eren tan aliens a totes aquestes circumstàncies. Són..., com ho diria...?, una metàfora també —assossegada, molt més lírica i amable, que per això és poesia—, però una metàfora, al cap i a la fi, d'un model de vida interior, valuosíssima per a mi, on la soledat, si és en plural, no és soledat.


SOLEDAT EN PLURAL NO ÉS SOLEDAT

Bonança al pati.
Amb res més que no siga

aquesta barca meua
enriolada 
de pensaments.

MjE



Al poble de Burjassot, i a tota la gent que el fa gran, com per exemple Jordi Sebastià, periodista, escriptor, i ara alcalde; o Vicent Andrés Estellés, poeta immens.


Com un didal d'aigua verda d'aljub
m'han fet sentir més netes les pupil·les,
més clar el cor, més amples els propòsits.
Perquè han estat els oracles, també,
on he sabut els averanys estranys
i he destriat decisions futures.

V. A. Estellés: Ram diürn




3 comentaris:

  1. En un país on pràcticament la meitat dels habitats ha votat la dreta, és penós viure-hi. Certament cercarem els nostres refugis i escapatòries, però al remat, no vivim en la torre alta sinó en el pla més pla.

    De retruc, em fa pensar que potser molts votants del PP no combreguen amb els feixistes, però els dirigents que ens governen han pres la safata que irreflexivament? han donat aquests votants del PP, tot justificant-se: ens voten, ho fem bé.

    Hi ha camí per a l'esperança? Ho sabrem passats uns anys.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No tinc jo entès que la meitat dels habitants haja votat la dreta. Quasi la meitat dels habitants no va anar a votar en les últimes eleccions, i dels que hi van votar, menys de la meitat va votar la dreta. Una altra cosa són les quotes de representació, i una altra cosa que no seré jo qui negue és el caràcter espanyolista conservador de la majoria dels valencians que han votat en els últims anys. Però no hi ha mal que dure cent anys. Jo intente viure ben a frec de terra, i m'encanta; ací és on hi ha el món que m'interessa, encara que en alguns aspectes no m'agrade gens. Però necessite alimentar els meus recursos de supervivència personal, primer per mi mateixa, i després perquè crec que és l'única manera de ser útil (en allò que es pot) per als altres. Ja veus que els feixistes de Burjassot se'n van anar ahir a casa amb la cua entre les cames, i que l'alcalde Jordi Sebastià i tots els partits demòcrates hi van donar una lliçó de civisme i d'unitat crec que molt significativa.
      Gràcies pel diàleg, Josep Vicent. Una abraçada!

      Elimina
    2. M'alegra moltíssim que només foren 100 gats i un meu a la manifestació: les manifestacions pel 25 d'abril tenim més gent, per tant, congratulem-nos-en. Estic enquet també perquè ni el Levante, ni el País han fet cap comentari del tema en les edicions de matí. Ara vorem si hi diuen alguna cosa de vesprada.

      A tall dels habitants que voten o no voten el PP: que la gent que pot votar no vaja a fer-ho no compta, donat el sistema electoral que tenim: comptat i debatut ens hem de quedar amb aquesta dada preocupant per a mi, que és que la majoria absoluta al País Valencià és del PP. No sé com quedarem en les eleccions que vindran, però tinc quimera que continuaran ratllant la majoria absoluta: tanmateix, confiem que amb tanta escandalera bona part dels valencians que voten el PP s'adonen del peix que s'hi ven i els giren l'esquena.

      Jo també m'estime el país i tot açò i allò, però d'intencions no es viu sempre. És veritat, cerquem recursos de supervivència personal, tanmateix esgota i sembla que els manifassers no es cansen mai. Però bé, continuarem amb la il·lusió a força de bastonades.

      Elimina

HISTORIAL DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »
Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 31 de desembre de 2020
Els meus avis foren persones molt humils. Els paterns vivien en una casa situada en la partida del Clot de la Mota, en el camí Vell de Cullera, quan el Grau s'acabava i començava a ser la Devesa, ja en territori de marjal. Al davant hi havia tota una zona de marenys, amb bancals cultivats d'hortalissa que arribaven pràcticament a tocar de mar. En molts casos, aquells bancals s'havien reomplert a sobre d'aiguamolls i hi feies un forat i brollava l'aigua fàcilment. Aquests bancals sovint es delimitaven amb unes bardisses altes, formades a base d'uns arbres que desenvolupaven unes ramificacions aplanades en forma de ventalls. Llegiu+



Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 11 de desembre de 2020

El XXIV Homenatge a la Paraula que organitza anualment el Centre d'Estudis i Investigacions Comarcals Alfons el Vell de Gandia s'ha dedicat aquest any 2020 a l'escriptora Carmelina Sánchez-Cutillas, aprofitant i sumant-se així a l'avinentesa d'haver estat declarada Escriptora de l'Any per l'AVL. Com és tradicional, el centre ha publicat un llibre per a l'ocasió, amb textos d'escriptores i escriptors valencians que evoquen l'autora de la cèlebre novel·la *Matèria de Bretanya*...




Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 29 de novembre de 2020

Article publicat a l'especial de "La Veu dels Llibres" de *Nosaltres la Veu* del 20 de novembre, Dia del Llibre Valencià. Diria que és impossible, en els temps que corren, viure en el món del llibre i aconseguir traure’ns de sobre el vertigen de qui practica un triple salt mortal. Més encara en aquests moments pandèmics. Però el mal de cos provocat pel vertigen no és exclusiu d’aquesta època certament morbosa. Ve de lluny i s’ha anat gestant en un context social i, segurament, polític —dubte que es puguen separar aquests dos conceptes— no gens procliu a la cultura de la lletra impresa.

Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 6 d'octubre de 2020

Tenia moltes ganes de deixar constància per ací que *Sempre és tard* ja és una realitat impresa, gràcies a Edicions Proa, i ho faig ara, després d'haver-se presentat *oficialment *en societat el dia 22 de setembre, en la cerimònia de lliurament dels Premis Literaris de Girona que convoca la Fundació Prudenci Bertrana. Una cerimònia —ho vaig dir a Twitter l'endemà mateix— que fou una "demostració de respecte per la cultura i per la literatura".