Les petjades de Rosa Serrano

Divendres 17 de gener van venir a Gandia Rosa Serrano i Àfrica Ramírez a presentar el llibre de memòries de Rosa, que es titula Les petjades del temps i que ha publicat Balandra, l’editorial que dirigeix Àfrica. Rosa, en una situació personal de memòria fràgil, que reconeix a les últimes pàgines del llibre, l’ha redactat, segurament, més per necessitat d’ordenar i compartir les seues experiències vitals, realment significatives sobretot en l’àmbit educatiu i editorial, que no amb el propòsit de practicar literàriament un gènere memorialístic que tants exemples d’alta literatura ens ha llegat.

Fotografia: José Jordán

Al llibre Corrents de fons (Lletra Impresa, 2019), el pensador i assagista Gustau Muñoz li dedica un capítol en l’apartat titulat «Contemporanis capitals». Rosa Serrano n’és una, de contemporània capital, amb «la seua empremta personal i inconfusible —entusiasme, generositat, calidesa, rigor—». Empremtes o petjades, les del temps, que van marcant el nostre pas per la vida. Com l’escriptura. Però les petjades també esclafen, mentre xafen. No hi ha vida sense petjades que deixen rastre i que esclafen al seu pas, tot alhora. No hi ha vida sense temps. Rosa Serrano, a més de pedagoga, de pionera, des de l’Escola Gavina, en la renovació pedagògica al País Valencià; a més d’editora, fundadora de Tàndem Edicions, de narradora, de referent cívic indiscutible, i d’una persona compromesa, des de la seua condició de dona, amb els problemes, les inquietuds i les reivindicacions socials i culturals del seu temps i del seu país; a més de tot això, Rosa Serrano és poeta, i sap «que la paraula privilegi té quatre síl·labes». I el seu privilegi és tot allò, experiències i persones, que li han fet estimar apassionadament la vida.

Entre aquestes persones, una de molt important: el lingüista, l'escriptor, el mestre per excel·lència Enric Valor, «el senyor Valor» per sempre més, del qual Rosa Serrano va adaptar les Rondalles valencianes per als infants i en va publicar la trilogia de novel·les del Cicle de Cassana: probablement, la seua obra narrativa més ambiciosa.

El  meu germà Fernando, present a l'acte d'Ambra, em recorda que un dia de fa molts anys, quan ell en devia tenir tretze o catorze i jo vint-i-pocs, m'acompanyà a Manises, on jo havia de rebre un premi de narrativa curta que Enric Valor presidia, i reconeix la impressió que li va causar conèixer en persona aquell escriptor del qual li havien parlat a l'escola. Després de l'acte de lliurament buscàrem un forn i el meu germà demanà «un pastisset». «De què en tenen?». «D'espinacs i de pisto». «De quèeeee...?». Pisto: el «mullador» de la Marina i el recapte de «tonyina i tomaca» de la Safor. Pisto: una paraula exòtica que sempre anirà associada al dia que, a Manises, vam conèixer el senyor Valor en persona.

Ambra Llibres, 17 de gener de 2020.
D'esquerra a dreta: Àfrica Ramírez Olmos, editora de Balandra; Maria Josep Escrivà, Rosa Serrano i el mestre Batiste Malonda.

Si voleu conèixer millor Les petjades del temps i la seua autora, llegiu aquest article de Carme Pinyana: Quan els privilegis comprometen. Jo només he volgut, ara i ací, deixar constància del pas de Rosa Serrano per Gandia. De Rosa i també de Batiste Malonda, el mestre irreductible, company de lluites, director durant molts anys del CEIP El Castell d'Almoines, que participà en la presentació. I d'Àfrica. I també de Lourdes Bellver, la il·lustradora de la famosíssima Rata Marieta, que des del públic assentia, reia, matisava el discurs sempre assenyat, tan ple d'autenticitat i d'humanitat, de la Rosa. Amigues perennes. I amb açò també he volgut dedicar unes paraules d'agraïment a les persones, còmplices de causes compartides, passades, presents i futures, que amb la seua proximitat volgueren fer costat a l'autora d'aquestes Memòries inesborrables ja.

EN LA MORT D'ENRIC VALOR, ARA EN FA 15 ANYS

Dedicat a l'amic Josep Miquel Moya

Durant molts anys, i en un intent de deixar constància per escrit dels fets i els casos que anaven acompanyant-me en un dia a dia atabalat, contradictori, intens, confús... vaig omplir quaderns i més quaderns d'esborranys i d'apunts, petits escrits tan atorrollats com jo mateixa que, vistos des d'ara, em semblen aquelles glopades d'aire que busca un peix, al límit entre el seu medi líquid i l'aire imprescindible.

Avui he escarbat entre aquests quaderns que guarde en una petita tauleta de nit que fou de la meua àvia, tan antic el contenidor com les antigalles que conté. Perquè m'ha vingut al cap, com un rampell de quasi absoluta seguretat, que el 13 de gener de l'any 2000, dia de la mort de l'escriptor i lingüista, el gran, l'admirat, el mestre Enric Valor, vaig fer-ne alguna anotació a l'agenda que duia amb mi aleshores. He buscat a la de l'any 2000..., i no hi havia res; poc ha durat l'alegria. Però, no convençuda encara, he optat per fullejar la de l'any anterior, el 1999, que he vist més poblada de pàgines i més endreçadeta. I allà sí. En un exemplar de l'Agenda de les Dones que editava aleshores la Regidoria de la Dona de l'Ajuntament de Gandia —mare..., quins temps aquells!—, escrit en tinta blava, en un cantonet inferior d'una pàgina qualsevol, hi vaig apuntar:

13 de gener de 2000: Ha mort Enric Valor.

© Tàndem edicions. Foto extreta de la pàgina de l'AELC.

Només això. Aleshores treballava a Tàndem edicions. Fent de correctora, de traductora, de redactora i en fi... totes aquestes tasques lingüístiques gratificants per a una persona com jo que, si se'm trau del terreny de les lletres, em sent com una gallina amb sabates. Quan Rosa Serrano hi era l'empresària i la directora editorial i Àfrica Ramírez, la cap de producció. Bones amigues, i bones professionals, l'una i l'altra. Tàndem havia publicat bona part de l'obra literària d'Enric Valor, que era, en aquella casa, el venerat senyor Valor. Hi solia anar alguna vegada, tot i que jo només hi vaig coincidir en una ocasió. Respectabilíssim, amable i elegant senyor Valor. 

El dia 14 de gener de 2000, en què tingué lloc la cerimònia de comiat a l'edifici històric de la Universitat de València, m'hi vaig estendre una miqueta més en aquell exemplar caducat de l'Agenda de les Dones. Aleshores sí.

Ahir no vaig assabentar-me'n, però avui he sabut que R. s'ha desmaiat quan ha conegut la notícia de la mort d'Enric Valor. Tot és un enrenou a Tàndem, de trucades, de faxos, de periodistes que volen saber. El fill diu que el senyor Valor es va sentir decaigut, mentre dinava. «Què li passa, pare?» «Em trobe malament. Crec que m'estic morint.» Va conservar la lucidesa fins i tot per a saber que li havia arribat l'últim moment de vida.

Mai no havia corregit l'ortografia d'una esquela. Avui m'he encarregat de garantir que estiguera impecable la que l'editorial ha dedicat en record del senyor Valor. A mitjan matí hem anat al Paranimf de la Universitat de València a visitar-ne la capella ardent. En primer plànol, com obliga el protocol, una majestuosa corona de flors de part del president de la Generalitat Valenciana [aleshores el senyor Eduardo Zaplana]. Estremidorament cínica l'escena: la Generalitat Valenciana, que tant ha fet per esborrar la petja que Enric Valor ha imprès en el nostre poble. Estem en període electoral. Però nosaltres, els valencians, som així d'esquizofrènics. Al davant del fèretre, un ramell humil de nadaletes recorden la justa realitat de qui fou i de qui és Enric Valor. 

Júlia Llorca em va regalar —virtualment parlant— aquesta imatge preciosa d'unes flors de nadaleta. Ja veus que no n'he fet un ús massa festiu, amiga, Júlia. Però tinc l'absoluta certesa que, al senyor Valor, li hauria agradat aquesta mata florida fotografiada a la marjal de Pego-Oliva. Enric Valor era un magnífic coneixedor de la nostra geografia, i solia quedar-se'n admirat, i molt sovint exclamava: «quin país més bonic tenim!».

Durant el temps que hem estat al Paranimf, hi han arribat corones de la Universitat d'Alacant i de les Illes. Esborronador. En un cantó hi ha el barret de doctor honoris causa i els guants blancs, solemnes i definitivament solitaris. I una bandera quadribarrada al damunt del fèretre que no casa, ni posant-hi la millor de les voluntats, amb la presidencial corona de flors. Però fora, en el corredor que va fins al claustre, s'alineen muntons d'altres corones, algunes d'elles procedents dels instituts d'arreu del País Valencià que porten el nom de l'escriptor. Aquesta és la vertadera esperança, la que naix del poble i com li naix, la manifesta. Encara que ja sabem que alguns no entendran mai el valor terrer, ni el simbòlic, ni el lingüístic, d'unes humils i nostrades i digníssimes nadaletes.

El comiat oficial és a les 16 hores. Una cerimònia civil a l'edifici històric de la Universitat de València del carrer de la Nau. El claustre està de gom a gom. Les campanes toquen a mort. Se li dediquen els antics rituals corresponent a un gran representant del món acadèmic. Enric Valor, investit doctor honoris causa per quatre universitats valencianes, i per la de Palma. Plou a bots i barrals. El claustre està cobert per un gran tendal, però tot i així ens arrecerem com podem buscant el fons de la paret, perquè hi fa un fred que pela. Enric Valor, que ja és símbol i memòria, rep els aplaudiments incansables de la multitud que l'hi acomiada. Tres voltes al claustre, precedit d'un seguici de rectors i vicerectors, abillats tots amb la capa girada per la part negra, en senyal de dol: Aina Moll, Carles Solà, Justo Nieto, Pedro Ruiz, i representants de l'institut Lluís Vives i altres personalitats. La veu del periodista i escriptor Toni Mestre s'hi imposa en el silenci percudit per la pluja. Llig un fragment de Sense la terra promesa. Després, la veu dèbil i entretallada de Rosa. Al final, la Muixeranga, i més aplaudiments. Darrera expressió de l'agraïment més profundament sentit. 

Portada de la revista Nou Dise, el que fou periòdic setmanal de la Universitat de València durant un grapat d'anys. Al núm. 81, aparegut el dia 20 de gener de l'any 2000, es dedicà un espai important a recordar la figura i l'obra d'Enric Valor, i es féu un repàs de la cerimònia de comiat.