"Jornades com la de hui ens fan reflexionar, i molt!, sobre el nostre quefer diari amb horaris estrictes, espais restringits, taules ordenades, alumnes distribuïts classe rere classe, programacions, reglaments... Aquest matí m'ha vingut al cap el llibre de Foucault "Vigilar i castigar", cada dia més el nostre sistema educatiu s'assembla al que deia Michel [Foucault]. Per sort, de tant en tant tenim alenades d'esperança, de saber que un altre tipus d'educació és possible."
Agafe prestades aquestes paraules de l'amic, músic i professor Josep Antoni Alberola. Les vaig utilitzar per explicar fa uns dies una experiència instructiva, alliçonadora —per rigorosa, per entusiasta i perquè no era gens fàcil—, que el col·legi públic Ambra, de Pego, ens va regalar, dijous 25 d'abril, convidant-nos a assistir i a participar-hi, a l'última part d'un multitudinari espectacle audiovisual i literari, amb el nostre estimat L'Home del Capell de Palla. Si en voleu conèixer més detalls, els podreu llegir ací. Com va deixar dit alguna (o algun) amable "anònim" en un dels comentaris de l'entrada al Burribloc: "quan educar és una passió, el treball dels docents es converteix en una obra d'art". Totalment d'acord.
 |
Una mestra (Rosa Mari Morera Sendra) del col·legi Ambra, de Pego, ajuda a recitar una de les alumnes que participà en l'espectacle Paraules, música, mar i... arena. Mentre, un altre company se les mira expectant. Pensem que la foto pot expressar la mateixa idea "esperançada" de l'amic Alberola que encapçala aquest post. |
El mateix dia, l'escriptora i també mestra, Maria Dolors Pellicer, que és l'autora dels textos que l'alumnat d'Ambra va recitar a la primera part de l'espectacle, ens va regalar, als artistes convidats, un exemplar del seu últim llibre: 100 haikus amb gust de boira (Edelvives-Baula, 2013) Ara ja l'he llegit, i l'he gaudit, i voldria extraure'n algun poema, com a mostra, i recomanar-ne la lectura a tota aquella gent que pense, com jo, que es pot escriure poesia pensant en gent jove, sense rebaixar-ne la qualitat, i sense obviar temes, sensibilitats, valors i emocions que compartim menuts, joves i grans tot al llarg de la nostra vida. La bellesa subtil dels haikus hi troba el complement perfecte amb les il·lustracions de Xelo Garrigós, poesia visual a partir de la cal·ligrafia, i dels detalls estilitzats, unes vegades minimalista i unes altres insistint-hi en els adornaments. Moltíssimes gràcies a la poeta de les paraules, i a l'artista de la cal·ligrafia. Per la bellesa consensuada de la dedicatòria també.
Sota la pluja
torna l'infant que guarde.
En dia càlid.
. . .
Humil eruga
que el claustre transforma
en papallona.
 |
Una pàgina de 100 haikus amb gust de boira, de Maria Dolors Pellicer, amb una de les il·lustracions de Xelo Garrigós. |
De bona veritat que el llibre és una autèntica meravella
ResponEliminaJa m'imaginava que et podia agradar. Tu ets un autèntic malabarista dels haikus! El que no acabe d'entendre és aquesta 'necessitat' d'encasellar el llibre dintre de la poesia juvenil. Una de les virtuts --em pareix-- del llibre és que són poemes adequats i interessants per a qualsevol edat. I per cert, trobe que això és dificilíssim d'aconseguir.
Elimina